dilluns, 30 de març del 2015

- Aproximació a la toponímia de Muro (2010)

Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:
  

APROXIMACIÓ A LA TOPONÍMIA DE MURO

Alberri, núm. 20, Ed. Centre d’Estudis Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina, Institut Juan Gil Albert, Cocentaina, 2010, p. 95-161.

 

 

  

  

 

Josep-Vicent Cascant i Jordà

 

 

Introducció

La toponímia és la ciència que té per objecte els noms propis de lloc o “topònim”.

 

S’entén per noms de lloc en el sentit més ample del terme de la paraula: és a dir, tots els noms que designen els indrets habitats com els no habitats, tant en l‘actualitat com en l’antiguitat.

 

La toponímia recerca aquests noms de lloc, n’estableix les llistes, els classifica i estudia, tot provant de resseguir-ne la història, la raó de la seua creació, el significat, les modificacions sofertes (adaptacions, traduccions) i la desaparició, quan aquesta ha tingut lloc.

 

Aquesta disciplina pertany a les anomenades ciències humanes, com ho són les diferents branques de la Història, la història de l’Economia i de les Institucions, la Sociologia i l’Antropologia cultural, la Geografia humana, la Lingüística i la Filologia, etc.; però no pot assolir resultats per si mateix; necessita la col·laboració d’altres manifestacions de la investigació: bàsicament, beu de la Història, de la Lingüística i la Geografia, però ha de recórrer sovint a auxiliars complementaris, com ara l’Epigrafia, l’Arqueologia, l’Arxivística i la Paleografia, l’Etnografia, el Folklore, la Psicologia social, la Topografia, la Botànica, etc.

 

La toponímia naix com a orientació espacial. Bona cosa dels topònims han perdut el seu valor original. Sols designa el valor referencial en l’espai. Segons Turull (1994:73-92)1, existeixen cinc graus d’objectivitat a l’hora de motivar, de fixar i de crear els topònims:

 

1.     Topònims descriptius per la forma, flora i fauna: la generació del topònim respon a una escala pel que fa a la motivació. Els topònims més objectius, més lligats a la referència i per tant, més acostats als apel·latius són del tipus descriptiu; és a dir, aquells que fan alguna referència a l’espai (la Serreta, Fontanelletes, etc.).

2.     Topònims antroponímics; és a dir, pel nom del propietari (els pouets de Seguí, l’hort de Sellés, etc.).

3.     Tot descendint en el grau d’objectivat són els hagiotopònims: els noms de sants; vinculació del nom del sant amb l’espai és molt menor que la que observem en els descriptius o els antroponímics. Tot i així, hem d’admetre que hi ha un vincle de les creences religioses dels pobladors (Sant Vicent, Sant Joan, etc.).

4.     Topònims traslladats o topònims derivats d’altres topònims (Montcada, Barcelona, València, Quart de Poblet, etc.). Solen ser resultat de processos de colonització, els nouvinguts sovint intenten reproduir la seua cultura en l’espai colonitzat: els calcs toponímics són paral·lels a l’exportació cultural, lingüística, creences, etc. Els topònims derivats, simplement, poden respondre a aquest plantejament, o bé solen ser mecanismes diferenciadors (Quatretondeta, Quatretonda, Barcelona, Barceloneta, etc.).

5.     És el grau de creació de topònims amb el menor grau d’objectivitat (menys realitat física); és el de l’anomenament per sèrie; típic de la colonització; modernament, en tenim bona mostra en les urbanitzacions a pobles on els carrers s’anomenen seguint sèries: noms de rius, de poble, de països, (Altea Hills, a Altea; Montesol a Alcoi), etc.

 

Enric Moreu-Rey (1982:12-16)2, planteja estudiar els noms d’un lloc determinat a través de diverses classificacions:

 

1.     Segons el criteri semàntic:

 

a)              Hi ha un gran nombre de noms de lloc que són clars i entenedors. En aquest cas, corresponen a paraules o expressions de la nostra llengua intel·ligibles per tothom, com ara La cova de la Dona, o La penya del Frare, tots dos topònims del terme de Muro.

 

b)              N’hi ha d’altres, en canvi, que semblen no oferir cap sentit, perquè no corresponen a cap mot o expressió de la llengua parlada dintre del quadre geogràfic i lingüístic estudiat. Se’ls anomena “fòssils” perquè són antics noms comuns cristal·litzats o petrificats; i conservats, alguns d’ells, durant mil·lennis són noms, com ara Cocentaina, Muro, Alcoi que són mots que no evoquen per a nosaltres res més que les ciutats que porten aquests noms. Però és segur que en època antiga, tenien un sentit apel·latiu tan clar per al poble que el va crear, com ho té Vilanova o La Pobla Llarga per a nosaltres.

 

2.     Segons l’idioma al qual pertanyen: llengües parlades o no, llengües vives o llengües desaparegudes; és a dir, els mots catalans, els mots castellans, els mots gascons i occitans, i els mots d’origen àrab, germànic, llatí, grec, basc, etc., íntegres o transformats, i que són la majoria dels topònims del País Valencià.

 

3.     Segons el criteri cronològic o històric; és a dir, segons l’antiguitat de la seua creació els estrats serien, partint dels temps contemporanis i reculant fins als mes antics: a) els topònims creats per influència castellana en el segle passat i present; b) els catalans, creats des de la formació de la llengua; c) els aportats per la invasió musulmana; d) els germànics derivats de la presència franca o visigòtica; e) els llatins, fruit de la dominació romana; f) els indoeuropeus prellatins, i entre aquests els celtes i protoceltes; g) els preindoeuropeus (ibers?, bascs, etc.). Aquests darrers estrats antiquíssims constitueixen els “substrats”.

 

4.     Segons es troben en el lloc mateix on van ser creats originàriament, o si han estat traslladats.

 

5.     Segons l’autor o els autors de la creació dels topònims, el qual també marca un temps definit.

 

6.     Segons el punt de vista filològic o fonètic: és a dir, tenint en compte les lleis de la gramàtica històrica de les llengües successives (Barcino > Barcinona > Barcilona > Barcelona).

 

7.     Segons les seues aplicacions en el camp de les investigacions científiques, com ara els topònims en la Prehistòria, la religió sobre la Toponímia, la Geografia física, etc.

 

8.     Segons el mètode comparatiu; és a dir, l’estudi paral·lel de topònims pertanyents a països tan veïns com llunyans. Al nostre entorn, òbviament, és força interessant les referències de la toponímia peninsular com també la del migdia dia de França, especialment.

 

9.     Segons els noms del relleu (els orònims) i els fluvials o marítims (els hidrònims), els quals s’han perpetuat, generalment, ja que els diversos pobles que s’han succeït en un territori no han sentit tant la necessitat de traduir-los o de transformar-los.

 

10.  I, finalment, segons la toponímia major o “macrotoponímia” (noms de ciutats, viles i pobles), i la toponímia menor o “microtoponímia” (partides, racons, etc.).

 

Tenint en compte aquestes classificacions sobre l’estudi de noms de lloc que planteja tant Turull com també Moreu-Rey, el nostre treball vol centrar-se en l’estudi del topònim de Muro, i de retruc l’extensió nominal d’Alcoi, com també dels topònims de les seues pedanies; és a dir, Benàmer, l’Alqueria dels Capellans, Setla, i Turballos.

 

Primerament, estudiarem l’evolució del topònim fins l’actualitat i el compararem amb el Muro de les Illes Balears, des del punt de vista històric, i posteriorment tractarem el topònim des del punt de vista lingüístic, que és la nostra disciplina, per intentar establir-ne un origen. Tot seguit, estudiarem els quatre topònims que en conformen el terme municipal: Benàmer, l’Alqueria dels Capellans, Setla i Turballos, i en seguirem el mateix plantejament: veurem l’evolució de les poblacions al llarg de la història i en farem l’estudi lingüístic, tot intentant establir-ne un origen. A continuació, n’extraurem les conclusions.

 

La part final del treball correspon als annexos documentals, la toponímia menor de tot el terme municipal de Muro i la bibliografia consultada. La metodologia que hem fet servir per recollir la toponímia menor ha estat la lectura de llibres i articles de diversos autors locals (vegeu-ne la bibliografia); el plànol de jaciments arqueològics del terme municipal de Muro que es troben situats al corredor de l’ajuntament de Muro; el plànol de situació de tots els carrers de Muro, Benàmer i Setla, editat per l’ajuntament de Muro; Els plànols de senders (pr-v 277, escala 1:10000, el pr-v 56, escala 1:25000), i el plànol Senda de les Pedanies, escala 1:25000, que es troben repartits pel terme de Muro; els plànols generals del terme de Muro realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, de la Gerència Territorial d’Alacant, realitzat pe l’empresa CARTOYCA SA, escala 1:5000, consultats amb molta prudència; els noms dels camins rurals que apareixen a diversos cartells del terme editats per l’ajuntament de Muro; a través de l’observació directa; preguntes directes realitzades a gent gran (amb més de 70 anys); i, finalment, la publicació que ha editat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Corpus toponímic valencià, a finals de 2009.

Amb tota la documentació extreta, hem procedit a comparar-la amb la recollida per l’AVL mitjançant una taula dividida en columnes (vegeu els annexos).

 

Així doncs, passem a l’estudi de la toponímia de Muro.

 

1. Muro

1.1 Muro al llarg de la història

Muro pertany a la comarca del Comtat i n’és la segona població més important després de Cocentaina de la qual es va segregar el 1584; amb una població de 8.446 habitants, el 2006, 399 metres d’altitud i 31 km2, comprén els pobles de Benàmer, l'Alqueria dels Capellans, Setla de Nunyes i Turballos. Fita al Nord amb Albaida, Atzeneta d’Albaida, Bèlgida, Otos, el Palomar i Bufali; a l’Est amb Gaianes, Alcosser de Planes i Benimarfull; al Sud amb l’Alqueria d’Asnar i Cocentaina; i a l’Oest amb Agres.

 

El primer referent en què ens hem de basar per localitzar el topònim “Muro” és al Llibre del Repartiment de l'antic Regne de València, en el qual el rei Jaume i dóna als seus vassalls les terres “guanyades” als musulmans; això es produí el 12403, és a dir, dos anys després de la conquesta de València el 1238:

 

A Çalema Hoto, sarraí de Xàtiva, l'alqueria que s'anomena Muro, que està entre les aldees de Cocentaina, amb forns i molins. 18 de setembre.

 

El 12484:

 

donacions en l’alqueria de muro, que està en el terme de cocentaina: A Eiximén Otxova, set jovades de terra a Muro, si no n'hi haguessen suficients, en les alqueries properes. 7 de maig. A Joan de Nàjera, a Miquel Arguix i a Domènec Lópeç, i als deu a cavall que duien, cinc jovades a cadascú en l'alqueria de Muro. 10 de maig. A Llop Otxova, en l'hort que fou d'Aboambre, contigu a les seues cases, i en altres horts contigus a aquestes, si no pogués completar-les en el susdit hort. 15 de maig.

 

I el 12495:

 

A Eiximén Otxova, unes cases, franques i lliures, a Cocentaina, i set jovades de terra a Muro; i si n'hi haguessen suficients, que tinga el que li falte en el terme de Cocentaina. 7 de maig. A Joan Nàjera, a Miquel Arguix, a Domènec i als seus dotze companys a cavall, a cadascú d'aquells i d'aquests dotze, cinc jovades de terra en l'alqueria de Muro, i sengles cases i sengles horts a Cocentaina [...]. 10 de maig.

 

Per tant, aquest topònim presenta una antiguitat de 675 anys, sense tenir en compte la denominació que tenia en l'època musulmana (Murur)6 que, com veurem després, podria ser d'origen llatí o iberobasc.

 

Les Illes Balears van estar conquistades abans que el País Valencià per Jaume i i també hi ha una localitat anomenada Muro7, però no estem en condicions d'afirmar que el nostre Muro siga anterior a l’illenc o a l'inrevés; això és una tasca que correspon als historiadors esbrinar8.

 

Tota la documentació que hi ha sobre Muro al llarg de l’època medieval, com també l’edat Moderna és inalterable; és a dir només hi apareix el terme Muro. No serà fins el començament del segle xx (1906, 1915-1916, 1922)9 que se li posarà el sobrenom “del Alcoy” i “de Alcoy” (la pèrdua de l’article no està gens clara), ja que a l'Estat Espanyol hi ha molts més Muro que no sembla10, i és clar, i en tant que podia comportar una confusió entre poblacions, es va optar per posar-li un sobrenom (cf. la nota 9).

 

De tota manera, l’ajuntament de Muro, tot i saber d’aquestes realitats, va presentar una sol·licitud de canvi de topònim de Muro de Alcoy a Muro, el 7 de juliol de l’any 2000, a la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques qui en va denegar el canvi11.

 

Com podem comprovar, és un tema de plena actualitat que encara no es troba resolt...

 

A tall d'exemple, presentem el topònim en les diferents etapes més importants de la història local:

 

en este medio llegó a la villa de Pego micer Nofre Rodríguez, juez de Corte de la Audiencia Real de valencia, el cual con patente del virrey iba por el reino castigando a quien enojaba a los moriscos de paz, haciéndolos salir de los lugares para la embarcación. Obedecieron por su diligencia los de Benilloba, Muro y Planes. 22 d'octubre de 160912.

 

1611, abril. Muro. Don Francisco Ruiz de Corella, como procurador de don Gastón Ruiz de Corella, conde de Cocentaina y de la Puebla, acuerda con diecisiete residentes en el lugar de Muro [...], el régimen jurídico de la nueva población [...]13.

 

I sa Excel·lència usant de sa natural clemència en dies propassats manà fer un pregó ab lo qual se'ls avisà de son mal procediment, i amonestà es retirassen dits hòmens, i gent a ses cases, i que per los camins jurídics se'ls oiria i se'ls administraria la justícia que els perteneixqués ab tota puntualitat, i amor exceptades les persones de Francés Garcia menor llaurador del Lloc del Ràfol, i Josep Navarro Barber del Lloc de Muro, aquell principal promovedor, suasor, i induïdor de la conspiració [Segona Crida del Virrei sobre la 2a Germania. 25 de juliol de 1693]14.

 

Francisco Mariano Nipho Cagigal15, el 1771, comenta de Muro:

 

 

Muro (Villa) es Universidad, comprendida en el Condado de Cosentayna: tendrá su termino como una legua de Oriente á Poniente, y algo menos de media de Medio dia á Norte; en este término se comprehende el Lugarcillo de Benamur [...]. Se celebra mercado todos los viernes de la semana; y en 17 de enero tiene feria en la hermita de San Antonio Abad [...]. Consta su población de 450 vecinos, que asisten a una iglesia parroquial, cuyo patronato pertenece al mismo Duque de SantiEstevan.

 

El 1786, Bernat Espinalt Garcia, ressenya el topònim Muro, sense més extensions nominals, a la seua obra Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, publicada en tretze volums entre 1784 i 1786 (Solbes Calbo, Jaime [1993: 43]).

 

El 1797, Cavanilles16 dirà de Muro:

 

La Universidad de Muro es el último pueblo del Condado, distante de Cocentaina tres quartos de hora: moran en él 540 vecinos, igualmente aplicados e industriosos que los de Cocentaina, y a excepción de los empleados en 200 telares e lienzo, todos se ocupan de cultivar la tierra.

 

El 1845-1850, Pascual Madoz17 descriu Muro:

 

Muro: villa con ayuntamiento de la provincia de Alicante (12 horas), partido judicial de Concentaina (sic) (3/4), audiencia territorial, capitania general y diócesis de Valencia (19) [...].

 

Francisco Figueras Pacheco18, el 1919, també ens parla de Muro:

 

Según estadística de 31 de Diciembre de 1910, el número total de edificios y albergues del término de Muro, asciende á 855 [...] Muro, villa, 604 edificios [...] En el siglo xiv, figuraba ya Muro en los Estados de los senyores de Concentaina [...].

 

Així fins el 1906-1922 (cf. la nota 9) en què començà a aparèixer una doble denominació: Muro de Alcoy i Muro del Alcoy.

 

1.2 Muro a través de la llengua

El mot Muro, com a topònim del País Valencià, no és d’origen castellà. El seu origen fluctua entre diverses interpretacions: pot provenir de l’àrab (?), del llatí (mossàrab), o de l’iberobasc (?)

 

El català sol perdre les vocals finals en aquest tipus de mot: Mur. Els topònims, però, presenten un tractament diferent en la seua evolució fonètica perquè solen mantenir les formes originals en què van ser creades; per exemple: VALENTIA>VALÈNCIA. Si aquest topònim hagués evolucionat d’acord amb les lleis fonètiques del català, el topònim hagués esdevingut VALENÇA perquè TY>Ç (cf. la ciutat portuguesa). Per tant, MURU (top.) >MURO perquè hi ha una dissimilació fonètica de la vocal tònica Ú/U>Ú/O; i així és com apareix al Llibre del Repartiment19.

 

D’aquest topònim, doncs, s’ha dit que és mossàrab ‑aquell hipotètic llatí parlat en l’època musulmana‑ a causa d’aquesta /-O/, la qual seria una recialla del llatí, que els gods primer i els musulmans després, van respectar fonèticament, com també Jaume i en conquerir el regne de València20.

 

El problema, però, es planteja quan volem establir l’origen d’aquest topònim i, certament, pensem que aquest topònim presenta un substrat protoibèric barrejat amb el llatí21 i amb el mossàrab posterior.

 

El llatí va incorporar aquesta paraula com a “conjunt de pedres que, disposades d’una manera determinada, tapen, defensen, etc.” El nostre “Muro” no ha estat mai murallat com Xàtiva, Sagunt, Morella, etc., perquè l’Arqueologia ens ho demostraria, i creiem impossible que MURO<MARIUS com teoritza José pascual i Jordà (1990: 38-40)22 ni tampoc per l’homonímia entre l’iber i l’àrab que proposen Anna P. Colomina i Begoña Payá (2000: 57)23. Per tant, que és aquest “Muro”? En realitat, de quin mot ve?

La majoria dels lingüistes estan d’acord en un substrat idiomàtic mediterrani; és a dir, una base lingüística que ens ha arribat a través de mots compartits amb el basc i amb altres llengües d’altres punts de la Mediterrània i, per tant, també el llatí. És el substrat protoibèric d’arrels hispanocaucàsiques: car [quer-] “pedra” (la Querola, l’Escurruspènia), soca, sàrria, etc.; euroafricà (carrasca, caparra, coscoll); o d’origen desconegut (morro, barranc, barraca, etc.)24.

