Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:
http://roble.pntic.mec.es/jcaj0018/ o comprar el llibre revisat i augmentat a l'Amazon: https://www.amazon.es/l%C3%A8xic-lolivera-loliva-loli-Comtat/dp/B09WQBKNTF/ref=sr_1_2?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=2X4KUZNUYCUG0&keywords=josep+vicent+cascant+jord%C3%A0&qid=1648924581&sprefix=josep+vicent+cascant+jo%2Caps%2C479&sr=8-2
JOSEP VICENT CASCANT i JORDÀ
Filologia Catalana
Professor de Secundària
Centre d’Estudis Contestans
No digues
oliva fins que no estiga davall la biga!
INTRODUCCIÓ
Tradicionalment, el Comtat ha participat en la
producció d’oliveres. De tots és sabut que ja a l’època dels romans, la península
ibèrica era l’olivar de l’imperi romà. El Comtat, com la resta de la península,
ha conreat amb força aquest producte. De tres que conformen la trilogia
mediterrània (olivera, vinya i blat), l’olivera és el conreu que ha perviscut
amb més força tot i la competència que ha hagut de suportar amb la Indústria[i].
També és cert que l’olivera no ha patit les malalties
que han atacat, per exemple la vinya; és un arbre molt fort que aguanta molt bé
el fred, la calor, l’escassesa d’aigua, etc. Per aquest motiu, pot ser que
siga, de la trilogia mediterrània, la que millor ha aguantat el pas del temps.
El Comtat ha conreat tradicionalment unes varietats
d’oliva que hom ha conreat molt poc a altres llocs o simplement no hi han estat
conreades; és a dir, són varietats autòctones: blanqueta (originària de Muro),
alfafarenca o la llei d’Agres (Agres-Alfafara) i mançanella (originària de
l’Orxa-Vilallonga). N’hi ha d’altres, com ara la beniaia (la llei de Baniaia),
la genovesa, la negreta, etc., que si bé no són originàries de la comarca,
també hom les ha conreades tradicionalment. Per tant, tot tenint en compte
aquesta especificitat de la comarca del Comtat, aquest treball pretén estudiar
el camp semàntic de les olives, l’oli i les oliveres de la nostra comarca. En
volem realitzar un treball lingüístic, però volem fer-lo mitjançant la
descripció històrica i etnològica del procés.
A
l’actualitat el conreu de l’olivar és desenvolupat mitjançant cooperatives que
abracen tots els camperols del la comarca (Socampa de Muro, la Católica de
Cocentaina, Gaianes, Beniarrés, Gorga, Millena, etc.) i d’altres que han
intentat desenvolupar un producte privat (les seues pròpies olives i en
molturen a particulars), la qual cosa està provocant a l’actualitat que hi haja
una autèntica revolució en la manera de fer l’oli. En aquests anys de crisi pot
ser una alternativa econòmica.
Nosaltres
descriurem tot el procés que segueix l’oliva fins a esdevenir oli tant des del
punt de vista tradicional (amb matxos, esportins,
etc.) i com es fa a l’actualitat (amb cintes
transportadores, batedores,
etc.); i per fer això, partirem del cicle vital de l’arbre fins la collita i la
transformació en oli a les almàsseres. Aquest camp semàntic té un interès
etnològic molt interessant, però l’interès lingüístic també ho és, perquè donen
compte d’una manera de fer que ha desaparegut i que hom ha modernitzat i la
llengua emprada en aquest afer és molt rica, variada i precisa i que, com tot,
està desplaçant-se en favor del castellà.
Aquest estudi, doncs, es divideix en set parts: en
primer lloc, ens centrarem en el cicle vital de l’arbre, des que és planter,
ullastre, fins que produeix olives i és esporgat, és descimalat. Tot seguit, descriurem les classes d’oliveres que hom
ha conreat al Comtat (blanqueta, mançanella, alfafarenca, etc.), com també el típic aigua-sal o salmorra i posteriorment detallarem la collita i el
procés de transformació de l’oliva en oli, a l’antiguitat i a l’actualitat. A
continuació, buidarem tot el lèxic específic d’aquest camp semàntic: els termes
de l’arbre (cóp, cimals, etc.), les classes d’olives (genovesa, banya de cabra,
etc.), i els termes tècnics en el procés de la formació de l’oli (jaç, biga, cofí, molí, etc.).
Posteriorment, farem referència a les frases fetes, els refranys o les
locucions que parlen de l’oli o de l’olivera (tu amunt, com l’oli...) que continuen ben vives al Comtat o a la
resta del domini lingüístic. Finalment, en presentarem les conclusions i la
bibliografia consultada.
I. EL CICLE ANUAL DE L’ARBRE
Planter
de l’olivera
L’olivera
és un arbre perennifoli de 5 a 12 m d'alt, de soca i tronc gruixuts, de fulles
lanceolades, rígides i enteres, de flors blanques i petites, agrupades en
ramells axil·lars, i de fruits en drupa el·lipsoïdal, primerament verds i
finalment negres[ii]. Amb
aquest fruit hom el consumeix sencer (olives verdes, de color canviant o
madures) o el transforma en l’oli per al consum.
L’olivera rep el nom científic d’Olea europaea i pertany, des del punt de
vista botànic, a les oleàcies. Trobem moltes varietats d’olivera, però només se’n
reconeixen dues subespècies, des del punt de vista botànic: l’Olea europaea spp Sativa, que és l’olivera convencional cultivada, de fruits
comestibles, de la qual es coneixen incomptables varietats, i l’ullastre, olivastre o Olea europaea spp Oleaster
(o també Olea europaea spp sylvestris), que és la subespècie borda
o silvestre d’olivera que creix espontàniament en els boscos, garrigues i
matollars mediterranis, que també rep el nom d’olivastre. L’ullastre creix espontàniament gràcies a la germinació
dels pinyols d’oliva transportats pels animals i ocells que s’alimenten
d’olives madures, com els estornells i els tords[iii].
Els camperols del Comtat[iv]
sempre han dit que les oliveres són bordes i que naixen de la boca del tord o
de les cabres, ovelles, etc.; és a dir, aquests animals es mengen les olives
madures i les transporten per tot arreu i, en defecar-les, presenten les
condicions òptimes per germinar. Però hom parteix de la base que les oliveres
són bordes i que, per tant, s’han d’empeltar de la varietat que hom vol:
blanqueta, mançanella, etc.
Una altra manera d’aconseguir oliveres era, i és,
segons els camperols, esperar que els rebrotins
bords, d’una soca d’olivera ja gran, es fessen grans i aleshores hom
procedia a fer-los una destralada o aixadetada tot procurant que el rebrotí
tingués panna, és a dir, escorça de
la seua mare, ja que serà per ací per on apareixeran les futures arrels.
Aquests rebrots eren estacats, colgats i, passat un temps, eren empeltats de la
classe vera que hom volia. També n’hi
havia una altra i consistia a agafar branques de la poda i colgar-les al bancal
fins on hi haguessen ulls o borrons,
que és per on arrelarà l’estaca.
Efectivament: històricament hi ha hagut tres maneres
de propalar l’olivera fins fa ben poc: fer arrelar estaques llenyoses, colgades
al bancal; reproduir la llavor i empeltar-les posteriorment; i arrancar soques
de troncs vells tal i com encara es fa al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà[v].
La manera de fer els planters del Comtat, s’assembla
molt a la manera de fer del nord d’Àfrica, ja que s’ha fet servir molt el
mètode de la panna. Els camperols
anaven a la serra amb sacs d’arpilleres a per ullastres i portaven trossos de soques d’oliveres bordes i eren completament colgades (dos dits davall terra) en una taula de
l’horta, entre novembre-desembre i febrer, i quan hom veia que la soca
començava a traure algun borró, els
ulls, els rebrots, era empeltat d’agulla de la varietat que hom volia (ja comença a fer el borró), lligat en
espart, i era plantat en els cavallons de les hortes dos anys, tot regant-les i
cuidant-les. En passar 1-2 anys, el planter era dipositat al seu lloc; en camaes llargues perquè no molestassen en
llaurar; que no donés pena. El planter era colgat a finals
de l’hivern i, en passar un any, si hom no l’havia empeltat, era empeltat d’agulla, pels mesos de
febrer o març[vi].
L’empelt d’escut només es podia fer quan el planter tenia branques, rames, i
això no es donava fins que no havien passat, com a mínim, 2-3 anys. Els
llauradors també feien servir el terme tindre
una falta a un buit al bancal; és a dir, si pel que fos s’havia assecat un
arbre, al seu lloc se’n posava un altre i aquest lloc rebia el nom de falta.
Com el planter encara era jove, estava en formació,
es deixava a una alçada, altura, que hom
pogués treballar per sota: 4 cimals
que obriren en forma de paraigua, ja que el centre de l’arbre havia d’estar
net, despejat; i per això els cóps
del centre, de dins, eren tallats.
Tot aquest procés desemboca en unes oliveres ben
formades i preparades per a produir, en 4-5 anys.
L’olivera
floreix i escombra
L’olivera sol florir d’abril a juny i produeix una
flor de color blanca, groga i verda que cau, s’asseca, escombra, al mes de juny, i al calze de la flor s’entreveu la
futura oliva. L’olivera produeix molta flor, però en caure, només un 1-2% fins
el 5% del conjunt de l’arbre farà olives. Si l’olivera deixa caure tota la
flor, no hi haurà fruit; n’haurà de quedar la meitat per tal que aparega
l’oliva.
El mes de juny és un mes en què es produeixen
tronades, pedregades, etc., tot just quan acaba d’assecar-se la flor i
s’entreveu l’oliveta. Aquestes tronades, o les pluges de maig, poden fer malbé
les futures collites, ja que el fruit és molt petit i molt tendre i pot llançar-lo a perdre; és a dir, perdre la
collita. Això mateix li pot passar al raïm, com també al blat, perquè es troba
al punt de ser segat. Efectivament, així diu el refrany Agua por Sant Juan, quita aceite, vino y pan.
Els llauradors fan servir el terme mostreta/mostra, té mostra[vii],
per referir-se a la quantitat de flor que presenta l’arbre. Aquesta mostra
apareix al juny i l’oliva és com ara un perdigó molt petit que, si és vista al
primer colp de vista, és molt bon senyal; és a dir, que la collita serà bona.
Segons els camperols, l’olivera és molt agraïda, ja que és un arbre molt fort
que no necessita gaires atencions i aguanta molt bé el fred, la calor, els
incendis, poca aigua, etc.
L’oliva
madura
En passar l’estiu, l’oliva arriba a la seua mida i a
partir d’octubre es desenvolupa, sobretot a partir de la Pilarica (12 d’octubre); i es desenvolupa com a conseqüència de
la pluja de la tardor. Amb aquesta pluja, comença
a pintar; ço és, a agafar color (en la varietat blanqueta) i a finals de
novembre o principis de desembre comença, tradicionalment, la campanya de
l’oliva, ja que l’oliva es troba a tres
colors: groga, roja i negra, aixamoraes.
Val a dir, però, que la resta de varietats d’olives no segueix aquest procés;
passen de verdes a negres, madures.
A partir del 8 de desembre, la Puríssima, començava la campanya i solia acabar a finals de
gener. Tot començant per aquestes dates, hom acabava la campanya amb una oliva
totalment madura i un oli de color or fosc.
No es pot determinar ben bé la data de començar-ne
la campanya, ja que depèn dels llocs del Comtat, de la climatologia, de la
varietat de què es disposava, si era per al consum o per a fer oli, etc. En
qualsevol cas, la campanya sol, i solia, començar al desembre i acabar a finals
de gener.
A l’actualitat, però, pel que fa a la varietat blanqueta, aquestes dates estan
canviant, ja que hom les vol verdes (verda, groga i roja), perquè considera que
en conserva millor les propietats; per tant, la campanya sol començar al
novembre, completament verdes, i acaba a finals de desembre amb una oliva
groga, roja i negra i un oli de color verdós.
L’olivera sol carregar
cada dos anys; és a dir, el primer any sol fer una gran quantitat de quilos,
l’any següent es recupera de l’esforç i el tercer any torna a produir amb força.
Tot tenint en compte això, al Comtat, la varietat mançanella sol seguir aquest cicle
de cada dos anys; en canvi la blanqueta sempre produeix oliva; ço és, el primer
any en produeixen molt, el segon en produeix menys, però en fa i el tercer any
torna a produir com el primer. En paraules de la gent major, el blanquet és faener i el mançanell és més gos (veieu La collita).
L’olivera
és esporgada, descimalada
Una vegada passada la campanya de l’oliva, al
febrer-març, els descimaladors anaven
als olivars, amb destrals, i, descimalaven,
tallaven les branques que havien fet olives i els cóps dels arbres, encara que de tant en tant en deixaven algun, ja
que solen xuplar molt. Els cóps tenen
molta força i només solen fer olives el primer any. Era important que li entrés
l’aire i el sol a l’olivera.
Els descimaladors renovaven pràcticament l’olivera
cada any i sobretot tallaven les branques que havia fet oliva, perquè en tornés
a fer l’any vinent.
D’acord amb la varietat d’oliva, s’esporgava d’una
forma o d’una altra: la blanqueta, amb 3-4 cimals, a Muro, sempre ha estat
esporgat baixeta, amb faldes, segons
el llenguatge espontani, amb poca branca i molt de fullam, i venia a l’alçada de la cara del collidor, encara que
també pujaven dalt de l’arbre o usaven banquets
o escales per arribar a les parts més
altes, ja que aquesta varietat s’ha collit tradicionalment a mà; és a dir esmunyint, sense pintes ni ratllets ni cap estri mecànic que ajudés
a fer la collita. La mançanella, a Planes, l’esporgaven alta, ja que el
collidor esperava que l’oliva madurés i caigués per si mateix i és quan era
plegada; i la varietat alfafarenca (la Llei d’Agres), a Agres i Alfafara, també
l’esporgaven alta perquè solia ser recollida a canyades (veieu La collita). En qualsevol cas, si
l’arbre és esporgat, l’olivera farà renda;
és a dir, produirà quilos d’oliva, ja que apareix al fullam.
Tot l'esporgat, sobretot el fullam, rep el nom de remulla, ramulla: la remulla és el conjunt de branques
finetes amb molta fulla; és a dir, tot el que té fulla. En canvi, fer branca (la branca aguanta la ramulla),
suposava tallar cimals o branques més
grosses per fer llenya[viii].
L’oliva apareix a la ramulla i no pas a la branca. L’olivera ha de ser
esporgada en un temps molt concret: amb una lluna concreta; segons diuen en
minva, ja que hom comenta que si no és feta tenint en compte la lluna, la ramulla
o la branca pot fer-se malbé: corcar-se, podrir-se abans d’hora, etc. El mateix
passa amb el fem: si hom el remou en lluna creixent, s’aviva; és a dir, fa cucs; ha de ser remogut en lluna minvant.
Per a realitzar aquest procés, solien usar les estreletes[ix]; i n’hi havia de
dos tipus: una de mà per a la branca fina i prima i una altra de dues mans, més
llarga i més gran, per als cimals. No feien servir ni serres, ni tisores de
podar i no serà fins a principis dels anys 80 del segle passat que apareixeran
les serres mecàniques, serretes, que
van simplificar molt aquesta faena, perquè tradicionalment necessitaven entre
20 i 30 minuts per a fer l’esporgada a l’arbre.
Segons la gent gran, descimalar era un art, perquè era una tasca molt pesada de fer que
requeria tècnica, demostrava bon pols de l’esporgador, precisió, bona manera de
fer i per això estava molt ben pagat.
Les colles de descimaladors estaven de sol a sol
fent aquesta faena i només aquells que tenien una bona tècnica amb la destral
esporgaven les oliveres de les carenes
dels marges i camins, ço és, les que estaven a la vista de tothom. La gent quan
hi passava es fixava en l’esporgat de l’arbre, com havia quedat, si estava ben
tallat, amb un tall net, sense, esguells,
esquerds o esgarrades, com si fos polit. És per això que la gent preguntava qui
havia estat l’esporgador que havia fet això. En canvi, si la gent veia que els
talls eren irregulars, amb esgarrades, sense cura, sense precisió, comentaven
que l’esporgador era un porc, un cochino[x], que no tenia cura
del seu treball. Era com una mena de carta de presentació de l’esporgador i del
tros, ja que de seguida la gent que veia un treball ben fet ho comentava als
casinos i als bars. Les oliveres interiors també tenien aqueixa cura, però no
amb tanta precisió, perquè no estaven a la vista de tothom.
Els esporgadors li
pegaven fort o li pegaven fluix,
a l’olivera, en funció de la necessitats de cadascuna[xi]
i la llenya, el brancam, era
aprofitada per a la llar de les cases i la ramulla era cremada al bancal
mateix, feta costals, garbons, costalets per a encendre el foc de les
llars de les cases, o era deixada assecar, espolsada, ficada en sacs i era
donada de menjar a les cabres, ovelles i conills.
L’olivar
és adobat i llaurat
En passar l’època de l’esporgada, els camperols
llançaven l’adob, el fem, l’abono, el guano [wáno]. L’adob era escampat lluny de les soques dels
arbres, ja que les arrels solen estar-ne lluny i podia cremar-los. I tenia lloc
el primer rall de l’any; és a dir, rompre el sòl. Hom llaurava dues vegades
a l’any amb el matxo, el forcat o la xaruga (l’aixeruga), que és posterior, i la rella fins la dècada dels 60-70
del segle passat en què va aparèixer el tractor, la mula, i va desplaçar la llaurada amb matxo fins la seua
extinció.
El matxo anava dins el forcat, mitjançant el colleró,
collera a la Marina Alta [CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 106)],
i guiava els solcs que anava fent. La rella[xii] era una mena
d'ungla de ferro que entrava dins la terra i feia el solc i el cavalló.
Posteriorment es va introduir la xaruga,
que era com el forcat, però la rella era mòbil i feia uns escarbats i uns solcs millors que el forcat. Qui disposava de xaruga,
assenyalava benestar econòmic, ja que tothom no disposava d’aquest estri per
llaurar[xiii].
Seguidament el llaurador entrecavava les soques; és a dir, cavava on no havia arribat el
llaurat i eren tallats els rebrots dels arbres que hom no havia tallat, en
esporgar. Finalment, una altra tasca que necessitava l’olivera per al seu
manteniment era el descorconament (verb
en infinitiu, descorconar), i
consistia a arrencar tota la fusta seca de l’arbre, la podrida; en definitiva,
sanejar l’olivera i deixar només la part viva de l’arbre: la fusta per on corre
la saba. Per a realitzar aquesta tasca, el descimalador feia servir un llegó, una picola, una aixada petita que acabés en punta, i procedia a rascar,
a traure, a picar tota la fusta seca de l’arbre, sobretot dels cimals, el tronc
i la soca.
També hom realitzava en el bancal tasques més
feixugues i esporàdiques, com ara el desfondat,
desfonde, i que consistia a remoure
la terra del fons del bancal per a airejar-la, independentment si tenia conreu
o no. Per a desfondar, hom feia servir tres animals amb una rella especial i
removia entre 40 i 50 cm. de fondo de terra. Aquesta tasca també podia ser
realitzada a mà, amb l’aixada, però com era una faena molt pesada, el llaurador
cobrava un sou especial, elevat i era premiat amb vi debades mentre durés
aquest afer. Aquests llauradors, en trobar-se còdols, pedrotes o terrossos molt
grans, els treien de l’escarbat i els deixaven a la vora del bancal, tot
exhibint-los per a demostrar a la gent que eren molt bregats, forts, valents. A Muro, per exemple, hi havia la figura de
Salvador Ramírez, gran plantador d’oliveres, sobretot de la varietat blanqueta.
Parts de l’olivera i l’oliva
D’acord amb la tradició popular, una olivera està
formada d’arrels (arraïls), de soca, de panna ([pána], [pánna] de la soca), de tronc,
de cimals (3-4), de faldes (ramulla, branqueta fina), de branques (rames), de cóps
(els rebrots més alts de l’arbre), de rebrots (rebrotins)[xiv]
i de mostra/mostreta (la incipient oliva, en florir l’arbre). I l’oliva té
pinyol, molla o carn, el rabet, la
cueta i el peçó, el mugró. Quan són
molt madures, s'arruguen.
Malalties
de l’olivera[xv]
L’olivera, com hem dit, és un arbre fort que aguanta
molt bé les temperatures extremes i no necessita gaire manteniment. Malgrat
això, necessita una sèrie de cures ja que presenta unes malalties que el poden
afectar, sobretot a nivell de collita. Aquestes malalties són combatudes
mitjançant el ruixat amb coure (amb motxila,
l’arruixadora, sulfatadora a l’esquena) o l’esporgat de les branques infectades
(cas de la berruga). Presentem aquelles que hom coneix a Muro:
Repiló (ull
de gall): Ara Repilo al Comtat, es tracta d’un fong que fa que la fulla de
l’arbre prenga un color groc i, en caure i tornar a eixir, la torna a fer groga.
Sol tenir lloc a la primavera i a la tardor. Tradicionalment era designat amb
el terme ull de gall, però a
l’actualitat és un terme completament desconegut. Sembla que a Catalunya també
presentava aquesta denominació, en l’actualitat desapareguda.
Negre[xvi]: Negrilla a
Muro, és una malaltia provocada per un fong que es desenvolupa sobre la melassa
que segrega l’insecte caparreta de
l’olivera i que a simple vista hom la percep com un polsim de color negre
que pot fer assecar tot l’arbre. L’arbre ennegreix i pot escampar-se als altres
bancals. Cal combatre la caparreta i no pas el negre, ja que és la causa de la
malaltia.
Cotonet: és el cotó en pèl produït per una aranya a les flors
i que hom ha interpretat, malauradament, com dolent per a l’olivera; però que
és molt benigne, ja que significa que l’olivera té molta força, té saba i és
molt vigorosa. El refrany que hom reproduïa en veure el cotonet era any de cotó, any de bondó; és a dir, que
serà un any molt bo per a l’olivera.
Berruga[xvii]: Potra a
Muro, són tumors, bonys, que apareixen a les branques joves, primer verds i
llisos i després llenyosos i de la mida d’un ou de gallina. Les branques
malaltes es fan improductives i arriben a caure i els bacteris penetren a
través de les ferides de l’escorça. Aquests tumors són provocats per les
pedregades i, també, per l’efecte de les canyes, en pegar sobre les branques,
en collir les olives; cas de l’alfafarenca a Agres i Alfafara.
La mosca de
l’oliva: mosca que pon els ous a
l’oliva i la larva hi excava galeries i pot provocar-ne la caiguda. Generalment,
aquesta mosca és la causa de la baixa qualitat de l’oli. La qualitat de l’oli
de la nostra comarca és millor que en altres llocs, perquè no n’hi ha tanta i a
més ataca menys la varietat blanqueta; i per això l’oli blanquet és de millor
qualitat.
II. VARIETATS D’OLIVES
Tot
seguit presentem les varietats elaiuanímiques[xviii]
que s’han conreat tradicionalment a la comarca del Comtat, tant l’oliva adobada
com la de fer oli. Abans però, volem presentar un breu resum de la història de
l’olivera a la nostra comarca, ja que és l’única que ha perviscut amb força, de
la trilogia mediterrània, i ha sabut adaptar-se als nous temps, tant pel que fa
a la recollida com també al procés de la mòlta.
Malauradament,
el nostre oli no ha sabut vendre’s comercialment i no se li ha donat la
importància que es mereix. Només la gent de la comarca sap apreciar un oli de
qualitat obtingut mitjançant les varietats blanqueta, mançanella i alfafarenca,
que són considerades les millors del món. Recentment hom està produint una
revolució en la manera de collir les olives (fent servir braços vibradors) i de
fer l’oli (d’olives verdes com hem dit més amunt) i moltes almàsseres comarcals
estan participant en certàmens de tast d’oli i han obtingut premis més que
merescuts[xix].
La
comarca del Comtat ha conreat històricament vinyes i oliveres indistintament;
si bé, l’olivera ha estat la segona en producció després de la vinya[xx].
A l’època musulmana, cada alqueria disposava de la seua almàssera per tal de
produir oli. A les nostres contrades, sembla que el cultiu de l’olivera és en
gran part una especialització ètnica, ja que són preferentment les famílies
musulmanes les que s’hi dediquen, tant al cultiu com a l’especulació mercantil.
Hi havia senyors de les alqueries islàmiques que es convertiren en promotors
del cultiu de l’olivera i eren capaços de concentrar voluminoses partides als
seus magatzems gràcies a les rendes de particions[xxi].
Tret
dels llocs amb molta presència islàmica, la menció d’oliveres és bastant rar i
no serà fins la cristianització en profunditat i la feudalització agrària que
l’olivera, juntament amb el blat i la vinya, es convertiren en les plantacions
bàsiques del país[xxii].
Entre
els promotors de l’olivera, que continua expandint-se al llarg del segle XII,
hi havia els cistercerns de Poblet i Santes Creus i també els benedictins, que
en necessitaven grans quantitats per al culte. Per tant, hi haurà fortes
variacions locals, en funció dels microclimes i la major o menor hegemonia del
conreu del blat. Les rendes que l’orde militar de Montesa percebia del Maestrat,
a les comarques de Castelló, esbossen aquesta mateixa concentració local per al
regne de València[xxiii]. A la nostra comarca
hi ha el castell de Perputxent, a l’Orxa, el propietari del qual era l’orde de
l’Hospital primer (1288) i l’orde de Montesa després (1319). Segurament serien
aquestes ordes les que farien desenvolupar la cultura de l’oli al Comtat, a més
de la forta presència musulmana, que acabaria per assentar-s’hi definitivament[xxiv].