 

Hi ha autors que pensen que l'iber i l’èuscar eren la mateixa llengua (Hübner, Humbold, etc.) i d’altres ens diuen que eren dues llengües diferents (Mitxelena, Tovar, F. Villar, De Hoz, Untterman, Román del Cerro, etc.) però que compartien un lèxic basc. Independentment que en foren una o dues, una cosa és ben certa: el nostre voltant més immediat està farcit de topònims iberobascos: la Serra Aitana (la tribu ibèrica dels EDETANS); Cocentaina (tribu de la CONTESTÀNIA); l’Arpella25 (una partida de Muro i de Cocentaina), la Querola26, la Cabranta(da)27, l’Escurruspènia28, Turballos29, Gaianes30; i per què no “Muro”?31. Tenint en compte que totes aquestes contrades formaven part de la CONSTESTÀNIA, és factible pensar que la majoria de llocs i indrets siguen d’origen iberobasc.

 

Les arrels preromanes MOR(R), MUR(R), MAUR designen “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” (cf. la Mariola). En canvi, el mot BURU de l’èuscar significa “cap”, “lloma”, “mola”.

 

Aquestes arrels preromanes van passar al llatí com a préstecs amb aquest significat i posteriorment van designar termes com “muralla” i semblants (cf. Morella: d’una banda es troba dalt d’una mola de rocam, i de l’altra està murallada; o Muro de Mallorca, el qual presenta una aparença de mur vist des de la badia de l’Alcúdia; en definitiva, “conjunt de pedres agrupades en una elevació”).

 

El cas de Muro alacantí podria presentar el mateix plantejament però amb contaminació del mot BURU basc.

 

Muro històric podria ser tot el que diuen “la vila Vella”; és a dir, des de la biblioteca municipal (plaça de la Vila) amb la Costereta, tot passant per l’Església, carrer del músic Esteve, sant Bertomeu, sant Roc, fins, més o menys, el carrer de Triana32. Si hom mira el poble des de la font de sant Roc o des del músic Esteve, es pot apreciar que el poble queda dalt. S’aprecia una costera, un monticle, una mola amb inclinació, de lloma; per tant, aquesta imatge s’acosta al significat de BURU basc “cap”, “lloma”, “mola”

 

I, pel que fa a l’arrel MUR(R) “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” preromà, encara que no es vegen enlloc rocams ni penya-segats ni res que faça referència a roca33, si més no, en alçada, en el subsòl sembla que hi ha una mola de pedra, sobretot a la part de l’església, però també un autèntic marge de pedra que va en paral·lel des del carrer Palacio fins el Batà34; és a dir, per la part inferior d’aquests carrers i en diagonal. Si es fessen prospeccions arqueològiques tal vegada ens enduríem una sorpresa...

 

Per tant, hipotèticament, estem jugant amb els equivalents BURU/MURU iberobasc en el sentit de “mola, lloma” i “monticle rocós”, “moles de pedra”. Si partim de MURU>MURO, perquè es produeix una dissimilació de la vocal àtona en /-O/. Si partim de BURU>MURU>MURO, perquè el pas de B>M és molt fàcil i habitual en la dialectologia catalana —salvant les distàncies temporals—35, i resulta fàcilment explicable per una equivalència acústica que es dóna moltes vegades en la nostra llengua, i en altres també36, afavorida per assimilacions amb les nasals (boniato>moniato; bajanada>majanada;), o simplement per l’equivalència acústica (escabot>escamot; Benimussa>Menimussa, poble d’Eivissa; bancal>mancal; buru>*muru?).

 

Com podem comprovar, independentment que partim de MURU/BURU, el resultat és el mateix: “monticle”, “mola” i “rocam”, “conjunt de pedres”. És més factible, però, que evolucione d’un BURU/MURU iberobasc preromà que no pas d’un MARIUS37 llatí (antropònim) o d’un MAUR/MURUR38 homòfon iber/àrab “sinuós” “cruïlla de riu”.

 

Un altre detall és la /-O/ que segurament s’haurà mantingut per influència aragonesa o amb un valor despectiu vulgaritzant i no tant pel mossàrab: el Campello<el Campell (el Campet), Gorgos<Gorgs (els Gorgs), Follos<Folls (folls), etc.

 


2. Benàmer

Benàmer es troba situat a 394 m d’altitud al marge esquerre del Riu d’Alcoi prop de la confluència amb el riu d’Agres i fita amb Muro, Benimarfull, Setla i Alcosser. Presenta una població actual (2006) de 113 habitants, segons l’Enciclopèdia Catalana.

 

L’origen de Benàmer és incert; va ser creat entre el 713-794 (el Pacte de Teodomir, pel qual tota la zona entre Múrcia i València s’incorporaven al món islàmic), i el 1238 (quan Jaume I conquereix València per a la Corona d’Aragó).

 

L’ètim del poble és d’origen àrab pel seu ètim ibn (ben) “fill de”, “família de”+ Amer39. Noteu que una vegada format el topònim, aquest no es pronuncia com a mot agut (Benamer) sinó pla: Benàmer.

 

És ben cert que els musulmans preferien la costa a l’interior però si s’hi assentaren va ser per la quantitat d’aigua que brollava de les muntanyes. En el cas de Benàmer, tot just és al bell mig entre el riu d’Alcoi i el riu d’Agres, cosa que significa que no els en faltava mai i sempre la podien usar.

 

També els musulmans eren més amants de les ciutats que no pas del món rural, i molts senyors vivien a Cocentaina, Dénia, Xàtiva, etc., i al poble tenien una persona que els portava les rendes, impostos, collites, etc. Però també és cert que molts d’aquests senyors s’instal·laren al camp i conrearen en companyia dels llauradors autòctons la nova terra adquirida40.

 

La unitat rural important en terres de regadiu era la qariya (alqueria, casa rural): casa de conreu amb habitacions (per a quan vingués el propietari), amb una torreta, sense pati interior i amb construccions annexes de forns, graners, molins, etc. Així seria el cas del nostre Benàmer, com també l’Alqueria dels Capellans, l’Alqueria d’Asnar (el Ràfol Blanc fins el 1609), etc.

 

El llogarret també disposaria, possiblement, d’una mena de mesquita annexada a la qariya, per tal de poder fer l’oració del divendres o les cinc oracions que fan els musulmans al llarg del dia. Aquesta mesquita i la qariya es convertiria, probablement, després de les Germanies o de l’expulsió dels moriscs, en la casa del senyor del poble, “la casa del Senyoret” (com encara en diu la gent molt gran del poble), situada en el número 11 del carrer Major, orientada, si fa no fa, cap al SE, direcció de la Meca41.

 

Al llarg de les agitades èpoques dels regnes de taifa i les dominacions almoràvit i almohade, hi hagué sempre una gran inseguretat al camp. Aleshores els llauradors musulmans abandonaven les alqueries i es concentraven al recer dels castells o de les defenses que havien estat erigits a totes les posicions estratègiques, els quals esdevenien caps de districtes rurals. Al darrer període de dominació musulmana els veïns de Benàmer anirien a refugiar-se a qualsevol castell o defensa de les rodalies; sobretot a Alcosser (“defensa” en àrab), “Alcosseret” a l’edat Mitjana42, que es troba molt prop, però també podrien anar a Muro (?), Cocentaina (d’on era el seu amo)43, Gaianes, Penella, l’Orxa, Planes o Agres. Aquests abandonaven el castell o la defensa quan el perill havia passat.

 

En tota l’Edat Moderna el més important a recalcar pot ser el bateig forçós dels moros de Benàmer (Germanies), expulsió dels moriscs el 1609 i la revolta de la 2a Germania el 1693. Pel que fa a les Germanies, tot i batejar-se a efectes “oficials” i ser cristians, en la intimitat mai no deixaren els preceptes musulmans. Eclesiàsticament parlant Benàmer dependrà de l’església d’Alcosser44, i no serà fins ben entrat aquesta l’època (entre els segles xvi-xix) que el poble tindrà església pròpia consagrada a la Mare de Déu de Gràcia; això sí, molt petita i orientada cap al Llevant. Es troba al remat del carrer de la Mare de Déu de Gràcia, a l’esquerra.

 

Pel que fa a l’expulsió dels moriscs, Benàmer va quedar completament despoblat. Francisco March (senyor propietari del lloc)45 va intentar repoblar el poblet amb 15 veïns (juridicció alfonsina), però el comte de Cocentaina no li ho va permetre perquè podria perdre poder sobre Benàmer i sobre Francisco March. Si s’hagués donat el cas, ara per ara, el poblet no es diria Benàmer, si no Alqueria de March.

 

El 1614 el comte de Cocentaina va adquirir la senyoria directa del lloc, i per tant, Francisco March va deixar córrer repoblar Benàmer mitjançant la juridicció alfonsina; de totes les maneres, va establir: dues cases habitades el 1620 (6-10 habitants?); tres en 1633 (7 habitants); i quatre en 166346 (12-17? habitants) mai sense carta pobla.

 

El 1693 (any de la 2a Germania), Benàmer podia tenir 10 cases habitades (30-40 persones?). Francisco Mariano Nipho Cagigal, el 1771, no ressenya Benàmer; només ens diu “en este término [de Muro] se comprehende el lugarcillo de Benamur” i no comenta el nombre de veïns ni parla del poble.

 

El 1797, Cavanilles47 ens parla de Benàmer i ens diu:

 

Algo más cuantiosos son los frutos de Alcocer, pueblo de 60 vecinos, y de su anexo Benamer de 52, el cual en otro tiempo se reputó calle de Muro

 

El 1845-1850 Pascual Madoz48 descriu Benàmer:

 

Lugar de la provincia de Alicante (12 horas), partido judicial de Concentaina (sic) (3/4), audiencia territorial, capitanía general i diócesis de Valencia (19), ayuntamiento de Muro. Situado a un quarto de hora al Este de esta villa en la ribera izquierda del rio Alcoy, con libre ventilación i clima saludable: tiene 44 casas de regulares proporciones y distribución interior, un molino harinero, y es anejo en lo eclesiástico de Alcocér de Planes. Producción: trigo, aceite y vino. Población: 48 vecinos, 150 almas. En otro tiempo tuvo este lugar ayuntamiento propio; pero en la actualidad depende de la jurisdicción civil de Muro, como queda dicho, y forma como una especie de barrio suyo.

 

Francisco Figueras Pacheco49, el 1919, ressenya que Benàmer té 49 edificis (150-160 veïns?), i “La iglesia de Nuestra Señora de Gracia de la partida de Benamer, es un anejo de Alcocer de Planes”.

 

I, finalment, José Sanchis Sivera50, el 1922, ens parla de Benàmer:

 

Benamer, Benamir, Benhamir.- Es un caserío de 190 habitantes, del arciprestazgo de Cocentaina. Perteneció al ciudadano Francisco March, y era anejo de Concentaina, desmembrándose de esta villa en 1535, para unirlo a la iglesia de Muro, cuando se erigió ésta parroquia independiente. Hoy es anejo de Alcocer de Planes, y su iglesia está bajo la advocación de Nuestra Señora de Gracia.

 

Així doncs, a l’època musulmana, Benàmer podria ser el carrer Major, després s’ampliaria fins la plaça i la costera del llavador, construint-se l’església (època moderna), i ja al segle xx (l’escola, al final del carrer major) es construiria el carrer de l’entrada (escoles noves), i el bar (el bar vell es trobava al número 35 de la plaça). En l’última dècada s’han construït una sèrie de cases, al carrer de l’entrada, enfront del bar. El cementeri es troba situat a uns 500 metres del poblet, en direcció de l’Alqueria dels Capellans. Els carrers de què disposa el poblet, són: el carrer de la Mare de Déu de Gràcia (des de l’entrada, travessa el poble d’extrem a extrem), el carrer major i el llavador (al remat del poble a la part de baix de l’església). Les seues festes se celebren la primera setmana de setembre en honor de la patrona.

 






3. L’Alqueria dels Capellans

L’Alqueria (de) Jordà és el nom oficial d’aquesta pedania de Muro que es troba al bell mig entre Muro i Benàmer (cap al riu d’Agres); és a dir, al Pla dels quatre camins. Col·loquialment, se la coneix per “l’Alquerieta” [lalkrjéta] o per “l’Alqueria dels Capellans”. Mai amb l’extensió de “Jordà”, si més no en l’actualitat.

 

Segons la Gran enciclopedia de la región valenciana51, llogarret del terme de Muro, amb 18 habitants (el 1973) i una església dedicada a sant Joaquim (?). En canvi, a la mateixa enciclopèdia52: “Alqueria dels Capellans”, llogarret de Gorga (?), amb 37 habitants (1973). Òbviament, és un error. La de Gorga, és el “Mas dels Capellans”. De fet, a la mateixa enciclopèdia53, a l’entrada de “Muro”, llegim que l’Alqueria és “dels Capellans” i que la seua església està dedicada a sant Tomàs de Villanueva. Això últim és més provable, ja que l’església de sant Joaquim o de “sant Xoxim” és la de Setla, com veurem després. Actualment, (2006) presenta una població de 14 habitants.

 

Se’ns planteja un problema de topònims quan parlem de l’Alqueria dels Capellans, ja que ha tingut diverses denominacions al llarg de la història i la seua localització espacial ha estat molt discutida pels investigadors (cf. les notes 51-53), perquè Benifit, Binifich, Benufit i Benihufit, tenia/tenien església/esglésies filial(s) de la de sant Joan Baptista de Muro abans de l’expulsió dels moriscs (1609)54.

 

Sembla que l’evolució temporal del topònim és: Benifit, Alqueria dels Descalç, Mas, Alqueria dels Capellans o de jordà i, finalment, l’Alquerieta; i així serà com en parlarem, si donem per encertat que l’Alqueria de Serra i la dels Sansos van quedar despoblades després del 1609, i que l’Alqueria de Calatayud i la dels Descalç són Benifit, Binifich i Ben(ih)ufit, i que, per tant, són la mateixa població i antecessora directa de l’Alqueria dels Capellans55.

 

No sabem quan va nàixer el llogarret (Joan Ponsoda [1996: 351], ja el documenta el 1275-76), però segons Primitivo Alberola (1986: 18), els Descalç eren els senyors de Benifit el 1609, els quals només tenien el domini útil del llogarret, ja que el directe va pertànyer sempre als barons de Cocentaina des que Na Violant les va establir a Juan Martínez de Vera el 1402 i el 140356. Benifit va patir des de finals del segle xvi un procés de desmembrament i els Descalçs no es van plantejar repoblar-lo amb carta pobla perquè haguessen patit els mateixos plets que el senyor de Benàmer amb el comte de Cocentaina. Per tant, el llogarret va quedar reduït a una sèrie de propietats particulars i les tres cases57 habitades al llarg del segle xvii estaran ocupades pels drets dels antics senyors. Com en el cas de Benàmer, si els Descalç haguessen pogut repoblar el llogaret, tot aplicant la juridicció alfonsina, actualment es diria Alqueria dels Descalç.

 

El 1771, Francisco Mariano Nipho Cagigal, no comenta, ni de passada, Benifit; sembla com si no hi existís. En canvi, Cavanilles58, el 1797, ja no fa referència a Benifit; ens parla de l’Alqueria dels Capellans i ens diu que la gent li diu “Mas” (una reminiscència de l’antiga qariya?) o “Alqueria dels Capellans” i que té 7 veïns.

 

El 1845-1850, Pascual Madoz59 ens diu de l’Alqueria: “En su radio [de Muro] se encuentra [...], una alquería de siete casas, y 46 esparcidas por todo el campo”.

 

El 1919, Francisco Figueras Pacheco60, ressenya els edificis disseminats que té el terme de Muro i ens diu que en té 94 i “un albergue”. Aquest “albergue” és l’Alqueria dels Capellans? No nomena en cap moment cap alqueria.

 

I, finalment, José Sanchis Sivera61, el 1922, ens parla de l’Alqueria dels Capellans com si es tractara d’una altra població; pot ser de Setla?, ja que tot el que hi apunta (els habitants, l’església) són errònies:

 

Alquería de Jordá.- Caserío de 170 habitantes, cuyo origen debe ser algún rahal árabe, que ha tomado el nombre de alguno de sus poseedores, el cual es anejo de Muro, del arciprestazgo de Concentaina, y cuenta con una iglesia que tiene la advocació de San Joaquín.

 

En tant que Alqueria qariya, Benifit era una casa de conreu amb habitacions, una torreta, sense pati interior i amb construccions annexes de forns, graners, molins, etc. Així és actualment, salvant les distàncies temporals, l’Alqueria dels Capellans; és “la casa Gran” com encara en diu la gent molt gran, situada en el número 1 de l’únic carrer que hi ha, ço és, el carrer Major.

 

Efectivament, aquesta “casa gran” té una mena de torre que corona tot l’edifici; la porta principal de la construcció està orientada cap al ponent i presenta una paret orientada llevant-ponent que delimita el recinte i que sembla estar orientada cap al SE, si més no, cap al migdia62.

 

El trànsit de Benifit a l’Alqueria dels Capellans és complicat, ja que ens movem mitjançant hipòtesis que, en un moment donat, poden ser errònies (cf. les notes 51-54); però una cosa és clara: el 1609 els propietaris del llogarret són els Descalç; per tant, el llogarret alterna entre el topònim Benifit i Alqueria dels Descalç.

 

En algun any de les dècades de 1610-1658 el topònim comença a canviar cap a l’Alqueria dels Capellans (el 1658 va ser l’any en què va ser canonitzat l’arquebisbe sant Tomàs de Villanueva), ja que el poblet tindrà església pròpia consagrada a aquest arquebisbe63.

 

Per tant, podem teoritzar que el canvi de Benifit a l’Alqueria dels Descalç es donaria entre 1609 i 1658. L’extensió “dels Capellans” es donaria, com a mínim, a partir del 1658, i es pot donar com a conseqüència que hi hagués capellans que hi visquessen o que fossen de l’orde dels agustins (com l’arquebisbe sant) i la gent els digués col·loquialment “capellans”; però encara n’hi ha més: el convent de sant Miquel dels Reis tenia el domini total del lloc de Benàmer, el 1609; és fàcil pensar que per extensió (són molt prop tots dos llogarrets) molts religiosos s’hi deixassen caure.

 

En qualsevol cas, el 1797, el lloc alterna entre “Mas” i “Alqueria dels Capellans” [cf. Cavanilles (1797: 94)]; el 1845 ja s’ha establert el terme “Alqueria” [cf. Díez Fuentes, José M. (2006: 87)], encara que, el 1919, Francisco Figueras Pacheco l’esmente com “alberg” [(cf. Díez Fuentes, José M. (2006: 88)].

 

En canvi, José Sanchis Sivera, el 1922, ja li posa l’extensió nominal de Jordà (els Jordà sembla que eren uns religiosos propietaris del lloc), encara que popularment haja mantingut l’extensió “dels Capellans” o l’Alquerieta (com a oposició a l’Alqueria d’Asnar, molt prop i més gran). Noteu, per exemple, que el molí (del) Riuet (denominació popular que fa referència a un molí del riu d’Agres) o el molí (de) Pedro (perquè Pedro Vilanova Semper va comprar aquest molí el 1920)64: dues maneres de referir-se al mateix molí el qual es troba al riu d’Agres, tot just entre l’Alqueria dels Capellans i Benàmer.

 

Podem concloure, doncs, que aquest llogarret no ha canviat, com a mínim, en 735 anys que puga tenir d’existència (recordeu que ja es troba documentat el 1275), tant pel que fa a les construccions com també per la població.

 


4. Setla de Nunyes

Setla és la població més gran de totes les pedanies que conformen el terme de Muro i es troba situat a un quilòmetre de Muro, direcció Beniarrés, al marge esquerre del riu d’Agres. Actualment hi viuen uns 180 habitants (2006) i d’acord amb la Gran enciclopedia de la región valenciana65, té església parroquial, dedicada a sant Joaquim (sant Xoxim, com en diu la gent), de la qual és annexada l’església de Turballos. Setla, com també Turballos s’annexaran a Muro el 1877, d’acord amb l’Ordre publicada al Butlletí Oficial de la Província d’Alacant el 3 de setembre de 187666.

 

El senyoriu de Setla va pertànyer a la família Bosch des que Pere Bosch, Justícia de Xàtiva, va rebre l’alqueria de Turballos de la mà de Jaume i, l’11 d’agost de 1247 (cf. després Turballos)67.

 

L’última senyora de Setla de la casa Bosch va ser Doña Rafaela Bosch, qui es va casar primer amb Don Gabriel Bosch (parent d’ella i de qui no va tenir descendència), i després amb Don Jerónimo [o Miguel] Núñez), el 1597. El fill d’aquest matrimoni, Don Pedro Núñez Bosch (després senyor de Sempere, Cartaina i Setla), sembla que passava llargues temporades al palau del poble i, com a conseqüència de les seues llargues estades, Setla rebrà l’extensió nominal “de Núñez” fins l’actualitat68.

 

Don Pedro Núñez Bosch va atorgar escriptura de capitulació per a la repoblació de Setla, després de l’expulsió dels moriscs, el 1658, amb un mínim de 15 repobladors per a desenvolupar la jurisdicció alfonsina, la qual cosa no va poder aconseguir el seu pare, Don Jerónimo Núñez, el qual ja des de 1607 va tenir forts plets amb el comte de Cocentaina perquè volia desplegar aquesta juridicció69, cosa que no es va aconseguir ni amb Benàmer ni amb l’Alqueria dels Capellans. Turballos70 disposarà de carta Pobla a partir del 1616. Pel que sembla, el fet de poder desplegar aquesta jurisdicció també implica tenir poder sobre el topònim perquè serà l’únic dels topònims estudiats que variarà Setla per Setla de Núñez. Noteu que amb Muro, tot i imposar una carta Pobla duríssima, sembla que el comte no va poder posar-li extensió de Corella; tal vegada perquè el poble ja tenia una personalitat força marcada i no s’ho va plantejar o, simplement, perquè no hi havia cap altre poble de l’entorn amb el mateix nom que plantegés una confusió de topònims, com en el cas de les alqueries: la dels Capellans o Alquerieta, la d’Aznar, etc.

 

El 1520, Setla disposava de 12 cases de moriscs71 i la seua església ja depenia de l’església de Muro, el 1530 (cf. la nota 44); però si és cert el que ens diu Pascual Madoz72, el 1845-50, l’església del poblet es fundaria el 1343.

 

En temps de l'Arquebisbe Sant Tomàs de Villanueva, el 1555, estava constituïda per 10 cases de cristians nous.

 

El 1633 Setla tenia 18 cases habitades, 8 buides i 47 persones “de confessió”73; el 1658, tenia 15 veïns (45 habitants?), i el 1693 (any de la 2a Germania), el poblet podria tenir 10 cases habitades (30-40 persones?).

 

Francisco Mariano Nipho Cagigal74, el 1771, ens diu de Setla:

 

Sella de Núñez (lugar) está situado dentro del término general de Cosentayna; su término es muy limitado, comprehende de Levante á Poniente por mas de un quarto de legua, y de Tramontana á Leveche, poco mas de medio quarto; su territorio es delgado, y seco, y por esto la mayor parte de él está plantado de olivos, i viñedo; riegase una quarta parte de él no más, por no tener otra agua que la que se conduce del Riachuelo, llamado Agres, que la toma á cierta distancia; y para el consumo de sus vecinos, de una Fuentecilla de muy corto manantial, algo apartada del Poblado, sin poderse por lo dicho aprovechar las sobrantes para regadío; la mayor cosecha que se coge es de trigo […]; la de panizo […]: la de seda […]: la de aceyte […]; y la de vino. […] No hay ferias, ni mercados en este pueblo […]. Este pueblo se compone de mas de 80 vecinos, que se mantienen con escasez; su dueño directo lo es Don Antonio Núñez y Ribera, vecino dela ciudad de Valencia. No tiene más de una iglesia pequeña sin renta, y en ella un vicario, que a expensas de dicho Señor Directo se mantiene, por ser annexo de la Universidad de Muro, otro de los lugares del Condado de Cosentayna.

 

El 1778 Setla tenia 272 habitants segons el cens de Floridablanca75.

 

El 1797, Cavanilles76 ens parla de Setla, Selha, i ens diu que forma part dels nou pobles que conformen la contrada, tot fitant amb el riu d’Agres i, juntament amb Turballos, ens comenta:

 

Tres quartos de hora hacia el poniente de este pueblo [Gaianes] está Turballos, aldea de 18 vecinos, anexo, Selha, que tiene 74. Sus términos reunidos tienen tres quartos de hora de norte a sur, y apenas la mitad de oriente a poniente: el suelo es desigual de tierra rojiza en las cercanías de Turballos, y de albarís en las de Selha: sus vecinos aprovechan las aguas del rio de Agres, que distribuyen por los campos reducidos a graderías en las largas cuestas de los ribazos del rio. Los campos de Turballos no pueden disfrutarlas por su mucha altura, pero se riega con las de una fuente copiosa que sale por entre peñas. Era menor su caudal pocos años hace, y se aumentó por medio de una excavación hecha en la falda del monte, con lo qual aumentaron las huertas: el agua es blanda, y al salir conserva su calor moderado.

 

El 1845-1850 Pascual Madoz77 ens parla de Setla:

 

Lugar con ayuntamiento de la provincia de Alicante (12 horas), partido judicial de Cocentaina, audiencia territorial, capitanía general, y diócesis de Valencia (19); SUTUACIÓN: en el margen izquierdo del riachuelo Agres, donde le combeten todos los vientos y goza de CLIMA bastante templado, una atmósfera pura y cielo alegre, no padeciéndose otras enfermedades que las estacionales. Tiene 77 CASAS de regulares dimensiones y buena distribución interior; la del ayuntamiento; casa-palacio del señor territorial; un pósito con unas 12 fánegas de trigo, y una iglesia parroquial (San Joaquín), servida por un cura que provee una vez el ordinario y otra el señor marqués de Albaida, como señor territorial y patrono: es matriz de la de Turballos, y se fundó en 1343. El vecindario se surte de una fuente pública que hay fuera de la población, cuyas aguas son abundantes y de buena calidad. EL TERMINO confina por el Norte con Carrícola; al Este con Gayanes y Alcocer de Planes; al Sur y Oeste con Muro; estendiéndose ¾ de Norte á Sur, y apenas la mitad de Este á Oeste. En su radio se comprende el lugar de Turballos, (véase) que tuvo ayuntamiento hasta el año 1845 en que se agregó á Cela por no tener los 30 vecinos de la ley, formando con él municipalidad. El TERRENO es un tanto desigual, de tierra rojiza en las cercanías de Turballos, y de albani en la de Cela; participa de secano generalmente flojo, y huerta que es tenaz y bastante productiva, la cual se fertiliza con las aguas del riachuelo Agres, que se toman por medio de una presa. Sobre su cauce hay un puente de mampostería de dos arcos y de unos 60 palmos de elevación. El término antiguo de Turballos no disfruta de este riego por su mucha altura, pero sí del de una copiosa fuente que nace entre peñas, cuyo caudal se ha aumentado de resultas de una excavación que se practicó: el agua es blanda y al salir conserva un calor moderado. Los CAMINOS son locales, de herradura y algo abandonados. La CORRESPONDENCIA se recibe de la estafeta de Muro por medio de peatón. PRODUCTOS: trigo, panizo, aceite, vino, seda, legumbres y hortalizas. INDUSTRIA: la agrícola, un molino de aceite, ocupándose sobre 10 veces en telares de lienzo, que dependen de la fábrica de lienzos de Muro. POBLACIÓN: sin incluir la de Turballos, 68 vecinos, 325 almas…

 

El 1873 Setla presenta 439 habitants78.

 

Un fet curiós es va produir el 1875 i és que La senyora Joaquina de pedro i Fernández de Heredia, baronessa d’Otos, va sol·licitar, el 20 de març d’aquell any, la conversió de Setla en comtat amb la mateixa denominació a favor del seu consort el senyor Eduardo Francisco Moore i Wood, marqués de Sant Josep i coronel de cavalleria. El 1879, i per a que la concessió s’aconseguís, hi van intervenir diputats i senadors del regne, però no es va aconseguir res, i el 1877 el municipi de Setla de Nunyes, amb el seu annexat Turballos, van quedar suprimits i els seus termes van passar a integrar-se al de Muro79.

 

El 1904, i com a conseqüència d’unes obres de rehabilitació de la teulada de l’ermita de sant Antoni, a Muro, es plantejarà un conflicte de jurisdicció sobre l’ermita, ja que el capellà de Setla al·legava que l’ermita es trobava dins de l’antic terme municipal (recordeu que Setla perd la seua independència el 1877) i que, per tant, tenia dret sobre l’ermita.

 

En canvi, els veïns del poble de Muro havien construït l’ermita sense cobrar entre els anys 1668-1672, i per tant, també reivindicaven el seu dret sobre la construcció80.

 

Efectivament, l’antiga fita entre Muro i Setla es donava tot just en aquesta construcció; enfront de l’ermita hi havia la venta de Setla (i també els Fontanars, que es troben ben a prop), i encara hi ha veus de Setlers majors que diuen que la construcció estava en el terme de Setla i el pati de l’ermita en el de Muro. El plet va acabar amb un ofici de l’ajuntament de Muro a l’Arquebisbat, tot demanant a qui dels dos capellans li corresponia les despeses de rehabilitació de la teulada de l’ermita. La contestació de la Cúria diocesana va ser que el dret sobre la parròquia el tenia el poble de Muro perquè des de la seua construcció fins aquell any havia estat aquest poble qui l’havia mantingut81.

 

Tot continuant amb el fil temporal, Francisco Figueras Pacheco82, el 1919, ressenya que Setla té 88 edificis (250 habitants?), i que “hay iglesia parroquial de entrada dedicada, á San Joaquín, de la que es anejo la iglesia de Turballos”.

 

I, finalment, José Sanchis Sivera83, el 1922, ens descriu de Setla que l’església és independent i:

 

Cetla de Núñez, Cela, Sela, Selha, Sella de Muro.- Este lugar, de 490 habitantes, pertenece al arciprestazgo de Concentaina, es curato de entrada de patronato alterno entre el Prelado y el marqués de San José, y su iglesia está bajo la advocación de San Joaquín. Perteneció a los caballeros Bosch, y últimamente, su señorío era del referido marqués de San José. En tiempo de Santo Tomás de Villanueva estaba constituído por 10 casas de cristianos nuevos y era anejo de Muro. Hoy es parroquia independiente, como queda dicho, y tiene como anejo a Turballos.

 

Els orígens de Setla són antics. Palmira Torregrosa (2009: 8-13), documenta que a l’Alt del Punxó, una partida prop de Setla, es van trobar restes arqueològiques temporitzades en dues fases: una d’època neolítica i de l’altra de l’època ibèrica (segles vi-iv aC). En l’última excavació que s’hi va produir, com a conseqüència dels treballs de l’autovia Central, es va localitzar un poblat ibèric de, més o menys, una hectàrea de territori. Aquesta hectàrea estava conformada per unes cabanes d’uns cinc metres de diàmetre amb estris de cuinar i aixovar domèstic. Aquestes cabanes podrien ser les precursores de la posterior Setla?84

 

En qualsevol cas, aquesta població es degué desplaçar fins on es troba a l’actualitat; és a dir, dalt d’un turonet on es pot divisar pràcticament tota la comarca.

 

Efectivament, la localització geogràfica de Setla és molt interessant, ja que es troba tot just al bell mig entre el riu d’Agres i el riu del barranc de Turballos, en una posició elevada i privilegiada, tant pel que fa al paisatge que domina (se’n pot albirar Muro, Cocentaina, tota la Mariola), com també pels pous d’aigua de què disposa, i això recorda un poc el seu ètim llatí o mossàrab: SITULA o Sitla; és a dir, “setrill”, “poal” ple d’aigua. I es ben cert; de tots és sabut que Setla disposa de molta aigua.

 

Nosaltres ens decantem a pensar en l’origen llatí del lloc d’acord amb el que va plantejar Rafael Azuar (2005: 9-28) que les poblacions musulmanes s’assentaven a les parts més baixes del territori (Benàmer, Alcosser, etc.), tot cercant les aigües del riu; no és el cas de Setla, ni de Muro, Turballos, Gaianes o Cocentaina, les quals es van ubicar als llocs més alts, per tal de poder divisar millor els possibles atacs.

 

En qualsevol cas, Setla va passar al món àrab entre el 713-794 i 1238 i, per aquesta posició estratègica, és fàcil pensar que els seus habitants no tindrien la necessitat de desplaçar-se a cap castell a protegir-se (Alcosser es troba prop, però en una cota de 350 metres d’altitud), ja que es troba a 410 m d’altitud. És de suposar que aguantarien bé l’envit de les suposades incursions al seu radi d’influència.

 

En època musulmana si el poble era d’origen llatí, és de suposar que es convertiria en qariya com Benàmer i l’Alqueria dels Capellans i que ja n’hem parlat. Per tant, Setla, si més no, les dues construccions més importants del poble, és a dir, el palau de la senyoria i l’església, estaria formada per una construcció amb habitacions per al propietari, conreus pròxims, una torreta per guaitar, etc.

 

Efectivament, així és en l’actualitat, i tenint en compte el temps passat, el Palau del marqués de Setla; és “Palacio” com encara en diu la gent molt gran, situada en el número 26 de la plaça del poble, tot just al costat de l’església de sant Joaquim, la qual també podria tenir els seus orígens com a mesquita, per la seua orientació85. Aquest “Palacio”, com també l’església parroquial, presenta la porta principal de la construcció cap al SE, o si fa no fa, cap al migdia86 i és una construcció molt alta i ampla que pogué ser l’antiga qariya. A la part del darrere, presenta un pati molt gran que fita amb el carrer Nou. Aquestes dues construccions estan connectades, ja que el marqués de Setla hi podia escoltar missa sense eixir de casa a través d’un balcó interior que dóna a l’església.

 

Així doncs, Setla seria en època musulmana la plaça de l’església amb la mesquita, i el forn que es troba al número 1 de la plaça, tot just enfront de l’església (actualment tancat), el carrer Major i el carrer l’Àngel (on hi ha un llavador). Posteriorment, es construiria el carrer que dóna a l’altre llavador que hi ha a la Costera, és a dir, el camí de Turballos. En època cristiana, es construiria el ravalet i posteriorment (a finals del segle xviii, principis del xx) es construiria el carrer Nou i el carreró de l’església que unia la part nova amb la part vella; és a dir, el carrer Serra; i ja a l’últim terç del segle xx es construirien les escoles i el bar, ja que les escoles antigues estaven partides: els xiquets anaven al número 16 de la plaça i les xiquetes al número 13 del carrer Major. En l’última dècada s’ha obert un carrer tot just darrere del carrer nou; encara no té nom. És la població amb més projecció de totes les que conformen el terme de Muro.

 


5. Turballos

Turballos és el llogarret més allunyat de totes les pedanies que abracen el terme de Muro. Es troba situat al peu de la vessant esquerra de la serra del Benicadell, a 520 m d’altitud, entre el port d’Albaida i Gaianes i, d’acord amb la Gran enciclopedia de la región valenciana87, el llogarret disposava de 4 habitants, el 1970. Actualment, el 2006, el poblet presenta 62 veïns, segons l’Enciclopèdia Catalana. Presenta una petita església consagrada a sant Francesc de Paula. Tingué ajuntament propi fins 1845, any en què va ser afegit a Setla de Nunyes, ja que no disposava dels 30 veïns que marcava la llei88.

 

Turballos és la població amb més altitud, 520 m, de les tres que podríem anomenar prearàbigues; ço és Setla (?), amb 410 m, i Muro amb 399. Tot seguint el raonament de Rafael Azuar (2005: 9-28) en què les poblacions aràbigues s’assentaren en llocs més prop del riu (els casos de Benàmer o l’Alqueria dels Capellans), i les prearàbigues s’assentarien en cotes més elevades, Turballos, que es troba en la cota més elevada, seria el lloc més antic de tots els estudiats.

 

Efectivament, la primera vegada que apareix Turballos és al Llibre del Repartiment89, llibre segon, el 1249, en què podem llegir:

 

A Pere del Bosch, justícia de Xàtiva, l'alqueria anomenada Torbayllos, tota íntegra, en heretat franca, llevat dels forns i molins. 11 d’agost.

 

Joan Coromines (1997: VII, 364- 366), a través d’aquesta descripció de la població, pensa que aquest llogarret ja existiria abans de la conquesta musulmana i li dóna un origen; no llatí sinó paleohispànic: TURGALIUM ‘gran mercat’, ‘mercadal’, ‘firal’, ‘lloc on es mercadeja’90.

 

Tot tenint en compte que hi ha molts llocs als voltants de Turballos que poden ser d’origen preromà (que ja n’hem parlat més amunt), com per les excavacions arqueològiques d’origen iber properes (l’alt del Punxó, el mas d’Alfafar, etc.), com per la seua altitud, és fàcil pensar que aquest llogarret no és d’origen llatí sinó anterior i, podria ser un punt de mercadeig d’altres poblacions veïnes que hi anirien a bescanviar queviures (recordem que Turballos es troba molt prop del port d’Albaida, i per tant, molt ben comunicat amb l’exterior)91.

 

En qualsevol cas, Turballos es va arabitzar entre el 713-794 i el 1238, i quan passa a “mans” cristianes, el 1249, la població és totalment musulmana.