A
l’Edat Moderna, l’olivera com també la vinya i el blat estaran sota el monopoli[xxv]
dels grans senyors feudals (el comte de Cocentaina, marqués de Setla, etc.) i
no serà fins a l’acabament del segle XVIII i principis del XIX en què és alliberat
aquest monopoli i els grans terratinents construiran almàsseres particulars. A
Muro, per exemple, hom va arribar a construir 12 almàsseres urbanes i 6 als
masos del terme[xxvi].
A
les almàsseres van conviure tres tipus de premsa per a la mòlta: la de fusta,
la de ferro i la hidràulica. La premsa de fusta funcionarà fins ben entrat el
segle XIX convivint amb les de ferro. La més corrent tenia una base de pedra o
fusta, amb dos laterals verticals en els quals, a la part de dalt, hi havia la
femella o la nou, que era travessada pel mascle o fusell, i feia pressió sobre
els esportins[xxvii]
(veieu l’apartat A l’almàssera).
Les
premses de ferro van aparèixer al Comtat tot just quan proliferen les
almàsseres després de l’abolició dels drets senyorials, el 1812; i hi van
aparèixer ben aviat per la indústria del ferro, a Alcoi. Hi convivien
conjuntament amb les de fusta, essent utilitzades aquestes últimes només a la
segona premsada. També coincidirà amb la irrupció de la premsa hidràulica.
Altres
tipus de premses eren les de dos fusells i la de biga. La de dos fusells hom
n’han sentit a parlar a Benimarfull i les de biga, hom n’han sentit a parlar a
Almudaina, l’Alqueria, Ares de Bosch, Cocentaina, Gaianes i Benimarfull (L’olivera i l’oli al Comtat [1990: 125-126]).
El
1918 apareix, a Setla de Nunyes, la primera premsa hidràulica del Comtat; la dels Poueros. Aquesta premsa funcionava
mitjançant una bombeta hidràulica manual, accionada per una politja, que
estrenyia un peu que tenia com a màxim 20 barcelles de pasta d’oliva. El
fabricant d’aquesta premsa hidràulica va ser Rodes Hermanos d’Alcoi: el Vulcano[xxviii].
Com el camperol no es quedava amb el pinyol, encara
que de vegades se’n quedava un poc com a encenall per a la llar de casa, va
aparèixer tota una indústria puixant amb el pinyol sobrant, ja que l’almasserer
el venia a les fàbriques orujeres,
que transformaven aquesta pinyolada en oli per a maquinària. A Muro, per
exemple, n’hi havia tres que encara en queden les xemeneies: l’edifici el
Fumeral, a l’antiga estació de ferrocarril Alcoi-Gandia; la de la plaça de la
Constitució; i el molí de sant Antoni, sota el pont de sant Gonçal, a l’ermita
de sant Antoni. Aquestes empreses barrejaven l’oli amb un dissolvent i el
residu resultant era el sisco, les
restes últimes del pinyol de l’oliva que era aprofitat com braser a la copa
dels tendurs.
Als anys cinquanta del segle
XX, hi ha una primera transformació de les almàsseres: de les manuals, hom
passarà a les hidràuliques d’una manera generalitzada. Als anys 60 té lloc la
principal innovació tecnològica, en modificar-se el procés d’extracció de
l’oli: la centrifugació substitueix la premsa tradicional. El procés
d’extracció en continu va millorar el rendiment i la productivitat, però
consumia 10 vegades més d’aigua, el doble d’energia i doblava la generació
d’oliasses (de morca, de pinyol). Com a conseqüència de noves
legislacions mediambientals, va aparèixer una nova millora en l’extracció en
continu, i així va nàixer el sistema de dues fases[xxix].
A
finals dels 70 i principis dels 80 van tancar les últimes almàsseres
hidràuliques/elèctriques particulars que funcionaven per les diverses
poblacions, tot centralitzant-se tot aquest afer econòmic mitjançant les
cooperatives de camperols. A Muro, per exemple, l’última hidràulica pública que
va estar funcionant fins als anys 80 del segle passat, va ser la de la del Ti Pepot, Gayetano, a la plaça de
l’ermita. A l’actualitat és la Filà Verds.
A Gaianes, l’almàssera de Santiago, a
l’entrada de la població, també va fer el mateix i així successivament. Així mateix,
van tancar les fàbriques de pinyol.
És
clar que les cooperatives de llauradors funcionaven des de ben antic (l’Orxa,
el 1920; Cocentaina, el 1944; Muro, el 1979; Gaianes, el 1958, etc.) i no
entraven en competència amb les particulars; però en canviar el sistema
d’extracció de l’oli van ser les úniques que van aguantar l’envit del pas del
temps. Prova d’això, i després dels processos administratius pertinents, va ser
la creació de SOCAPMA[xxx],
l’any 1979-1991, una cooperativa de cooperatives, ja que abraça 32 cooperatives
de les comarques de l’Alcoià-Comtat, la Marina Alta i la Marina Baixa. Les
varietats d’olives que moltura són blanqueta, mançanella i alfafarenca. A la
campanya 1991-1992 s’introdueix definitivament el sistema que es fa servir a
l’actualitat[xxxi].
A
l’actualitat s’està produint tota una revolució pel que fa a les olives i a
l’oli, ja que molts productors s’han desvinculat de les cooperatives i han
apostat per un negoci privat: crear almàsseres privades i apuntar en tanda, ço és, donar número i premsar olives de
particulars. Són productors que estan fent fortes inversions econòmiques perquè
creuen en el futur de l’oliva autòctona i en el seu oli. A més, també hi ha un
fet curiós: n’hi ha particulars que també es desvinculen de les cooperatives,
perquè se n’han de fer socis i perquè diuen que ells volen el seu oli i no
barrejat amb el d’altres productors[xxxii]
(veieu l’apartat A l’almàssera). A
més, com hem dit més amunt, la tendència és fer les olives verdes, produir un
oli de qualitat i convertir el producte no en un fet local o comarcal sinó
introduir-lo a nivell nacional i internacional[xxxiii].
Varietats d’olives: metodologia[xxxiv]
Per
a recollir totes les varietats d’olives dels territoris de parla catalana, hem
fet servir Internet i diverses publicacions (veieu la nota 34); hem tingut,
però, vertaders problemes a l’hora de localitzar-les, ja que manquen
publicacions filològiques sobre el particular (exceptuant, però, MATONS, AUGUST [1922]), i no hem tingut en compte, per
exemple, la Catalunya francesa ni l’Alguer, però sabem que n’hi ha, com ara el blavet.
Si
bé, a la xarxa de xarxes es poden localitzar totes les varietats que presentem,
com també molta informació sobre l’oliva i les oliveres, trobem a faltar un
vertader estudi lexicogràfic sobre les varietats d’oliva existents. No hi ha al
mercat estudis lexicogràfics sobre l’oliva com ara la vinya[xxxv];
n’hi ha varietats que tenen diverses denominacions o es confonen les unes amb
les altres, n’hi ha que no apareixen als diccionaris generals, etc. Manca un
bon treball d’investigació i documentació que resseguesca les fonts documentals
existents: que documente els orígens d’una varietat determinada; que
n’establesca l’etimologia; que resseguesca textos antics en què se’n parle; que
en descriga la introducció de varietats noves; etc. En definitiva, que hom
documente totes les varietats d’oliva del nostre país, des del punt de vista
filològic i lexicogràfic, des de l’antiguitat fins l’actualitat; que hom faça
una proposta per als diccionaris normatius i hi n’incloesca aquelles que han
estat discriminades. En qualsevol cas, volem animar els lexicògrafs a realitzar
aquesta tasca i donar a l’oliva el valor que es mereix, ja que forma part del
nostre país[xxxvi].
Tenint
en compte tot l’anterior, presentem a continuació totes les varietats d’olives
que s’han produït als territoris de parla catalana, sense tenir en compte la
Catalunya francesa i l’Alguer, per a ser adobades com també per a la mòlta;
n’hi ha duplicacions[xxxvii]:
|
Aguilar
Alfafara, grossal,
alfafarenca (Llei d’Agres).
Ampolleta
Aragonesa, terralta.
Arbequina, arbequina de les
Garrigues,
arbequina del camp de
Tarragona.
Arboçana
Argudell, argudella.
Arracada , arracada
d’Aldover.
Bagot
Banya de cabra, ungleta, punxeta,
cornicabra.
Baix fulla, moixentina.
Becaruda, becarut, bequerut.
Beniaia (la Llei de
Beniaia).
Blanqueta Gorda
Blanqueta, blanquet.
Borda
Bordissa
Borriolenca
Boteruda
Budell
Cabaret
Calaceita
Calles
Callosina
Canetera
Carrasco
Carrasqueña de Cañada.
Carrasqueta de Ayora.
Corbella, coribella,
corivell, corivella, curivell.
|
Corberana
Cornezuelo de Jaén.
Corralejos
Cuquello, cuquillo.
Datilera de Caudiel.
Del rosal
Dolça
Dulce de Ayora
Empeltre, mallorquina.
Farga, fraga, farba.
Figueretes
Fulla de salze
Genovesa
Gileta
Godallera
Gordal sevillana, grossal, Llei de Cadaqués, verdal de Cadaqués.
Gorda-limoncillo
Grabell
Hoja ancha
Hojiblanca
Hojiblanca de Navarrés.
Joanenca
Llançanenca
Llimoneca
Lloma
llumet, llumeta.
Mallorquina, empeltre.
Mançanella, mançanell,
Vilallonga.
Mançanenc
Manzanilla Cacereña.
Manzanilla de Caudiel.
Marfil
Marons
Matías
|
Menuda, menut negreta.
Menya
Menza
Millarenca
Mollassa
Morisca de Manacor
Morisca de Pollença
Morón de Benisanó.
Morona de Castellón.
Morruda de Salinas, morruda
dels Reguers, morruda, morrut, morrut de Benlloch.
Nana
Negreta, negret, Lechín de Granada, menuda.
Olaya
Olesana, palomar.
Otos
Palomar, olesana.
Panisello
Pasqual
Patronet, petroneta.
Penjoll
Pico de limón
Picotuda
Picuda de Luis
Piñón
Piqual
Queixal de Porc
Racimo
Roballa
Rogeta de Gorga, rogeta.
Rojal d’Alacant, rojal de
València, rojal, royal, rojala.
Rufina
Sabatera
Saladora
Santiaga
Sepriana
Serrana d’Espadà
Sevillana
Sevillenca
|
Solà
Solivenca
Sollana
Temprana de Montán, temprana de Ayora.
Terralta, aragonesa.
Tinenta
Tío Blas
Ullastre, borda.
Valentins
Vallés
Vaneta
Vera
Verdal
Verdal de Cadaqués, Llei de
Cadaqués.
Verderola
Verdiel, verdiell,
verdiella.
Vermelleta
Vigor
Vilar
Xanglot real
Xanglot real d’Énguera.
Xanglotera de Llíria
|
Les denominacions que reben les diverses varietats
d’oliva, responen a una motivació semàntica de percepció de la realitat; és a
dir, per procedència geogràfica, per la forma de l’oliva, pel seu propietari,
etc. Segons Joan Veny[xxxviii],
la formació semàntica d’un mot pot ser mitjançant tres formes:
1r, la
procedència geogràfica del fruit; és a dir, designa un topònim (alfafarenca, genovesa, callosina,
etc.);
2n,
l’antropònim o el nom de la persona que introdueix l’olivera (Aguilar, Solà, del Tio Blas, etc.)
i,
3r, les
característiques de l’olivera, l’oliva o l’oli, també poden ser la base del seu
nom:
- el color: vermelleta, rogeta, rojal, blanqueta, negreta, marfil,
- la fulla: la forma (fulla de salze) i la qualitat (vera, borda, ullastre);
- l’oliva: la forma (banya de cabra, corbella, morruda),
allargada (budell), la dimensió (grossal, lloma, menuda, nana), i per la seua carn (mollassa); la maduració relacionada: amb
la seua precocitat (verdiell, verderola,
rojal [=primerenca]), el destí: a fer oli (llumeta), i destinat a ser consumit com a salmorra (saladora, dolça);
- la forma dels
penjolls:
(xanglot real, xanglotera de Llíria); i
- l’oli: oli clar, oli fosc, oli fi, oli gros, amb morca, etc.
A nosaltres ens interessa, però, aquelles que hom ha
conreat tradicionalment a la comarca del Comtat, ja que aquest estudi pretén
ser un treball de l'oliva al Comtat. Així, tenim:
De fer oli: blanquet(a); mançanell(a)
(l’orxana, Villalonga, Ebo, Forna);
Adobades: negret(a) (menut, menuda a
Gorga); cuquello; alfafarenc(a) (la llei d’Agres)[xxxix];
banya de cabra, beniaia (la llei de Beniaia); i genovesa.
Pel
que fa la producció d’oli, tradicionalment la comarca del Comtat tenia tres
zones clarament diferenciades: Agres-Alfafara, alfafarenca (la llei d’Agres), feta amb canyes; Muro, Cocentaina i
l’Alqueria d’Asnar, blanqueta, (es)munyida
a mà; i la resta de la comarca, de Gaianes a Famorca, mançanella, esmunyides o deixades caure quan eren madures (veieu
l’apartat La collita). Encara que les
varietats per a ser adobades són més nombroses, no ho són tant en nombre
d’exemplars ni en la seua ubicació, ja que hom solia plantar alguna de solta
als marges dels bancals, a les carenes; és a dir, cada propietari d’olivars ja
es procurava una varietat d’olivera que tingués com a finalitat l’aigua-sal o salmorra. No hi ha bancals
sencers d’oliveres de varietat banya de cabra, genovesa, etc.
Després
de la visita que vam fer per tota la comarca (al gener del 2011) vam veure que
aquest mapa ha variat sensiblement, si més no pel que fa a les varietats
destinades a la producció d’oli, ja que l’any 1990, de 24 pobles que configuren
la comarca, la meitat, 12, tenia el mançanell com a varietat majoritària;
8 (33,33%) tenien el blanquet com a
varietat majoritària; i 4 pobles (16,66%) l’alfafarenc (cf. L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 36).
A
l’actualitat, l’alfafarenca està estancada al mateix lloc, si bé pot haver-hi
algun bancal a l’Alqueria d’Asnar, Muro, Almudaina, Benillup, etc., i la
mançanella està en retrocés en favor de la blanqueta:
-
Agres-Alfafara: alfafarenca,
-
Muro, Gaianes,
Beniarrés, l’Orxa, Alcosser, Benimarfull, l’Alqueria, Cocentaina, Gorga,
Benilloba, Quatretondeta i Fageca, blanqueta;
-
Planes,
Catamarruc, Margarida, Almudaina, Benillup, mançanella,
-
Millena, Balones,
Benimassot, Tollos, Famorca, Benasau i Alcoleja, amb més mançanella que blanqueta.
Arribats a aquest punt, volem fer una reflexió: com
pot ser que en uns pocs quilòmetres hi puguen haver tantes varietats
autòctones?: la blanqueta, originària de Muro (el Comtat); l’alfafarenca (la
llei d’Agres), originària d’Alfafara-Agres (el Comtat); la genovesa, originària
del Genovés (la Costera); la beniaia (la llei de Beniaia), originària de
Beniaia (la Marina Alta); la mançanella, originària de l’Orxa, Vilallonga,
Forna, Ebo (el Comtat, la Safor, la Marina Alta); i la del cuquello, originària
de la Vall d’Albaida. Alguna cosa hi falla...
Si hom mira el mapa varietal d’olives del País
Valencià[xl],
les comarques de Castelló són una prolongació de Tarragona, ja que hom hi
conrea la farga i l’empeltre i al sud, la serrana d’Espadà. A les comarques
valencianes hi ha la mançanella i la blanqueta; i a les comarques alacantines
hi ha la mançanella, la blanqueta, el xanglot real i la callosina. És a dir, la
mançanella és la més estesa de tot el País Valencià amb 23.550 hectàrees i la
segona en importància és la blanqueta amb 15.430 hectàrees, respectivament[xli].
El Comtat és una illa enmig del mapa mançanell i hi ha diverses teories que
poden explicar el perquè:
Tot tenint en compte que a l’Edat Mitjana les olives
estaven més arrelades més enllà del riu Xúquer (cf. les notes 21-23) i que eren
una especialització ètnica dels musulmans, podem pensar que les oliveres que hi
havia a l’època musulmana al Comtat eren la negreta[xlii]
i l’alfafarenca (la llei d’Agres), ja que sembla que aquesta olivera està
entroncada genèticament amb una varietat del Líban[xliii].
En instal·lar-se al castell de Perputxent l’orde de l’Hospital primer i l’orde
de Montesa, després, és fàcil que hom introduís la varietat mançanenc,
originària de la Granadella (les Garrigues, Lleida)[xliv]
i l’empeltaren a les velles soques negretes i/o alfafarenques autòctones.
Posteriorment hi pogué haver un canvi del sufix –enc>–ell(a)/–et,
mançanenc>mançanell(a)/mançanet[xlv];
és a dir “de forma de mançana (mançanenca, pomenca)” a “mançana petita”
(mançaneta, pometa) i posteriorment va agafar el nom de diversos topònims com
ara l’orxana, Vilallonga, Forna i Ebo, als llocs on no s’hi conreava. Al Comtat
sempre s’ha fet servir el terme mançanella/mançanell i no pas un topònim per a
designar aquesta varietat d’oliva.
L’adobat
de les olives[l]: l’aigua-sal
Tenint en compte les varietats d’olives que s’han
conreat al Comtat, presentem, tot seguit, aquelles que s’han adobat
tradicionalment, tot tenint present que cada població de la comarca no té
perquè adobar-les totes. Presentem les que hom ha adobat a Muro i Setla[li]
(veieu la nota 39).
Paga la pena, comentar, però, que hom ha collit
olives per adobar de manera diferent: tradicionalment s’han deixat caure a
terra (mançanell) i d’altres (negreta) s’han munyit dins un cabàs que anava
lligat al coll, sense mantes,
borrasses, i depenia de la varietat d’oliva i el temps de maduració: la
genovesa és la més primerenca, al novembre, i l’última és la
negreta-alfafarenca, al gener-febrer. Una vegada collides verdes o madures, hom
procedia a adobar-les sempre tenint present que l’aigua utilitzada havia de ser
de naixement, de pous, sense tractar amb clor ni qualsevol altre producte
químic; per això està desapareixent aquesta pràctica a les cases: perquè
l’aigua amb clor desfà les olives. Altres productes que hom ha adobat
tradicionalment al Comtat són les tàperes i els taperots, les cebes, les
carlotes, etc.
Blanqueta: és una oliva que hom l’ha
utilitzada per a fer oli; però de tant en tant és adobada en aigua-sal. A finals de novembre i
principis de desembre (blanquetes en color), hom les posava en un gerro, gerró, de test, aigua i cada 2-3 dies
era canviada. Quan estava dolça, hom li posava pebrella, llima i sal i, passats
2-3 mesos, ja eren bones de menjar. Paga la pena comentar que a Muro com
Cocentaina, Gaianes, i part del Comtat, hom encara va per la serra a buscar
pebrella per amerar les olives.
La
blanqueta trencada: una vegada collida, era trencada, aixafada, partida, amb una pedra
plana, massa, etc., i era dipositada dins el gerro i hom hi afegia aigua; i
cada 2-3 dies era canviada. En notar-les dolces, hom posava aigua neta, sal i
pebrella (llima no) i passades 2 setmanes, ja eren bones de menjar.
Mançanella: era i és collida al
novembre i hom l’adoba com la blanqueta sense trencar.
Mançanella
trencada:
com la blanqueta trencada.
Mançanella
amb sosa:
les olives eren dipositades en un gerro i hom hi afegia tant d’aigua per tant
de sosa i quan era notada dolça (una setmana), l’aigua era canviada i hom hi
afegia sal al gust.
La
negreta:
una vegada collida, a finals de gener, era posada en aigua, en un gerro, i cada
dos dies era canviada fins el mes d’abril. Era tastada i, si no estava amarga,
hom hi afegia aigua neta, llorer, sal i llima tallada i era deixada un mes o
dos, tot depenent del gust de cadascú. Cap als mesos de maig-juny, ja eren
bones de menjar. A Gaianes, hom les adobava amb timó i eren consumides passat
un any.
Pel que fa expressions referides al món de l’adobat
de les olives, hi ha olives saiades,
saiaes, seiaes, utilitzada quan les
olives havien romàs poc o massa temps al gerro. El gerro desprenia una olor com
ara de podrit i l’oliva també en feia un gust semblant. Recollim, també, una
expressió que ha quedat a l’imaginari col·lectiu del Comtat, encara que aquest
afer casolà estiga desapareixent: canviar
l’aigua a les olives; vaig a
canviar l’aigua a les olives: a la nostra comarca, hom la fa servir
molt, en to irònic, quan va a orinar al bany. És una expressió que denota la
dedicació que hom havia de tenir en el procés d’adobament de les olives, ja que
hom necessitava molt paciència i constància fins que les olives eren bones de
menjar. Amb el temps ha variat cap a l’acte d’orinar, com ara l’expressió canviar l’aigua al canari...
III. LA COLLITA: fer les olives
Estris
per fer la tasca
Tradicionalment, els estris utilitzats per a fer les
olives han estat les mantes per a
terra, borrassa; l’escala/banquet; els cabassos d’espart cru; els cofins (tagzims)
d’espart cru[lii];
els sacs de jute i fil de pita; i el
triador per separar l’oliva de la fulla. En funció de la varietat collida, hom
feia d’una manera o d’una altra; per exemple, l’alfafarenca, a Agres, hom la
feia amb canyes i el mançanell, a Planes, necessitava més estris perquè solia
ser plegada de terra. Per a aquesta varietat hom passava la tauladora per deixar el bancal pla i
estenia les mantes, les borrasses, i
esperava que les olives caiguessen; una altra forma era fer servir una
maquineta de plegar (recollir) olives[liii].
Sembla que la forma de fer de Muro, Cocentaina, etc.,
amb el blanquet, va de la mà de les comarques de Lleida i del camp de
Tarragona; en canvi, la Marina Alta, van de la mà de les terres de l’Ebre;
finalment, a Agres amb l’alfafarenc, anirien de la mà del Baix Llobregat,
Barcelona; ço és, amb canyes (cf. la nota 53).
Nosaltres, però, descriurem el procés de fer de Muro
(que no varia gaire de la resta del Comtat) i, per tant, descriurem com era i
és collida la blanqueta; ço és a mà: (es)monyint, (es)munyint (verb monyir, munyir) pels (es)monyidors, (es)munyidors[liv].
Aquesta tècnica, però, està canviant, ja que, a principis dels anys 80 van entrar
les pintes, garretes, manetes o ratllets, de plàstic o ferro.
A la foia contestana sempre hom les ha esmunyides a
mà perquè la blanqueta és una oliva forta que costa de desprendre’s de l’arbre
i per això hom no ha fet servir cap estri que n’ajudés la collita i fer servir
les canyes per collir les olives sempre ha estat qualificat d’imprudent, ja que
el colps de les canyes provoca potra
(berruga) en les branques (cf. la nota 54 i Malalties de l’olivera, berruga
i la nota 17).
Als 90 del segle passat també hi van entrar unes
màquines de forma de paraigua invertida que sacsava tot l’arbre des de la soca
i feia caure l’oliva a terra. El problema d’aquesta màquina era que necessitava
que les oliveres estiguessen amples,
per a poder passar la màquina, i les oliveres solen estar espesses; per tant, les màquines no hi podien entrar. Així i tot hi
va haver llauradors que redefiniren les camades tot just perquè aquesta màquina
hi entrés. A Gaianes, a tocar l’antiga via del tren Alcoi-Gandia, hom pot veure
algun bancal que fa servir aquest procés mecanitzat.
A la dècada del 2000 hi van entrar uns braços
mecànics vibradors que sacsen els cimals i cau l’oliva a les mantes. A l’actualitat, hom està
implantant aquesta forma de collir-les tot just pel que acabem d’esmentar: les
oliveres poden romandre de forma tradicional, espesses, i hom les cull
manualment, d’arbre en arbre, tot acabant més ràpidament.
Anem a fer olives
Aquesta expressió és la que hom fa servir quan ha
d’anar a collir-les. És una tasca molt familiar, ja que tots els membres de la
família participaven i participen d’aquest afer i cadascú tenia i té la tasca
clarament definida: els homes esmunyint, les dones i xiquets plegant les de
terra o estenent mantes[lv].
Com hem dit més amunt, la campanya començava per la
Puríssima, el 8 de desembre, i solia durar, si fa no fa, un mes. La començaven a tres colors, ço és groga, roja i negra
i l’acabaven completament madures i ja que és l’època de finals de la tardor i
principis d’hivern, hom anava a fer les
olives passades les 9:00 h del matí, per allò de la rosada i hom esmunyia
perquè deia que fer-les amb canyes (cas de la llei d’Agres) fa potra, berrugues, a l’arbre. Com hem dit
més amunt, la blanqueta és una oliva forta que hom l’ha de fer a mà. Per a
esmunyir, hom es posava unes vetes de tela o esparadrap a les juntes dels dits,
sobretot als dits gros o polze, l’índex o mestre i al dit del cor, del mig, el
llarg o llépol.
Una vegada al bancal, i encés un bon foc, dues dones
o dos xicons estenien les borrasses per sota l’olivera i solien anar davant els
esmunyidors preparant-les i així l’esmunyidor passava d’olivera a olivera sense
parar de munyir.
Els homes pujaven dalt de l'olivera i esmunyien, i
per als cóps que no podien fer, utilitzaven l'escala o el banquet. Mentre uns
estaven dalt de l’arbre, uns altres, o les dones que estenien les borrasses,
esmunyien les faldes de les oliveres.
Les olives que queien fora de les mantes, eren recollides per dones que,
agenollades amb un coixí i un cabasset petit, les plegaven de terra i repassaven
les que n’havien quedat fora. En els dies de molt de fred, sempre hi havia un
foc molt gran on eren deixades unes pedres redones i, una vegada calentes pel
foc, les dones se les posaven a les butxaques per escalfar-se els dits. Quan la
pedra era freda, tornaven a deixar-la a la vora del foc i n'agafaven una altra de
ben calenta. Les dones també feien servir uns didals, unes ungles, de llanda,
ferro o alumini per recollir-les millor i no fer-se malbé els dits[lvi].
També portaven un mocador blanc al cap.
Acabada de munyir l’olivera, el munyidor passava a
una altra perquè ja estava preparada per les dones. El munyidor no parava.
Quan les mantes
n’estaven ben plenes, els homes les passaven al cabàs i del cabàs al sac i al
final del dia, hom netejava les olives al triador[lvii]:
una mena de garbell que separava la fulla de l’oliva. Un home agafava el cabàs
ple i el buidava triador avall mentre una dona treia les fulles i els brotets
que hi queien i al final del triador hi havia un cabàs que recollia tota
l’oliva sense fulles ni brots; ací podia estar un dona o un xiquet vigilant que
el cabàs s’omplís. Una vegada ple el cabàs, era passat als cofins i als sacs i eren transportats a l'almàssera. Els cofins eren nugats al matxo (quatre) i
eren transportats a l'almàssera on les olives eren dipositades en una cambra
numerada, a la part superior de l’almàssera, que hom havia reservat amb
anterioritat. Hom feia l’oli en tenir tot el tros munyit.
Posteriorment, els cofins desapareixeran en favor de sacs de fil de pita o fils de plàstics, les almàsseres tradicionals
faran el mateix i les olives es transportaran directament a la cooperativa el
mateix dia, al capvespre, que s’han collit les olives i el transport es farà
amb furgonetes, cotxes, etc. A l’actualitat, a nivell familiar, ja no hi ha una
tasca definida per a homes i dones: tothom fa les olives com pot; això sí, ara
hom fa servir el braç vibrador, portat per un home: la resta en van al darrere
repassant les olives que no hi han caigut. Aquesta tasca solen fer-la els caps
de setmana, dies de pont, de festa, tot aprofitant el Nadal, etc., i com tota
la família passa tot el dia al tros, els membres familiars esmorzen o dinen una
bona torrada de botifarres, llonganisses, amb un bon foc, etc.
En temps antics, els treballadors llogats cobraven a jornal; és a dir, a tants diners per dia i a
destall o a tant la barcella[lviii]; és a dir, a
tants diners per barcella (12,5 kg). La barcella era la mesura bàsica del gra i
equivalia a 12,5 kg; l’armut (almud)
equivalia a una quarta part de la barcella, ço és 3,125 kg i el mig armut equivalia a la meitat de
l’almud: 1,56 kg. En aparèixer les bàscules a les almàsseres aquesta mesura
desapareixerà en favor dels quilograms, però encara es farà servir per a
mesurar el blat fins la seua extinció al Comtat als anys 60 del segle passat.
IV. A L'ALMÀSSERA[lix]: al molí
Les almàsseres antigues rebien el nom d’almàssera de sang, perquè estaven
impulsades per força animal: un matxo.
L’animal era portat pel camperol i si no en disposava, era l’almasserer qui en
facilitava; i hom li tapava els ulls amb una mena d’ulleres de tela o palma
perquè no es maregés, ja que estava tot el dia fent voltes al jaç molent les
olives.
Elements
d’una almàssera de sang
Una almàssera de sang tradicional estava formada per
la barcella o la bàscula per pesar les olives; el molí de pedra (mola, moló, rutló, trompa, trompellot); el jaç o la safa de pedra (curro a Gaianes); la gronsa (tremuja), mena de dipòsit que
dosificava la caiguda de l’oliva al jaç de pedra; i l’arbre que aguantava tota
l’estructura. A més, també disposava d’un foguer amb calderes per escalfar
aigua, en estar la pasta de l’oliva massa eixuta; els esportins (cabassos plans
d’espart) amb la pasta d’oliva; la premsa (de biga, de barra, de ferro d’un
fusell [o dos, o caragol], de carraca [de cla,
cla, cla], la fluixa i la forta) que estrenyerà els esportins i en despullarà
l’oli; la barra de fusta que farà estrènyer la premsa; l’argue, una barra de
fusta vertical en què hom enrotllarà una corda connectada a la premsa i ajudarà
en el procés d’extracció de l’oli; el gat
(variant moderna de l’argue), aparell amb rodes dentades i maneta, amb corda
enganxada a la barra de la premsa, que ajudarà a extraure’n millor l’oli; les
bassetes (d’infern, de decantació, alcasseries) que recolliran l’oli; el
pessebre (en un racó de l’almàssera), on descansarà i menjarà el matxo després
de fer voltes al jaç; el triturador, molinet manual que desfeia el pinyol de la
primera premsada; i el pou amb aigua per fer-la servir quan fos menester.
Les almàsseres antigues no disposaven de cambres a
la part superior de l’edifici on dipositar les olives. Amb el temps, hom hi va
construir una cambra que estava dividida, numerada i connectada a la gronsa.
Cada client guardava les olives al seu quarto[lx] numerat i
n’esperava el torn. Com hem dit més amunt, les olives eren mòltes, en ser
munyit tot el tros.
Per tal d’obtenir oli, hom seguia tres processos:
moldre les olives; premsar la pasta d’oliva; i depurar l’oli per decantació o
aclariment.
Moldre
les olives
Les olives no eren mòltes tot just acabades de
munyir, ja que estaven calentes per la seua pròpia temperatura, i era
convenient deixar-les reposar un temps; si hom les premsés en calent, la pasta
d’oliva esclatava sobre els esportins i esguitava oli. Segons diu la gent gran,
com més temps passava, millor per a moldre-les; de vegades es florien al
reservat.
Per tant, una vegada tota la collita a l’almàssera, hom
pesava les olives i l’almasserer nugava el matxo a una barra de fusta que
connectava tot el rodament; l’animal feia voltes i això provocava la girada del
moló sobre el jaç. El camperol omplia la gronsa de les seues olives i aquesta
mena d’embut deixava caure l’oliva sobre el jaç i el moló passava sobre elles,
tot desfent-les i creant la pasta de l’oliva. A les almàsseres que disposava
d’una cambra, el camperol n’era a la part superior i abocava les olives
directament dins la gronsa.
Posteriorment, a les almàsseres elèctriques i
hidràuliques, un motor feia que rodés el moló sobre el jaç i desfeia les
olives, tot convertint-les en pasta d’oliva. Per tant, la pasta d’oliva és el
conjunt del molturat del pinyol i la carn de l'oliva.
Premsar
la pasta d’oliva
En comprovar que el jaç estava ple de pasta d’oliva,
hom la recollia amb les mans o amb ratllets
(tirassets, CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. [1986: 68],
una mena de rastell sense dents, llis),
tot acostant-la vora el jaç. Seguidament, omplien uns poals d’aquesta pasta
d’oliva i n’omplien els esportins.
Els esportins eren dipositats un damunt l’altre,
fins a 20 més o menys, a la base de pedra de la premsa i hom hi introduïa una
barra de fusta i procedia a fer quarts de volta; és a dir, hom feia rodar la
barra i el caragol o fusell feia abaixar el plat, que discorria entre les
cuixeres, i estrenyia els esportins. Aquest fet comportava que els esportins despullassen oli i això era anomenat fer
una parada.
Una parada suposava estar-hi 8 hores fent quarts de
volta, molt lentament. Passat aquest temps, hom tornava a premsar la mateixa
pasta, afegint-li però, mig poal d’aigua calenta; i així n’acabava el procés.
En la segona parada, hom treia el pinyol de la
primera parada, esportí per esportí, era dipositat en terra i hom desfeia el
muntó de pinyol amb les mans o amb els peus. Una vegada solta la pasta, hom la
tornava a posar als esportins per a tornar-la a premsar i, en cada esportí, hom
hi afegia un carabassí d’aigua calenta i, feta la premsada, hom hi afegia un
poal o mig d’aigua calenta a tot el peu de la premsa.
Aquest darrer oli no era barrejat amb l’anterior; el
de la primera premsada era la flor; el pur. Fer
una partida d’olives era l’equivalent a fer
una parada; i hom ho anomenava així perquè la premsa estava 8 hores parada
despullant l’oli. Com a conseqüència del temps, a les entrades de les
almàsseres, sempre hi havia una taula parada amb café licor, cacaus, bacallà,
pericana, sardines, etc., i els llauradors feien l’esmorzar d’almàssera o el
vermut tot esperant la tanda.
Si la premsa era hidràulica, els esportins eren
introduïts dins una vagoneta amb raïls
i connectats mitjançant un caragol vertical que feia que no caiguessen i
premsaven. Hom premia el botó i la vagoneta pujava cap dalt fins tocar el plat
i deixaven despullar l'oli. L’oli corria per unes canaletes a les bassetes.
Passades les 8 hores feien el mateix però amb aigua calenta. Estrenyien 4 dits,
paraven; 4 dits més, paraven fins arribar a 8 hores.
Normalment, hom feia dues parades de 20 esportins:
cada parada podia significar 150-300 kg. Se’n feia una de matí i una altra de
nit i el camperol sempre havia de ser-hi, ja que hom podia furtar-li l’oli.
Les sobres de la pasta premsada dels esportins, hom
les anomena pinyol i era venuda a les
fàbriques de fer oli per a maquinària o com encenalls.
Depurar
l’oli per decantació o aclariment; trastombar
L'oli novell, el pur, despullat discorria per si
mateix, mitjançant unes canaletes a la base de pedra de la premsa, a les
diverses bassetes de què disposava l’almàssera i el camperol amb l’ús d’un trestellador (trestellaor, trastellaor,
testellador), parava la canaleta i
omplia la basseta; per tant, la primera basseta era la flor, l’oli més pur
pràcticament sense premsar, obtingut sense gaire esforç. El camperol, en
comprovar que l’oli era el premsat, feia el mateix, però a la segona basseta;
així fins l’última que contindria l’oli premsat amb l’aigua calenta. La primera
era el més pur i l’última, en un nivell inferior, era el més dolent. Aquestes
bassetes hom les ha anomenades alcasseries[lxi],
bassetes, bassetes de decantació, bassetes de l’infern.
Seguidament, el camperol agafava un carabassí, un casset, un casso i omplia
cànters de llanda[lxii]
o ferro amb l’ajuda d’un embut. Poava el casset a nivell superficial ja que en
el fons es dipositava la morca, el solatge que és la ronya de la mòlta. El
camperol, en veure que poava aigua, parava: aqueix oli anirà destinat a untar
paelles perquè no es rovellassen, a fer sabó[lxiii],
etc. Era oli de la morca.
En estar els cànters plens, el llaurador feia
viatges de l’almàssera a casa amb els anganells
i el matxo. Una vegada a casa, l’oli era trastombat,
decantat a les gerres de test, als veixells,
als gerrons. Cada gerra podia
contenir 20 arroves, 250 litres, i hom les classificava: la primera, la flor
de l’oli; la segona, oli premsat fins l’última gerra que era l’oli més brut. En
passar dos mesos, hom tornava a trastombar
l’oli a una altra gerra, ja que l’oli continuava assolant-se. Amb el pas del temps, hom podia arribar a perdre mitja
arrova d’oli: 6,25 litres. Al llarg de l’any, hom podia fer 2-3 trastombades d’oli, però normalment la
darrera trastombada solia ser pel mes
d’abril o a l’estiu.
En acabar la campanya de
l’oli, hi apareixia tota una sèrie de gent que es dedicava a comprar oli a
particulars per tal de vendre’l a magatzems. La gent del camp solia vendre la
flor de l’oli i la resta era conservat per al consum propi.
Qui no tenia gerres de test, sempre podia utilitzar
dipòsits de llanda o d'acer; això sí, en aquests casos, hom posava vinagre a
les costures, a les juntes, als punts de soldatge perquè no es rovellassen: i
després hom hi afegia l’oli.
La
cabuda dels recipients era la següent:
1 cànter, ço és 1 arrova, 12,5 litres, que era omplert amb el
casset o el carabassí a l’almàssera;
1 gerra de
test, 20 arroves, 250 litres, que era
trastombada, abocada a casa. L’expressió utilitzada era a eixa gerra, li caben tants
cànters;
1 arrova (12,5 litres) o ½
arrova (6,25 litres), feta servir per a trastombar a casa o per a vendre a
altri;
1 quarteró: un quart d’una arrova; ço és 3,125 litres.
1 gerró, gerronet o veixell de test o orça; 2-6 arroves,
25-75 litres, de diverses mides i usos diversos:
- per a les olives adobades,
- per al frito de la matança del porc i,
- per a la morca i l’oli de fregir
utilitzat, per a fer sabó.
1 mesura
d’oli, una mena de got petit amb una
nansa, de 125 centilitres, per a cuinar i;
1 setrill, 0,5 litre - 250 centilitres, per adobar les
amanides, els entrepans, el pa torrat, etc. Solien, i solen, ser de vidre
encara que també podien, i poden, ser de llanda.
Finalment, també hi havia els embuts de diverses mides per als diversos tipus de recipients
i eren utilitzats per a transvasar, etc.
A l’actualitat, hom fa servir la garrafa, de 5 litres, de plàstic que hom aboca als dipòsits
d’acer, als setrills, etc. Si en voleu saber més, veieu L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 179-198).
Com
és obtingut l’oli a l’actualitat
L’oli, en funció de la seua acidesa, té diverses
denominacions: verge extra: 0,80-1
grau d’acidesa; verge: 1,50-2 graus
d’acidesa; i llampant-refinat: amb
més de 2 graus d’acidesa. Aquest oli és un oli d’olives defectuoses, picades,
de terra, de diversa maduració. És un oli que hom no pot ingerir i és refinat:
hom li traurà l’olor, el gust i el color i hi quedarà un líquid sense valor
nutritiu que hom barrejarà amb oli verge per obtenir un oli comestible.
Malauradament, hom ha etiquetat aquest oli amb la denominació d’oli pur d’oliva, quan en realitat és el
més dolent de tots. Si en voleu saber més sobre la normativa de la denominació
oficial dels tipus d’olis, consulteu la nota 33 i la bibliografia: apartats adreces consultades d’internet, revistes i pàgines generals referides a l’oli i l’olivera.
A l’actualitat, hom té molt en compte aquesta
classificació de l’oli en funció de la seua acidesa i fa servir el sistema d’extracció en continu; és a dir, l’oliva
entra per un lloc i per l’altre ix oli. N’hi ha mòlta però no pas premsada:
filtres vibradors i centrifugatge. És curiós albirar que en aparèixer els
avanços tècnics, hom fa servir el castellà. Veiem-ho:
Després
de la collita, les olives arriben a l’almàssera, són abocades a uns dipòsits
subterranis, tolves (castellà), pugen
per una cinta transportadora, passen
per la ventadora que separa la fulla
de l’oliva; són rentades i pesades. I té lloc el que hom anomena una parada, format per 400 kg d’olives.
La
cinta transporta les olives al molí;
abans però, uns imans enganxen qualsevol cosa de ferro (claus, etc.) que hi
puga haver, i que poguessen estar a les borrasses, ja que poden fer malbé el
molí. El molí està format per uns garbells,
cribes (castellà) i uns martells, que molen, molturen, les olives, i la pasta d’oliva
resultant és dipositada a les batedores, batidores
(castellà). A les batedores, hi caben 1.000 kg on restaran entre 1:00h i
1:30h, a 22-23 graus centígrads, sense calfar; és la temperatura que desprèn la
mateixa pasta mentre hom la bat. Hi ha llocs on resta a 32-34 graus centígrads
perquè n’obtinga més litres. Seguidament, la pasta passarà a un filtrevibrador,
filtrovibrador (castellà), que
separarà el sòlid del líquid i posteriorment passarà a la centrifugadora, a 6.000-7.000 revolucions, que separarà l’aigua de
l’oli. A continuació, l’oli resultant de la centrifugació passarà per uns decantadors, dipòsits connectats que una vegada plens,
l’oli sobreïx i passa al següent, és a dir, tot trastombant, que el purificaran, l’aclariran i, finalment, l’oli
serà recollit en uns dipòsits d’acer inoxidable. Hi ha qui hi posa hidrogen per
tal de deixar l’oli neutre i que no n’altere les propietats. D’altra banda,
l’aigua resultant de la centrifugació serà rebutjada[lxiv].
Tots els residus resultants, el pinyol, la morca,
etc. seran introduïts en bidons i seran venuts per a fer oli de maquinària, orujo. Aquestes empreses especialitzades
encara separaran el pinyol de la carn i elaboraran biomassa del pinyol per a
les calderes. De la cendra del pinyol, faran adob i, de la carn de l’oliva,
extrauran pinso per a animals; és a dir, totes les restes són aprofitades.
V. GLOSSARI DE L’OLIVERA, L’OLIVA I L’OLI[lxv]
Abreviacions
* sense
documentar
+ uneix
dos elements sintàctics
< provinent
de
>
resultant de
adj. adjectiu
ant. antic
CD complement
directe
cf. campareu
amb
CN complement del nom
DLC Diccionari de la Llengua Catalana,
Enciclopèdia Catalana.
DCVB Diccionari Català-Valencià-Balear, A.M.
Alcover i F. de B. Moll.
DECLC Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana, Joan Coromines.
ed. edició
etc. Etcètera
Etim. etimologia
f femení
GDLC Gran Diccionari de la Llengua Catalana,
Enciclopèdia Catalana.
m masculí
pl. plural
pr.
abstr. pronom abstractiu
sing. singular
SN sintagma nominal
SPREP sintagma
preposicional
subs. substantiu
SV sintagma
verbal
v verb
v intr verb intransitiu
v tr verb
transitiu
Almàssera: f Sinònim de molí (d’oli) (cf.) De l’àrab al-mácsara, molí d’oli, trull
de moldre olives. A Muro, hom pronuncia [almársera] i la gent gran fa la
diferència entre l’edifici, almàssera, i el molí, que és el lloc específic dins
l’edifici on hom mol les olives. La persona que explota una almàssera és
anomenat almasserer(a) i històricament les almàsseres eren de sang perquè eren impulsades per la força bruta d’un animal;
generalment un matxo.
Els elements que conformen una almàssera
de sang tradicional, o molí, són:
Arbre: m Del llatí ARBOR, -ORIS, arbre. Vegetal llenyós de diversos metres
amb tronc i branques gruixudes. En el cas que ens ocupa, l’arbre és una
metàfora, per imatge mental, que recorda el vegetal llenyós i és una peça en
forma de barra, disposada verticalment, que suporta parts d’un artefacte que
resten al voltant d’aquella i que transmet a una altra peça el moviment que li
és aplicat. Efectivament, l’arbre és la barra que sosté tot el mecanisme i fa
que caiguen les olives al jaç
(cf.), rode el moló (cf.),
etc., com a conseqüència del moviment del matxo. Al Comtat hom fa servir el
terme albre.
Argue: m Segons el GDLC, Del
llatí vulgar *ARGANUM (variant de ORGANUM) ‘mena de cabrestant’, ‘eina’. Torn
de tracció de tambor vertical que manté enrotllades dues o tres voltes del
cable que arrossega o eleva la càrrega. Segons el DCVB (1: 857), ormeig
consistent en un cilindre de fusta o ferro que, rodant per mitjà d’un mànec
transversal, fa d’eix a una corda que s’hi enrotlla i servei per a moure coses
feixugues. En moltes premses antigues d’oliva, de cera, etc., la llanterna es
posa en moviment per mitjà d’un argue. Recollit a València i Mallorca (cf. Gat). Segons el DECLC, (I: 385-386), amb àrguens, arguenells i
argadells, ‘eines’, ‘mena d’arreus de transport’, ‘prestacions de transport’,
etc.; és a dir, els anganells que hom
feia servir per transportar els cànters pel d’oli de l’almàssera fins a casa.
Probablement provinga de la mateixa família, però l’argue a les almàsseres era
la barra vertical que rodava sobre si mateix i que ajudava a premsar millor els
esportins amb l’ajut d’una corda que hom hi enrotllava. En entrar el gat
(cf.) van caure en desús i al Comtat el terme ha desaparegut.
Armut: m Almud. De l’àrab mudd ‘una mesura de capacitat’, equival
a ¼ part de la barcella; ço és, 3,125 kg. El Comtat fa servir el terme
dissimilat amb l’ensordiment de l’oclusiva –d>–t: el mud > al mud >
almud>almut>armut.
Mig armut: m Mig almud.
És meitat d’un almud: 1,56 kg i molt utilitzat, fins fa no gaire, per les dones
a la cuina en pastar farina per fer coques, etc.
Barcella: f Segons Joan Coromines, potser provinent del llatí vulgar
*PARTICELLA diminutiu del llatí PARTICULA ‘petita part, bocinet’; mesura
agrària i mesura de capacitat i també aplicat a una peça de terra. Mesura
bàsica de l’oliva i del blat del País Valencià, les Balears i la regió de
Tortosa. Una barcella era un recipient de fusta o metall que equivalia a 12,5
kg (cf. nota 58) i que hom feia servir molt a les almàsseres fins que les bàscules (cf.) la van desplaçar fins
la seua extinció. Noteu que una barcella té la mateixa capacitat que una arrova
d’oli, de vi: 12,5 litres. La gent gran del Comtat encara coneix molt bé
aquests termes; en canvi, la gent jove els desconeixen per complet.
Bàscula: f Del francès bascule ‘aparell
que es balanceja’, ‘bàscula’, aparell de pesar, balança adaptada per a
determinar pesos elevats. Efectivament, la bàscula va desplaçar la barcella a
les almàsseres perquè podia pesar molta més quantitat d’olives i a l’actualitat
és l’aparell universal per determinar pesos.
Basseta (de decantació, d’ / de l’infern, alcasseria [cf.]): SN
(subs. + CN) f Segons Joan
Coromines, d’origen preromà protohispànic,
probablement preindoeuropeu, ‘clota poc fonda en el sòl on es recullen
aigües de pluja o de regatge’. En el cas que ens ocupa, les bassetes són les
construccions on hom recull l’oli de la premsada: a la primera basseta hom
recollia la flor de l’oli; a la segona, hom recollia l’oli premsat, fins arribar
a l’última que hi contenia l’oli amb morca (cf.). Al Comtat, el terme
general és basseta (cf. la nota 61).
Alcasseria: f Sinònim de basseta,
segons Joan Coromines, el terme prové de l’àrab qasrîya ‘espècie de cubell o caldera’, i aplicat també com cavitat
subterrània per al líquid dels trulls, cubell o caldera. Segons el DCVB (1:
453), alcarseria: f Cavitats subterrànies, que formen tres
dipòsits contigus, on va a parar la morca i l’oli de la premsa i localitza el
terme a Biar. ETIM. De l’àrab al-kasrija,
‘la caldera’, ‘la tina’. Aquest terme només el vam sentir a Alcosser i feia
referència a les bassetes de decantació i sempre era emprat en singular i no
pas en plural: alcasseries (cf. la nota 61).
Decantació: (v decantar) CN de bassetes (de) f Derivat del radical
llatí CANTUS ‘cantell de roda’ i d’un cèltic kant- ‘roca; caire dur’, operació que consisteix a separar dues o
més substàncies immiscibles entre elles per gravetat, sempre que tinguen
distintes densitats i que almenys una siga líquida. Efectivament, a les
bassetes de decantació l’oli passava per cadascuna de les bassetes de què
disposava l’almàssera sobreeixint; és a dir, en estar plena la primera basseta,
l’oli passava a la segona, tercera, etc., fins l’última que hi contenia l’oli
més dolent amb totes les impureses.
Infern: CN de bassetes d’/ de l’ m (cf. alcasseria,
decantació) Segons el GDLC, del llatí
INFERNUS ‘estatge dels déus subterranis’ i derivat de INFERUS ‘inferior,
subterrani’, 2a accepció 3a definició, lloc, retret subterrani, on es
recullen els solatges d’una operació, on hi ha el motor de certs mecanismes,
etc. Segons el DCVB (6: 656-657) accepció 7, tenalla, pica o conjunt de
piques subterrànies on va a parar l’oliassa o aigües olioses procedents de la
pila d’esportins premsats. Joan Coromines no recull el terme amb aquesta
accepció. Aquest terme, només vam sentir a Gaianes i correspon a la tercera
basseta que es troba en un nivell inferior (ací el terme se’ns fa transparent)
respecte de les altres dues i és on va la morca, l’oli brut amb l’aigua calenta
i solls com a conseqüència de tot el procés de decantació. A Alcosser vam
sentir el terme alcasseria i
tret d’aquests testimonis hom sempre s’ha referit a aquests dipòsits amb el
terme bassetes (cf. alcasseria, Basseta, decantació i
la nota 61).