 

En tant que no és una població d’origen àrab, és lògic pensar que el llogarret estaria conformat per cabanes amb estris de cuina i del camp (cf. l’alt del Punxó, Palmira Torregrosa [2009: 8-13]), que posteriorment conformarien la qariya islàmica amb, possiblement, una mena de mesquita annexada. Aquestes dues construccions es convertirien, després, en la casa del senyor del poble i en l’església respectivament, tal i com degué passar amb Setla; amb l’Alqueria dels Capellans i Benàmer l’església no fita amb la construcció senyorial, ja que són construccions posteriors; amb Muro, no ens podem aventurar. En el cas de Turballos, l’antiga qariya podria ser l’antiga casa de Rafael Eduardo (com l’anomena col·loquialment la gent), situada al costat mateix de l’església, a la plaça. Aquesta construcció està orientada, si fa no fa, cap al SE-S92.

 

Com en el cas de Setla, i tenint en compte que es troba en una posició elevada i privilegiada, podem pensar no tindrien la necessitat de desplaçar-se a cap castell a protegir-se en les agitades èpoques de les dominacions almoràvit i almohade (les poblacions més properes són Setla i Gaianes, repectivament) i aguantarien bé les suposades incursions al llogarret.

 

El 1358 el senyor de Turballos era Berenguer de Fabra, veí de València. El 13 d’octubre de 1407 Galceran de Loris va vendre el llogarret a Martín Ruiz. L’1 d’abril de 1452 Juan Satorre i la seua dona venen aquest senyoriu a Ximen Roís de Corella, primer comte de Cocentaina, essent, a partir d’aquest moment, part del Comtat de Cocentaina93.

 

Quasi 20 anys de la compra del llogarret pel primer comte de Cocentaina, el 21 d’octubre 1515, s’acorden els capítols de l’establiment de Turballos. Són 15 capítols de l’establiment del lloc a favor de moros de Muro, ja que estava considerada com una alqueria. En aquesta alqueria vivien 14 o 15 famílies de mudèjars que constituïen una mena de comunitat local regida per “alamí e aljames”. Aquest establiment no s’ha d’entendre com a una carta pobla94, cosa que sí que es produirà després de l’expulsió dels moriscos, el 161695, i vinculada a Muro.

 

Turballos presentava una població, el 1520, de 40 cases; és a dir, 160 habitants96, que podria ser la mateixa població, si fa no fa, que el 1609, any de l’expulsió dels moriscs. Eclesiàsticament parlant, Turballos dependrà de l’església de Gaianes97, i posteriorment passarà a dependre de Setla.

 

Amb el despoblament del poble, no serà fins el 1616 que el comte de Cocentaina, En Gastón Ruiz de Corella, es planteja repoblar-lo; però tot tenint en compte que el vincula a Muro (i ja se saben les dures condicions de la carta Pobla de Muro, del 1611), la desfeta de la Segona Germania, el 1693 (que també hi perdria habitants), els 160 habitants que tenia el 1520 no els recuperaria fins l’últim terç del segle xviii, és a dir, del 1771 en avant, ço és en 162 anys, ja que serà a partir d’aquestes dates que els diversos autors aniran ressenyant els pobles que visiten. Així, Francisco Mariano Nipho Cagigal98 ens diu de Turballos, el 1771:

 

(Lugar) del mismo Condado, tiene de término media legua de circunferencia: cultiva varias huertas, olivares, viñas, tierras de pan llevar, frutas, y hortalizas, cuyos abonos, y riegos son los mismos de Cosentayna: se curte para la leña del Monte de Benicadell. […] Consta de 14 vecinos: dista de Alcoy unas dos leguas escasas; tiene una Iglesia, sufragánea del vicariato de Alcocér.

 

El 1778 Turballos tenia 153 habitants segons el cens de Floridablanca99.

 

Cavanilles100, el 1797, ens parla de Turballos, vinculat a Setla, i només ens diu que forma part dels nou que conformen la contrada, tot fitant amb el riu d’Agres, i:

 

Tres quartos de hora hacia el poniente de este pueblo [Gaianes] está Turballos, aldea de 18 vecinos, anexo, Selha, que tiene 74. Sus términos reunidos tienen tres quartos de hora de norte a sur, y apenas la mitad de oriente a poniente: el suelo es desigual de tierra rojiza en las cercanías de Turballos, y de albarís en las de Selha: sus vecinos aprovechan las aguas del rio de Agres, que distribuyen por los campos reducidos a graderías en las largas cuestas de los ribazos del rio. Los campos de Turballos no pueden disfrutarlas por su mucha altura, pero se riega con las de una fuente copiosa que sale por entre peñas. Era menor su caudal pocos años hace, y se aumentó por medio de una excavación hecha en la falda del monte, con lo qual aumentaron las huertas: el agua es blanda, y al salir conserva su calor moderado.

 

El 1845-1850 Pascual Madoz101 ens diu de Turballos:

 

Lugar agregado en el año 1845 á Cela de Núñez, de la provincia de Alicante (10 leguas), partido judicial de Cocentaina (1 ¼) audiencia territorial, capitanía general y diócesis de Valencia (13). SITUADO al pie de la parte meridional de la montaña de Benicadell; le baten los vientos del Norte y Este. Su CLIMA es templado y sano. Tiene 24 CASAS; una iglesia dedicada a San Francisco de Paula, aneja de la de Cela (1/4 legua), y un cementerio á 300 pasos al Sur del pueblo. Los vecinos se surten para sus usos de 2 fuentes que hay en la inmediaciones de aguas algo flojas. Carece de TERMINO por estar comprendido en el de Cela de Núñez, y sus confrontaciones son, por el Norte y Oeste Muro; Este Gayanes, y Sur Cela de Núñez: comprende el monte de Bencadell. El TERRENO es secano de regular calidad, y una porción de huertas que se riega de la abundante fuente que brota en las faldas del monte antes mencionados. CAMINOS: la carretera para Alicante, y otras sendas á los pueblos limítrofes, en mal estado. El CORREO se recibe de Cela tres veces á la semana. PRODUCTOS: trigo, maiz, vino y aceite; mantiene poco ganado lanar y cabrío. INDUSTRIA: la agrícola. POBLACIÓN: 23 vecinos, 96 almas…

 

Francisco Figueras Pacheco102, el 1919, ressenya que Turballos té 19 edificis (50-60 habitants?), i que la seua església és annexada a la de Setla.

 

I, finalment, José Sanchis Sivera103, el 1922, ens dirà de Turballos:

 

Turballos, Torballos.- Es un caserío de 150 habitantes, del arciprestazgo de Cocentaina, anejo de Setla de Núñez, cuya iglesia está dedicada a San Francisco de Paula. Tal vez sea la alquería que el Repartimiento indica con el nombre de Torbayllos, que concedió D. Jaime el 11 de agosto de 1247 a P(edro) Bosch, toda íntegra, pero sin hornos ni molinos. Al erigirse la iglesia de Gayanes en 1535, se le dio por anejo, y entonces contaba con once casas de moriscos. Ejerció el señorío el conde de Concentaina.

 

Com es pot comprovar, hi ha un ball de nombres relativament gran pel que fa als habitants de Turballos en 151 anys de diferència.

 

Per concloure, podem dir, doncs, que la fesomia de Turballos no ha canviat pràcticament res en 761 anys, com a mínim d’existència.

 

A partir dels anys 80 del segle passat es va donar un fet curiós: hi vivien uns pocs veïns, però s’hi va establir una comunitat religiosa que volia viure d’acord amb els principis del Cristianisme i l’Ecologia. Una comunitat Ecumènica, de la no-violència i desnuclearitzada, que va acabar transformant profundament el poble. Gràcies al pare Vicent Micó, es van restaurar la majoria de cases enderrocades; es va reconstruir l’església (de planta grega, no llatina, segons ens va dir ell mateix); es va traure el trànsit de vehicles per fora de la població; etc. En definitiva, van restaurar tot el poblet tot intentant respectar la seua estructura original. Ara per ara és un lloc molt admirat arreu del País Valencià, perquè estan posant en pràctica el concepte d’ecoaldees.

 







Conclusions

Hem fet un repàs a tota la història de Muro i els seus llogarets, com també hem intentat donar-los un origen. A grans trets, podem comentar que hem de partir de quatre punts d’inflexió; a saber, la toponímia original (iberobasca, llatina, àrab); la repoblació de 1238 (català, aragonés); la repoblació posterior de l’expulsió dels moriscs el 1609 (en què es perd una gran quantitat de toponímia àrab i comença a introduir-se el castellà); i la legislació en matèria toponímica promoguda per Manuel Foronda, el 1916, en la qual només es difondrà la llengua castellana i no tindrà en compte factors històrics o tradicionals.

 

Muro ha desencadenat moltes discussions acalorades sobre el seu possible origen: part d’una construcció (MURUS, llatí), antropònim (MARIUS, llatí), o cruïlla de riu (MAUR/MURUR, homofonia de l’iber i de l’àrab); però com tot, de vegades, la resposta la tenim davant nostre i no la veiem; és a dir, la pura descripció de la realitat. I aquesta descripció de la realitat es faria en la llengua original dels primers pobladors, l’iberobasc: MUR(R) + BURU “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” en una elevació, en una “lloma”, en una “mola” (cf. l’Arpella). L’elevació del poble s’aprecia, però les roques no; per tant, les haurem de cercar al subsòl i és ací on les trobem. El poble no ha estat sempre com ho és ara... Encara que per a nosaltres siga un element opac o fosc, no ho seria pas per als primers pobladors i aquests pobladors descriurien la realitat que percebien: “rocam”, “conjunt de pedres en una elevació”. Aquest plantejament també seria aplicable al Muro de les Illes Balears.

 

L’extensió nominal “de Alcoy” també ha tingut fortes discussions sobre el seu origen; sobretot, la intoxicadora llegenda urbana d’agraïment als alcoians per l’ajuda rebuda en l’epidèmia del colera de 1885. Queda demostrat, però, que l’extensió nominal prové d’un dels criteris de Manuel Foronda, el 1916, aquell que fa referència a rius o partides, etc.; en aquest cas, el riu d’Alcoi o Serpis.

 

Als anys 70 hi van aparèixer uns pegats “Muro, cuna del tio Pep”, quadrats, de color blau i les lletres de la paraula Muro estaven formades per blocs de pedra de color marró; van tenir tan d’èxit que els van enganxar als cartells de les entrades del poble.

 

En qualsevol cas, les fortes discussions sobre l’extensió nominal van aparèixer en els primers anys de la democràcia, ja que aparegueren diverses denominacions (de Alcoy, d’Alcoi, de l’Alcoi, del Comtat) en funció del pensament polític. És més, aquestes discussions provocaren l’aparició de diverses pintades als anys 80 que provocaren la ira o la mofa de veïns i forasters (soles Muro... de Janeiro, per exemple), fins al punt que encara és un tema d’actualitat, ja que l’ajuntament de Muro va demanar formalment la supressió d’aquesta extensió nominal i tots sabem que el Govern Valencià la va denegar...

 

Benàmer, en tant que antropònim, no canviarà en favor de l’Alqueria de Marc, segurament, per no tenir carta pobla. Amb Benifit, és dóna un fet curiós: sí que se’n produeix el canvi (l’Alqueria dels Capellans), tot i que li passarà com a Benàmer. Segurament el canvi es produirà a nivell popular, ja que la majoria dels propietaris que la van succeir eren religiosos i no es van perdurar tant en el temps com per a fixar el seu cognom (tret dels Jordà). Establir si Benifit era un antropònim (Ibn Fahd) o un tecnicisme jurídic o eclesiàstic (el Benifet, benefici) és una qüestió que encara resta oberta.

 

Els topònims Alqueria i Ràfol/Ràfols, que tot i ser d’origen àrab s’han mantingut en la microtoponímia (quan sabem que aquesta és la primera a desaparèixer per tal d’orientar-nos espacialment), seran respectats després dels dos repoblaments (1238, 1609), perquè designaven proves documentals; és a dir, servien com a referència documental de base per a adjudicar el patrimoni als colons. Era un mitjà de referència. Segons Antoni Mas i Forners (citoc 2001: 323), els transmissors d’aquests termes havien de ser necessàriament els escrivans i procuradors; és a dir, els registradors de la “propietat”.

 

Tot tenint en compte que els pobladors deien “llocs” (el lloc de Muro, etc.), a partir de 1609 es dóna un punt d’inflexió, a causa de les cartes pobles i del segon repartiment: els “llocs” es transformen en alqueries o ràfols (cf. el Ràfol Blanc > l’Alqueria d’Asnar; Benifit > l’Alqueria dels Capellans, a l’actualitat l’Alquerieta, en oposició a la d’Asnar), però amb un matís semàntic: alqueria no pren el significat de “lloc habitat” o de “construcció” (l’antiga qariya) si no de “terres”, “possessions” (les terres d’Asnar, les terres dels Capellans). En el cas de la partida del Ràfol/Ràfols (entre Setla i Alcosser), no es rebatejarà i romandrà al llarg del temps com a referència documental per als notaris, com hem dit més amunt.

 

Setla, en tant que llatí o mossàrab, descriuria la realitat a través d’una metàfora, més o menys literària: “poal”, “setrill”, “recipient ple d’aigua”. El poble es trobaria entre la fita de les poblacions prearàbigues i les aràbigues, ja que es troba en una cota elevada i té un riu relativament pròxim (el riu d’Agres). El llogarret va aconseguir carta pobla i per això, probablement, va rebre l’extensió nominal “de Núñez”, encara que a nivell popular va rebre altres denominacions: Setla de Muro, d’Agres, etc; però notem que no tenia per què rebre’n, ja que no hi ha cap topònim amb el mateix nom pròxim que plantege cap confusió de localització.

 

Turballos, de possible origen paleohispànic, també designaria la realitat en la seua llengua original, encara que per a nosaltres siga un element opac o fosc; i ho faria des del punt de vista descriptiu: “lloc de trobada per a mercadejar”, “mercat”, etc. És el mateix referent que fem servir nosaltres quan diem la “Fira de Mostres”, la “Venta del Pilar”, etc., però en una altra llengua. Com tot, Turballos també va ser repoblat però no va rebre cap extensió nominal.

 

Tota la toponímia menor (vegeu-ne els annexos) mereix un tractament diferent de la macrotoponímia, ja que no està tan exposada a la pressió de les esferes polítiques o de les grans transformacions de la societat, si més no, en l’antiguitat. Com més muntanyenca, més antiga és (preromà, llatí); si descendim a les parts més planes o baixes del relleu, hi trobem la toponímia àrab; si en descendim encara més (camins, partides, etc.) més catalana és. Com més recent ens localitzem en el temps, més castellana és (Ventorrillo), i tenim sort que no ens trobem prop de la costa, ja que podríem trobar-nos noms de partides en anglés...

 

La microtoponímia murera fa referència a les possessions d’algun propietari en concret (corral d’Alonso); descriu el paisatge en la llengua actual, el català (la font del Baladre, la lloma de Carrera); i les vies de comunicació fan referència a la proximitat de les possessions d’algun propietari (camí de la caseta de Senabre) o a l’observació de la realitat més immediata (camí de Turballos).

 

Mereix especial atenció el terme “racó” (del Puig, de Roca), el qual fa referència a “barranquet fondo o recòndit” (declc, [1987: vii, 28-29]), o “vall d’extensió reduïda” i no pas la idea de “cantó”. Hom diferenciava “barranc” (de gran cabal, per on passen fortes vingudes d’aigua; el barranc de la Cabrantà, etc.) de “racó”, (barranc petit, de difícil accés; racó del Rai, etc.). A l’actualitat, sembla que és un terme fossilitzat, opac, encara que forme part de la nostra llengua, ja que la gent està perdent la idea original de barranc petit.

 

Altres termes que mereixen especial atenció són l’Arpella, l’Escurruspènia i la Querola. Aquests tres termes, que són molt opacs i han perdut el seu valor original, descriurien la realitat i formen part de llengües preromanes, encara que els repobladors catalans les traslladaren al nostre entorn. El terme Cabrantà, tot i ser català, pateix una deformació de Crebantada (culte crebar), i ha perdut el seu referent immediat, tot fent-se opac, fòssil. El mateix li passaria a termes, com ara Assegador.

 

Per a concloure, volem dir que la toponímia és un món apassionant. Provoca discussions acalorades fins a fregar l’enfrontament polític. La gent té la necessitat de saber on viu, que hi vivia abans i com ha arribat allà. El fet de cercar els orígens d’una població no vol dir formar-ne part. Que no s’enganye ningú: nosaltres formem part de les dues repoblacions que es van produir al País Valencià: el 1238 i el 1609, respectivament. Nosaltres som els ocupadors d’una terra que sempre hi ha estat, però de pobladors diferents: els ibers, els romans, els gods, els àrabs, els catalans, els castellans... Nosaltres no som hereus d’aquella gent que hi vivia; nosaltres els en vam expulsar i com a guanyadors fem i desfem aquesta terra. Ara, nosaltres formem part del País Valencià, i algú hi vindrà al darrere, i si volem mantenir aquestes formes de percebre la realitat, hem de començar per respectar-les; per no transformar-les amb elements nous. Hem de saber qui som i què volem fer, perquè, en cas contrari, els futurs estudiosos de la toponímia la trobaran... en castellà?, en anglés? De nosaltres depèn la nostra manera de percebre la realitat i de mantenir-la, i que els futurs pobladors la respecten...

  

Annexos

 

Annexos documentals

(Prové de l’annex 9)

MINISTERIO DE LA GOBERNACIÓN

SERVICIO NACIONAL DE INSPECCIÓN

Y ASESORIAMENTO DE LAS CORPORACIONES LOCALES

JEFATURA PROVINCIAL

ALICANTE

En relación con la denominación de ese Municipio, se ha observado por este Servicio Provincial, que se viene usando la de Muro del Alcoy o la de Muro de Alcoy, habiéndose producido últimamente algunas consultas acerca de cuál será el nombre correcto y exclusivo del Municipio cuyo Ayuntamiento V. S. preside.

A este efecto, y dada la extrañeza de que un Municipio no tenga una denominación uniforme, se ha procedido por este Servicio a indagar sobre el posible origen y fundamento del mismo.

De las indagaciones efectuadas, resulta evidente que el verdadero nombre de Muro, es MURO DEL ALCOY, ya que nunca podría ser Muro de Alcoy, dado que ni histórica ni administrativamente ha dependido nunca de la ciudad de Alcoy, y sí en cambio ha estado unido siempre, histórica y administrativamente, a Cocentaina, primero como parte de su villa, después como parte de su Baronía y Condado, y últimamente formando parte de su partido judicial, hasta que en época muy reciente que no afectaría a su nombre (ya en el año 1915 aparece en el Boletín Oficial de la provincia el nombre de MURO DEL ALCOY, que se continúa en el mismo generalmente cuando se habla de Muro), hubiere podido haber alguna variación.

Consultados además no solamente los Boletines Oficiales de esta provincia resulta que hasta 1915 jamás se encuentra en ellos otra denominación que la de MURO, con excepción del año 1882 en que se llega a encontrar la de Muro y Cela, siendo a partir de 1915, cuando en los Boletines Oficiales de esta provincia se encuentra la denominación de MURO DEL ALCOY.

Ahora bien, ¿por qué “del Alcoy”? La razón es clarísima si se tiene en cuenta, que hay otros Municipios en la provincia como Formentera del Segura, Guardamar del Segura, etc., que reciben nombre del río que los riega.

¿Y en Muro? Efectivamente, consultado el DICCIONARIO GEOGRAFICO Y ESTADISTICO de España y provincias de Ultramar de 1885, en la voz “MURO”, resulta que el río Serpis se ha denominado hasta época muy reciente usualmente bajo el nombre de RIO ALCOY, lo cual explica y fundamenta la denominación de MURO DEL ALCOY que, tenemos pleno convencimiento, es el correcto y exclusivo de ese término Municipal.

Por tanto, tengo el gusto de comunicárselo a V. S. a fin de que quedando enterada la Corporación Municipal, cuiden de que en la correspondiente oficial sea esta denominación, MURO DEL ALCOY, la única que figure.

Dios guarde a V. S. muchos años.

Alicante, 24 de Octubre de 1972.

                                                     EL JEFE DEL SERVICIO

                                                     Firmado: PATRICIO SAURA

Sr. Alcalde, Presidente del Ayuntamiento de MURO DEL ALCOY

 

 

 

(Prové de l’annex 11)

DECRET 196/2002, de 3 de desembre, del Govern Valencià, pel qual es denega el canvi de denominació del municipi de Muro d’Alcoy per la forma Muro. [2002/X13536]

 

L’Ajuntament de Muro d’Alcoy, en la reunió del dia 7 de juliol del 2000, va sol·licitar el canvi del nom actual del municipi per la forma tradicional en valencià de Muro.

 

El Registre d’Entitats Locals de la Direcció General d’Administració Local, del Ministeri d’Administracions Públiques, ha informat que ja hi ha un municipi a la província de les Illes Balears que té este nom i, en conseqüència, no procediria l’anotació en el Registre d’Entitats Locals del canvi de nom per Muro.

 

La Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística, de la Conselleria de Cultura y Educació, considera correcta en valencià la grafia Muro, però assenyala que no és possible aprovar este canvi de denominació pel fet que ja hi ha un municipi denominat Muro a Mallorca, i assenyala que és necessària la introducció d’un element diferenciador (nom del riu, de la comarca...) que el diferencie de l’esmentat municipi de Mallorca.

 

De conformitat amb el que disposa l’article 6 del Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, es va procedir a traslladar els informes emesos a l’Ajuntament, perquè realitzara les al·legacions oportunes a l’efecte d’introduir un element que diferenciara el nom de Muro. No obstant això, l’Ajuntament no ha acceptat introduir els mencionats elements diferenciadors, per la qual cosa, tal com prescriu l’article 6 del Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, es va procedir novament a sol·licitar l’informe de la Direcció General d’Ordenació d’Innovació Educativa i Política Lingüística, la qual va ratificar-se en el l’informe anterior.

 

L’article 14.1 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local, estableix que els canvis de denominació dels municipis només tindran caràcter oficial quan, després d’haver sigut anotats en un registre creat per l’administració de l’Estat per a la inscripció de totes les entitats a què fa referència l’esmentada Llei, es publiquen en el Boletín Oficial del Estado.

 

D’acord amb el que preveu el Reial Decret 382/1986, de 10 de febrer, pel qual s’aprova el Reglament del Registre d’Entitats Locals, i l’Orde de 3 de juny de 1986, que desplega el Reial Decret 382/1986, les modificacions de la inscripció dels municipis, respecte al canvi de denominació, seran procedents una vegada que es comprove en el Registre d’Entitats Locals que la nova denominació no coincideix ni produeix confusió amb altres ja existents.

 

La Llei 4/1983, de 23 de novembre, de la Generalitat Valenciana, d’Ús i Ensenyament del Valencià, disposa en l’article article 15.1 que correspon al Govern Valencià determinar els noms oficials dels municipis de la Comunitat Valenciana.

 

En virtut de tot això, vist l’expedient instruït per l’Ajuntament de Muro d’Alcoy per a la modificació de la denominació actual del municipi per la forma Muro, a proposta del conseller de Justícia i Administracions Públiques i després de la deliberació del Govern Valencià, en la reunió del dia 3 de desembre de 2002,

 

DECRETE

 

Article únic

Queda denegada la sol·licitud presentada per l’Ajuntament de Muro d’Alcoy, de la província d’Alacant, per a canviar la denominació del municipi per la de Muro.

 

Contra este decret, que posa fi a la via administrativa, procedeix interposar recurs contenciós administratiu davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, en el termini de dos mesos comptats a partir del sendemà de la publicació d’este decret en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, de conformitat amb el que estableixen els articles 48, 109.c) i 107.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, modificada per la Llei 4/1999, de 14 de gener, i els articles 10.1 b), 14 i 46 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, sense perjuí que les persones interessades puguen exercir qualsevol altre recurs que estimen oportú.

 

València, 3 de desembre de 2002

 

El president de la Generalitat Valenciana,

JOSÉ LUIS OLIVAS MARTÍNEZ

 

El conseller de Justícia i Administracions Públiques,

CARLOS GONZÁLEZ CEPEDA

        

Annex toponímic

Presentem, a continuació, tota la toponímia del terme de Muro. La informació s’hi presenta a través de columnes en què n’hi ha l’ordenació alfabètica, tot seguint la terminologia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL); és a dir, l’orografia, la hidrografia, el poblament, les partides i els paratges, les vies de comunicació i altres llocs d'interés. Primerament, trobareu la recollida per l’AVL (segons l’AVL) i, seguidament, la recollida per nosaltres (segons el nostre estudi).

 

Observacions segons el nostre estudi:

- Només hi incorporem aquells topònims que l’AVL no inclou al Corpus toponímic valencià, per tal de no duplicar-ne.

- A l’apartat “vies de comunicació” hi ha camins recollits amb el símbol (*) que entenem que són una invenció de l’ajuntament de Muro, ja que no hem sentit a la gent gran reproduir-los.

- Hi poden aparèixer duplicats toponímics, com ara el riu Fondo o el barranc de Vargues els quals són dues maneres de fer referència al mateix lloc.

- Hi ha topònims extrets de la publicació de Juan-Josep Pascual (2004: 72-81), “Els assegadors de Muro”, que no els hem pogut localitzar a través de l’observació directa ni mitjançant l’enquesta a persones majors; però que segurament són duplicacions toponímiques d’un mateix lloc (alcavó de l’Almoroig o séquia de Setla) o que s’han perdut a causa del pas del temps.

- També n’hi ha hidrònims que han desaparegut (i que recollim) a causa de l’evolució urbanística de Muro, com ara la bassa de Mossèn Gènit, la font del carrer Sants, etc.

- Els topònims que recullen els plànols generals del terme de Muro realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, de la Gerència Territorial d’Alacant, realitzat per l’empresa CARTOYCA SA, escala 1:5000, i el Plànol Senda de les Pedanies, escala 1:25000, editat per l’ajuntament de Muro, els hi hem inclòs però n’hi ha que porten el símbol (+), perquè estan en castellà i que nosaltres hem traduït, tot presentant-los en cursiva; en són quatre: Alto de la Oveja (l’alt de l’Ovella), Cerro de la Cruz (l’alt de la Creu, recollit per l’AVL), Llano Rojo (el pla Roig, també recollit per l’AVL) i Lo de las Neveras (El de les Neveres). Preguntada la gent gran per aquests tres topònims (el pla Roig està clar), l’alt de l’Ovella no sabien reconèixer-lo (el plànol el localitza a l’alt de Turballos); l’alt de la Creu els sonava però no tenien clar la seua ubicació (l’alt del Mig, a Turballos); i El de les Neveres, directament, no sabien localitzar-lo (el mapa el localitza dalt del pla de Turballos, més amunt de les mines de Tatam). N’hi ha el cas d’un topònim (Loma del Pelegú, lloma del Pelegú?, és l’alt de Gaianes?) que la gent no reconeix i que el mapa el localitza dalt del pla de Turballos, del pla Roig, al costat del de les Neveres, tot fitant amb el terme de Gaianes. l’AVL el denomina lloma del Pelegrí. L’editat per l’ajuntament de Muro, recull literalment: Cerro de la Cruz, alt de l’Ovella, alt de la Creu, lloma de les Neveres i lloma del Pelegrí.

- L’AVL recull el terme Crebantada, terme correcte, però hem de tenir en compte que a Muro es diu dialectalment: Cabrantà. En canvi, sí que recullen el terme dialectal flare. També incorporen, però, la forma correcta castellana, Collado, quan tots sabem que a nivell dialectal hom pronuncia Collao. Finalment, l’AVL recull la partida de l’Amoroig i el barranc de l’Escorrupènia; en canvi els murers pronuncien l’Almoroig i l’Escurruspènia.

- L’AVL recull, també, la partida del Braçal; òbviament, és un error; aquesta partida es diu Bracal. Francisco De Paula Momblanch (19593: 27), en pensa que vol dir “lloc de verdures”. No té res a veure amb braç o derivats.

- Pel que fa als criteris lingüístics, mostrem la paraula normativa i les formes col·loquials es presenten en cursiva i entre parèntesi (aigüera [auiera]); pel que fa a l’ús de la preposició medial, hem optat per posar-la entre parèntesi (penya [de] la Mel) en els contextos en què la gent no la reprodueix; quant als sufixos –ada, –ador i derivats, hem seguit el mateix criteri que en la preposició medial; és a dir, posar-les entre parèntesi (Para[da] del Sargento, la Cabranta[da], les Montserra[d]es, etc.); i pel que fa a l’ús de castellanismes i de malnoms, els hem respectat, tot transcrivint-los en cursiva: Padre Nuestro, casilla de l’Estret, casilla de Turballos, font del Uito, etc.

- Finalment, volem comentar que hem intentat recollir tota la toponímia menor del terme de Muro, però que de segur que ens n’haurem deixat per recollir. Valga aquest treball, però, per presentar-ne una bona mostra ben representativa, si no tota, quasi tota.

 

Segons l’AVL

Orografia

Alt de Creus

Alt de la Creu+

Alt de Montagut

Alt de Punxó

Alt de Senabre

Alt del Mig

Altet dels Canons

Alts de Fontanars

Cova Alta

Cova de Beneito

Cova de la Dona

el Cotet

el Reclot

Lloma de Cabrera

Lloma del Pelegrí+

Lloma del Tio Melic

Penya del Flare

Penya Grossa

Pla de Turballos

Pla Roig

Port d'Albaida

Serra d'Agullent

Serra de Benicadell

Serra de Mariola

Hidrografia

Barranc d'Albacar

Barranc de la Crebantada

Barranc de la Querola

Barranc de l'Ama

Barranc de l'Escorrupènia

Barranc de l'Olivaró

Barranc de Puig

Barranc de Reig

Barranc de Turballos

Barranc del Collado

Barranc del Forà

Barranc del Mas d'Alfafar

Barranquet de Setla

Barranquet de Vargues

Cisterna de la Solana

Font del Paradís

Fonteta de Pedra

Riu d'Agres

Riu d'Alcoi o Serpis

Poblament

Benàmer

Casa Blanca

Cases de Llorenç

Caseta de Cigala

Caseta de Maïques

Caseta de Mitgeta

Caseta de Senabre

Corral Blanc

Corral d'Alonso

Corral Roig

el Calvari

l'Alquerieta

Mas d'Alfafar

Setla

Turballos

Partides i paratges

el Braçal

el Calvari

el Forà

el Manzem

el Planet de Muro

el Préstamo

el Quint

el Racó de Puig

el Ràfol

el Reg de la Font

el Romeral

el Sernical

els Fondos d'Oltra

els Fontanars

els Pinarets

els Quatre Camins

la Cabanya

la Comuna

la Garrofera

la Lloma

la Plana

la Volta de Vidal

l'Amoroig

les Solsides de Setla

l'Olivar Vell del Marqués

Solana de Mariola

Vies de comunicació

Costera del Xop

Pont de les Nou Llunes

 

Segons el nostre estudi

Orografia

Alt d’Abat

Alt de Gaianes (alt del Pelegrí+?)

Alt de l’Ovella+

Alt de Turballos

Alt dels Volcadors

Carrasquetes

Collao

Cotet (Serra Antona)

Cova (d)el Moro

Cova Alta

Cova de la penya (del) Flare

El de les Neveres+

Estret d’Agres

Fita (amb Agres)

Flare d’Agres

Hidro (subestació de llum Setla-Alcosser)

Lloma

Lloma (de la) Garrofera

Lloma (de) Carrera (de Cabrera)

Lloma del Cotet (d’Albors)

Lloma del Pelegú+

Lloma del Port

Llometa

Montserra(d)es

Morro (de) Senabre

Para(da) del Sargento (lloma [de] Carrera)

Penya (de) la Mel

Penya de l’Àguila

Penyeta del Rellotge

Pla d’Oltra

Port

Port d’Albaida

Puntal Negre

Racó (del) Grenyó

Racó (del) Llobet

Serra de Turballos

Solana de Turballos

Hidrografia

Aigüera (auiera) del ti Jeroni

Alcavó de l’Almoroig

Assut (presa del reg de sant Joaquim)

Banyets d’Agres (terme d’Agres)

Barranc de l’auela malicciosa

Barranc de la Borona(da)

Barranc de la Perla

Barranc de la Serrana

Barranc de Sanchis

Barranc de Senabre

Barranc de Turballos

Barranc de Valero

Barranc del Mas

Barranc del Quin

Barranc del riu Fondo (barranc de Vargues)

Barranc del Rull

Bassa (de) la Plana

Bassa de la font de la Carrasca

Bassa de la font de Turballos

Bassa de les Fontanelletes

Bassa de Mossén Gènit

Bassa del llavador de Benàmer

Bassa Nova (Benàmer)

Batà

Canal de Benàmer

Depòsit dels Fontanars

Derramador (de Ramírez)

Escurador de la plaça de l’Ermita

Font  (de) Mitgeta

Font (de) Cento Gota

Font de Carmen, la Rossina

Font de Diuardet de Mollà

Font de Juan de Dios

Font de l’Esbarzer

Font de l’Estret (d’Agres)

Font de l’Om

Font de la bassa (de) Maïques

Font de la bassa (de) Mitgeta

Font de la Bassa Llarga

Font de la Cabranta(da)

Font de la Carrasca

Font de la caseta (de) Maïques

Font de la Cigala

Font de la Costera de l’Alquerieta

Font de la Pedrera

Font de la Plana

Font de la venta de Setla

Font de les Bassetes

Font de les Fontanelletes (o de Cotimanya)

Font de Muta

Font de Rella (de la Fotja)

Font de sant Roc o font Major

Font de Senabre

Font de Turballos

Font de Vicedo

Font del Baladre

Font del barranc de Sanchis

Font del barranc de Turballos (bassa de les Monges)

Font del Barranquet de Joana

Font del Batà

Font del Canyaret

Font del carrer Sants

Font del Civil

Font del Depòsit

Font del Magre

Font del mas d’Alfafar

Font del molí de Ciment

Font del Morenet

Font del Nouer (de l’Anouer)

Font del Pantanet

Font del Pelat

Font del Pinar

Font del Pinaret

Font del Racó (de) Llobet

Font del Sevilero

Font del Uito

Font del Xop

Font Gela(da)

Font Santa

Fontanars

Fonteta de la Perla

Fontetes Santes

Fonts de Barberet

Fonts del Marge

Fonts del molí (del) Riuet

Fonts del Pantanet

Llavador de Benàmer

Llavador de de la plaça de Turballos

Llavador de l’Ermita (Muro)

Llavador de la font Turballos

Llavador de sant Roc (Muro)

Llavador de Setla

Llavador del Canyaret (Muro)

Llavador del carrer (de) l’Àngel (de Setla)

Pou d’aigües de la Plana

Pou d’aigües del Pinar

Pou de la Borona(da)

Pou de la Marquesita

Pou del passeig de la Rabosa

Pouets de Seguí

Reg de la Cabranta(da)

Reg de la Font

Reg de la Plana

Reg de les Bassetes

Reg de les Fontanelles

Reg de Palacio

Reg del Bracal

Reg del Matzem (Manzem)

Riu del barranc de Turballos

Riu Fondo (barranc de Vargues)

Sénia

Séquia de Setla

Poblament

Bogesa (fàbrica)

Casa (de) Barberà

Casa (de) Dentilla

Casa de  l’Alacantí (l’Alicantí)

Casa de les Cabeces

Casa del Coto

Caseta (de) Baeza

Caseta (de) Barreta

Caseta (de) Cama

Caseta (de) Candela

Caseta (de) Fullana

Caseta (de) Gallina

Caseta (de) Paiano

Caseta (de) Pepe, el Llumener

Caseta (de) Solbes

Caseta de Ca(d)ira

Caseta de Juanito Albert Ragüés

Caseta de Puig

Caseta de Vargues

Caseta del Cabreret

Caseta del Tap

Caseta del ti Jeroni

Casilla de Benàmer

Casilla de l’Estret (caseta del Tren)

Casilla de Turballos (caseta del Tren)

Club de tenis la Plana

Corral de Boix

Corral de Gonzálbez

Corral de la Foia

Corral de les Coves

Corral de Miquel

Corral de Santiago

Corral de Soriano

Corral de Valero

Corral de Veneno (corral Blanc)

Fàbrica de Mataredona (les Caixetes)

Forn (de calç) de Bellot

Mas (del) racó Llobet

Mas d’Agulló

Mas de Benataire

Mas de l’Arpella

Mas de la casa Blanca (casa Blanca)

Mas de la Foia

Mas del Magre

Mas del Teula(d)í

Mas Nou (la Plana)

Mines de Tatam

Molí (de) Cartons (o de Ganzálbez)

Molí (de) Ciment (de Benàmer)

Molí (del) Riuet (molí [de] Pedro)

Molí de Baix (o de Ciment, borrera del ti Pejerto, borrera de Cabeça)

Molí de Dalt (o del ti Juanet)

Molí de l’Estret

Molí de sant Antoni (Orujera, fàbrica de pinyol)

Molí del Batà

Molí Nou (o de Cloquell)

Ranxo Wilson

Venta (d)el Pi

Venta de Setla

Ventorrillo

Xalet d’Adrian

Xalet de Pepe l’arquitecto

Partides i paratges

Barranc de la Cabranta(da)

Barranc de Sanchis

Barranc de Turballos

Barranc del Quin

Benataire

Camí de Senabre

Carretera d’Agres

Carretera de Setla de Nunyes

Duquessa d’Almodóvar

El Carliste

El Morro (de) Senabre

El Padre Nuestro

El Pinar

El Pinaret

El Pla de la Comuna

El Pont de sant Gonçalo

El Real Franc

Els màrgens Alts

Els Ràfols (el Ràfol)

L’Arpella

L’Estret (d’Agres)

L’Hort de Sandingo

L’Horta del Paradís

L’Horta Fonda

L’Olivar Gran

La Canya(da)

La Font Major

La Solana d’Agres

La Solana de Gaianes

La terra Blanca

Les Cabanyes

Palacio

Pequís

Vies de comunicació

Alcantarilla - Androna del Pla

Antic camí de Cocentaina

Assega[d]or de Gandia

Assega[d]or del racó (de) Cabrera (de Carrera)

Assega[d]or del racó (de) Seguí

Assega[d]or del racó de Navarro

Assega[d]or del racó del Teular (camí [del] racó del Teular)

Camí (del) racó (de) Roca

Camí (del) racó (del) Puig

Camí (del) racó de(l) Rai

Camí de l’Alcúdia

Camí de l’Alquerieta ([de] Jordà o dels Capellans)

Camí de l’Ametler*

Camí de l’Assega[d]or

Camí de l’Espígol*

Camí de l’Estornell*

Camí de l’Eucaliptus*

Camí de l’hort de Sandingo

Camí de l’Òbila*

Camí de l’Olivera*

Camí de l’Oreneta*

Camí de la bassa de Turballos

Camí de la Berbena*

Camí de la Cabranta(da)

Camí de la Calèndula*

Camí de la Camamilla*

Camí de la Cardenera*

Camí de la carretera Nacional 340

Camí de la casa Blanca (mas de...)