Caldera: f Del llatí CALDARIA, gran
vas de metall de forma aproximadament semiesfèrica que serveix per a coure
carn, bullir aigua, etc., i solen estar fetes de coure. Efectivament, a les
almàsseres hom disposava sempre d’un caldera per tal de bullir aigua i
afegir-la als esportins de la segona premsada amb la finalitat que l’oli
despulle millor.
Esmorzar d’almàssera (L’), vermut: Àpat que feien els camperols a les almàsseres mentre
n’esperaven la tanda, com a conseqüència del temps que hi havien de restar fins
acabar tot el procés d’extracció de l’oli. A les entrades de les almàsseres
sempre hi havia una taula parada amb bacallà, pericana, sardines, etc.
Esportí: m Derivat diminutiu
de esporta (llatí SPORTA) ‘senalla’,
cabàs d’espart molt pla; recipient format per dos discs d’espart cosits per les
vores, un dels quals té una obertura central i circular per on hom introdueix
la pasta d’oliva per a premsar-la-hi. El DCVB (5: 455), 2a accepció,
recull: recipient d’espart de forma rodona i molt planer dins el qual es posa
la pasta d’oliva per a premsar-la. Coromines (III: 666-667) el recull amb el
mateix sentit. El català general considera sinònims esportí i cofi mentre que
al Comtat hom diferencia tots dos termes: l’esportí, amb la definició
presentada i el cofí (cf.), sac d’espart cru amb nanses i tapadora que servia per
transportar les olives a l’almàssera. A Catamarruc i Benillup sembla que sí que
hom ha usat la forma tagzim, però a Muro, Setla o Gaianes
la forma habitual és cofí (cf. la nota 52). El conjunt de 15-20 esportins a la base de pedra de la
premsa rebia el nom de peu.
Fer una parada, fer una partida d’olives: Expressions utilitzades al
Comtat per designar el temps que havien de ser a les almàsseres tot esperant
que n’acabés el procés. Una partida d’olives, una parada, eren 15-20 esportins
de pasta d’oliva (150-300 kg d’olives) al llarg de 8 hores a l’almàssera. A
l’actualitat, una parada són 400 kg d’olives i és el mínim necessari perquè les
almàsseres privades molen olives.
Foguer: adj. (derivat de foc) Que
serveix per fer foc. Les almàsseres antigues, com també les hidràuliques,
disposaven d’un foguer amb la caldera
(cf.) per tal d’escalfar aigua i que la pasta d’oliva despullés (cf. despullar) millor l’oli.
Gat: m Sinònim modern de argue
(cf.) Del llatí CATTUS. Segons el DCVB (6: 221-222), accepció 4, nom de
diferents objectes materials que per llur forma o per llur aplicació poden
comparar-se al gat domèstic. Definició F,
pinyó que corre per una cuixera
(cf.) de la premsa (cf.)
engranat amb les dents del fusell (cf.)
o espiga i que serveix per a espitjar més fort el peu o pila d’esportins
(cf.) i el recull a Alcoi. Efectivament, al Comtat, fins la introducció
de les premses hidràuliques, hom feia servir els gats per estrènyer millor els
esportins i traure fins l’última gota d’oli de la pasta d’oliva, en la segona
premsada. L’aparell estava format per unes rodes dentades i
maneta, i una corda que anirà enganxada a la barra de la premsa (cf.).
Gronsa: f Tremuja. Segons el DECLC, gronça (IV: 673 i VIII: 752), provinent
d’un gal *CRONTICARE/*CRONTIARE ‘bressar’, ‘bressol’, ‘sacsar’, ‘brandar’,
‘trontollar’ > GRONXAR/gronçar/engrunçar. Dipòsit, generalment gros, en
forma de tronc de piràmide o de tronc de con invertits, que funciona com un
embut, en el qual hom acumula i emmagatzema diverses matèries que hi són
posades per la seua part superior i ixen per la inferior, i disposat sobre un
aparell classificador, triturador, etc. Efectivament, la gronsa d’una almàssera
és una mena d’embut, situada a la part superior de l’arbre (cf.) per on cauen
les olives al jaç (cf.) i seran mòltes pel moló (cf.), ja siga per
força animal o hidràulica. Al Comtat encara és força viu aquest terme.
Jaç: m Sinònim de Safa de pedra Del llatí vulgar *JACIUM, derivat
del llatí JACERE ‘jaure’. Qualsevol cosa disposada per jeure-hi al damunt.
Segons el DCVB (6-734) accepció 7, allò que serveix de base o
sosteniment a una cosa, especialment (c)
plataforma circular de pedra davant la qual volta el rutló o mola del molí
d’oli; i el recull al Maestrat, Alcora i Castelló. Al Comtat, la gent gran, si
més no, encara fa servir aquest terme, amb el seu sinònim safa de pedra (cf.), per a designar
la base de pedra que recull les olives i sosté el moló, arrossegat pel matxo.
Safa de pedra: f Subs. + CN Llibrell, gibrell, gibrella de... De l’àrab sahfa
‘escudella, plata fonda’. Recipient de terrissa, pedra, plàstic, etc., a manera
de plat gran, de forma troncocònica invertida, més ample que alt, i que serveix
per deixar-hi coses en remull. Segons el DCVB (9: 660), jaç (cf.) de pedra sobre
el qual volta el trompellot (cf.) o rutló (cf.) del molí d’oli; i el
recull a Calaceit, Pego, Sanent, Benilloba, etc. Efectivament: el Comtat,
tradicionalment, ha fet servir aquest terme, a més de jaç, per a referir-se a
la base de pedra on és dipositada l’oliva i serà mòlta pel moló com a
conseqüència del moviment que li provoca el matxo o un motor hidràulic.
Molí (de pedra): m Subs. + CN Segons el GDLC, del llatí MOLINUM 1 Màquina
desintegradora emprada en la mòlta de grans i, en general, de materials sòlids.
2 Per extensió, edifici on és situat el molí. Efectivament: la gent gran
del Comtat, com també els almasserers, anomenen molí (de pedra) al conjunt de
les moles i el jaç de pedra on seran desfetes les olives i almàssera (cf.), o molí, a l’edifici
on hom fa tot el procés de la mòlta. La mola al Comtat, també té diverses
denominacions:
Curro: m Probablement
del llatí CURRERE ‘córrer’, i derivat regressiu de corró, Joan Coromines (II: 969-973) esmenta curra ‘grans moles de forma cònica
per aixafar les olives en el molí d’oli’ (recollit a la pobla de la
Granadella). El DCVB (3: 865) defineix el terme com pedra troncocònica que
serveix per a moldre les olives en el trull i el recull a Organyà i Lleida. Nosaltres incloem aquest terme amb
totes les prudències, ja que només l’hem sentit nomenar a una persona de Gaianes
de vora 70 anys i, d’acord amb els grans autors, curro no s’ha fet servir ni al Comtat ni al País Valencià.
Mola: f Del llatí MOLA, Segons el GDLC, cadascuna de les dues pedres de
forma circular que componen el molí ordinari. El DCVB (7: 491) recull 2
Cilindre o conus de pedra que roda damunt la safa del trull per moldre les
olives i el localitza a l’Empordà, la Garrotxa, Igualada i Tortosa.
Efectivament: les almàsseres del Comtat han tingut generalment una mola de
pedra de forma cònica per a desfer les olives i l’han anomenades indistintament
mola o moló. Moló m (7: 514) Pedra giratòria que a
l’almàssera mol l’oliva; i el recull a Benilloba i Crevillent.
Rutló: m Del llatí vulgar *ROTULORE i derivat de ROTULUS ‘rotlle’, segons
el DCVB (9: 625) pedra troncocònica que roda damunt la safa del trull i esclafa
les olives; i el recull a Alcoi, Almudaina, Mallorca i Eivissa.
Trompa: f Baldufa.
Segons el DCVB (10: 543-544), d’origen incert i probablement per l’onomatopeia
del so de la trompa, joguina rotatòria amb què els xiquets juguen fent-la
voltar vertiginosament, i la recull a Lleida i al País Valencià. Aquest autor
no el recull com sinònim de mola
(cf.); sí que ho fa, però amb el terme trompellot
(10: 545) m Pedra
troncocònica que serveix de mola a l’almàssera i el recull a Sueca, Xàtiva,
Gandia, Pego, Sanent i Calp. Efectivament, els termes Trompa i trompellot,
com sinònims de mola, no solen
ser usats al Comtat, encara que hom els faça servir a les comarques veïnes (la
Costera, la Safor i la Marina Alta).
Pessebre: m Quadra. Del llatí
PRAESEPE ‘establia’, ‘grípia’, ‘menjadora’. Efectivament: el pessebre és el
lloc on descansava el matxo després de fer voltes i voltes al jaç per moure el
moló i desfer les olives. Al pessebre, l’animal menjava i descansava. Solia
estar en un racó de l’almàssera, al costat del jaç. Els grans diccionaris
defineixen el terme com ‘representació en figures plàstiques del naixement de
Jesús...’, tret del DCVB (8: 518-519): “menjadora de bèsties” i localitza el
terme a Tamarit de la Llitera, Tortosa, Pego i Monòver.
Premsa (de barra
[barra de fusta (cf.)], de
biga, de carraca [de cla, cla, cla]; de ferro d’un fusell (cf.) [caragol (cf.)] o dos fusells) f Del llatí PRESSARE, freqüentatiu de
PREMERE ‘prémer’, amb /-m-/ per influx de prémer, màquina constituïda
bàsicament per dos elements plans o cilíndrics, generalment l’un fix i l’altre
mòbil, disposats de tal manera que per accionament mecànic, hidràulic o
pneumàtic poden agafar entre ells i estrènyer una cosa per subjectar-la,
esclafar-la, esprémer-la, estampar-la, imprimir-la, etc. Efectivament: la
premsa estrenyia, de dalt cap avall, els esportins (cf.), plens de pasta d’oliva mòlta, i en despullaven (cf. despullar)
l’oli. Les premses hidràuliques feien servir vagonetes que premsaven de baix
cap amunt. Els esportins ploraven (cf. plorar) la flor de l’oli
(cf. desoliar)
en la primera premsada. En la segona premsada hom hi afegia mig poalet d’aigua
calenta per tal que l’oli despullés millor. Aquest oli era anomenat oli
repermut o reparat (cf.).
premsat (El): pr abstr. i adj. Conjunt de restes, sobres, en definitiva, el pinyol (cf.) de l’oliva que ha passat per la premsa.
Aquestes restes eren aprofitades com encenalls de les llars o eren venudes per
fer oli per a màquines: oli d’orujo
(cf.) i sisco (cf.).
Premsa maquilera: f Almàsseres que cobraven
un percentatge d’oli obtingut o diners. L’almasserer cobrava un quarteró
(cf.) per cada peu premsat. Aquestes almàsseres rebien el nom de premses
maquileres (cf. la nota 26).
Màquila:
f De l’àrab makila ‘mesura’, segons el DCVB (7: 224), mesura d’oli equivalent a
una lliura o a la vintena part d’un cadaf (a Tortosa). El terme maquilar, maquilera, ens el va proporcionar l’almàssera La Alquería i
òbviament presenta una habilitació i una especialització semàntica, ja que fa
referència a cobrar en espècie; ço és, oli.
Pou: m
Del llatí PUTEUS, excavació vertical i profunda, practicada en el sòl fins a
trobar una capa aqüífera, generalment el mantell freàtic més pròxim a la
superfície. A les almàsseres, hom disposava de pous d’aigua, ja que se’n necessitava
per fer-la servir en el procés del premsatge de la pasta d’oliva i per fer
neteja de l’almàssera, en general. Així mateix, les almàsseres solien estar
ubicades al costat de rius i barrancs per allò de llançar tots els residus de
la mòlta; ço és la morca (cf.).
Quarteró: m Derivat
de quarter, segons el DCVB (9: 26),
la quarta part d’una arrova, equivalent a 6 lliures i mitja. Aquesta quarta
part de l’arrova era la que es quedava l’almasserer, si no cobrava en diners.
Quarto: castellanisme Cambra m (DCVB, 9: 27) 5 Habitació. Cadascuna de les divisions
habitables d’una casa. A les almàsseres més modernes, els quartos (cambres) eren on hom guardava les olives fins que li
toqués el torn. Es trobaven situats al pis superior de l’edifici, numerats, i
tenien accés directe a la gronsa
(cf.) de l’arbre (cf.).
Raïl(s): m De l’anglès Rail,
(DCVB, 9: 102) cadascuna de les dues vies paral·leles per on passa el
ferrocarril. En les premses hidràuliques, hom feia servir vagonetes (cf.) que, transportades
plenes d’esportins amb pasta d’oliva, pels raïls, hom les situava a sota el plat (cf.) de la premsa i procedia a
premsar.
Ratllet(s): sinònim de tirasset
(tiràs) m Del llatí RALLARE o RADULARE, diminutiu de ratllador, (DCVB, 9: 169), instrument per marcar ratlles. Tiràs (DCVB, 10: 308-309): eina
consistent en una post fixada transversalment al cap d’un mànec, que empesa o
estirada per un home, serveix per arreplegar el gra i la palla d’una era. a) Eina anàloga a la que acabem de
descriure, però destinada a arreplegar diverses coses de terra. Efectivament;
els ratllets o tirassets eren usats per arrossegar la pasta d’oliva mòlta del jaç (cf.) cap a la seua vora i
procedir, així, a omplir els esportins
(cf.) i premsar.
tanda
(Apuntar en): Segons el GDLC, probablement de l’àrab tanzim ‘disposició ordenada, en sèrie’.
Expressió que designa ordre establert, seguir un torn, un número. Hom la fa
servir al Comtat en portar les olives a les almàsseres per a ser mòltes.
Trastellador: Estallador m De estallar (DCVB, 10: 459), post que es
posa com a comporta per a tancar o obrir el pas de l’aigua dins una sèquia o
canal. Al Comtat l’estallador, trastellaor,
era usat per tancar la connexió entre les bassetes (cf.) en el procés de decantació de l’oli. En estar
plena una basseta se li posava la post i l’oli procedia a omplir la segona
basseta i així successivament.
Tritura(d)or(a): adj.
Del llatí tardà TRITURARE
‘esmicolar’, que tritura o que serveix per triturar. Màquina manual en forma de
piràmide invertida que redueix a trossos més petits una matèria sòlida; en el
cas que ens ocupa, la pasta premsada de l’oliva. Aquesta màquina, hom la feia
servir per desfer tota la pasta premsada (de la primera premsada), deixar-la
solta i tornar-la a premsar; com a conseqüència d’aquest procés l’oli resultant
rebia la denominació de reprimit, com hem dit més amunt.
Vagoneta: f De vagó, segons el
GDLC, vagó de petites dimensions i descobert, generalment basculant, emprat per
al transport de terra, de minerals, etc., especialment en mineria, però també
en obres públiques en grans explotacions agrícoles, etc. En les almàsseres
hidràuliques, hom feia servir les vagonetes que, plenes d’esportins (cf.) amb la pasta d’oliva
mòlta, eren situades a sota el plat
(cf.) de la premsa i hom procedia a premsar. Les vagonetes també disposaven
d’una obertura per on discorria l’oli a la canal de la premsa que corria fins
les bassetes de decantació
(cf.).
Una premsa de ferro tradicional constava dels
elements següents:
Barra de fusta: SN + SPREP f
Del preromà *BARRA ‘tranca’, ‘barra’ i del llatí FUSTIS ‘pal’, ‘bastó’,
‘garrot’, peça de matèria sòlida (ferro, fusta, etc.) i de forma rígida i molt
lleugera (DCVB: 2, 309-310). B
Especialment per a donar impulsió de palanca. Així trobem usada la barra en
diferents oficis mecànics: [...] per fer rodar la llenterna de la premsa d’oli,
etc. Efectivament: a l’hora de premsar la pasta d’oliva, hom disposava d’una
barra de fusta que, introduïda a la nou
(cf.) de la premsa, ajudava a rodar el fusell
(cf.) i feia abaixar el plat de la
premsa (cf.), tot fent pressió sobre els esportins (cf.). Els homes rodaven un quart de volta i paraven;
el esportins ploraven l’oli; al poc de temps, hom tornava a fer un quart de
volta i tornaven a parar. Així fins les 8 hores que durava una parada.
Canaleta: Canal f Del llatí
CANALIS, accepció 5, conducte
lleuger, amb la concavitat descoberta, feta de terrissa, zenc, plàstic, etc.,
destinat a conduir o a donar pas a algun líquid. La canal del molí, del safareig. La canal de la premsa tenia tot
just aqueixa funció: fer portar l’oli acabat de despullar a les bassetes de decantació (cf.) per tal
que es depurés.
Caragol: també fusell (cf.) m D’origen incert, *CARASGOLE, nom donat a tots els mol·luscs
gastròpodes proveïts de closca. El DCVB (2: 1004-1007), en general, cosa
formada en espiral, especialment: 1 Barra cilíndrica amb guies
concèntriques, especialment la que en les premses de vi, d’oli, etc., travessa
les peces mobibles que han de fer la pressió. Efectivament: el caragol és la
barra central de la premsa que fa pujar o abaixar el plat sota el qual són disposats
els esportins que seran premsats.
Cuixeres: derivat de cuixa. f pl. Del llatí COXA, segons el DCVB (3: 829), part de la cama des
de la seua articulació amb el cos fins el genoll. C, Cuixeres de la
premsa: Cadascuna de les peces principals laterals d’una premsa, d’oli,
de vi, etc.
Femella: sinònim de nou (cf.) f Del llatí FEMELLA. El DCVB (5: 790) 2 En certes màquines o
altres instruments, peça dins la qual en passa i es mou una altra.
Especialment: C, en la premsa
de l’oli, la peça superior, foradada i roscada enmig per a passar-hi el caragol (cf.) o fusell (cf.).
Fusell: m Sinònim d’eix. Barra que serveix de centre de sosteniment i
moviment a un cos giratori (una campana, una mola, etc.), de la premsa, etc.
Sinònim de caragol.
Llentilla (dentilla al Comtat): f Segons el DCVB (6: 948-949), del llatí LENTICULA, llegum de la
planta LENS ESCULENTA. Accepció 4: Bassi de l’almàssera, pedra rodona
damunt la qual es prem la pila d’esportins i la recull a València i Pego. Hom
també anomena aquest element base de
(pedra) de la premsa o peu de
la premsa.
Nou: també femella (cf.) f Del llatí NUCE, accepció 3, peça gruixuda de fusta,
quadrangular, sostinguda per les cuixeres
(cf.) i que en el seu centre és travessada pel caragol (cf.) de la premsa d’oli, de vi, etc. Al Comtat, hom fa
servir el terme anou com a
conseqüència d’un mal tall sil·làbic: la nou > l’anou. A aquesta nou, hom li posava la barra de fusta (cf.) per fer rodar el fusell (cf.) i fer abaixar el plat (cf.) i premsar els esportins
(cf.).
Plat (sota el fusell): m
Segons el GDLC, del llatí vulgar PLATTUS, -A, -UM, disc de terrissa, de pisa,
de porcellana, de metall, etc., alçat tot al voltant formant una concavitat de
poca alçària i de fons pla, que és emprat generalment per a posar-hi la porció
de vianda que ha de consumir una persona. El DCVB (8: 650-655), defineix: II
6 Pitja de la premsa d’oli o de vi. Efectivament: el plat, a la premsa,
serà l’encarregat de fer despullar l’oli dels esportins com a conseqüència de
la pressió que hom hi provoca.
Els elements que conformen una almàssera
actual, d’extracció en continu, són:
Batidora: f
Castellanisme. Batedora: Derivat de
batre,
segons el GDLC, 4 segona accepció, màquina, aparell o
instal·lació emprada en la indústria alimentària per a batre diversos productes
en llur elaboració. En el camp que ens ocupa, la pasta d’oliva.
Centrifugadora: f Derivat
de centrifugar,
segons el GDLC, màquina destinada a fer centrifugacions, que consisteix en un
recipient que gira sobre un eix, vertical o horitzontal, dins un cos extern
fix. Efectivament: la centrifugadora separa l’aigua de l’oli com a conseqüència
de les altes revolucions que és sotmés l’oli sense depurar.
Cinta
transportadora: f Del llatí CINCTUS, -A, -UM, segons el
GDLC, 17 cinta transportadora: sistema de transport continu consistent
en una banda o cinta sense fi de teixit, de cautxú, metàl·lica, etc., que corre
per sobre d’un suport, generalment rodant. En el cas que ens ocupa, la cinta
transporta les olives al molí per a ser mòltes.
Decantador: m Derivat de decantar,
segons el GDLC, aparell per a decantar un líquid de la matèria sòlida que porta
en suspensió. Efectivament: els decantador són dipòsits connectats entre si on
són transvasats l’oli i on s’hi van quedant les impureses que puga contenir
l’oli. Al Comtat, és l’accepció moderna de trastombar (cf.).
Filtrovibrador: f
Castellanisme. Filtrevibrador: m
Terme compost de filtre + vibrador, segons el GDLC, Filtre: cos porós emprat
en la filtració a través del qual hom fa passar un fluid per tal que hi resten
retingudes les partícules sòlides que aquest duu en suspensió. El
filtrevibrador aconsegueix, mitjançant el sacseig i el filtratge, que la pasta
mòlta siga separada una primera vegada: separa tots els residus sòlids de la
pasta, ço és el pinyol (cf.).
Molí: m Del llatí tardà MOLINUM, segons el
GDLC, màquina desintegradora emprada en la mòlta de grans i, en general, de
materials sòlids. Efectivament: el molí que mol les olives està format per uns
garbells (la gent els anomena cribes
[castellanisme]) i uns martells, que molturen l’oliva, tot convertint-la en
pasta d’oliva.
Tolva: f
Castellanisme. Gronsa (cf.). Tremuja: f D’una base llatina *TREMODIA, segons el GDLC, dipòsit,
generalment gros, en forma de tronc de piràmide o de tronc de con invertits,
que funciona com un embut, en el qual hom acumula i emmagatzema diverses
matèries, que hi són posades per la seua part superior i ixen per la inferior,
i que disposat sobre un aparell classificador, triturador, etc., o sobre un
forn, els alimenta, o sobre un camió, un vagó, etc., els carrega. A les
almàsseres, aquestes gronses es troben sota terra i reben les olives que, amb
l’ajut de la cinta transportadora, seran elevades al molí per ser mòltes.
Aquest és un exemple de com els elements nous reben el nom en castellà.
Ventadora: f Derivat
de ventar,
segons el GDLC, màquina agrícola emprada per a ventar el gra. En el cas que ens
ocupa, la ventadora separa les fulles de les olives abans d’arribar al molí.
Per això els triadors (cf.) i garbells han desaparegut en la tasca de
recollir les olives, perquè aquesta màquina en facilita molt la tasca.
El bancal és el lloc on hom planta arbres,
sembradura, hortalisses; etc. En el cas que ens ocupa, en un bancal de secà i
ple d’oliveres, tenim:
Bancal: m Del llatí BANCALE ‘cobertor del banc’, segons el DCVB (2:
259-260), III 1, Tros de terra corradissa limitada per un marge i el
localitza a Alcoi, Pego, etc. Al Comtat és la forma habitual; de vegades és
sinònim de tros (cf.).
Marge: m Del llatí MARGO, -INIS, ‘vora, vorera’, segons el GDLC, vora,
límit d’una extensió superficial, especialment quan fa desnivell o forma graó.
Efectivament: el marge separa un bancal superior d’un altre d’inferior. Els
marges poden estar fets de pedres, blocs o simplement inlinats, en pendent, en
forma de talús; tarús al Comtat. En
ploure molt, de vegades, els marges, si són poc consistents, s’ensorren; solseixen (inf. solsir) [solsíʃen] al
Comtat.
Carena: f Del llatí *CARINA/CARENA, segons el DCVB (2: 1032-1033), II en
general, porció d’un cos que s’eleva longitudinalment més que la superfície de
la qual està adherida. Al Comtat, la carena és la línia horitzontal, més
elevada, del marge del bancal. També és aplicat al perfil de les muntanyes.
Test: m Del llatí TESTU, segons el DCVB (10: 268), vas de terrissa, i
especialment, el que serveix per a tenir-hi plantes vives. Al Comtat, hom
utilitzava els testos per fer planter;
és a dir, que el futur arbre es desenvolupés en un test fins que fos
transplantable al bancal. També hom fa servir el terme maceta (castellanisme) per a referir-se al vas de terrissa o
plàstic; aquest terme està desplaçant l’autòcton.
Tros (de terra): m D’origen incert, potser del llatí
THYRSUS, i aquest del grec THYRSUS ‘tija’, que s’estengué al de tros de
qualsevol cosa (GDLC), segons el DCVB (10: 554-555), 1 Part de quelcom
separada de la resta de la mateixa cosa. Al Comtat, com a la major part del
català occidental, el tros és el conjunt de terra que té un camperol; de
vegades és sinònim de bancal
(cf.).
Al bancal, el camperol solia disposar les
oliveres, o qualsevol arbre, en camades
(entre arbre i arbre hi havia una
distància de ‘grans passes’), en
fileres, en línies rectes i els arbres podien estar disposats amples o espessos; és a dir, els amples eren aquells que no solien tocar-se
i l’arbre es desenvolupava amb tota la seua esplendor. L’expressió utilitzada
és i era que li no done pena[lxvi];
és a dir, que no es molesten entre els arbres. En canvi, els espessos estaven
disposats més junts, hi havia menys separació entre l’un i l’altre i, per tant,
eren descimalats no tan amples, no tan oberts perquè es tocaven entre ells.