Camí de la caseta (de) Mitgeta

Camí de la caseta de Senabre

Camí de la Centaura

Camí de la costera de Valero

Camí de la cova (de) Beneito

Camí de la creu de Triana

Camí de la fita de Cocentaina

Camí de la Foia

Camí de la font de Senabre

Camí de la font del Baladre

Camí de la font del Paradís

Camí de la font del Uito

Camí de la font Major

Camí de la lloma del Pinaret

Camí de la Regalèssia*

Camí de la Rosa*

Camí de la Rosella*

Camí de la senda de Benàmer

Camí de la Solana

Camí de la solana del Pinaret

Camí de la Valeriana*

Camí de la Via (del tren Alcoi-Gandia)

Camí de la via de Cocentaina

Camí de la via Xixarra (via del tren Alcoi-Iecla)

Camí de les brises de Mariola*

Camí de les fontetes Santes (o vell de Muro)

Camí de les Llorences

Camí de les Vaqueries

Camí de Pequís

Camí de Turballos a Gaianes (Assegador)

Camí de Turballos o del Port (d’Albaida)

Camí del Barranc

Camí del Bedoll*

Camí del Calvari

Camí del Colom*

Camí del Créixens*

Camí del Donzell*

Camí del Fenoll*

Camí del Freix*

Camí del Ginebre*

Camí del Malvi*

Camí del mas d’Alfafar

Camí del mas Nou

Camí del molí Pedro (o del Riuet)

Camí del morro (de) Senabre

Camí del Mussol*

Camí del Pàmpol*

Camí del peu de Montcabrer*

Camí del Pinar

Camí del Poliol*

Camí del racó del Moro

Camí del Ràfol

Camí del Romer*

Camí del Rull

Camí del Saüc*

Camí del Til·ler*

Camí del Timó*

Camí del Trèvol*

Camí del Ventorrillo

Camí dels Fontanars

Camí dels Trigueros*

Camí vell d’Agres

Camí vell d’Alcoi (o camí de Turballos)

Camí vell de Benimarfull

Camí vell de l’Alqueria

Camí vell de Muro

Camí vell de Setla

Costera de Valero

Passadís de la Penya

Passeig de la Rabosa (Camí de la font del Baladre)

Pont de Ferro

Pont de l’Almorig

Pont de l’Empedrat

Pont de la Cabranta(da)

Pont de la Canaleta (Séquia de Setla)

Pont de la Mula

Pont de sant Gonçalo

Pont de Satorre

Pont de Senabre

Pont de Setla

Pont de Vargues

Port d’Albaida

Terraplé


Bibliografia

  

“Diligència del ministeri de Governació d’Alacant sobre el topònim Muro del Alcoy” (1977), Revista de festes, Junta de festes, Muro.

Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) (2009), Corpus toponímic valencià, 2 VOL., Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, València.

Alcover-Moll (1980), Diccionari català-valencià-balear, (DCVB), ed. Moll, Ciutat de Palma.

Azuar, R., (2005), “Los orígenes islámicos de Muro”, Actes de les i jornades d’història local de Muro, Institut d’Història Almoroig, Elia Gonzálbez Esteve coord., Muro, pp 9-28.

Badia i Margarit, Antoni (19943), Gramàtica històrica catalana, Tres i Quatre, València.

Blanes nadal, G., et al. (1995), “Aproximació a la mineria de Muro”, Revista de festes, Muro, pp 58-59.

Blanes nadal, G., et al. (1996), “Muro según la descripción de Francisco Mariano Nipho Cagigal” Revista de festes Muro, pp 70-71.

Borja, J. (2005), Llegendes del Sud, ed. del Bullent, Picanya, pp 183-184.

Burguera, Jordi (19852), Història del lèxic català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p 38-45.

carbonell i Iglesias, I. (2009), “Llegendes del Comtat (I); El cicle de llegendes de la bèstia”, Alberri, 19, Quaderns d’investigació del Centre d’estudis contestans, Centre d’Estudis Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina i l’Institut Juan Gil Albert, Cocentaina, 2008-2009, p 163-169.

Cerdà i Aresté, M. (2004), “Els altres Muros”, Revista de festes, Muro, pp 38-41.

Cerdà i Pérez, M. (1979), “La epidemia colérica de 1885 en Muro”, Revista de festes, Junta de Festes, Muro.

Cerdà i Pérez, M. (1979), “Sobre el nom del nostre poble”, suplement extraordinari dedicat a les festes de Muro del periòdic Ciudad de Alcoy, dijous 6 de maig de 1982.

Cerdà i Pérez, M. (1985), “De Muro a Muro de Alcoy: el canvi de nom del nostre poble”, Revista de festes, Junta de Festes, Muro, pp 12-13.

Colomina Cortés, A. P. i Payá Todolí, B. (2000), “Toponímia de Muro”, Revista de festes, Muro, pp 56-58.

Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (citoc), a cura d’Emili Casanova i Vicenç M. Rosselló (2002), Universitat de València i Denes editorial, València.

Coromines, Joan (1970), Estudis de toponímia catalana, 2 VOL., Ed. Barcino, Barcelona, pp 254, 269.

Coromines, Joan (1984 i ss), Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, (DECLC), 9 VOL., Ed. Curial, Barcelona, 1984.

Coromines, Joan (1997), Onomasticon cataloniae, (OC), 8 VOL., Ed. Curial, Barcelona.

ddaa (1973), Gran Enciclopedia de la Región valenciana, València, 12 VOL, pp 138, 213-214, 257, 21.

ddaa (1985), Historia de la Provincia de Alicante, Ed. Mediterráneo S A, Múrcia, Vol. I, pp. 147-158.

ddaa (1987), Diccionari de la llengua catalana, (DLC), ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona.

ddaa (1987), Enciclopèdia catalana, ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona.

ddaa (1988), Història del País Valencià, Edicions 62, Barcelona, Vol. I, pp. 252-379.

ddaa (1992), Diccionario Histórico de la Comunidad Valenciana, Diario Información, Ed. Prensa Alicantina S A, Alacant, Vol. II, pp. 553.

ddaa (1994), Introducción a los estudios árabes e islámicos, a cura de Ma Jesús Rubiera Mata, Área de estudios árabes e islámicos, Universitat d’Alacant, pp. 87-88, 113.

ddaa (1997), Les Observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després. Fundació Bancaixa, València, VOL, IV, p 94, 96, 158-159.

Díez Fuentes, José M. (2006), “Muro de Alcoy en el tiempo, según las descripciones de Cavanilles (1797), Madoz (1845) y Figueras Pacheco (1919)”, Revista de festes, Muro, pp 85-90.

Duarte i montserrat, C., i Alsina i Keith, A. (1986), Gramàtica històrica del català; morfologia (II), ed. Curial, Barcelona.

Faus Cardona, J., i Faus Barberá, J. (1990), “Toponímia alicantina: Muro del Alcoy”, Revista de festes, Muro, pp 64-65.

Fullana Mira OFM, Luis (1920), Historia de la villa y condado de Cocentaina, Imprenta Huici, València, p 29.

Galmés de Fuentes, Álvaro (1990), Toponimia de Alicante. La oronimia, Universitat d’Alacant, p 11-18.

Gonzálbez Esteve, E. (1990), “Capitols del Stabliment de Turballos, 1515”, Revista de festes, Muro, pp 56-58.

Gonzálbez Esteve, E. (2005), “De Muro a Muro del Alcoi (año 1916)”, Revista de festes, Muro, pp 74-83.

Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2001), “Padró de Cetla de Nunyes des de 1869 fins a 1874”, revista de Festes de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 12-19.

Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2005), “Les fonts del riu d’Agres i del barranc de Turballos (i)”, revista de Festes de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 8-17. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2006), “Les fonts del riu d’Agres i del barranc de Turballos (ii)”, revista de Festes de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 8-22. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2007), “Fonts del barranc de Turballos”, revista de Festes de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 23-33. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Llibre del Repartiment de Mallorca, a cura de Ricard Soto i Company (1984), Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Ciutat de Palma.

Llibre del Repartiment, a cura d'Antoni Ferrando (1979), Vicent Garcia Editores S. A., Paterna, p 181-182, 200.

Momblanch y Gonzálbez, Francisco de P. (19593), Historia de la Villa de Muro, Institut d'Estudis Alacantins, Alacant, p 21-27, 84, 195.

Moreu-Rey, Enric (1982), Els nostres noms de lloc, Ed. Moll, Palma de Mallorca.

Pascual Gisbert, J.J. (1988), Rondalles mureres, Ajuntament de Muro, Muro. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Pascual Gisbert, J.J. (2004), “Els assegadors de Muro”, Revista de festes, Muro, pp. 72-81. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Pascual Gisbert, J.J. (2005), “La fira de sant Antoni de Muro als segles xviii, xix i xx”, Actes de les i jornades d’història local de Muro, Institut d’Història Almoroig, Elia Gonzálbez Esteve coord., Muro, pp 215-249.

Pascual Gisbert, J.J. (2009), L’Angelet, personatge fester, Ajuntament de Muro i la Junta de Festes, Muro. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Pascual i Jordà, José (1990), “Divagacions sobre el nom de Muro. La vertadera i veritable història del nom de Muro”, Revista de festes, Muro, p 38-40.

Pascual i Jordà, José (1991), “La veu de Muro”, Revista de festes, Muro, p 29-30.

Peiró i Pérez, Josep-Lluís (2005), “Fonts i manantials del terme de Muro (I)”, Revista de festes, Muro, pp 60-66. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Peiró i Pérez, Josep-Lluís (2006), “Fonts i naixements del terme de Muro (II)”, Revista de festes, Muro, pp 91-95. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Pla Alberola, Primitivo J. (1986), Cartas pueblas del Condado de Cocentaina, Excm. Ajuntament de Cocentaina-Institut d'Estudis Joan Gil-Albert, Alacant, p 14-41.

Plànol de jaciments arqueològics del terme municipal de Muro (es troben situats al corredor de l’ajuntament de Muro). L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Plànol de senders (pr-v 277), escala 1:10000, editat per l’ajuntament de Muro (exposat al camí de la Cabrantà, a l’alçada del Club de Tenis la Plana). L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Plànol de senders (pr-v 56), escala 1:25000, editat per l’ajuntament de Muro (exposat al camí Racó de Roca, cruïlla amb la via Xixarra [Alcoi-Iecla]). L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Plànol de situació de tots els carrers de Muro, Benàmer i Setla, editat per l’ajuntament de Muro. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Plànol de situació dels camins rurals del terme municipal de Muro (exposat a diversos indrets del terme). L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Plànol Senda de les Pedanies, escala 1:25000, editat per l’ajuntament de Muro (exposat al complex esportiu de Muro, a la carretera de Setla). L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Plànols del terme de Muro realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, Gerència Territorial d’Alacant, contribució territorial urbana servei de cadastre i valoració d’urbana, realitzat pe l’empresa CARTOYCA SA, escala 1:5000, amb 2a revisió, plànol general, no hi inclou data ni anys de realització. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Ponsoda Sanmartín, Joan J. (1996), El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el llibre de cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), ed. Marfil, Alcoi, pp 351-352.

Ramírez i Tortosa R. (2001), Ambaixada del Tonell, a cura de Joan Josep Pascual Gisbert, Edició de la Filà de la Mare de Déu i la Filà Llana de Muro, Arts Gràfiques Alcoi, Muro. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.

Rosselló Bordoy, Guillem (2007), Mallorca musulmana, UIB, Mallorca.

Sebastiá Alcaraz, R., (1988), “Muro en el censo de Floridablanca”, Revista de festes, Muro, pp 74-75.

Solbes Calbo, Jaime (1993), “La vila de Muro segons Espinalt (1786)” i “Muro y su término en la obra de Madoz (1850)”, Revista de festes, Muro, pp 43-46.

Solbes Calbo, Jaime (1995), “Muro y sus pedanías”, Revista de festes, Muro, p 65.

TAlabau Calle, J.A. (2009), “De la Qustantaniya islàmica a la Cocentaina cristiana”, Els musulmans al Comtat, ed. Centre d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina, p 53.

Tormo Colomina, Josep (1990), “Notes heràldiques sobre Muro del Comtat i Setla de Nunyes”, Revista de festes, Muro, pp 62-63.

Torregrosa Giménez, P., et al. (1991), “Els orígens del poblament humà a Muro”, Revista de festes, Muro, pp 67-68.

Torregrosa Giménez, P., et al. (1993), “Excavació arqueològica de salvament a Fontanelletes: noves dades sobre la romanització a Muro”, Revista de festes Muro, pp 76-77.

Torregrosa Giménez, Palmira (2009), “L’alt del Punxó: una aldea campesina de la cultura ibèrica”, Revista de festes de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 8-13.

Torró Abad, J. i Ferrer Marset, P. (2009), “La societat andalusí al Comtat”, Els musulmans al Comtat, ed. Centre d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina, p 71.

Turull, A. (1994), “La formació dels topònims”, Introducció a l’onomàstica. Toponímia i antroponímia catalana i general, Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, Lleida, pp 73-92.

Veny, Joan (1982), Introducció a la dialectologia catalana, Enciclopèdia catalana, Barcelona.

Veny, Joan (1996), Onomàstica i dialectologia, PAM, Barcelona, p 149.



1 Turull, A. (1994), “La formació dels topònims”, Introducció a l’onomàstica. Toponímia i antroponímia catalana i general, Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, Lleida, pp 73-92.

2 Els nostres noms de lloc, Ed. Moll, Mallorca.

3 Llibre del Repartiment, a cura d'Antoni Ferrando, (1979: 200). La traducció del llatí al català és de l’autor.

4 Llibre del Repartiment (1979: 181-182).

5 Llibre del Repartiment (1979: 209). Joan Ponsoda (1996: 352) documenta el topònim Muro al Llibre de cort de Justícia de Cocentaina, el volum transcrit de 1275-76.

6 Azuar, R., (2005), “Los orígenes islámicos de Muro”, Actes de les I jornades d’història local de Muro, Institut d’Història Almoroig, Elia Gonzálbez Esteve coord., Muro, p 11.

7 El nom de Muro mallorquí apareix escrit per primera vegada al Llibre del repartiment de Mallorca, el 1232; és a dir, sis anys abans de la conquesta de València. Com a curiositat, podem comentar que el Muro mallorquí va visitar el Muro alacantí el 9 d’octubre de 2009.

8 Efectivament, al terme de Muro alacantí s’han localitzat 21 punts amb restes arqueològiques, d’acord amb el panell de jaciments arqueològics exposat a l’ajuntament de Muro i amb les diverses publicacions que s’han fet sobre aquest tema en diverses revistes; a saber:

- Període Calcolític (3r mil·lenni aC): l’Almoroig, Benataire, la cova de Beneito, els marges Alts, la cova del Moro, Pequís, el reg de la Font. 7 jaciments; ço és el 33,33% del total.

- Edat del Bronze (2n mil·lenni aC): l’Almoroig, l’alt del Punxó, el barranquet de Vargues, la cova de Beneito, la cova de la Dona, la penya del Frare/racó del Grenyó, Pequís. 7 jaciments; ço és el 33,33% del total.

- Període Paleolític (40.000-15.000 aC): la cova de Beneito. 1 jaciment, el qual representa el 4,76% del total.

- Període ibèric (segles vi-i aC): l’Almoroig, l’alt del Punxó, l’Arpella, el barranquet de Vargues, el bancal de Benàmer, el Mas de la casa Blanca, la comuna de Benàmer, la cova de la Dona, el Calvari de Setla, la cova del Moro, Pequís, el reg de la Font, el mas d’Alfafar. 13 jaciments que representen el 61,90% del total.

- Període romà (segles i-iv dC): l’Arpella, la comuna de Benàmer, el mas d’Alfafar, Fontanelletes. 4 jaciments aqueològics, els quals representen el 19,04% del total.

- Període tardoromà (segles iv-v dC): el Pinar. 1 jaciment que representa el 4,76% del total .

- Edat Mitjana (segles xiv-xv): el bancal de Benàmer, la cova de Beneito, la necròpolis de Benàmer, l’Alqueria dels Capellans. 4 jaciments que representen el 19,04% del total.

Com es pot comprovar hi predomina, sobretot, el període ibèric amb 13 jaciments.

Palmira Torregrosa et al. (1991: 67-68) documenta la localització de “fons de cabanes”, sitges, és a dir, restes d’antigues cases, construïdes, segurament, amb fang o material poc resistent, datades del 3r mil·lenni aC al carrer del Mestre J. Esteve, i d’altres, hui desapareguda, i que constitueix, en certa manera, l’ocupació humana més antiga d’allò que més tard seria el poble de Muro.