Això tenia lloc per la manca d’espai. Al mateix temps, si el bancal disposava
d’un lloc, un buit on capigués un arbre que, pel que fos, s’hagués assecat,
l’expressió que hom feia servir era tindre
una falta[lxvii]
(d’un arbre).
El camperols, abans de llaurar, escampaven, repartien
fem per tot el bancal:
Avivar-se: v pron. De viu, segons el
GDLC, fer més viu, donar més vida (a alguna cosa). En el cas que ens ocupa, el
fem.
Fem: m Del llatí FIMUS, segons el DCVB (5: 787-788), excrement de
qualsevol animal, especialment barreja d’excrements amb el jaç d’algun animal o
amb altres matèries residuals, que descompostos per fermentació serveixen per
adobar les terres. Els camperols també fan i feien servir el terme abono (castellanisme) i guano per a referir-se a l’adob que
és repartit al bancal. Com hem dit més amunt, el fem no es removia en lluna creixent perquè l’adob s’avivava; és
a dir, criava cucs i insectes.
Guano: m del quítxua wánu,
segons el GDLC, substància que es troba en algunes costes freqüentades per
ocells marins, formada principalment per llurs excrements i cadàvers, molt rica
en fosfats i substàncies nitrogenades i per això emprada com a adob.
Al Comtat, l’extensió de terra de secà, d’horta,
etc., ha estat tradicionalment mesurada en fanecades (fanecaes)
l’equivalent del qual, en metres quadrats, és de 833,33 m2, si fa no
fa:
Fanecà(da): f Derivat de faneca
(mesura de grans que en certes regions conté vuit almuds (cf.) i en altres en conté dotze [DCVB, 5: 731]), de
l’àrab faniqa, nom de certa mesura de
grans, extensió de terra que es calcula que es pot sembrar amb una faneca de
gra; conté quatre quartons i és la dotzena part d’una hectàrea. Efectivament;
al Comtat el terme fanecà s’aplica
com mesura agrària i es podria definir com conjunt de metres quadrats que
abracen un tros de terra; el referent, mesura de gra, l’ha perdut i s’ha
especialitzat en mesura agrària encara que estiga desapareixent en favor dels
metres quadrats o les hectàrees.
Jornal (de llaurar): m Del llatí DIURNALE ‘diari’, segons el
DCVB (6: 769-770) 4 Mesura agrària equivalent a l’extensió de terra que
es llaura normalment amb un parell de mules. Es divideix de diferents maneres
segons les comarques: en sis fanecades a la regió septentrional del País
Valencià i en quatre a les meridionals. Efectivament; al Comtat es contava
indistintament per 1 dia de jornal de llaurar o per 4 fanecades; ço és 3.333,32
m2 (cf. la nota 13).
El camperol, per tal de llaurar el bancal
feia servir:
Matxo: m Del castellà macho,
segons el GDLC, híbrid de cavall i somera. El DCVB (7: 312) el considera un
castellanisme i el substitueix per mul. Curiosament, en desaparèixer els
matxos, els camperols anomenaven i anomenen als tractors mecànics petits, mula mecànica i no pas el matxo mecànic...
Al matxo,
hom li posava:
Colleró: m Derivat de coll, segons el DCVB (3: 295), classe de collera de
bèstia de més grossària que la collera ordinària; i el recull a Morella,
Gandesa, Alcoi, etc. Pel que fa a collera,
collar de cuiro farcit de palla o crim, que es posa a les bèsties per tirar a
carro, per llaurar, per batre amb carretó, etc. Nosaltres hem sentit el terme colleró a Muro.
Forcat: m Del llatí FORCATU, 2a accepció a) Peça de l’arada davantera de l’arada d’un sol animal, formada
per dues barres llargues per darrere en forma de U. b) Arada per llaurar amb un sol animal (DCVB 5: 976). Sembla
que el forcat era l’estri tradicional i usat al Comtat i posteriorment va ser
introduïda la xaruga (cf.).
Xaruga: f del francés charrue
‘arada’, segons els DCVB (10: 919), arada de ferro amb pala lateral, que
serveix per al conreu de l’arròs i altres que requereixen enfondir molt i la
localitza a Tortosa i al País Valencià. Al Comtat qui disposava de xaruga
gaudia de benestar econòmic, com hem dit més amunt. Fonèticament, hem sentit
[eixerúga].
El forcat
i la xaruga disposaven de:
Rella: f Del llatí REGULA ‘bastó de ferro pla’, segons els DCVB (9: 324),
peça antiga de ferro tallant per un cap i un mànec o cua per l’altre, pel qual
se subjecta al dental de l’arada i serveix per a penetrar dins en terra i obrir
els solcs. Com a conseqüència dels solcs i dels cavallons que realitzava la
rella, va nàixer l’expressió estar com
una rella, aplicat a les persones, en el sentit d’estar boig (cf. la
nota 12). Normalment el llaurador realitzava tres o quatre llaurades a l’any;
la primera llaurada rebia el nom de el
primer rall o rompre el sòl. El
DCVB (9: 324) especifica que la primera rella es diu rompre; la segona mantornar
i la tercera tercejar. El terme rall és un derivat de ratllar: del llatí RALLARE o
RADULARE, segons el DCVB (9: 169) 9 Ratllar
la terra: treballar-la lleugerament, siga amb una arada que marca
superficialment, siga amb aixada o arpiots sense enfondir. És la forma habitual
del Comtat.
La rella feia
els cavallons, els escarbats, els solcs:
Cavalló: m Derivat de cavall (peça
central de l’arada de ferro o mossa, que per un cap va inserida amb l’esteva i
per l’altre amb el timó [DCVB 3: 76-78]), 2a accepció, crestall o llom
de terra entre dos solcs de sembradura o regadiu, o entre dues taules d’hort.
És la forma habitual del Comtat.
Escarbats (els): escarbar v tr., del castellà escarbar,
segons el DCVB (5: 225-226), 1 Gratar, separar una cosa d’una altra per
fregament. És la forma habitual del Comtat.
Solc: m Del llatí SULCUS, segons el GDLC, cavitat longitudinal que fa en
el sòl l’arada o un altre instrument semblant. És la forma habitual del Comtat.
I finalment, el llaurador desfondava el
bancal:
Desfondar: v tr. Segons el DECLC (IV: 100) és un verb d’origen mossàrab que
vol dir ‘llaurar un bocí de terra campa’. Efectivament: els camperols del
Comtat feien o fan servir aquest terme (està en desús) per a designar una
llaurada profunda del bancal; per a remoure’n la terra més fonda a la
superfície i airejar-la. En tant que era una tasca molt feixuga i pesada, només
tenia lloc molts anys entre una desfondada
i una altra.
Els habitants del Comtat diferencien els diversos
tipus d’olis en funció de la varietat de l’oliva: així, solen anomenar oli
blanquet a aquell que prové de la varietat blanqueta, oli mançanell
perquè prové de l’oliva mançanella, oli alfafarenc quan prové de la
varietat alfafarenca o la llei d’Agres, etc. També solen utilitzar els termes oli clar, oli fosc, oli fi, oli gros, oli amb morca, oli en rama
[de rama] (expressió sentida només a la cooperativa SOCAPMA i la Almazara La
Alqueria) per a descriure les qualitats de l’oli.
Oli: m Del llatí OLEU ‘oli’, segons el DCBV (7: 878- 896), líquid untuós
de color de verd groguenc que s’extrau de l’oliva i serveix com a aliment, com
a combustible i com a lubricant; per extensió, nom genèric de moltes
substàncies untuoses, comestibles, líquides o fàcilment liquidables generalment
més lleugeres que l’aigua, dins la qual són insolubles.
Els camperols feien servir diversos verbs per descriure
el procés de l’obtenció de l’oli;
així:
Desoliar: Desoliar-se v reflexiu.
Segons el DCVB (4: 299), destil·lar oli el parat o pila d’esportins per la seua
pròpia pressió, abans d’ésser premsat; i el localitza a la Llanera de Xàtiva.
És sinònim de plorar (cf.), despullar (cf.). Terme aplicat només
a la primera premsada. El seu antònim és oli
repermut o reparat (cf.).
Despullar: v tr Del llatí
DESPOLIARE, segons el DCVB (4: 325), 2 Llevar una cosa allò que la
cobreix o que exteriorment l’adorna. Efectivament: els camperols del Comtat fan
servir aquest terme per a designar la separació de l’oli de la pasta d’oliva;
és sinònim de plorar (cf.), desoliar (cf.).
Oli amb margarina: Subs. + SPREP,
derivat del radical margàric (àcid), segons el DCVB (7: 887), substància
composta de palmitina i estearina, que extreu el greix de certs vegetals.
Aquesta expressió sols la vam sentir a Almazara La Alqueria, de Muro, i feia
referència a totes les propietats de l’oli que s’assolen a la base del
recipient (setrill, garrafa, etc.), de color blanquinós (no ho confongueu amb
la morca [cf.]), tot formant
una capa més o menys gruixuda de margarina. Aquesta margarina demostra que
l’oli ha estat obtingut en fred.
Oli novell: Subs. + Adj. Del llatí
NOVELLU < NOVU ‘nou’, segons el DCVB (7: 799), fet de poc temps, recent.
L’oli novell és aquell obtingut en l’any en curs; de temporada, de la campanya
en curs. Així hom el diferencia d’olis d’anys anteriors.
Oli repermut (repremut) o reparat: Subs. + Adj. Oli obtingut
de la segona premsada dels esportins, tot afegint-hi mig poalet d’aigua calenta
per tal que es desprengués millor l’oli, com hem dit més amunt.
Plorar: v intr Del llatí PLORARE ‘plorar’, segons el GDLC, vessar
llàgrimes. En sentit metafòric, plorar és l’acte de desprendre l’oli de la
pasta d’oliva dels esportins
(cf.) o de la premsada. És sinònim de desoliar
(cf.), despullar (cf.).
Finalment, l’oli dóna un rendiment:
Rendiment: m Derivat de rendre o
influït pel castellà rendir, acció i
efecte de rendir. Segons el DCVB (9: 358) a) Producte profit que algú o alguna cosa dóna. Efectivament, els
camperols del Comtat diuen que l’oliva dóna rendiment i hom calcula els litres
que ha donat la mòlta pels quilos que hom ha portat a moldre per a traure el
rendiment, com hem dit més amunt (cf. la nota 19 i la nota 64).
Una vegada obtingut l’oli, hom procedia a trastombar-lo
a les gerres i gerrons fent servir carabassins, cassets, embuts,
etc., i l’oli s’assolava a la
base del recipient. A partir d’aquest moment ja podia ser utilitzat per fregir,
adobar amb setrills, etc.:
Assolar-se: v reflexiu Del llatí ASSOLARE, segons el DCVB (2: 89-90), 1
II Deixar al fons la part sòlida o més feixuga continguda en un líquid.
Efectivament, l’oli s’assola al fons del recipient per tal que s’aclaresca. Com
a conseqüència d’aquest assolament hi apareixerà la morca (cf.). Aquest terme també és aplicat, al camp, quan la
collita s’ha llançat a perdre, a causa del vent, tempestes, etc., tot fent que
els fruits caiguen a terra.
Carabassí: m Segons el GDLC, 2 Carabassa buida i seca usada per a posar
o trascolar líquids. Antigament, hom trascolava l’oli amb el carabassí per a
omplir les gerres i els gerrons; el seu sinònim és casso, casset
(cf.).
Casso, casset: cassa. m Del
llatí CATTIA ‘tassa’ o de l’àrab kas’a
‘escudella gran’, segons el DCVB (3: 24), instrument compost d’un recipient de
metall relativament profund, que serveix per a traure matèria líquida o
semilíquida i transportar-la a un altre lloc. És sinònim de carabassí (cf.).
Embut: m Del
llatí tardà IMBUTUM, participi de IMBUERE ‘mullar o amerar, impregnar’, estri de metall, vidre o material plàstic que té la forma d'un con buit
invertit, amb un tub d'escolament en el vèrtex, el qual serveix, posant-lo al
forat o al coll d’una bóta, ampolla, etc., per a abocar-hi o trafegar-hi un
líquid, gra, etc. Al Comtat es feien servir en el procés del transvasat de
l’oli a les garrafes, etc.
Gerra, gerró: m Segons el GDLC, del de l’àrab gárra, atuell de terrissa, vidre o metall,
de boca ampla, la secció circular de la qual va augmentant fins a una certa
distància de la boca i després va disminuint fins la base. Efectivament: a les
gerres hom hi afegia l’oli novell (cf.) i amb el temps era trastombat
(cf.). També hi havia l’orça (llatí
URCEUS ‘gerra’, ‘olla’), gerra petita plena d’oli que hom feia servir
per conservar menjar.
Morca: Nanses, oliasses f
Del llatí AMURCA, segons el DCVB (7:568), solatge de l’oli. Efectivament: la
morca és el conjunt de solls que van dipositant-se, s’assolen (cf.), al fons
de la gerra, al setrill, etc. És per això que l’oli era trastombat (cf.) 2-3
vegades a l’any i hom podia perdre fins i tot mitja arrova d’oli (6,25 litres),
com hem dit més amunt. És la forma habitual del Comtat i amb la morca hom feia
sabó (cf. també les notes 61, 63).
Setrill: m De
l’àrab setl ‘recipient per abocar
aigua’, segons el DCVB (9: 887), recipient de terrissa, de vidre o de metall,
amb ansa a un costat i broc llarg a l’altre, que serveix per contenir i abocar
líquids, principalment oli.
Trastombar: Transvasar v
tr. Fer passar d’un vas a un altre, trafegar. El verb està format pel
prefix tras-<trans- llatí, el qual significa ‘a través de’ i denota posició o
direcció a través o transversal + tombar
v tr.: ‘posar una cosa de l’altre
costat, fer anar a baix, endarrere, a l’esquerra, la part que era dalt, al
davant, a la dreta; girar’. ‘Fer caure allò que estava dret’. Cap dels grans
autors, el DCVB, els diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana, etc., recullen el
terme (cf. CASCANT JORDÀ, JV (2011: 201), però aquest verb és molt típic a la
comarca del Comtat i s’ha fet servir molt tant per a l’oli com per al vi i no
és més que el transvasat de l’oli resultant del procés del premsat a les gerres
(a l’almàssera) o entre gerres (a casa, per tal de depurar-lo).
Quan
a expressions utilitzades referides a l’oliva i l’olivera, hi ha:
-
A tres colors: SPREP, expressió feta
servir pels camperols per a designar que les olives blanquetes comencen a
agafar color; és a dir, madurar. Els tres colors eren i són groga, roja i
negra, aixamoraes (cf.) i això
es produïa a partir dels mesos d’octubre-novembre. A l’actualitat la campanya
comença molt més aviat i hom les vol verdes, grogues i roges, perquè se’n
conserven millor les propietats.
- Començar
a fer el borró: v + SPREP, expressió que fa referència a
l’intent de brotar el borró, el mugró, el brot d’un arbre al principi de la
primavera; en aquest cas, de l’olivera.
- Començar
a pintar: v + SPREP, expressió metafòrica utilitzada que hom fa servir per
manifestar que l’oliva blanqueta fa l’intent de madurar, de prendre color.
- Llançar
a perdre: v + SPREP, expressió sinònima de tirar; que no és aprofitable, que
s’ha perdut la collita o qualsevol cosa.
Olivastre: m Segons
el DCVB, és sinònim d’ullastre (cf.) i designa l’olivera
borda sense empeltar. Al Comtat sembla que ha estat la forma tradicional de
nomenar tot tipus d’oliveres que no són veres. A l’actualitat és un terme
pràcticament desaparegut, ja que hom les defineix com olivera borda.
L’olivera perd la flor i escombra:
Escombrar: v tr. Del
llatí vulgar *EXCOMBORARE ‘treure noses, destorbs’, del cèltic Comboros ‘amuntegament, entrebanc’,
format per com- ‘juntament’ i bero ‘porte’, llevar allò que embruta el
sòl, brosses, neu, pols, etc., empenyent-lo a un costat amb una escombra. En el
camp de l’olivera, aquest verb té un significat metafòric, ja que descriu el
procés de pèrdua de la flor, tot deixant entreveure la futura oliva. Al Comtat,
hom fa servir aquest verb només en la vinya i l’olivera, mentre que a la vall
de Gallinera els cirers i els ametlers sí que escombren.
En desenvolupar-se les olives, les oliveres
presenten mostra o mostreta i es fan molludes:
Molluda: adj, derivat de molla,
que té molta molla. Molla f Del llatí MEDULA i MOLLIA ‘blana’,
segons el DCVB (7: 519-520), 3 part mengívola, més o menys blana, de les
fruites que tenen pinyol o clovella; en el cas que ens ocupa, l’oliva.
Mostreta/mostra: f Derivat de mostrar, segons el DCVB (7:
621-622), acció i efecte de mostrar. 9 Flor de l’olivera, del garrofer,
del cep i d’altres plantes en el seu estat inicial. Efectivament; pel mes de
juny, les oliveres solen presentar la mostra de la futura oliva.
Les
olives, hom les trenca, les xafa, les amera,
les adoba, etc.:
Adobar: v tr Del fràncic *DUBBAN, segons el DECLC, preparar
d’una manera concreta qualsevol menjar; en aquest cas les olives per a la seua
conservació. És sinònim de amerar (cf.). Al Comtat és la forma
habitual.
Aigua-sal: f Compost
de aigua + sal, segons el DCVB (1: 345), aigua molt carregada de sal per
conservar-hi carn o per a altres usos. Al Comtat és sinònim de salmorra
(cf.) i és la forma habitual.
Aixamora(d)es: de eixamorar/eixumorar, v reflexiu, Del llatí EXHUMORARE ‘llevar
la humitat’, segons el DCVB (1: 618), perdre una cosa part del líquid que
conté. Començar a assecar-se. Al Comtat, si més no a Muro, aquest adjectiu no
té aquesta accepció, ja que hom la fa servir quan les olives comencen a pintar
les blanquetes; és a dir, entren en color i maduren; presenten parts de color
verd i parts que canvien de color cap a madur.
Amerar: v tr Probablement d’un llatí *EMERARE, segons el DCVB (1: 617-618),
1 Posar en remull una cosa fins que el líquid en penetre. És sinònim de adobar (cf.). Al Comtat és la forma
habitual.
Saiades: de Saia (?) f Del llatí
SAGIA ‘túnica curta’, segons el DCVB (9: 673-674) 1 Tela prima, feta de
diverses matèries i que servia per fer calces i peces de vestir senceres. 2
Túnica que usaven els homes i les dones. No hem localitzat aquest terme; però
la gent gran del Comtat fa servir aquest adjectiu per a referir-se a les olives
adobades passades; que no tenen un bon gust i a més desprenen una pudor
característica. Hem sentit el terme saiaes,
seiaes i probablement tinga un sentit
metafòric, si prové de saia,
ja que podem imaginar que les olives “estan vestides” amb un gust dolent i una
olor com de pudenta. És una possible interpretació que deixem oberta...
Salmorra: f Del
llatí SAL MURIA, segons el DCVB (9: 694), aigua carregada de sal. Al Comtat,
hom fa servir aquest terme per a referir-se a tot allò adobat amb aigua i sal:
olives, cebes, pebreres, etc. És sinònim de aigua-sal (cf.).
Trencades: de trencar v intr o tr, d’una base celta trunko ‘tallar’, segons el DCVB
(487-490), dividir una cosa en dues o més parts o trossos; destruir en un o més
parts la continuïtat d’una cosa amb cops amb una pressió o amb una força
expansiva; en el cas que ens ocupa, hom trenca les olives per traure’ls
l’amargor i menjar-les adobades. És sinònim de xafar (cf.).
Xafades: de xafar v tr D’origen onomatopeic i expressiu, deformar (una cosa)
per comprensió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix. Trepitjar, esclafar. És
sinònim de trencar (cf.). Com a curiositat, esmentem que a la comarca de
la Safor hom diu xacar, xaca(d)es.
Amb el pinyol
de l’oliva, hom obtenia oli d’orujo
i sisco:
Orujo
(oli d’): m Castellanisme. Oli refinat resultant del premsat de la pasta
d’oliva premsada als esportins. El pinyol resultant era venut a fàbriques
especialitzades perquè transformassen aquest pinyol en oli per a maquinària. A
Muro, per exemple, n’hi havia tres, com hem dit més amunt.
Pinyol: m Del
llatí *PINEOLU ‘pinyó’, segons el DCVB (8: 595), 1 Part inferior llenyosa d’un fruit, que conté la llavor. 2 Pasta d’oliva que queda dins els
esportins després de la premsada.
Sisco: m Restes sobrants del pinyol de l’oliva (de l’oli d’orujo [cf.]) barrejades amb
dissolvent i que eren aprofitades com braser a la copa dels tendurs de les
cases. Cap dels grans diccionaris recull el terme, però és la forma habitual
del Comtat.
Pel que fa a
les parts de l’oliva, tenim:
Carn: f Del
llatí CARO, CARIS, conjunt de part tendra, carnosa de l’interior dels fruits o
d’altres òrgans vegetals. És sinònim de molla/molluda (cf.).
Pell: f Del
llatí PELLIS, tegument resistent i flexible que recobreix la superfície d’un
cos. Quant al camp que ens ocupa, la pell protegeix el conjunt de l’oliva i
varia de color, en madurar.
Peçó: m 1. Castellanisme. Segons el DCVB, Capoll
o cua que uneix una flor o un fruit a la branca. En el cas que ens ocupa és el
peduncle de l’oliva. És sinònim de Rabet (cf.).
Rabet: m Castellanisme. Cueta:
f De cuar o acuar ‘delatar’,
segons el DCVB (3: 789), part extrema més o menys prima i generalment posterior
d’una cosa. 4 Peduncle de fruita. Al Comtat, hom fa servir
indistintament rabet/cueta/peçó per a referir-se al peduncle de l’oliva encara que sembla
que peçó/rabet està imposant-se a cueta.
Quant a tot el procés (estris, maneres de fer,
etc.,) de collir les olives, n’hi ha:
A destall: Del castellà destajo, segons el DCVB (4: 337),
escarrada. Sistema de treball en què es paga a proporció a la quantitat de
feina feta (cf. la nota 58).
A jornal: Del llatí DIURNALE
‘diari’, segons el DCVB (6: 769), feina que es fa en un dia.
Al tall: Derivat postverbal de
tallar, segons el DCVB (10: 116), locució c) Anar a tall: vendre una cosa sense triar, tal com va
sortint o apareixent les peces al comprador. Al Comtat, anar al tall presenta aquesta accepció però referit al camp,
hom fa referència a una tasca que és feta a la seguida; seguint un ordre i
sense parar; per exemple fent les olives: —vés al tall; una rere l’altra.
Al Comtat, hom la fa servir molt.
Anganells (arganells): m i f
(anganelles) Del llatí *ARGANELLU ‘eina’, ‘ormeig’, diminutiu de ARGANUM,
segons el DCVB (1: 683), ormeig d’algunes barres unides pels extrems formant un
bastiment quadrat en el buit del qual pengen algunes cordes i verdancs de
garrofer formant una xarxa ampla on es dipositen cànters o altres coses
trancadisses que s’hagen de traginar a esquena de bèstia. 2 Ormeig
compost de 4 o 6 senalles còniques sense cul, que es posen meitat a cada banda
d’una bèstia per traginar gerres d’aigua. Pel que fa al camp que ens ocupa, hom
traginava l’oli amb el matxo i els anganells des de l’almàssera a les gerres de
casa.
Banquet: m banqueta,
derivat de banc, segons el
DCVB (2: 268), 1 Espècie de banc alt, de forma prismàtica triangular,
més estret de dalt que de baix, i que en la seua part superior té un forat on
encaixen una torxa per fer llum en el funerals; i la recull a Mallorca. No hem
trobat l’accepció de banquet amb el sentit de escala, amb graons, per a ascendir o descendir a nivells
superiors o inferiors d’alçada o de profunditat, però aquest és el significat
que li dóna la gent gran del Comtat: escala movible, de forma triangular que
hom posava sobre les oliveres per fer els cóps més alts de l’arbre.
Cabàs: m Del
llatí *CAPACEUM, recipient constituït per un material flexible i proveït de
dues nanses que serveix per a contenir o traginar runa, sorra, etc.
Tradicionalment han estat construïts d’espart cru o de cautxú i modernament de
plàstic. Hom sol utilitzar-los al camp per collir qualsevol fruit; en aquest
cas les olives.
Cofí: m tagzim o talzim, Probablement de l’àrab tajin ‘cassola’, segons el DCVB (10:
102), oró estret i alt, de llatra d’espart, amb tapadora i quatre nanses, que
serveix per a portar olives a l’almàssera; i el recull a la Vall de la
Gallinera, Benilloba i Alcoi. Nosaltres, però, no hem sentit mai el terme tagzim o talzim; sempre hem sentit el terme cofí per a referir-se a
aquesta mena de cabàs d’espart cru alt amb nanses i tapadora i no com sinònim
de esportí (cf.). Sembla que hom la feta servir (tagzim) a Catamarruc, Benillup i les localitats que esmenta el
DCVB, però a Muro, Setla o Gaianes hom ha utilitzat la forma cofí (cf. la nota 52).