De l’època dels romans, s’han trobat ceràmiques a la partida del Quin i tombes (el Pinar, màrgens Alts, l’Arpella) del segle I dC i època tardoromana. Segons aquesta autora, això demostraria l’existència de vil·les a Muro i els seus voltants. En una publicació posterior (1993: 76-77), documenta l’existència d’una construcció, un assentament, una vil·la dedicada a l’explotació agrícola comuna als segles iii-iv dC, ja que van localitzar una moneda de l’emperador Claudi ii datada entre 268-270 dC i un tipus de ceràmica “Terra Sigillata Clara” procedent de la vall del Ródano, datada del segle iv dC i molt típic de les rutes comercials on es troba avui en dia l’hotel de la Vila de Muro; és a dir, a l’entrada de la població.

Pel que fa a les troballes de Muro mallorquí, la població té documentades 51 jaciments arqueològics (30 jaciments més que Muro d’Alacant). Del pretalaiòtic es conserven moltes coves utilitzades com habitacles. Del talaiòtic, existeixen molts talaiots aïllats. Del període romà hi ha diverses troballes, com ara monedes i sepulcres.

9 A la revista de Festes de Muro de l’any 1977 apareix una reproducció, molt interessant, d’una diligència del ministeri de la Governació de l’any 1972, prefectura provincial d’Alacant, en què enraona sobre l’extensió “del Alcoy” (vegeu els annexos documentals).

Aquesta extensió nominal “del Alcoy” té més importància que no sembla, ja que s’ha arribat a discutir molt, en funció de la ideologia política, sobre el seu origen en els anys de la transició política espanyola (1977-1982 i 1985); a saber: Muro, Muro de Alcoy, Muro del Alcoy, Muro d’Alcoi, Muro de l’Alcoi, Muro del Comtat. Depenent del pensament polític es defensava una denominació, fins al punt de justificar “del Alcoy” o “de Alcoy”com a agraïment als alcoians que van ajudar el poble de Muro quan es produí l’epidèmia del còlera de 1885, cosa que fou una autèntica barbaritat, ja que l’esmentada epidèmia es produí el 1885 i la primera extensió nominal de Muro apareix el 1915, com ja ha estat dit. 30 anys agraint els murers l’ajuda alcoiana? Sense paraules.

Aquesta hipòtesi es produí com a conseqüència, el 1979, d’un article de Manuel Cerdà i Pérez (1979), primer cronista de Muro en democràcia, en què ressenyava l’epidèmia colèrica a Muro l’any 1885. Aquest autor documenta com els periòdics de l’època (El Serpis, Las Provincias, etc.), parlen de l’epidèmia (144 morts, en dos mesos, en una població de, més o menys, 3.000 habitants) de l’ajuda que va donar Agres o Alcoi als veïns de Muro. Com a conseqüència d’aquesta ajuda, els murers van donar més de 1.000 litres de vi a Alcoi per als pobres d’aquella ciutat i, així, mostrar agraïment per l’ajuda rebuda.

El mal ja estava fet; algú hi va lligar caps i això va provocar que el mateix autor, el 1982, publiqués un article (“Sobre el nom del nostre poble”) al suplement especial dedicat a les festes de moros i cristians de Muro que va publicar el diari Ciudad, el 6 de maig de 1982. Manuel Cerdà hi descriu les tres postures (Muro, Muro de l’Alcoi, Muro del Comtat) en què estava dividit el poble a causa del topònim i desmenteix aquesta mena de llegenda que ja corria per Muro i per la comarca que “del Alcoy” apareix com a agraïment als alcoians per haver ajudat Muro quan es produí el còlera (a l’actualitat, el 2010, encara hi circula). Tot aquest debat (qui no recorda aquelles pintades dels anys 80 que van aparèixer per tot el poble “Ni de l’Alcoi ni del Comtat, soles Muro... (d’Albaida)” o “Muro de Berlín”, “Muro de Janeiro” [per les carnestoltes]?), desencadenà que el mateix autor (1985: 12-13) intentés realitzar un treball de documentació i d’investigació per veure quina era la primera vegada que Muro tenia una extensió nominal. Cerdà la localitza l’any 1906 i va ser “de Alcoy” (por el río vecino). Cerdà es basa en Manuel Foronda (1840-1920), un historiador i geògraf d’Àvila, que va iniciar una sèrie de viatges per tota la península, tot resseguint els llocs per on havia passat l’emperador Carles V i es va adonar que hi havia moltes poblacions que es repetien. Davant d’aquest problema, el senyor Foronda va establir uns criteris per a poder diferenciar un poble d’un altre que portés el mateix nom. Aquests criteris quedarien posteriorment reflectits en el “Proyecto de Reformas en la Nomenclatura Geográfica de España” (1906), el qual faria seu la Real Sociedad Geográfica en presentar-lo al consell de Ministres, qui l’aprovaria finalment. En el cas de Muro, i en tant que presentava menys habitants que el Muro mallorquí, el 1906, (un dels criteris de Foronda), se li va posar l’afegitó “de Alcoy” pel riu d’Alcoi o Serpis (un dels altres criteris que va establir Foronda). Aquesta nova nomenclatura es materialitzarà oficialment en les actes municipals de l’ajuntament de Muro l’any 1916. Semblà, però, que Manuel Cerdà no té notícies de la diligència del ministeri de la Governació de l’any 1972, perquè al Boletín Oficial de la Provincia, el 1915, apareix el topònim Muro del Alcoy.

Elia Gonzálbez (2005: 74), actual cronista oficial de Muro, documentà en contra de Manuel Cerdà, a través de la publicació Reforma de la Nomenclatura de la Geografía de España, Publicaciones de la Real Sociedad Geográfica, Madrid, 1916, l’extensió “del Alcoy” i no pas “de Alcoy” i ens diu que el sobrenom fa referència al riu d’Alcoi perquè s’havien d’afegir las palabras que expresen nombre de corriente de agua, de montaña o del territorio. Quan es perd l’article ‘el’?, perquè Jaime Solbes (1995: 65) documenta Muro de Alcoy mitjançant la publicació de José Sanchis Sivera, Nomenclator Geográfico-Eclesiástico de los pueblos de la Diocésis de Valencia, el 1922: Muro de Alcoy: Es una rica villa de 3.111 habitantes, del arciprestazgo de Concentaina, y curato de ascenso de primera [...] Aquests darrers autors sembla que no tenen notícies de la diligència del ministeri de la Governació que hem esmentat més amunt i que la podeu llegir al remat del nostre treball.

10 José Pascual (1991: 29-30) enumera una llista del diferents “Muro” que hi ha a la península Ibèrica:

Muro: Ciutat oretana d'Espanya corresponent a la província cartaginesa i situada al marge del riu Guadiana [...]; Rierol de la Província de Logroño [...]; Segons aquest municipi de la província d'Alacant compta amb 3.724 habitants de fet o 3.729 de dret [el 1920], anomenats murenys o murers [...]; Municipi de les Balears amb 4.990 habitants [el 1920] [...]; Llogaret de la província d'Osca [...]; Muro de Agreda: municipi de Sòria [...]; Muro de Aguas: municipi de la província de Logroño [...]; Muro de Roda: municipi de la província d'Osca [...]; Muro en Cameros: municipi de la província de Logroño [...].

Marina Cerdá (2004: 38-41) realitzà una visita turística per totes les poblacions esmentades més amunt i les documentà fotogràficament.

11 És el Decret 196/2002, de 3 de desembre, del Govern Valencià (DOGV 4.394/09-12-2002) pel qual es denega el canvi de nom (vegeu els annexos documentals).

12 Momblanch y Gonzálbez, Francisco De P, (19593: 84).

13 Pla Alberola, primitivo J., (1986: 37).

14 Momblanch y Gonzálbez, Francisco De P, (19593: 195).

15 Blanes Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71), documenten que Francisco Mariano Nipho Cagigal era un periodista (1719-1803) de tendència il·lustrada que va estar al front de diversos periòdics i que va recollir informacions dels pobles de l’estat Espanyol a través de correspondència i posteriorment les publicava. Les veus de Muro, Setla i Turballos les publica al Correo general de España y noticias importantes de Agricultura, Artes manufactureras, Comercio, Industria y Ciencias, Madrid, 1769-1771.

16 DDAA, Les Observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després (1997: IV, 96).

17 Solbes Calbo, Jaime (1993: 44-46) i Díez Fuentes, José M. (2006: 87).

18 Díez Fuentes, José M. (2006: 88-89). Sembla que Figueras Pacheco no té notícies de la publicació de Reforma de la Nomenclatura de la Geografía de España del 1916 (cf. la nota 9), ja que no li posa l’extensió “del Alcoy”.

19 Llibre del Repartiment (1979: 200).

20 Enric Moreu-Rey (1982: 80) argumenta que aquest topònim, com també d’altres (Terrassa, Terrats, etc.), designa les parts d’una casa o d’un edifici. Segons aquest autor, com a noms de lloc admeten dues explicacions: d’una banda poden recordar l’existència pretèrita d’una construcció: d’altra banda, i més sovint, serveixen per a la descripció del relleu per comparació, mitjançant una metàfora i, segons ell, seria el cas del nostre Muro.

21 Joan Coromines (1970: 254), (1997: V, 423-424) en proposa l’origen llatí: MURUS ‘muralla’, ‘mur’, ‘paret’. Fullana Mira OFM, Luis (1920: 29), també n’estableix l’origen llatí.

22 Pascual i Jordà, J. (1990: 38-40), Borja, J. (2005: 183-184) i carbonell i Iglesias, I. (2009: 169).

José Pasqual (1990: 38-40) explica l’origen del topònim a través de l’antropònim MARIUS, de Sexto Màrius, pare de Mariola, de la llegenda de la serra de Mariola: MARIUS>MARUS>MORUS>MORU>MURO. Aquesta evolució és poc provable, ja que, justament, les vocals tòniques es mantenen sempre al llarg de l’evolució de les paraules, perquè són tòniques. Les que solen desaparèixer són les febles. També podria haver-se desplaçat la vocal tònica, i així i tot no podria esdevenir MURO: MARIUS>MARIOS>MARIO>*MARI>*MAR (cf. Momblanch y Gonzálbez, Francisco De P, [19593: 27], dirà que Mariola és un diminutiu de Marius). Malauradament la resta d’autors segueixen el primer, com ara un mantra, sense tenir en compte les lleis fonètiques de la gramàtica històrica. Tanmateix, si tenim en compte aquesta teoria, el nostre topònim tindria una data de naixement: el ± 38 d.C., temps en què transcorre l’esmentada llegenda (carbonell i Iglesias, I. (2009: 164), i per tant, seria d’origen llatí.

23 Anna P. Colomina i Begoña Payá (2000: 57), plantejaran, a través de l’homonímia de l’ibèric i l’àrab, que “Muro” fa referència a “sinuós” (de MAUR, ibèric) + “cruïlla de riu” (de MURUR, àrab [Faus Cardona, J., i Faus Barberá, J. (1990: 64-65)]). Francament, no veiem factible aquesta teoria, ja que el riu Serpis no passa per Muro; més aïna per sota de Benàmer i per l’Alqueria d’Asnar i, òbviament quan degué generar-se el topònim de Muro, el poble estava lluny del riu; el riu d’Agres també passa relativament lluny; i el riu del barranc de la Cabrantada no és molt “sinuós” que diguem, perquè sol eixir en fortes vingudes d’aigua, com també pràcticament tot el centre del poble: el barri de sant Salvador, per davant l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats, el Batà, i la zona del Matzem. Aquestes zones rebien una quantitat molt forta d’aigua quan hi havia fortes tempestes, la qual provenia d’un barranc actualment tapat tret del Batà, ‑que en realitat era un assegador reial tal i com ha documentat Joan Josep Pascual (2004: 72-81)‑, originari de la Plana murera anomenada el “Derramador” (a l’alçada de l’antiga via del tren Alcoi-Iecla). Aquest barranc recorria els actuals vivers Biosca fins el barri de sant Salvador i va ser desviat, cap als anys 80, per la font de Dentilla cap al cementeri de Muro, per darrere. Per tant, més aïna podia ser “cruïlla de barrancs” i no pas “de riu” ni d’“aigües sinuoses”. Malauradament, no sabem d’on documenten aquesta teoria les autores de l’article, ja que no hi aporten bibliografia per a ser estudiada.

Rosselló Bordoy, Guillem (2007), la Mayūrqa islàmica es dividia entre els segle x i xiii en Juz: de l'àrab جزء; plural ajzà, ajzā أجزاء, "part, parts". Aquesta partició administrativa estava formada en 12 parts, tal i com apareixen al còdex arabigollatí del Llibre del Repartiment de Mallorca:

Ahwaz al-madina (Palma extramurs, Marratxí, Esporles occidental, Banyalbufar, Puigpunyent, Estellencs, Andratx i Calvià).

Al-yibal (Escorca).

Bullansa (Pollença i Alcúdia).

Inkan (Inca, Selva, Mancor, Campanet, Búger i sa Pobla).

Manaqur (Manacor, Sant Llorenç des Cardassar, Felanitx, Santanyí, Ses Salines, Campos i Porreres).

Montuy (Montuïri, Algaida i Llucmajor).

Muruh (Muro, Llubí, Santa Margalida i Maria de la Salut). Muro al Llibre dels fets.

Musuh-Bunyula (Valldemossa, Esporles oriental, Deià i Bunyola).

Qanarusa (Binissalem, Lloseta, Alaró, Consell, Costitx, Sencelles, Santa Eugènia i Santa Maria).

Sulyar (Sóller i Fornalutx). Sóller al Llibre dels fets.

Yartan (Artà, Capdepera i Son Servera).

Yiynaw-Bitra (Sineu, Lloret de Vistalegre, Sant Joan, Petra, Ariany i Vilafranca de Bonany).

Fora d'aquests territoris el repartiment designa Madina Mayurqa, que correspondria al districte urbà de la Ciutat de Mallorca envoltat de muralles.

Per tant, podem concloure que els àrabs utilitzaven el topònim “Muruh” (si més no en el cas mallorquí) per designar una partida del territori d’un lloc que ja existia amb anterioritat; és a dir, adopten un mot anterior i l’incorporen al seu lèxic com ara un préstec. Muro alacantí pertanyia, al segle xi, al Juz de la Qustantaniya, la qual depenia de la kura de València (TAlabau Calle, J.A. [2009: 53]), i els àrabs del Comtat també podrien haver respectat una designació d’un lloc, Muro, que ja existia amb anterioritat.

24 Burguera, Jordi (19852: 38-45).

25 Vicent Cabanes i Vicent Santamaria (citoc, 2001: 209-217), pensen que l’Arpella, en tant que partida, fa referència tant a una eina semblant a una aixada, però que té la fulla dividida en dues puntes, i serveix per cavar vinya i horts, com a l’ocell de rapinya de la família dels falcònids (Circus aeruginosus), d’aproximadament mig metre de llargada i d’ales i cua llargues (DCVB, I, 881). Nosaltres no hi estem d’acord, ja que Coromines (1997: II, 248) documenta l’existència d’una població anomenada l’Arp ‘Muntanya cònica tota revestida de grans pedres”; del llatí ARVUM ‘camp extens cobert d’herba’, ‘prada’. Efectivament, l’Arpella murera, com també el seu mas, es troben en una elevació; en una mena de monticle amb una gran quantitat de pedres. En tant que monticle petit, el topònim se’ns fa transparent: ARP + el sufix amb valor diminutiu fossilitzat -ELL(A), ARPELLA ‘monticle petit amb pedres’. Però Coromines (1997: II, 167) també documenta ALP, poble important de la Baga de Cerdanya, d’origen preromà, de base indoeuropea: ALBHI ‘ordi’ possiblement aplicable tant als cereals com a forts i castells per ponderació. En el nostre cas, ALP>ARP + ELLA? Les líquides (/l/, /m/, /n/, /r/) són molt vacil·lants. En qualsevol cas, ens movem entre el món ibèric i romà.

26 Joan Coromines (DECLC VI: 927, 929), planteja que el topònim pot provenir d’un hipotètic *CARIU d’origen preromà, probablement cèltic potser procedent d’una arrel karr- ‘pedra’, ‘roca’, i germà del basc (h)arri (antic karri) ‘pedra’ + -OLU sufix diminutiu llatí amb valor vulgaritzant > QUEROL(A). Vicent Cabanes i Vicent Santamaria (citoc, 2001: 209-217) pensen que podria ser un mot transportat.

27 Encara que puga semblar un derivat de quer- o un castellanisme, no ho és pas; ja que aquest mot prové del llatí CREPARE ‘cruixir’, ‘espetegar’, ‘esclatat’, ‘rebentar’. Coromines (DECLC II: 1031-1032), rastreja mots dialectals, com ara quebrassa, crebassa ‘clivell’, ‘esquerda feta a terra’ (i també aplicable a les mans esquerdades), cabrantà/quebrantà ‘solsida’ ‘esllavissada’, on crebantada>quebrantada>quebrantà>cabrantà. Aquesta última accepció pot ser aplicable al topònim murer.

28 IPSO + *CARIU(S) QUERIU(S) + PENNA> esquer(r)iuspennya >esquerruspenya >esquerruspenia >escorruspenia >escurruspènia.

29 Joan Coromines (1997: VII, 364- 366), en documenta un origen iber protohispànic: TURGALIUM ‘gran mercat’, ‘mercadal, firal’, ‘lloc on es mercadeja’.

30 Francisco de Paula Momblanch (19593: 24), planteja que Gaianes provindria d’un “gall” (penya) + “anes” (aigua) preromà. Molt prop d’aquesta població hi ha les restes d’un poblat ibèric. En canvi, Moreu-Rey (1982: 144) en proposa l’origen d’un antropònim llatí: CAIUS + ANUM.

31 Momblanch y Gonzálbez, Francisco De P, (19593: 24) i Galmés de Fuentes, Álvaro, (1990: 11-18).

32 Momblanch y Gonzálbez, Francisco De P, (19593: 24).

33 El Muro mallorquí té una llarga tradició de treballadors de la pedra, ja que presenta un subsòl de marès, i per això hi ha jaciments per tot arreu. Una de les ubicacions d’extracció de pedra molt singular d’aquesta localitat és la plaça de bous. En el cas del Muro alacantí, la població no té tradició de treballadors de la pedra, ja que la febre de la mineria a Muro començarà el 1841 (Blanes, nadal, G., et al. (1995: 58-59).

34 Efectivament, al carrer del músic R. Esteve es van extraure una gran quantitat de pedres tosques com a conseqüència, l’any 57-60, de la instal·lació de l’aigua potable a Muro. El llanterner que va realitzar les tasques de cadufar i instal·lar l’aigua va ser Juan Jordá Calatayud (Fontaneria Jordá). Sota l’església també es van extraure una gran quantitat de pedra quan es va remodelar el sòl del temple a finals dels anys 70 del segle passat. Hi ha una gran quantitat de gent del poble que fa servir aquestes pedres com a naixement del Betlem de Nadal.