Escala: f Del llatí SCALA, segons el DCVB (5: 185), 2 Aparell
compost de dos muntants de fusta o metall o de dos cordes, disposats
paral·lelament o amb certa convergència i units per una sèrie de travessers que
serveixen d’esglaons per a pujar i baixar. Al Comtat, hom les ha fetes servir molt per fer les olives
dels cóps més alts de les oliveres.
(Es)munyir, (es)monyir, monyir, munyir: v tr Del
llatí MULGERE/MUNGERE, segons el DCVB (7: 658-659), 2 Collir olives,
fulles, dàtils, etc., cenyint la branca amb la mà i fent córrer aquesta al
llarg d’aquella. Efectivament: en funció de la varietat d’oliva, hom fa servir
un mètode o un altre. En el cas de la blanqueta, hom muny amb les mans les
rames de l’arbre tot rebent el nom d’(es)monyidors o d’(es)munyidors i
tradicionalment hom ha munyit amb les mans. Els termes escarrar, abastar i escarradors no són utilitzats al Comtat
per a referir-se a aquesta tasca. Als anys 80-90 del segle passat van ser
introduïdes les pintes i a
l’actualitat hom fa servir uns braços vibradors que sacsen l’olivera i fan
caure el fruit, com hem dit més amunt (cf. les notes 53-54).
Garretes, manetes, ratllets: pinta
f Del llatí PECTINE, segons el DCVB (8:587)
8 Eina semblant a un rasclet de mà, amb quatre o sis peus, que serveix per a collir olives. En tant que al Comtat és una eina de ferro o plàstic que ha entrat relativament tard, hom l’anomena de moltes maneres i no ha acabat d’introduir-se del tot per la irrupció dels braços vibradors. A Catalunya hom també fa servir els termes
sarpes i
rasquetes (CIURANA, JAUME, TORRADO, LLORENÇ [1981:30]).
Mantes: flassada, borrassa:
f Del llatí BURRACEA ‘cosa de borra’,
segons el DCVB (2: 600), 2 Tela grossera de borra, del tamany d’un
llençol, que serveix per traginar palla i posat davall les oliveres i altres
arbres, per aplegar-hi la fruita batollada. Al
Comtat, hom les anomena mantes perquè eren les teles de
sacs, de jute, i cosides ben grans i amples. Normalment eren dues borrasses per
olivera (cf. la nota 55).
Repassar: v tr Derivat de passar amb el prefix reiteratiu re-, segons el DCVB (9: 373-374), 5
Tornar a manipular el treball de nou una cosa per completar el treball que s’hi
havia fet abans. Efectivament, en el cas
que ens ocupa, els xiquets i les dones es dedicaven a repassar les rames que
havien munyit anteriorment els munyidors, tot mirant que no hi quedés cap
oliva.
(Re)plegar: v tr Del llatí REPLICARE, segons el DCVB (9: 382), 3
Recollir, agafar coses que estan escampades. a) Fer collita, agafar i reunir els productes del camp. És curiós,
però al Comtat hom fa servir plegar i
arreplagar amb el sentit de recollir,
d’agafar coses, però sobretot plegar
és aplicat a agafar coses de terra; qualsevol cosa: olives, ametles, etc.
Sac (de jute, fil de pita):
m Del llatí SACCU, segons el DCVB (9:
649-651), 1 Recipient de roba, generalment de classe inferior, fet
doblegant-ne un tros rectangular cosint els voravius i deixant obert un costat
que forma la boca; serveix per a tenir coses sòlides, i especialment fruits
secs, diners o roba. Generalment eren de jute
(llute a Muro i Setla): m Fibra tèxtil procedents de diverses
plantes conreades a l’Índia, principalment del gènere Carchorus; tota feta d’aquesta fibra, segons el DCVB (6: 807).
Triador: 2 Triadora f Derivat de triar,
segons el DCVB (10: 514), f) 4
Tauler pentagonal llarguer, que per quatre costats té una rebava de fusta; el
fons del tauler és fet de llistons poc separats l’un de l’altre de manera que
per l’espai que deixen no puga passar una oliva; serveix per a porgar les
olives traient-ne la palla, branquetes, terra, pedrolins, etc. A l’actualitat
es troben en desús, ja que les almàsseres fan servir ventadores (cf.) que separen les fulles, els brots, etc., de
l’oliva. També hi ha molta gent que fa servir el terme garbell, encara que aquest estri és utilitzat més per triar la
terra fina en el món de la construcció (cf. la nota 57).
Pel que fa a les varietats d’olivera
que hom conrea al Comtat, tenim:
Alfafarenca: també la llei d’Agres, alfarenca, alfafarenya i morruda (Alt Vinalopó). Arbre de gran mida i vigor mitjà de posat
obert, cóp espès, fulla mitjana, el·líptica lanceolada, un poc brillant, i de
maduració tardana. De fruit gran (4,5-5,5 gr.), negre en madurar, d’àpex
apuntat amb mucró i de secció circular. El pinyol és el·líptic, de secció
circular, rugós, de base apuntada i àpex lleugerament apuntat amb mucró.
L’oliva presenta una doble aptitud: per a salmorra i per a fer oli. A Muro,
tradicionalment hom l’ha adobada. Pel que fa a l’oli, aquesta oliva produeix un
un oli de bona qualitat. ETIM. Com hem dit més amunt (cf.
la nota 43), aquesta varietat d’oliva és una varietat entroncada amb una
varietat del Líban, l’Ayrouni, i podria ser l’autòctona en temps islàmics
i arraconada després a la valleta d’Agres i d’ací designaria el seu nom
toponímic; ço és Agres-Alfafara.
Banya de cabra: també banyeta de..., punxeta.
Arbre de vigor mitjà/alt, posat obert, de cóp espès, fulla lanceolada de
longitud mitjana i de maduració tardana. De fruit negre, en madurar, i de pes
mitjà (3-3,5 gr), de forma allargada i àpex apuntat. El pinyol és allargat i
rugós, de base i àpex apuntat i de secció transversal màxima circular. El
Comtat no té costum de moldre aquesta varietat d’oliva; hom la fa servir
adobada. ETIM. Originària de Mora de
Toledo, el seu nom radica en la forma de l’oliva, allargada i rematada en punta
que recorda una banya.
Beniaia: també la llei de...
Arbre de vigor elevat, posat obert, de cóp mitjà, fulla el·líptica lanceolada, de longitud mitjana llarga i de
maduració molt primerenca. De fruit negre, en madurar, de pes baix, de forma
ovoïdal i àpex apuntat. El pinyol és rodó i rugós, d’àpex apuntat i de secció
circular a el·líptica. ETIM. Nom d’origen
toponímic, prové de la localitat de Beniaia,
la Marina Alta. Aquesta varietat hom la intueix molt antiga, ja que té el
sobrenom de la llei de... com
l’alfafarenca. En clar retrocés a la comarca del Comtat, la gent gran comenta
que és una oliva molt bona i preuada.
Blanqueta: també blancaleta, hermaneta, blanca menuda, blanc vermell, blanc roig,
del Catllar, blanqueta d’Énguera, Acebuchina blanca, blanquilla, blanquillo. Arbre de mida mitjana, poc vigorós, de posat ert, d’aspecte blanc grisenc, amb
una fulla petita de forma el·líptica lanceolada i de maduració mitjana tardana
i escalonada. De fruit mitjà petit (1,8 – 2,3 gr.), de color vermell vi a
negre, en madurar, esferoïdal, de secció circular, apareix en forma de raïms.
El pinyol és petit, ovoïdal, llis, d’àpex rodó amb mucró i base apuntada amb
aspecte de bombeta. Aquesta oliva presenta una doble aptitud: per a fer
salmorra i oli. L’oli és de molt bona qualitat, de color clar i gust de fruita.
ETIM. Originària de Muro del Comtat, rep
aquesta denominació pel color blanc del fruit, en començar a madurar, i en
oposició a l’oliva negreta (cf.), ja que va ser introduïda després i hom va marcar
l’oposició blanquet/negret. Com hem dit més amunt (cf. la nota 47), pot ser
confosa amb altres varietats i pot tenir diversos orígens. Al Comtat, aquesta
varietat està desplaçant el mançanell i és la varietat principal per produir
oli.
Cuquello: Arbre de vigor elevat, de posat caigut, de cóp espès, amb
una fulla mitjana de forma el·líptica lanceolada i de maduració mitjana. De
fruit lleugerament allargat, de base rodó i poc pes, de color negre, en
madurar, i àpex apuntat. El pinyol és el·líptic lleugerament asimètric, llis,
de secció circular o quasi, amb mucró. ETIM.
Localitzada a la Pobla del Duc, la Vall d’Albaida, rep aquesta denominació per
la mida del fruit: molt petit, com un cuc + el sufix diminutiu –ell(o)
de color negre; és a dir, un cuc, cuquet, de color negre amb taques blanques. Segons ens van comentar a Alcosser (cf. la
nota 39), la del cuquello i la negreta
(cf.) no són la mateixa: la del cuquello té unes taques blanques que no té la
negreta, que és completament negra. El Comtat la consumeix adobada.
Genovesa:
també fulla negra (Benimantell,
la Marina Baixa), grossal (el Genovés, la Costera, i Tàrbena, la Marina Baixa), rapazallos, rompesayos, mortera, encimera, asperilla, rapasayo. Arbre de vigor elevat, posat
ert, de cóp mitjà, fulla d’el·líptica lanceolada a el·líptica, de longitud mitjana ampla i de maduració
primerenca. De fruit de pes alt, negre en madurar, de forma ovoïdal, àpex
apuntat, i de pinyol rodó rugós i de secció circular a el·líptica. ETIM. Probablement, siga un nom d’origen toponímic, el
Genovés, la Costera, i també és una ferma candidata a ser una varietat molt
antiga, de les autòctones en temps dels repobladors. Al Comtat hom l’adoba
verda i trencada.
Mançanella: també orxana, Vilallonga, Forna, mançanet, espartosa i ramellet. Arbre vigorós, de planta
erta característica, bastant frondós i gran longevitat, amb fulles el·líptiques
lanceolades grans i de maduració primerenca. De fruit gros (4-5 gr.) de color
negre, en madurar, esfèric, de forma ovoïdal lleugerament cuirassada, àpex
arrodonit i de secció transversal circular. El pinyol és gran, de despreniment
fàcil de la polpa, de forma ovoïdal, de secció transversal màxima el·líptica i
base truncada, amb l’àpex lleugerament apuntat sense mucró o amb un mucró molt
petit. Aquesta oliva presenta una doble aptitud: verd per a salmorra i per a
l’oli. En salmorra, hom l’adoba en verd i trencada. L’oli és de bona qualitat
amb un gust dolç. ETIM. Com hem dit més amunt,
aquesta varietat d’oliva és una varietat que podia haver estat portada pels
repobladors catalans i pot tenir aquest nom, a banda de les designacions
toponímiques, pels raïms apinyats com si fossen pomes (mançanes) petites (cf.
les notes 44-45). És originària de l’Orxa,
Vilallonga, Forna (el Comtat, la Safor, la Marina Alta, respectivament), però
es troba en retrocés en favor de la blanqueta (cf.).
Negreta: també menuda, menua, menual, cuquet, cuquillera,
cuquillana, cuquillo, cuquillo d’Onil, Onil, onilera, comuna, lechín de Granada, manzanilla, manzanilla redonda, mismera, minuera, piñoncillo. Arbre vigorós de mida mitjana i posat obert, fulla petita de forma
el·líptica lanceolada i de maduració tardana. El fruit és petit (2,1 gr.), i
negre, en madurar, de forma el·líptica, molt llis, el·líptic, d’àpex rodó amb
mucró i base apuntada. ETIM. Originària
de Granada, probablement siga una varietat de temps islàmic, ja que al Comtat
és la varietat autòctona junt amb la llei d’Agres (cf. les notes 42, 46) i
localitzada també a Vilanova de Meià, la Noguera, Lleida, segons Matons, August
(1922: 118). Posteriorment, hi van entrar el mançanell primer i el
blanquet després. Al Comtat, hom l’anomena negreta i menuda, i és la base per
anomenar la blanqueta (cf.) i rep aquest nom pel color negre del fruit en
maduració. Hom sol confondre-la amb la del cuquello (cf.) i l’adoba sencera amb
llorer i trossos de llima o timó.
Rogeta de Gorga: també negra, rojal
(i variants semàntiques: rojal d’Alacant [grossal], rojal de
València [primerenca, rogenquetes, rojaleta]. Arbre de vigor mitjà, de posat obert i de cóp espès i de fulla el·líptica mitjana i ampla. De fruit mitjà, de forma esfèrica i simètric, d’àpex rodó, sense mucró i color vermell vi, en madurar. El pinyol és d’ovoïdal a esfèric rugós amb mucró. ETIM. Localitzada a Gorga, el Comtat, el seu nom fa
referència a la coloració vermellenca del fruit en madurar. Varietat
exclusivament de Gorga, ja que la resta del Comtat la desconeix o la coneix poc.
Una olivera consta de les parts següents:
Branca: f Del llatí tardà BRANCA, segons el DCVB (2: 650), 1 Cadascuna
de les parts en què es divideix i subdivideix el tronc d’un arbre després de
bifurcar-se, especialment les que arranquen del mateix tronc i les que
arrenquen d’aquestes primeres. [...] Designa especialment la part mitjana, que
arrenca d’un cimal o branca mestra i que és més gruixut que les parts més
altes, anomenades brancons, branquells o branquillons. Al Comtat, la branca es
recolza sobre els cimals
(cf.); i sobre la branca apareixen les rames i la remulla (cf.). De fet, hom anomena fer branca al conjunt de troncs prims que descansen sobre els
cimals i que seran aprofitats com llenya per a la llar, etc. En canvi, la remulla és el conjunt de rames petites,
que apareixen a les branques, amb molt de fullam que seran cremades al bancal o
donades de menjar als animals.
Cimal: m Derivat del llatí CYMA ‘brot’, ‘branqueta tendra’, segons el DCVB
(3: 146), 2 Cadascuna de les branques principals que ixen de la mateixa
soca de l’arbre. Efectivament, els cimals són els braços de l’arbre que se
sostenen al tronc o peu. És la forma habitual del Comtat.
Cóp: m Del llatí vulgar *CUPPU, segons el DCVB (3: 495), 9 La
part superior de la soca d’un arbre. Al Comtat són les parts més altes de les
rames més altes de l’arbre. El DCVB no recull el terme amb aquesta accepció. És
la forma habitual del Comtat.
Falda: f Del germànic faldo
‘plec’, ‘arruga’, segons el DCVB (5: 709-710), 1 La part inferior d’un
vestit telar des de la cinta fins a baix. 9 La part baixa d’una muntanya
o altra elevació del terreny, allà on comença la pujada. Al Comtat, la falda de
les oliveres correspon a la part baixa de les rames que es despenjollen sobre
la cara d’una persona. El DCVB no recull aquesta accepció. És la forma habitual
del Comtat.
Fullam: m Derivat de fulla,
segons el GDLC, 1 Gran quantitat de fulles despreses. 2 Fullatge.
Efectivament, el fullam és el conjunt de fulles d’un arbre; en aquest cas de
l’olivera. És la forma habitual del Comtat.
Panna: f Derivat del llatí PATINA ‘plata’, ‘casserola’, segons el GDLC, 1
Fragment en forma de placa gruixuda, llenca. 5 Llenca de suro, de forma
quadrangular, que hom arrenca de l’alzina en pelar-la. Al Comtat, la panna és
l’escorça grossa de la soca o tronc d’un arbre vell. Cap dels grans diccionaris
recull el terme amb aquesta accepció.
Remulla: Ramulla f Derivat de rama, segons el DCVB (9: 130), rama
petita, conjunt de rames petites. El Comtat sol fer servir la forma remulla amb un tancament de la pretònica
a>e.
Els descimaladors esporgaven les oliveres,
les aclarien, les descimalaven:
Aclarir: v tr. Del
llatí CLARUS, -A, UM, segons el GDLC, 1
Fer menys fosc, menys obscur. Al Comtat, aquest verb fa referència al procés de
podar les oliveres pels mesos de gener-març, tot traient-los el fullam sobrer i
les rames que han produït oliva. Aquest verb també fa referència al procés de
depuració de l’oli: quan és transvasat, s’assola, i la morca (cf.) i les
impureses de l’oli es queden al fons de la gerra o garrafa.
Ascle, asclet: Ascla f Segons el DCVB (2: 59), estella grassa
de fusta o d’altra matèria sòlida. Efectivament: al Comtat els ascles/asclets
són les estelles sobreres del procés de la poda de les oliveres i que les dones
i els xiquets recollien per encendre el foc de la llar, etc.
Barsa: f D’ètim
desconegut (entre l’àrab, el llatí i el preromà), segons el DCVB (2: 339),
espècie de senalla d’espart o de palmes, amb tapadora, on els treballadors del
camp duen el menjar i les eines; i el recull a Tortosa, València, Mallorca i
Eivissa.
Brancam: m Derivat de branca,
segons el GDLC, 1 Conjunt de branques d’un arbre, brancatge. Al Comtat
només la gent gran fa servir aquest terme.
Bregar: v intr Segons el DCVB, II. intr.
Lluitar, esforçar-se molt per vèncer una resistència. Efectivament; al
Comtat hom fa servir molt aquest verb per a referir-se a treballs durs,
esforçar-se, ser valent (ser bragat),
realitzar una tasca feixuga, com ara desfondar (cf.), llaurar, descimalar,
(cf.), etc. També hom la fa servir molt per a referir-se a les persones que es
barallen molt, que discuteixen molt, etc. És
molt breguiste.
Costal: m Del llatí COSTALE, segons el DCVB (3: 653) 1 Cada banda
del bast. 2 La càrrega que porta una bèstia a cada banda de bast.
Efectivament: al Comtat, hom fa servir el terme costal de llenya, de ramulla,
etc., per designar càrregues, feixos, etc., en aquest cas de la fusta de
l’olivera. Al Comtat, pot ser sinònim de garbó
(cf.).
Descimalar: v tr
Derivat de cima, segons el DCVB (4: 193), tallar els cimals als arbres.
Efectivament: la gent gran del Comtat fa servir aquest terme en el procés de
poda dels arbres.
Descimalador: m Derivat de cima,
persona que es dedica a tallar les branques dels arbres. És la forma habitual
del Comtat.
Descorconar: v tr Derivat de corc,
corcó, traure la part seca i
gruixuda del tronc i de la soca de les oliveres. Efectivament: els
descimaladors, amb pics o qualsevol cosa que acabés en punta, treien tota la
fusta vella, corcada, seca, etc., de les oliveres tant perquè aquesta podrida
no anés a més, com també per qüestions estètiques. Segons el DCVB (3:526), corc 1 m insecte de vàries espècies que rosega i destrueix cereals,
fruites, fusta,etc. El seu sentit literal seria traure el corc de la soca de
l’arbre. El DCVB no recull aquest verb. És la forma habitual del Comtat.
Desmotxar: v tr
Castellanisme. Esmotxar: v tr Del
castellà desmochar, segons el DCVB
(5: 368), 1 Retallar les parts
sortints d’una cosa. Especialment a)
Tallar els caps de branca o brancons d’un arbre. Al Comtat, hom fa servir la
forma desmotxar, com també descamotxar per a referir-se al procés
de la poda dels arbres.
Embojar: v tr Embotjar v tr Derivat de botja, segons el DCVB (4: 739), posar batges als cucs de seda
perquè filen i facen el capoll. Botja:
f Probablement d’origen preromà, el
DCVB (2: 627-628), a banda de definir un gran nombre de plantes amb aquest nom,
ens diu a l’accepció 15 Nom genèric que s’aplica a les mates petites,
com l’espígol, la farigola, etc. Aquesta darrera accepció se’ns fa més
transparent, ja que en dir que les oliveres, o els arbres en general, estan
embojats, hom fa referència al conjunt de rames i fullam que sol tenir a la
part superior de l’arbre talment com els plomalls d’aquestes plantes a la seua
part superior.
Entrecavar: v tr Verb compost entre +
cavar, segons el DCVB (5: 73), cavar superficialment la terra sembrada, per
traure’n les males herbes. Al Comtat és la forma habitual, com també escabutxar (cabussar, [es]cabussar).
Esgarracimal: adj. Terme compost del verb esguerrar
+ cimal. Cap dels grans diccionaris recull aquest terme, però el podem
definir com persona que esgarra cimals. Persona poc fina que fa les coses sense
cura, sense parar-hi atenció. Persona bèstia, animal. A Muro, si més no, és un
mot bastant habitual.
Esguell: m Esqueix Esqueixar:
v tr Probablement derivat de esqueix com a postverbal de esqueixar, segons el DCVB (5: 352),
esquinçar. 2 Arrencar d’un planter; partir una cosa seguint la direcció
de les seues fibres. Efectivament: al Comtat, hom fa servir el terme esguell, esguellar, etc., per referir-se a les rames mal tallades, o
tallades d’una forma violenta, tot partint-les, etc.
Esporgar: v tr Del llatí EXPURGARE ‘netejar’, segons el DCVB (5: 454), 1 Tallar
als arbres i arbusts les branques sobreres. Al camp que ens ocupa, és sinònim
de descimalar (cf.), desmotxar (cf.), descamotxar (desmotxar, cf.).
Estreleta: f Destral Del llatí DEXTRALE, derivat de DEXTRA ‘mà dreta’,
segons el DCVB (9: 872), instrument de tall format per una fulla ampla de ferro
acerat, de forma aproximadament trapezial amb el tall més o menys corbat, i
proveït d’un mànec que segueix el mateix pla de la fulla. Al Comtat, hom fa
servir la forma estreleta, sempre en
diminutiu i sense la /d/ inicial.
Garbó: m Garba Del
germànic garba, segons el DCVB (6:
181-182), 1 Feix d’espigues tallades i lligades, que generalment es
componen d’algunes gavelles. 2 Feix de coses de qualsevol mena reunides
i lligades a manera de garba d’espigues. Al camp que ens ocupa pot ser sinònim
de costal (cf.).
Llegó: m Del llatí LIGONE, segons el DCVB (7: 14), aixada petita. És la
forma habitual del Comtat.
Picola: f Pic Derivat
postverbal de picar, segons el
DCVB (8: 551-552), II 1 Eina consistent en una peça de ferro o d’acer
acabada en punta a un extrem o a tots dos i travessada per un mànec que passa
per un ull practicat en el centre de la dita peça de metall; serveix per a
foradar, esmitjar o rebaixar pedra. Aquest estri és utilitzat al Comtat en el
procés de descorconar (cf.).
Serreta: f Serra Del llatí SERRA, segons el DCVB (8: 863), 1 Eina
consistent en una fulla d’acer proveïda d’una sèrie de dents agudes en una de
les seues vores, subjecta a un mànec o bastidor i que moguda reiteradament cap
avant i cap enrere, serveix per a tallar fusta, pedra, ferro, ossos, etc. Amb
aquest terme, hom no sols no fa referència a les serres abans descrites sinó
també les serres mecàniques que van ser introduïdes a l’últim terç del segle XX
al Comtat. Si més no, la gent més gran del Comtat diu a les serres mecàniques serretes.
VI. FRASES FETES, REFRANYS, LOCUCIONS, ETC., REFERIDES
AL MÓN DE L’OLIVERA, L’OLIVA I L’OLI[lxviii]
Presentem,
a continuació, totes les locucions frases fetes i refranys que hem recollit de
viva veu o de diverses publicacions referides al Comtat[lxix]:
-
Algú tindrà les oliveres carregades.
-
Any de cotó, any de bondó.
-
Benimarfull molt d’orgull per quatre gotes d’oli que cull.
-
Bona nit cresol que la llum s’apaga.
-
Costes més de criar que un olivaró a la Plana.
- Els camperols deien: si a sant Joan veus de terra unes olivetes en
l’arbre, és que és un bon any d’oliva. Què vol dir? Com són tan xicotetes, si
les veus a simple vista, és que serà un bon any.
- Ja comença a
fer el borró.
- Ser
com oli en un cresol.
-
Ser una bassa d’oli.
- No digues oliva hasta que no estiga davall/baix
la biga.
-
Olivera prop de mi, ni tu faràs oli ni jo faré vi.
-
Qui té oli i blat, està ric i no ho sap.
-
Si el cinc d’abril no em sentiu o estic mort o estic captiu (del cuquello).
- Si vol que la dona et vulga, no li
comptes els diners, dóna-li farina i oli, i no li tingues res que dir.
-
Tu amunt, com l’oli!!!
-
Canviar l’aigua a les olives.
Finalment,
com a curiositat, esmentarem que tant a Catalunya
com al Comtat i part del País Valencià, corre una llegenda popular sobre les
òlibes (òbiles al Comtat), segons la qual aquestes aus es beuen l’oli de les
campanes dels campanars dels pobles. En tant que tenen una respiració molt
acusada, fa la sensació que absorbeixen quelcom en lloc de respirar.
Els
nens petits de Setla, per allò de traure’s la por, en passar en grup prop de
l’església a les fosques, deien: —Òbila, vols oli? i ella contestava tot
respirant fort —sshshshshss i els xiquets repicaven: —veus, sí que en vol!!! I
així se’ls n’anava la por. Nosaltres
mateixos les hem sentides respirar a les nits d’estiu a Muro i Setla i, francament,
impressionen. Joan Amades (2005: XV, 19) també recull aquesta llegenda.
I per a acabar aquest estudi, volem comentar també
que els caçadors del Comtat, com també els caçadors de les comarques del nord
de Castelló, fan, i feien, servir les oliveres com paranys per a caçar el tord.
Els caçadors construïen a sobre dels quatre cimals dels arbres unes plataformes
de fusta on esperaven que entrara el tord per a caçar-lo. Camuflats
enmig del fullam de l’olivera, i amb un reclam o sense, esperaven la bandada de
tords als quals disparaven quan els tenien a tir. També enviscaven branques del
fullam de l’olivera amb una melassa que enganxava (envisc), si volien
caçar ocells vius. Els pardals s’hi paraven i s’hi quedaven enganxats. A Muro,
per exemple, encara se’n parla de la parà del sargento: un bancal amb
oliveres preparades per a caçar el tord que es troba a la lloma de Cabrera o
Carrera, a l’estret d’Agres.
VII.
CONCLUSIÓ
L’olivera
és l’única de les tres que conformen la trilogia mediterrània, ço és la vinya,
el blat i l’olivera, que ha perviscut amb força a la comarca del Comtat. Hem
vist que ja des d’antic l’olivera formava part del paisatge de la nostra
comarca però no serà fins principis del segle XX que s’hi imposarà
definitivament, com a conseqüència de la desfeta de la fil·loxera a les vinyes
del Comtat.
L’activitat
econòmica s’ha modernitzat i hom ja no fa servir almàsseres tradicionals de
sang o premses hidràuliques, però la forma de conrear l’olivera, la collita i
l’obtenció de l’oli ha romàs inalterable amb el pas del temps i els camperols del
Comtat l’han treballada com la resta dels territoris de parla catalana: ço és empeltant,
collint a mà, amb canyes o deixant-les caure, en funció de la varietat d’oliva,
les han portades a moldre als molins, etc. Les coincidències són notables,
encara que la desconnexió amb la resta del territori siga evident. La manera de
fer, com també el lèxic emprat és coincident encara que hi haja
especialitzacions comtatines com ara manta
(borrassa), cofí (esportí), bassetes (piques d’infern), (es)munyir (escarrar), trastombar (transvasar), etc.
Encara
que a nosaltres ens interessa les varietats que hom ha conreat tradicionalment
al Comtat, hem volgut presentar totes les varietats elaiuanímiques dels
territoris de parla catalana, perquè ens ha mancat un autèntic manual de
consulta on trobar totes les varietats esmentades. N’hi ha varietats que tenen
diverses denominacions o es confonen les unes amb les altres i n’hi ha que no
apareixen als diccionaris generals. Hem tingut vertaders problemes a l’hora de
cercar-les i recollir-les totes i des d’ací animem els estudiosos perquè amplien
aquest llistat, cas que en manque alguna, el depuren, en resseguesquen els
orígens; en definitiva, que hom documente totes les varietats d’oliva del
nostre país, des del punt de vista filològic i lexicogràfic; i que hom faça una
proposta per als diccionaris normatius i hi n’incloesca aquelles que hagen
estat discriminades. No podem estar en ple segle XXI sense saber les varietats
d’oliva del nostre país i menys consultar-les als grans diccionaris i que no hi
apareguen.
Des
del punt de vista etimològic, hem vist que les diverses denominacions que reben
les varietats d’oliva són donades per una motivació semàntica de percepció de
la realitat; ço és la procedència geogràfica (alfafarenca), la forma de l’oliva (morruda), el seu introductor (Aguilar),
el color (blanqueta), la fulla (fulla de salze), etc.
Pel
que fa a les varietats d’oliva que hom ha conreat al Comtat, hem teoritzat que
n’hi ha de recialles musulmanes (llei
d’Agres, negreta), d’altres que
podrien ser introduïdes en temps de la Repoblació (mançanella) i que serien empeltades a les autòctones musulmanes i
el cas de la blanqueta: una varietat d’oliva que podria ser introduïda per
repobladors catalanoaragonesos, per pobladors de Muro que tornen de Granada o per Joaquín Moixino Molines, el 1860-62
i que seria empeltada al negret. La resta de varietats (llei de Beniaia, genovesa)
són toponímiques i també podrien ser recialles musulmanes.
Presentem aquesta hipòtesi amb la finalitat d’animar
els estudiosos a aprofundir-hi i que siga contrastada amb fonts documentals, per
tal de realitzar una cronologia de les varietats d’oliva a la comarca del
Comtat des d’un punt de vista històric, com també antropològic, etc.
Quant
al lèxic específic de l’olivera, l’oliva i l’oli, podem comprovar que és molt
viu, ja que és un conreu en plena producció i renovant-se, encara que el lèxic
de les almàsseres de sang i les hidràuliques estiga desapareixent, com a
conseqüència de la renovació tècnica. Termes com ara gronsa, jaç, moló, barcella, alcasseria,
etc., només els fan servir la gent gran de la comarca i és qüestió de temps que
desapareguen. Amb la renovació tècnica, hom castellanitza la llengua amb termes
nous: filtrovibrador, tolves, cribes, etc.
Els
refranys, les frases fetes i les locucions, diuen molt de la cultura de l’oli
al Comtat, ja que ha quedat reclòs a l’imaginari col·lectiu, encara que hom
haja perdut el referent: dir —això és una bassa d’oli, en haver
quietud, pau, etc., denota com d’inserida es troba aqueixa cultura de l’oli a
l’imaginari popular; o la llegenda de les òlibes, comuna a tots els territoris
de parla catalana, reflecteixen una forma d’entendre el món, encara que molta
gent no sàpiga que és una òliba: conten la història però desconeixen que és una
au rapinyaire. Insistim: és qüestió de temps que totes aquestes històries,
lèxic, etc., desaparega com a conseqüència de la desconnexió entre generacions.
En tant que la gent jove no s’ha criat amb les històries que contava la gent
gran a la vora del foc, aquesta desconnexió provoca que una forma d’entendre el
món, la realitat, desaparega i passe a dormir el somni dels justs. Només ens
queda recollir-ho en estudis com aquest per a les generacions futures. Tal
vegada, des de l’ensenyament, des de l’escola primària i secundària, hom puga
rescatar i donar a aqueixes generacions una visió del món en clar retrocés.
Seria interessant treballar aquests temes a l’ensenyament, però no sols des
d’un punt de vista de la transmissió d’uns coneixements, sinó també de
l’absorció d’aqueixos coneixements perquè formen part d’aqueixes generacions i
que no perden una forma d’entendre el món...
Amb
aquest estudi, hem provat de recollir tot el lèxic d’aquest camp semàntic i ens
hem endut sorpreses molt agradables, ja que hem certificat que la llengua al
Comtat està encara molt cohesionada, és molt rica i sembla que aguanta
estoicament bé la intromissió del castellà. Segurament no n’haurem recollit tot
el lèxic, però esperem que siga una bona mostra representativa d’un camp que
encara perviu amb força.
A
l’actualitat hi ha una autèntica revolució en la manera d’obtenir oli. El Comtat
presenta unes varietats excepcionals que fins ara hom no havia sabut
comercialitzar. Amb almàsseres com ara Almazara la Alquería i d’altres, hom
està posant al lloc que es mereix un oli de qualitat que no té res a envejar
les varietats andaluses. Pot ser un bon afer econòmic en aquests temps de crisi
econòmica. La blanqueta, la mançanella i l’alfafarenca són excepcionals, pel
que fa a l’oli obtingut. Però també són una bona alternativa adobades en
aigua-sal. El Comtat és una comarca magnífica amb un potencial espectacular.
Amb gent emprenedora que creu i inverteix en conreus autòctons, com ara la
vinya i l’oli, hom localitza aquesta comarca al món i la relaciona amb el
prestigi, amb la qualitat de vida, amb l’excel·lència dels seus paisatges, de
la seua gent, d’una cultura riquíssima, econòmicament en potència i
lingüísticament cohesionada en vers una llengua: el català. Un paradís verge
per descobrir...
ANNEXOS FOTOGRÀFICS
Les fotografies que us presentem tot seguit, van ser realitzades als anys 2010-2011.
AGRAÏMENTS
Alfredo
Asensio Satorres; Fede Todosantos; Francisco Such; Juan Martínez i José Antonio
Cano Torres; Rafael Francés Nicolau; Sergi Silvestre Pérez, Francisco Prats
Torregrosa i Angelita Silvestre Sanjuan; Anna Olcina Genís; Gonçal Pérez Pavía;
Arianne Hernàndez Jordà; Centre d’Estudis
Contestans i Associació d’Amics del
Centre d’Estudis Contestans, Museu i Patrimoni Cultural del Comtat; Carmen
Jordà Ragüés i José Cascant Gilabert, pares nostres.
BIBLIOGRAFIA
AGULLÓ
I GUERRA, ALEXANDRE (1989), Brots
i esclafits verbals d’Alcoi i rotgle dels pobles muntanyencs, ed. Artes gráficas Alcoy, Alcoi.
ALCOVER, ANTONI M.; MOLL,
FRANCESC DE B. (1980), Diccionari Català-Valencià-Balear, Moll, Palma de Mallorca, 10 v.
AMADES, JOAN (2005), Costumari català, Edicions 62, Barcelona, 16 v.
CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986), Estudi
de l’olivera, l’oliva i l’oli a les comarques alacantines, Institut
d’Estudis “Juan Gil Albert”, Diputació d’Alacant, Alacant.
CASCANT JORDÀ, JOSEP VICENT (2009), “La porquejada, o mort i procés que segueix
la matança del porc”, Alberri.
Núm. 19, Centre d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina, p 193-223.
CASCANT JORDÀ, JOSEP VICENT (2011), “El lèxic del raïm i del vi al Comtat”, Alberri. Núm. 21, Centre d’Estudis
Contestans (CEC), Cocentaina, p 157-223.
CIURANA, JAUME, TORRADO, LLORENÇ (1981), Els olis de Catalunya i la seva cuina,
Servei Central de Publicacions de la Generalitat de Catalunya, Departament de
la Presidència, Barcelona.
CLAROS, MANUEL-G., et al. “Identificación y clasificación
del olivar malagueño a través del ADN”, Departamento de Biología Molecular y
Bioquímica, Facultad de Ciencias, Universidad de Málaga. Pot ser consultat en línia:
<http://olearum.t2v.com/documentos/articulos-194.pdf> [consulta:
18/07/2011].
COROMINES, JOAN (1980-1988), Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana, ed. Curial, Barcelona,
10 v.
DDAA (1997), Les
Observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després. Fundació Bancaixa,
València, v IV, p 90-104.
Diccionari de la llengua catalana (1987), Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Els olis de Catalunya (2006), Generalitat de
Catalunya, Edicions 62, Barcelona.
FAVÀ I AGUD, XAVIER (2001), Diccionari dels noms dels ceps i raïms: l’ampelonímia catalana,
Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
FAVÀ I AGUD, XAVIER (2003a), “Els noms de ceps i raïms a la lexicografia catalana de
segle xx: Algunes propostes per al
DIEC”, Estudis romànics. núm. 25,
Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, p 167-186.
FAVÀ I AGUD, XAVIER (2003b), Els noms dels raïms:
Estudi lèxic de cent ampelònims catalans, Ajuntament de Sant Sadurní
d’Anoia, Sant Sadurní d’Anoia.
Gran diccionari de la llengua
catalana (1998),
Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Història agrària dels Països Catalans, a cura d’Emili GIRALT
I RAVENTÓS (dir.) i JOSEP M. SALRACH (coord.) (2004-2008),
Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 4 v.
ÍÑIGUEZ MONTERDE, A., PAZ COMPAÑ, S.,
SÁNCHEZ RIQUELME, L. (1999), “Variedades del olivo de la Comunidad
Valenciana”, Cuadernos de Tecnología
agraria. Serie olivicultura, núm. 1, Conselleria d’Agricultura, Pesca i
Alimentació de la Generalitat Valenciana, València.
<http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/olivar/olivo.pdf> [consulta:
04/07/2011].
ÍÑIGUEZ MONTERDE,
A., PAZ COMPAÑ, S., SÁNCHEZ
RIQUELME, L., SIERRA CARRASCOSA, M. (1999), “Poda e
injerto del olivo”, Cuadernos de
Tecnología agraria. Serie olivicultura, Núm. 2, Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana, València.
<http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/olivar/podaeinjertodelolivo.pdf>
[consulta: 04/07/2011].
JOVER I DOMÍNGUEZ, FRANCESC (1988), “La tradició vinatera del Comtat”, Alberri. Núm. 1, Centre d’Estudis
Contestans (CEC), Cocentaina, p 137-138, 157.
MATONS, AUGUST (1922),
“Vocabulari de l'oli i de l'olivera”, Butlletí de Dialectologia Catalana, núm. 10, Institut d’Estudis
Catalans (IEC), Barcelona, p 101-132.
MONTORO CAVERO, C., “Aceite de oliva en la Comunidad Valenciana:
Futuro dorado”, Comunitat Valenciana (revista) agraria, Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, IVIA
(Institut Valencià d’Investigacions Agràries), p 43-45.
<http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/olivar/15tema23.pdf> [consulta 25/07/2011].
Olivera (l’) i l’oli al Comtat (1990), Centre
d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina. Vídeo en format VHS.
Olivera (l’) i l’oli al Comtat (1990), Centre
d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina.
PAZ
COMAPAÑ, S. “las aceitunas de mesa en la
comunidad valenciana”, Comunitat
Valenciana Agrària. Revista d’informació tècnica, Núm. 22, Conselleria
d’Agricultura, Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana, València.
(<http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/frutales/22tema04.pdf>) [consulta:
10/07/2011].
RODRÍGUEZ MULERO,
F., BALLESTER SEGARRA, A., “La nueva
olivicultura. Material vegetal”, Comunitat
Valenciana (revista) agraria, Conselleria d’Agricultura, Pesca i
Alimentació, IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agràries), p 17-22.
<http://www.ivia.es/sdta/olivo.htm> [consulta 28-06-2011].
RODRÍGUEZ MULERO, F.,
BALLESTER SEGARRA, A., SÁNCHEZ RIQUELME, L.,
“La nueva olivicultura: Plantación y poda de formación”, Comunitat Valenciana (revista) agraria, Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació, IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agràries), p
16-21. <http://www.ivia.es/sdta/olivo.htm> [consulta 28-06-2011].
ROMERO
AROCA, A., PLANA BALIARDA, J., TOUS MARTÍ, J. (1994), “La moderna olivicultura de Catalunya”, Revista agropecuaria, p 745-747. Pot ser consultat en línia:
<http://www.marm.es/ministerio/pags/biblioteca/revistas/pdf_Agri/Agri_1994_746_745_747.pdf>
[consulta 28-06-2011].
Societat d’Onomàstica: Butlletí interior. XVIII
Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica: Girona, 1993 (1993-1995), Universitat de Girona, Girona, 2 v.
Societat
d’Onomàstica: Butlletí interior. XXIII Col·loqui general de la Societat
d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997,
a cura de PERE NAVARRO i GÓMEZ et al. (1999-2000), Generalitat de
Catalunya Departament de Cultura, Diputació de Tarragona, Consell Comarcal del
Montsià, Ajuntament d’Ulldecona, Ulldecona.
VENDRANES, G., RULLIER, CH.
(1996), Oli d'Olesa: la passió d'un poble, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat (PAM), Barcelona.
Vinyes i
vins, mil anys d’història: actes i comunicacions del iii Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de
producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans,
febrer de 1990, a cura d’EMILI GIRALT (coord.) (1993), Publicacions de
la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2 v.
VIVEROS
PROVEDO (2010), “Aceitunas de mesa
tradicionales del Valle del Ebro”, Núm. 6, www.variedadesdeolivo.com
(<http://www.variedadesdeolivo.com/reportajes/6.%20Aceitunas%20de%20mesa%20tradicionales%20en%20el%20Valle%20del%20Ebro.pdf>)
[consulta: 06/07/2011].
VIVEROS
PROVEDO (2010), “La variedad de olivo
arbequina: Pasado, presente y futuro”, Núm. 8, www.variedadesdeolivo.com
(<http://www.variedadesdeolivo.com/reportajes/La%20variedad%20arbequina,%20pasado,%20presente%20y%20futuro.pdf>)
[consulta: 09/07/2011].
Adreces
consultades d’Internet
Revistes
Comunidad
Valenciana Agraria,
<http://www.ivia.es/sdta/prinrevista.htm> revista de información técnica.
Ens interessa l’ítem Olivar i “frutales” en què ens trobarem publicacions
referides a l’oli i l’olivera en format pdf. (revistes en línia) [Consulta: 28/06/2011].
Cuadernos de Tecnología agraria. Serie
olivicultura,
<http://www.ivia.es/sdta/nuevaweb/ccuadernos03.php>. En aquest apartat hi
ha 2 ítems “Poda e injerto del olivo” i “Variedades del olivo de la Comunidad
Valenciana”. Ens interessen tots dos ítems, ja que un parla de com cal esporgar
l’olivera i l’altre descriu totes les varietats d’olives al País Valencià.
Estan en format pdf. (revistes en línia) [Consulta: 04/07/2011].
Opcions, núm. 7 (2003), ed. CRIC (Centre de Recerca i
Informació al Consum), Barcelona. (revistes en línia)
<http://opcions.org/>. El número 7, <http://opcions.org/sites/default/files/revistas/op7.pdf>
[Consulta: 29/12/2010].
Enciclopèdia Catalana
Definició Olivera (diccionaris en línia) <http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0127598>
[consulta 20/02/2011].
Definició
Oliva (diccionaris en línia)
<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0127585>
[consulta 20/02/2011].
Pàgines generals referides a l’oli i
l’olivera
Almazara La Alquería <http://www.almazaralaalqueria.com/> [consulta:
03/07/2011-23/10/2011].
Cerespain
<http://www.cerespain.com/elolivo.html> [consulta: 04/07/2011]. Recull
totes les denominacions d’origen d’olis espanyols.
Cooperativa Agrícola “La Católica” (Cocentaina) <http://www.paginasamarillas.es/fichas/ig/cooperativa-agricola-catolica_019716901_000000001.html>
[Consulta: 25/10/2011].
L’olivera bimil·lenària de Gorga
<http://www.alicantevivo.org/2007/05/el-olivo-milenario-de-gorga.html> [consulta 29/06/2011].
L'IVIA-SDTA, Institut Valencià
d'Investigacions Agràries - Servei de desenvolupament tecnològic Agrari (SDTA),
de Montcada, que depenen de la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació
de la Generalitat Valenciana. “Catálogo de variedades de olivo de la Comunidad
Valenciana”: <http://www.ivia.es/sdta/olivo/index.htm>
[consulta: 04/07/2011].
Olivinus
<http://www.olivinus.com.ar/es_index.htm> [consulta: 23/10/2011].
Reglamento del consell
regulador “Oli de la
Comunitat Valenciana”
<http://www.doaceitecomunitatvalenciana.com/consejo-regulador.html>
[consulta: 03/07/2011].
Resolució de a Conselleria d’Agricultura, Pesca i
Alimentació, pel qual es crea la denominació Oli de la Comunitat Valenciana
<http://www.docv.gva.es/datos/2008/07/04/pdf/2008_8387.pdf>
[consulta: 03/07/2011].
Socapma (Muro) <http://www.socapma.es/> [consulta:
03/07/2011].
TerraOlivo <http://www.terraolivo.org/es_index.htm>
[consulta: 03/07/2011].
Víveros Provedo.
Variedades de olivo. Ens interessa especialment perquè recull
totes les varietats produïdes a Espanya per ordre alfabètic, i part del món, i perquè publica butlletins
diversos sobre les varietats existents. <http://www.variedadesdeolivo.com/VariedadesEspana.php>
[Consulta: 03/07/2011]. <http://www.variedadesdeolivo.com/Reportajes.php>
[Consulta: 04/07/2011].
Refranys, locucions i frases fetes sobre el món de
l’oli i l’oliva
<http://refranyer-tematic.blogspot.com/2010/11/oliva-i-olivera.html> IBSN: 2007-09-22-01, a cura de Víctor Pàmies.
[Consulta: 28 de desembre de 2010].
[i] Efectivament, el Comtat és una
comarca que presenta moltes oliveres mil·lenàries i centenàries: a Gorga en
tenen unes quantes; però n’hi ha una de 2000 anys d’antiguitat que fins no fa
gaire hi vivia una família. Es tracta d’una olivera molt grossa, de peu grossal
i empeltada de mançanell, i buida pel seu interior en què hom va fer una casa
amb porta i finestres. A l’actualitat és un refugi de pastors per allò de les
tronades i a més hi ha un banc on seure. També n’hi ha a Benilloba, Benillup,
Benimassot, Balones, Agres, Alfafara, Cocentaina, etc. A la partida del Quin, a
l’Olivar gran del marqués, entre Setla i Gaianes, hi ha un bancal d’oliveres
que tenen 519 anys, com a mínim, ja que, segons la tradició popular, el marqués
de Setla va plantar un bancal d’aquests arbres per a commemorar el descobriment
d’Amèrica, el 1492. Aquesta història sempre l’hem sentida a casa. Mostrem uns
pocs exemples que demostren el conreu d’aquest arbre a les nostres contrades.
Veieu <http://www.alicantevivo.org/2007/05/el-olivo-milenario-de-gorga.html>
[consulta: 29-06-2011] per a l’olivera bimil·lenària de Gorga i L’olivera i l’oli al Comtat (1990:
104-105).
[ii] Enciclopèdia
Catalana: <http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0127598>
[consulta: 20-02-2011].
[iii] Els olis de Catalunya (2006: 47-48).
[iv] La manera de fer del Comtat coincideix exactament amb
la manera de fer, per exemple, a Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, Barcelona;
a Santa Bàrbara, el Montsià, Tarragona; o a Alcanalí, la Marina Alta, Alacant,
ja que en tots aquests llocs hom ha empeltat les oliveres d’agulla o d’escut,
les han tractades contra les malalties, les han esporgades amb força perquè
produesquen bona quantitat d’oliva, les han adobat amb fem, han estat
recollides en ser l’hora i les han transformades en oli a l’almàssera. Si en
voleu saber més, veieu VENDRANES, G.,
RULLIER, CH., (1996), CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986),
(aquesta autora, però, només tracta la manera de fer de la Marina, tret de
Planes i Fageca), Societat d’Onomàstica:
Butlletí interior. XXIII Col·loqui general de la Societat
d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997 (1999-2000: II, 273-292) i L’olivera i l’oli al Comtat (1990).
[v] RODRÍGUEZ
MULERO, F., BALLESTER SEGARRA, A., “La nueva olivicultura. Material
vegetal”, Comunitat Valenciana (revista)
agraria, Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, IVIA (Institut
Valencià d’Investigacions Agràries), p 20. RODRÍGUEZ
MULERO, F., BALLESTER SEGARRA, A., SÁNCHEZ RIQUELME, L., “La nueva
olivicultura: Plantación y poda de formación”, Comunitat Valenciana (revista) agraria, Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació, IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agràries), p
16-21. <http://www.ivia.es/sdta/olivo.htm> [consulta: 28-06-2011].
[vi] Veieu també, ÍÑIGUEZ
MONTERDE, A., PAZ COMPAÑ,
S., SÁNCHEZ RIQUELME, L., SIERRA CARRASCOSA, M. (1999).
[vii] A Catalunya també fan servir aquest terme. Veieu CIURANA, JAUME
i TORRADO, LLORENÇ (1981: 26).
[viii] Cf. CABRERA
GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 17-20), VENDRANES,
G., RULLIER, CH., (1996:
45-47) i Societat d’Onomàstica: Butlletí
interior. XXIII Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica:Ulldecona,
octubre de 1997 (1999-2000: II, 275-276). També hi havia els ascles i els asclets: llesques de fusta d’un tronc trossejat i llesques de fusta
de les resta de la descimalada. En ser descimalats els arbres, les dones i els
xiquets anaven pels bancals tot cercant aquestes llesques, asclets, que eren aprofitades per encendre el foc.
[ix] La barsa era
una mena de bossa de muscle d’espart on hom guardava les destrals. Disposava
d’unes tiretes i unes sivelles per tancar la bossa. L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 106-107) ens diu que hi havia
tres tipus de destrals i que els descimaladors, en temps antics, no podien
descimalar quan volguessen: havien de tenir permís del senyor.
[x] A Muro, encara es fa servir el terme esgarracimals per referir-se a una persona bèstia, animal
que no té cura de les coses; que fa les coses a la dula, sense mirar, sense
estar pendent: ...eixe és un
esgarracimals!
[xi] CABRERA GONZÁLEZ,
MARIA R. (1986: 17) i L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 106-107). Malgrat el bon fer dels esporgadors, el
Comtat no ha tingut una tradició de treballar la fusta de l’olivera com ara,
per exemple, a Mallorca.
[xii] D’ací naixerà la locució estar com una rella per a designar una persona que no està bona del
cap, que és boja, que li falta una
bullida o un regó al cap, perquè
la rella no es podia dirigir, feia el solc d’acord amb el matxo: torta, recta,
fonda, superficial, etc. En canvi, amb la xaruga, la rella anirà ben dirigida i
no farà els solcs irregulars ni torts. Per tant, aquesta expressió va nàixer
abans de ser introduïda la xaruga; és a dir, amb el forcat.