35 Veny, Joan (1996: 149).

36 Francisco De Paula Momblanch (19593: 24), Murillo (població de Navarra)<Burillo<Buru.

37 Pascual i Jordà, J. (1990: 38-40).

38 Colomina Cortés, A. P. i Payá Todolí, B., (2000: 56-58).

39 Francisco De Paula Momblanch (19593: 25), planteja que aquest “Amer” podria ser Ben Ismail Ben Khamis, conegut per Abu Amer Algiomahi (1231), walí de Xàtiva i de València, fill de Cocentaina i per tant, possible propietari d’aquest llogaret, ja que administrativament formava part de Cocentaina. Momblanch també ens recorda que fins a l’expulsió dels moriscos (1609) a Muro hi havia una família anomenada Amer. Per tant, si aquesta teoria és certa, la data fundacional del llogarret es donaria a partir dels anys 30, 40 o 50 del segle xiii, tot just quan Jaume i està repartint el territori; 1249: a “Eiximén Otxova, set jovades de terra a Muro; i si no n’hi hagueren suficients, en les alqueries properes” .[cf. Llibre del Repartiment (1979: 209)], la qual cosa significa que alguna d’aquestes alqueries podria ser Benàmer. Aquest Abu Amer podria haver donat, per herència, el llogarret a Ibn Amer (si s’entén Ibn com a “fill de”) entre els anys 1240-1250 i, per tant, poc li duraria l’alegria a Ibn Amer de gaudir del llogarret. Això sí, almenys hauria passat a la història com a topònim. Aquest plantejament no s’aplica si entenem Ibn com a “família de”, la qual cosa indica “família d’Amer” d’“bu Amer” que, com hem dit, es troba documentat el 1231. En canvi, Coromines (1997: II, 423) no ho té gaire clar, ja que no es decideix entre cÂmir, cÂmr, i ’Áhmar ‘roig’. Sí que ho tenen més clar Josep Torró Abad i Pere Ferrer Marset (2009: 71), els qual sí que es decideixen per l’antropònim cÂmír. Joan Ponsoda (1996: 351) documenta el topònim Binamir (el volum transcrit de 1275-76). Finalment, el pare Fullana (1920: 29) transcriu el topònim Ben-Hamer. Francisco Mariano Nipho Cagigal (1771) en Blanes Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71), documenta el Lugarcillo de Benamur. En qualsevol cas, sobre aquestes dates (1231) es trobaria la data fundacional del poblet i sempre lligat a Muro.

40 Francisco De Paula Momblanch (19593: 25).

41 Efectivament; si hom hi va veurà que tant la porta d’entrada a la casa, com també el gran mas que hi ha a la part del darrere (de fet ocupa tot el carrer per darrere) es troben de cara al sol; és a dir, orientades més o menys cap al migdia.

42 Cavanilles (1797: 94), ens diu que Benàmer depenia de l’església d’Alcosser.

43 Francisco De Paula Momblanch (19593: 25).

44 Cavanilles (1797: 94). Pascual Madoz i Francisco Figueras Pacheco en Díez Fuentes, José M. (2006: 88-89). En canvi, la Gran enciclopedia de la región valenciana (1973: 257, VOL. VII) recull que Setla, Binifich, Benàmer i Alqueria de Serra, posseïen esglésies filials de la de sant Joan Baptista de Muro, la qual depenia de Cocentaina, el 1530. L’església de Muro se separa de Cocentaina el 1574; i amb ella, s’entén també que les filials.

45 Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 18-22). El Pare Luis Fullana (1920: 29) documenta que el llogarret va ser primer dels monjos del Císter; posteriorment va passar a mans dels jerònims de sant Miquel dels Reis i, finalment, als Comtes de Cocentaina.

46 Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 22) i Francisco De Paula Momblanch (19593: 106). Momblanch ens diu que hi ha 3 cases habitades, però 9 buides; per tant, el poblet tenia 11 cases?

47 Cavanilles (1797: 94). 52 veïns podrien ser entre 160-180 persones.

48 Díez Fuentes, José M., (2006: 88) i Solbes Calbo, Jaime (1993: 44). Noteu que entre 1633 i 1845 el poblet ha augmentat en 33 cases.

49 Díez Fuentes, José M., (2006: 88-89). El 1919, el poble havia augmentat en 5 cases; és a dir, 49 construccions. En l’actualitat, 2010, el poble té 72 cases; ha augmentat en 23 cases.

50 Solbes Calbo, Jaime (1995: 65).

51 1973: 214, VOL. I.

52 1973: 213, VOL. I.

53 1973: 257, VOL. VII. Però també recull “Alqueria de Serra”. És la mateixa Alqueria? Sembla que no. Aquesta alqueria sembla que va quedar despoblada el 1609. Azuar, R., (2005: 16) identifica l’antic Rahal (Alqueria del Batle) en aquestes contrades. Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 14), també ens enumera “Alqueria dels Sansos”, despoblat també el 1609. Finalment, Luís Fullana (1920: 29), ens diu que Benifit també tenia el nom d’“Alqueria de Calatayud” i també “dels Descalç”, ja que eren els seus propietaris.

Francisco Figueras Pacheco [Díez Fuentes, José M. (2006: 89)], el 1919, hi assenyala: “Hay tres capillas, bajo la advocación de Nuestra Señora de los Desamparados, San Antonio y Santo Tomás de Villanueva”. No diu res més, però és clar que la capella de sant Tomàs de Villanueva és la de l’Alqueria dels Capellans.

54 Francisco De Paula Momblanch (19593: 35) comenta que l’Alqueria dels Capellans és la mateixa que Benifit; en canvi a la Gran enciclopedia de la región valenciana 1973: 257, VOL. VII, Momblanch escriu Binifich i ens diu que és diferent i independent de l’Alqueria dels Capellans. Primitivo Alberola (1986: 14) i Joan Ponsoda (1996: 351), hi aporten un topònim més: Benufit i Benihufit (1275-76), respectivament. Nosaltres, ens decantem a pensar que segurament tots quatre topònims són el mateix: beni, bini, benu, benihu; fit, fich; és a dir Benifit>Binifit>Binific(h) (per assimilació a la vocal tònica; t>ch, interpretació de la grafia?). Benihufit>Benufit>Benifit (per assimilació de la vocal tònica). Coromines (1997: II, 448) documenta EL BENIFET i diu que no conté el Beni- aràbic sinó que és català antic benifet ‘benefici’, en el seu ús com a tecnicisme eclesiàstic o jurídic. En localitza a Penàguila i a Pego. Si això és cert, Benifet>Benifit? o és d’origen àrab Ibn Fahd, nom de persona?

55 Azuar, R., (2005: 15).

56 Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 27).

57 Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 27). Francisco De Paula Momblanch (19593: 106) comenta que en té 4 buides i 10 habitants, el 1633.

58 Cavanilles (1797: 94). Noteu que el poble ha perdut 3 veïns i presenta les mateixes construccions; és a dir, 7 en 164 anys.

59 Díez Fuentes, José M. (2006: 87) i Solbes Calbo, Jaime (1993:44). Noteu que en 48 anys de diferència el poblet no augmenta en construccions.

60 Díez Fuentes, José M. (2006: 88). 74 anys després, el poblet és considerat un alberg? No comenta la gent que hi viu; ni les cases, ni construccions, ni res.

61 Solbes Calbo, Jaime (1995: 65).

62 El poblet està conformat per un carrer amb nou cases: tres a la dreta i sis a l’esquerra. Només entrar al carrer, “la casa Gran” queda a la dreta, amb un lledoner molt gran, i conforma tota la part del carrer (casa 1a i 2a, aquesta amb la porta tapada); la tercera casa queda al final del poblet, en un racó. La part esquerra de l’Alqueria són quatre cases baixes seguides, amb l’església al remat (molt petita, orientada cap al llevant i molt semblant a la de Benàmer, però sembla més antiga). Acaba el poblet amb una última casa en un racó, en una mena de replaça. A l’actualitat no disposa de llavador però, antigament, disposava d’una passera de la séquia del Matzem que passava per l’entrada del poble. Noteu que l’Alqueria ha augmentat en dues cases més en 213 anys, des de l’època de Cavanilles; és a dir, nou. Si el llogarret té o tenia cementeri, el desconeixem i no l’hem pogut localitzar, però, tot tenint en compte que s’ha localitzat un jaciment arqueològic a la població, dels segles xiv-xv, podem pensar que podria constituir el cementeri de la població (cf. la nota 8). Benàmer es troba molt prop i, cas que el llogarret no en tingués, és fàcil pensar que els traspassats hi podrien ser soterrats.

63 És curiós observar que, justament, hom va consagrar aquesta esglesieta a un arquebisbe sant que va fundar una institució (el col·legi de la Presentació, el 1550, a València) per a la formació de sacerdots, especialitzat en moriscs conversos. Tanmateix, no sabem l’any que aquest llogarret va consagrar la seua esglesieta a aquest arquebisbe. Una cosa sí que és certa (cf. la nota 44): Benifit posseïa una església que depenia de la de Muro, el 1530, i quan la de Muro se separa de Cocentaina, el 1574; se separen també les filials. L’església de Benifit passarà a formar part d’Alcosser com Benàmer.

64 Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2006: 19).

65 1973: 138, VOL. III.

66 Solbes Calbo, Jaime (1993: 44).

67 Francisco De Paula Momblanch (19593: 154).

68 Francisco De Paula Momblanch (19593: 106). Encara que ha tingut diverses denominacions al llarg de la història: Sella de Muro al segle xvi, Sella d’Agres...

69 Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 18-21).

70 Elia Gonzálbez (1990: 56-58), bevent de Primitivo Alberola, documenta 15 capítols de l’establiment del lloc a favor de moros de Muro, el 1515, però que aquest establiment no s’ha d’entendre com a una carta pobla, com veurem després.

71 Francisco De Paula Momblanch (19593: 35).

72 Solbes Calbo, Jaime (1993: 44). El 1574, quan l’església de Muro se separa de Cocentaina, podem pensar que Setla se separa de la de Muro, ja que el poble mai no ha format part del Comtat de Cocentaina, si no de la família Bosch.

73 Francisco De Paula Momblanch (19593: 106), ço és 38 cases.

74 Blanes Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71).

75 Sebastiá Alcaraz,  Rafael (1988: 74).

76 Cavanilles (1797: 94). Noteu que els tracta com pobles independents de Muro.

77 Solbes Calbo, Jaime (1993: 44). Díez Fuentes, José M., (2006: 87-88), el tracta molt de passada.

78 Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2001: 15).

79 Tormo Colomina, Josep (1990: 62-63).

80 Pascual Gisbert, Joan Josep (2005: 218).

81 Pascual Gisbert, Joan Josep (2005: 223).

82 Díez Fuentes, José M., (2006: 89). Noteu que Setla ja no és un poble independent i pertany a Muro. A l’actualitat, 2010, el poble presenta 106 cases. En 91 anys de diferència, s’han construït 18 cases.

83 Solbes Calbo, Jaime (1995: 65).

84 El topòniom es pronuncia [sÉllE]. Coromines (1970: 269), (1970: 254) i (1997: VII, 128-129), planteja que podria provenir de l’àrab sitla o satla “cetra”, o siga, una mena de caduf, galleda o setrill, i manllevat del llatí SITULA “galleda”, “poal”; és a dir, podria ser d’origen llatí SITULA directament, pel mossàrab, o per mitjà del manlleu aràbic, ja que al costat del nom genèric sit(a)l en àrab hi havia la forma sitla. Hi documenta la forma Sella de Muro al segle xvi. Francisco de Paula Momblanch (19593: 27), pensa que el topònim podria ser d’origen llatí CELLA “rebost” “magatzem” de collites d’oli, vi, etc. Joan Ponsoda (1996: 352) documenta les formes Cehla, Cehlla, Cehla, Sella l’any 1275-76. Luís Fullana (1920: 29), documenta les formes Celha o Cella de Núñez.

85 La porta principal del temple està orientada cap al migdia i podria constituir l’antic mirab de la mesquita.

86 El poblet està conformat per deu carrers; a saber: la plaça de l’Església, el carrer de l’Àngel, el carrer del Riu, el carrer del Llavador, la Costera o el camí de Turballos, el carrer Nou, el carrer Serra, el carrer Major, l’avinguda de la 2a Germania, el carrer del Ravalet i el carrer de Maria Magdalena, patrona de Setla. També hi ha “els Pinets”, a la parta alta del poble, i que antigament era una era. Encara hi ha les restes d’una altra era darrere dels bancals del carrer Nou i que en l’actualitat s’hi fan actes lúdics en festes del poble (a l’agost), com ara l’exhibició de domatge de cavalls. El cementeri es troba fora de la població a l’esquerra del camí del mas d’Alfafar.

87 1973: 21, VOL. 12.

88 Tormo Colomina, Josep (1990: 62-63).

89 A cura d’Antoni Ferrando (1979: 231-232).

90 La majoria d’autors estan d’acord que el topònim és d’origen incert. Joan Ponsoda (1996: 352) documenta les formes Turballos, Turbayllos i To(r)ballos, el 1275-76. El pare Luís Fullana (1920: 29) transcriu el topònim Torbaylos, Torbayllos i Turballos.

91 Hi ha una dita popular que fa servir la gent de Muro sobre Turballos: Turballos, port de mar. Sempre l’hem escoltada i, segons ens han dit la gent gran, la dita fa referència que en temps remots entre la mar i Turballos no hi havia cap població; d’ací l’expressió port de mar. Ja s’intueix una població ben antiga. Tal vegada faça referència que el poblet és l’últim del Comtat, o en contraposició al port d’Albaida, o que tal vegada en època antiga era un lloc on es mercadejava molt i d’ací el mar; punt per excel·lència de les comunicacions... També n’hi ha una altra que diu: Turballos, cau de raboses; Gaianes, la llobera; i Muro avivador de la gent malfaenera. Cau de raboses? Perquè es troba a la serra com Gaianes? Perquè s’hi amagaven bandolers? (en temps antics, el port d’Albaida era un autèntic cau d’assaltants de carros, vianants, etc.).

92 És a dir, la porta de l’església mira cap al N però l’altar cap S-SE, més o menys. La casa presenta el mateix plantejament que a Benàmer; és a dir, la porta d’entrada a la casa, com també el gran pati que hi ha al darrere, es troba de cara al sol. El poblet està conformat pel carrer principal el qual talla el poble en dos: el carrer major, amb la plaça de l’Església, el carrer que dóna al camí del port d’Albaida i a la font de Turballos (on hi ha una casa amb una almàssera), el carrer del Ravalet, i dos llavadors: un molt petit (al principi de la plaça), i l’altre a la part alta del poble, ço és a la font de Turballos, amb una bassa. Les festes del poble se celebren al setembre, dedicades a sant Francesc de Paula. El cementeri, molt petit, es troba a l’entrada de la població, direcció del port d’Albaida.

93 Gonzálbez Esteve, E. (1990: 56-58), tot bevent de Primitivo Alberola.

94 Gonzálbez Esteve, E. (1990: 56-58).

95 Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 37). L’agost de 1616, s’estableixen les terres de Turballos i els seus pobladors tenen el càrrech de pagar y respondre los censos sobredits certs y constans, y a més d’ells la tercera part de la oliva i la quarta de figa, conforme lo capitulat en lo dit acte de poblaçió (de Muro). Acò declarat que estan derogats los capítols que tracten de la responsió del vi, pansa y fulla, estan les terres carregades a responsió en gra, y en tot lo demés ab càrrech de observar los dits capítols.

96 Francisco De Paula Momblanch (19593: 35).

97 Pla Alberola, Primitivo J. (2005: 33). El 1530 es construeix l’església de Muro i se li afegiran Setla Benifit, Benàmer i altres alqueries, avui desaparegudes. Turballos, en canvi, passarà a dependre de l’església de Gaianes, la qual va ser erigida, el 1535, i consagrada a sant Jaume. Cf. la nota 44.

98 Blanes Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71).

99 Sebastiá Alcaraz, Rafael (1988: 74).

100 Cavanilles (1797: 94).

101 Solbes Calbo, Jaime (1993:46).

102 Díez Fuentes, José M., (2006: 89). Entre 1845-1850 i 1919 el poble ha perdut cinc cases. A l’actualitat, 2010, el poble disposa de 16 cases; és a dir, n’ha perdut tres.

103 Solbes Calbo, Jaime (1995: 65).


4 comentaris:

  1. Podeu veure i descarregar també la Carta Pobla de Muro. Veieu:
    https://pepcascant2.blogspot.com/2021/04/carta-pobla-de-muro-26-dabril-de-1611.html?m=1

    ResponElimina
  2. Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:
    https://drive.google.com/file/d/1WlWMQ81GTr8w1ZejmOe2prsea0Egyt4r/view?usp=drivesdk

    ResponElimina
  3. A la pàgina 35 de l'article, diem:
    "L’AVL recull, també, la partida del Braçal; òbviament, és un error; aquesta partida es diu Bracal.
    FRANCISCO DE PAULA MOMBLANCH (1959: 27), en pensa que vol dir “lloc de verdures”. No té res a veure amb braç o derivats." Doncs bé: entenem, després de reflexionar-ho, que l'error el comet el mateix Francisco de Paula, ja que tota aquella partida era una partida del reg de Muro i sí que hi havia ramals de reg; és a dir, braços d'aigua per a regar tot aquell tros. Entenem que l'AVL encerta quan diu 'braçal' i en canvi, entenem que el mateix F. de Paula no interpreta correctament la /ç/ i la llig com a /c/; és a dir /k/. Segurament, en la documentació antiga s'haja perdut la /ç/ per la /c/, llegida com a /k/, i l'autor pensa que pot ser 'bracal', llegit en castellà, i resoldre que és un ètim àrab.

    ResponElimina
  4. Actualització: l'1 de juliol de 2022, el diari Información publicà una notícia en què comenta que s'han trobat restes arqueològiques iberes al parc del Batà, a l'interior del casc urbà. Si això és cert, podríem estar davant de la primera prova que relacionaria el topònim Muro amb el iberobasc 'buru', cap, lloma, d'acord amb la hipòtesi presentada en l'article. Ací en teniu l'enllaç: https://www.informacion.es/fotos/alcoy/2022/07/01/parque-bata-muro-67882904.html#foto=1

    També podeu veure la notícia a l'enllaç següent: https://drive.google.com/file/d/13XaEUowMcod8pKg-Doy_qq0zprs4fThI/view?usp=drivesdk

    ResponElimina