[xiii] Tot i haver
molts tipus de jornals (de cavar soques, de cavar, de vinya, d’horta, etc.), els
terrenys eren mesurats per jornals de
llaurar; és a dir, la quantitat que podia llaurar un matxo de sol a sol. 1
jornal de llaurar equivalia a 4 fanecades de terreny, ço és, si fa no fa, 833,33
m2 per fanecada i la gent, per a referir-se al tros que tenia, ho
expressava indistintament per fanecades o bé per jornals de llaurar.
Posteriorment aquesta última va desaparèixer tot conservant el terme fanecada, fanecà, i a l’actualitat pràcticament ha
desaparegut, ja que hom ho expressa tot per mestres quadrats o hectàrees. Per
tant, el propietari d’un tros deia indistintament “jo tinc 1 dia de llaurar” o
“jo tinc 4 fanecades”; “tinc 6 dies de llaurar” o “tinc 24 fanecades”. Si en
voleu saber més sobre l’adobatge, els estris del camp i el seu conreu, veieu Història agrària dels Països Catalans
(2004-2008: III, 145-169).
[xiv] A Muro, no s’empra el terme rebollets com a la Marina Alta. Cf. CABRERA
GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 20).
[xv] La tinya (el punxó o Prays) i la caparreta de
l’olivera són dos malalties més de l’olivera. Els olis de Catalunya (2006: 73-75) i CIURANA, JAUME, TORRADO, LLORENÇ (1981: 28). Altres
malalties de l’olivera són: aranyó, barreneta, fogal i
traqueoverticil·losi. Veieu també L’olivera
i l’oli al Comtat (1990: 37-44).
[xvi] A Olesa de Montserrat també fan servir el terme negrilla com al Comtat. Cf. VENDRANES, G., RULLIER, CH., (1996: 46). En canvi, a la Marina Alta fan
servir el terme negra. Cf. CABRERA
GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 20).
[xvii] A la Marina Alta també fan servir aquest terme. Veieu CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 20).
Segons el DCVB (8: 807), 1. Potra. f 1. Hèrnia escrotal. 2. Tumor negre que es forma en els
canyots de la dacsa. Etim. Probablement pres del castellà potra, d’origen incert. Al Comtat, si més no a Muro, les oliveres,
com també els ametlers, presenten potra.
En el cas dels ametlers, la potra és
una mala formació de les fulles.
[xviii] Terme compost culte del grec ELAIWA “oliva” i ONOMA “nom”. Literalment, ‘nom d’una classe d’oliva’.
[xix] Efectivament, a Muro hi ha Almazara La Alquería, una empresa
familiar dedicada a l’elaboració d’oli d’oliva ecològic i verge de les
varietats blanqueta, originària de Muro, i alfafarenca, originària
d’Agres-Alfafara. Aquesta empresa té la denominació d’origen Comunitat
Valenciana “Montaña de Alicante” i Oli Ecològic i té fins al moment
(juliol-setembre de 2011) dos premis aconseguits a Jerusalem (concurs
TerraOlivo, celebrat al mes de maig), Israel: “Prestige
Gold” al seu oli “Paraje La Cabaña Extra Virgen Alfafarenca” i el premi “Gold”
a l’oli “Paraje La Cabaña Extra Virgen Blanqueta”; i a Mendoza, Argentina
(concurs internacional Olivinus, celebrat al mes de setembre), el premi “Prestigio de Oro” al seu oli “Paraje La
Cabaña Extra Virgen Alfafarenca” . Aquesta empresa no barreja olis: realitza un
oli 100% blanquet i 100% alfafarenc. Si en voleu saber més sobre aquesta
empresa, veieu <http://www.almazaralaalqueria.com/>,
<http://noticias-de-empresa.servidor-alicante.com/premio-para-almazara-la-alqueria-en-terraolivo-2011/>
<http://www.terraolivo.org/es_index.htm> i
<http://www.olivinus.com.ar/es_index.htm> [consulta: 03/07/2011 i
23/10/2011, respectivament].
[xx] Si en voleu saber més, veieu JOVER i DOMÍNGUEZ,
FRANCESC (1988: 123-163) i CASCANT i JORDÀ, JOSEP-VICENT (2011:
157-223).
[xxi] Veieu Història
agrària dels Països Catalans (2004-2008: II, 312-313), pel que fa als territoris
de parla catalana i L’olivera i l’oli al
Comtat (1990: 68-78), quant a la comarca del Comtat en particular.
[xxii] Història agrària
dels Països Catalans (2004-2008: II, 312-313). L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 68-78)
[xxiii] Història agrària
dels Països Catalans (2004-2008: II, 312-313).
[xxiv] Cf. la nota 1. Si en voleu saber més sobre el castell
de Perputxent, veieu El Comtat: Una terra
de castells (1996: 79-86).
[xxv] Història agrària
dels Països Catalans (2004-2008: III, 250-252). Aquest autor descriu les
almàsseres de l’Edat Moderna i els plets entre súbdits i senyors sobre l’oli. Veieu L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 81-98),
pel que fa a l’Edat Moderna al Comtat. El 1759, el comte de Cocentaina tenia la
possessió de 8 almàsseres al Comtat, tot quedant-se 1/3 de tot l’oli que s’hi
produïa. L’olivera i l’oli al Comtat
(1990: 116).
Quan
Cavanilles visita el Comtat, el 1797, descriu: ...Viven en condado muy cerca de 20 vecinos, casi todos en Concentayna
i Muro, y apénas 300 en los demas pueblos, que son cortas aldeas, donse se
reunen algunos para cultivar muy cómodamente sus posesiones. Todos poseen
huertas mas ó ménos considerables, y varias fuentes que amenizan todo el
recinto: las viñas, los olivos, las higueras, y tal qual almendro, como tambien
dilatados sembrados ocupan el terreno que el riego no puede fecundar: las
moreras, los frutales, los maices, alfalfas, trigos y hortalizas adornan las
huertas. [...] Añádase a esto que el labrador allí no tiene libertad de
arrancar y plantar los árboles que mas le acomoden, y por consiguiente no puede
muchas veces variar las producciones...
Cavanilles,
també descriu la quantitat d’arroves d’oli que produeixen els pobles per on
passa: Gaianes, 20 arroves d’oli; Turballos, 300 arroves; l’Alqueria d’Asnar,
10 arroves; l’Orxa i Beniarrés, 20 arroves (però diu que falten els comptes
dels últims anys); Cocentaina, 4.500 arroves; Muro, 20 arroves; Agres, 1.200
arroves; i Alfafara, 20 arroves. Veieu Les Observacions de Cavanilles. Dos-cents
anys després (1997: IV,
90-104).
[xxvi] L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 119). Les almàsseres que han funcionat al segle XX,
a Muro i Setla, per exemple, són:
Almàsseres de
Setla: La dels Poueros (particular, al carrer Major, primera premsa
hidràulica del Comtat); la de Llopis
(pública, enfront de les Escoles); la del marqués de Setla (particular, a la
plaça de l’Església, a l’antic Casino i antic bar l'Aixeta).
Almàsseres de Muro: La del Ti Pepot,
Gayetano (pública, a la plaça de l’Ermita, a l’actual filà Verds); la de la
Música (particular, als baixos de la Unió Musical de Muro); la de l'ajuntament
de Muro (particular); la de casa dels
Alonso (particular, a la plaça del Palau de la Senyoria); la del Carliste (pública, a la plaça de la
Constitució); la de Pepet (pública, a
la cruïlla de la carretera de Setla); i la de Damian (pública, a l’avinguda de València).
En
referir-nos al terme “pública” ens referim a almàsseres que cobraven un
percentatge de l’oli obtingut. L’almasserer cobrava un quarteró (mesura d’oli)
per cada peu premsat. Aquestes almàsseres rebien el nom de premses maquileres. Veieu
L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 133-134).
[xxvii] L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 125). Pel que fa al segle XX, als Països Catalans,
veieu Història agrària dels Països
Catalans (2004-2008: IV, 153-156).
[xxviii] L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 129).
[xxix] Els olis de Catalunya (2006: 57).
[xxx] Veieu <http://www.socapma.es/> [consulta:
03/07/2011] i pel que fa a les cooperatives del Comtat, en general, veieu L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 133-139)
i de Cocentaina en particular, L’olivera
i l’oli al Comtat (1990: 150-178).
[xxxi] Els olis de Catalunya (2006: 57).
[xxxii] Cf. la nota 19. Altres almàsseres privades i
distribuïdores, són per exemple, l’Almàssera de la vall de Travadell, a
Millena; Alfredo Asensio Satorres, el Sereno, a Setla; Celler la Muntanya,
a Muro; Mas de l’Altet, a Alcoi; etc.
[xxxiii] Com a conseqüència de la denominació, el 2008, “Oli de
la Comunitat Valenciana”. Veieu la Resolució de la Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació, pel qual es crea la denominació “Oli de la Comunitat
Valenciana” <http://www.docv.gva.es/datos/2008/07/04/pdf/2008_8387.pdf> i
el Consell Regulador Oli
de la Comunitat Valenciana <http://www.doaceitecomunitatvalenciana.com/consejo-regulador.html>
[consulta: 03/07/2011].
[xxxiv] Com a obres generals, hem consultat l’Enciclopèdia
Catalana:
<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0127598&BATE=olivera>
[consulta 03/07/2011].
- Pel que fa
al País Valencià, hem tingut en compte
l'IVIA. L’IVIA és l'Institut Valencià d'Investigacions
Agràries que depèn de la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació de la
Generalitat Valenciana. Dintre de l'IVIA hi ha el Servei de desenvolupament
tecnològic Agrari (SDTA), de Montcada, que ha realitzat un catàleg de varietats
d’oliva de tot el País Valencià. ÍÑIGUEZ
MONTERDE, A., PAZ COMPAÑ,
S., ILLA FRANCISCO, J., CLIMENT, FRANCISCO, GARCÍA, JUAN, VALDÉS GUILLERMO, “Catálogo de variedades de olivo de la Comunidad Valenciana”,
(SDTA Montcada), Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana, València. Només està en format digital i
pot ser consultat en línia: <http://www.ivia.es/sdta/olivo/index.htm>
[consulta: 04/07/2011]. ÍÑIGUEZ MONTERDE, A., PAZ COMPAÑ, S.,
SÁNCHEZ RIQUELME, L. (1999), “Variedades del olivo de la Comunidad
Valenciana”, Cuadernos de Tecnología
agraria. Serie olivicultura, núm. 1, Conselleria d’Agricultura, Pesca i
Alimentació de la Generalitat Valenciana, València.
<http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/olivar/olivo.pdf> [consulta:
04/07/2011]. És anterior al “Catálogo” i descriu les varietats més importants
del País Valencià. I finalment, pel fa a la comarca del Comtat, hem consultat L’olivera i l’oli al Comtat (1990:
27-30).
- Pel que a
Catalunya, hem consultat Els olis
de Catalunya (2006:
60-71); AMADES, JOAN
(2005: XV, 34-35); CIURANA, JAUME i
TORRADO, LLORENÇ (1981: 22-25); MATONS, AUGUST
(1922).
-
I, finalment, quant a les Balears i
Espanya, hem consultat: Cerespain.
Cerespain és una web merament informativa que ofereix, mitjançant Internet,
agrupacions de continguts i serveis relacionats amb el món del turisme, la
gastronomia i les denominacions d’origen de productes. Ens interessa
especialment perquè recull totes les denominacions d'origen d'olis espanyols.
Pot ser consultat en línia: <http://www.cerespain.com/elolivo.html>
[consulta: 04/07/2011]. I VIVEROS
PROVEDO. Variedades de olivo. Ens
interessa especialment perquè recull totes les varietats produïdes a
Espanya per ordre alfabètic, i part del
món, i perquè publica butlletins diversos sobre les varietats existents. <http://www.variedadesdeolivo.com/VariedadesEspana.php>
[Consulta: 03/07/2011] i
<http://www.variedadesdeolivo.com/Reportajes.php> [Consulta: 04/07/2011].
[xxxv] Cf. FAVÀ i AGUD, XAVIER (2001, 2003a i 2003b).
[xxxvi] En el cas valencià, la metodologia que hom va fer
servir a les varietats del “Variedades del olivo de la Comunidad Valenciana”
(en castellà) va ser realitzant enquestes als camperols, visites als olivars i
gràcies a l’experiència professional dels autors, van poder recollir 773 fitxes
de varietats, de les quals van ser seleccionats i marcats 217 arbres en totes
les comarques olivareres, corresponents a diverses denominacions i en van
identificar, fins l’any 1999, 74 varietats diferents, ja que la resta n’eren
sinònimes o tenien una denominació errònia. La identificació es va realitzar per caràcters morfològics,
fonamentalment de fruit i endocarpi, ja que aquest últim és un caràcter estable
per a mostres de diferents localitzacions i recollides en diferents anys.
L’estudi minuciós d’aquest caràcter, juntament amb les observacions de l’arbre
al camp, la recollida de mostres de rams, fulls i inflorescències, en va
facilitar la identificació. Hem de tenir en compte que aquest treball és
anterior al “Catálogo de variedades de olivo de la
Comunidad Valenciana” (també en castellà) però la metodologia és la mateixa. Si
en voleu saber més, veieu ÍÑIGUEZUEZ
MONTERDE, A., PAZ COMPAÑ,
S., SÁNCHEZ RIQUELME, L. (1999: 5).
[xxxvii] Efectivament: hi ha varietats que presenten més d’una
denominació. En aquest cas l’hem posada després de la principal seguida d’una
coma (,).
[xxxviii] Vinyes i vins,
mil anys d’història: actes i comunicacions del iii
Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de
vins i begudes alcohòliques als Països Catalans, febrer de 1990, (1993: I,
103-115).
[xxxix] Tradicionalment aquesta varietat d’oliva havia estat
adobada; a l’actualitat, però, hom la mol per a fer oli. Veieu la nota 19. En
canvi, la negreta sol ser adobada al Comtat i a Onil (la Foia de Castalla,
l’Alcoià), per exemple, no tenen aqueix costum: sempre ha estat premsada per a
fer oli. El mateix passa amb la mançanella, a Muro; és a dir, n’hi havia de
molt poca, perquè tot era blanqueta, i era per a aigua-sal, adobada, trencada, quan les olives estaven aixamorades: ço és, mitja verda i mitja
madura. La del cuquello i la negreta
sembla que no són la mateixa. Segons ens van dir, a Alcosser, Angelita
Silvestre Sanjuán, de 85 anys, la del cuquello té taques blanques que no té la
negreta. A Gorga, per exemple, també tenen la varietat rogeta de Gorga,
anomenada també rojal, pràcticament desapareguda, però sembla que la que
més n’hi ha al poble és la menuda, ço és la negreta, segons ens
van informar Anna Olcina Genís, veïna de Gorga. Discriminem altres varietats,
com ara la picual, la sevillana i el xanglot real, que si bé se’n poden trobar
de soltes, no han estat les tradicionals de la comarca del Comtat.
[xl] Pot ser consultat en línia:
<http://www.ivia.es/sdta/olivo/varietal.htm> [consulta: 05/07/2011].
[xli] ÍÑIGUEZUEZ
MONTERDE, A., PAZ COMPAÑ,
S., SÁNCHEZ RIQUELME, L. (1999: 11-12).
[xlii] Anomenada
en castellà lechín de granada i
conreada entre Granada i Albacete, i localitzada també a Vilanova de Meià, la Noguera, Lleida, segons
MATONS, AUGUST (1922: 118). Veieu
<http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=341&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
[consulta: 06/07/2011].
[xliii] Efectivament:
amb la varietat d’Ayrouni, del Líban. Veieu <http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=65&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
[consulta: 06/07/2011].
[xliv] Rep aquesta denominació pels fruits que produeix en
forma de mançanetes; és a dir, pometes. Veieu
<http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=376&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
i VIVEROS PROVEDO (2010),
“Aceitunas de mesa tradicionales...”, en què parla del mançanenc (cf. nota 37).
[xlv] Si més no per afinitat semàntica que no pas
morfològica. És una hipòtesi de treball, si tenim en compte que aquestes
comarques van ser repoblades per lleidatans i a més aquesta varietat d’oliva té
denominacions toponímiques entorn del castell de Perputxent (l’orxana,
Vilallonga, Forna, Ebo). Veieu <http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=428&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
[consulta: 06/07/2011] .
[xlvi] D’acord amb les converses mantingudes amb gent de Muro
i Gaianes (veieu els agraïments), totes les oliveres de soques grans del poble
i de la contornada són en la seua major part soques de negreta. De fet, ens van
comentar que a les obres de l’autovia
central al seu pas per Muro, hom va arrencar oliveres vellíssimes d’aqueixa
varietat. Pel que sembla, tot era majoritàriament negreta, que va ser empeltada
de blanqueta, i per aquest motiu ja no queda negret. En canvi, a les hortes del
poble hi ha mançanell i alfafarenc per a aigua-sal.
[xlvii] MOIXINO RODRIGO,
ISABEL (2008: 32-33). En canvi, nosaltres sempre hem sentit dir a casa
que la blanqueta prové de Lleida. No hem pogut, trobar a Màlaga, una vall
anomenada el Pintado. A Granada, als
peus de Sierra Nevada, hi ha un Cerro
Pintado, a Albuñuelas, a la vall de Lecrín i la varietat d’oliva que és
conreada és la picual, lucio (blanquillo de Montefrío) i loaime. A les comarques del
Ponent de Granada (DOP Poniente de Granada) hom conrea hojiblanca,
piqual, picudo, lucio o illoreño, nevadillo de Alhama de Granada i loaime, i hi ha la població de
Montefrío. En aquest poble hom conrea el blanquillo
de Montefrío. A les comarques de Màlaga, a la comarca de l’Axarquia, hi ha
la població de Periana i hom ha trobat una petita plantació de blanqueta, però “Aunque es procedente de Alicante (...) ni esta variedad ni la anterior [arbequina] se encuentran en el último censo del olivar malagueño (Díaz Caffarena
y cols, 1976)”. És a dir, que a l’any 1976 encara no havia entrat la
blanqueta a la província de Màlaga. En canvi, aquest blanquillo de Montefrío, blanquilla
o lucio, de la província de Granada,
per afinitat semàntica que no pas morfològica, hom podria relacionar-lo amb el
nostre blanquet. Veieu CLAROS, MANUEL-G., et al.
“Identificación y clasificación del olivar malagueño a través del ADN”,
Departamento de Biología Molecular y Bioquímica, Facultad de Ciencias,
Universidad de Málaga, p 3.
<http://olearum.t2v.com/documentos/articulos-194.pdf> [consulta:
18/07/2011].
Les diverses denominacions que
rep l’oliva blanqueta són: blancaleta, hermaneta, blanca menuda, blanc vermell,
blanc roig, del Catllar, blanqueta d’Énguera, blanquilla i Acebuchina
blanca. Blancaleta:
<http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=124&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
[consulta: 09/07/2011], en què se’ns diu que també és conreada,
minoritàriament, a la part alta de la vall de l’Ebre. La blanqueta també pot
ser confosa amb la famosa arbequina;
veieu <http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=76&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
[consulta: 09/07/2011], ja que també rep la denominació de blancal i també ha estat conreada històricament a Andalusia. Veieu
també VIVEROS PROVEDO (2010), “La
variedad de olivo arbequina: Pasado, presente y futuro”, Núm. 8, www.variedadesdeolivo.com
<http://www.variedadesdeolivo.com/reportajes/La%20variedad%20arbequina,%20pasado,%20presente%20y%20futuro.pdf>
[consulta: 09/07/2011]. Finalment, hi ha la blancal, una varietat molt antiga que hom conrea al NE de la
comarca del Somontano, Osca; veieu <http://www.variedadesdeolivo.com/Ficha.php?Cod=121&Letra=&Pais=ESPA%D1A>
[consulta: 09/07/2011], i que vam veure, amb els nostres ulls, a Perpinyà
l’agost de 2011. A Barbastre (Osca), vam localitzar unes oliveres i unes olives
molt semblants a la nostra blanqueta
que fan pensar que podrien provenir d’allà. Per tant, la blanqueta pot provenir d’Osca (Barbastre, Somontano), de Lleida (arbequina, blancal), de la part alta de la vall de l’Ebre (blancaleta) i de Granada (blanquillo de Montefrío, blanquilla o lucio).
Insistim, nosaltres sempre hem sentit dir a casa que la blanqueta prové de
Lleida; però Els olis de Catalunya (2006: 68) ens comenta que la blanqueta va ser introduïda a Catalunya
als anys 50 del segle XX i localitzada al Vallès Occidental, Barcelona, i el
Baix Camp i el Tarragonès, a Tarragona. Noteu també, que el Comtat va
estar repoblat per catalans i aragonesos que podrien haver-la introduïda, però
molts valencians també van repoblar Múrcia, Almeria i Granada entre els segles
XIII i XVI i podrien haver-ne tornat amb el blanquillo. Veieu Societat d’Onomàstica: Butlletí interior.
XVIII Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica: Girona, 1993
(1993-1995: II, 417-438), en què parla dels
repobladors catalans i valencians a terres andaluses i l’empremta lingüística
catalana deixada. Noteu també que aquest blanquillo
prové geogràficament del mateix lloc que la negreta: Granada.
[xlviii] La vinya sempre ha estat el conreu majoritari al
Comtat. Cf. JOVER i DOMÍNGUEZ, FRANCESC (1988) i CASCANT i
JORDÀ, JOSEP VICENT (2011).
[xlix] Si és certa la
llegenda del bancal del marqués de Setla (cf. nota 1), el mançanell ja es
trobava ací el 1492; ço és, 520 anys d’antiguitat. Després de la visita que
férem a l’Olivar Gran del marqués (juliol de 2011), vam veure que totes les oliveres
són de peu mançanell però empeltades de blanquet.
[l] Si en voleu saber més, veieu PAZ COMAPAÑ, S., “las aceitunas de mesa en la comunidad
valenciana”, Comunitat Valenciana
Agrària. Revista d’informació tècnica, Núm. 22, Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana, València. <http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/frutales/22tema04.pdf>
[consulta: 10/07/2011], que presenta les varietats més representatives del País
Valencià; CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986:
31-32), que presenta la manera d’adobar les olives a la Marina Alta; i L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 108-110)
en què parla de la manera d’adobar-les al Comtat.
[li] La resta
d’olives per a adobar (segons el costum), ço és, la del cuquello, l’alfafarenc,
la banya de cabra, la genovesa i la beniaia, segueixen, si fa no, la mateixa
manera de fer.
[lii] Sembla que el Comtat està partit a l’hora d’emprar el
terme cofí: tota la part contestana (Cocentaina, Muro, Setla,
Gaianes, etc.), hom ha fet servir aquest terme per a referir-se a una mena de
sac d’espart cru amb nanses i tapadora que servia per transportar les olives a
l’almàssera. En canvi, a Planes, Catamarruc o Benillup hom ha usat el terme tagzim
per a referir-se a aquest cabàs. El català general fa servir el terme talzim/tagzim.
[liii] A la Marina Alta, taula o entauladora i la
maquineta de recollir olives. Veieu CABRERA
GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 22, 26). A les terres de l’Ebre també fan
servir el sistema d’utilitzar un corró que aplana el bancal i la recollidora, plegadora, d’olives; veieu Els olis
de Catalunya (2006: 78-79) i CIURANA, JAUME, TORRADO, LLORENÇ (1981: 29-30). En canvi, a les comarques de Lleida i al camp de
Tarragona, munyen amb les mans o fan servir pintes. A Olesa de
Montserrat, Baix Llobregat, Barcelona, esmunyen o utilitzen canyes. VENDRANES, G., RULLIER, CH., (1996: 47-48). Veieu també Societat d’Onomàstica: Butlletí interior.
XXIII Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997
(1999-2000: II, 276-278), L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 110-114) i AMADES,
JOAN (2005: XV, 9-21) per a
tot el procés de recollida d’olives al Montsià, al Comtat i a tot Catalunya en
general, respectivament. Joan Amades no parla de la manera de fer del País
Valencià; només en fa una petita referència a les pàgines 37-38.
[liv] Al Comtat no es fa servir el terme escarrar ni abastar [AMADES, JOAN (2005: XV, 12)] ni escarradors per a referir-se a aquesta
tasca. L’olivera i l’oli al Comtat
(1990: 112) explica que collir les olives amb canyes trencava els brots joves
de les branques i per això hom munyia a mà. A més inclou un verset de Fagés de
Romà, N., L’amic dels llauradors (o
aforismes rurals), València, 1853: Més
de u hi ha que sosté / que si’s cull la oliva, bé, / no varejant sinó a mà /
collita cada any haurà. / No sé si aixina seria, / mes sé que molt guanyaria /
qui tratara mal / al collir, l’oliveral; / perquè varejant, els brots / van a
terra casi tots.
[lv] Efectivament: a tots els territoris de parla catalana
distribueixen aquesta tasca de la mateixa manera: homes munyint i dones i
xiquets recollint. Veieu, AMADES, JOAN (2005: XV, 13), CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 28), VENDRANES, G., RULLIER, CH., (1996: 47-48), Societat d’Onomàstica: Butlletí interior. XXIII Col·loqui general de la
Societat d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997 (1999-2000: II, 278) i L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 111-113).
Les mantes eren teles de sacs, de jute,
cosides i eren fetes grans i amples. Al Comtat, hom no fa servir el terme borrassa o borrassos per referir-se a aquest estri; veieu els autors
esmentats. Abans de començar la campanya pròpiament dita, un grup de dones recollia
l’oliva que havia caigut de l’arbre com a conseqüència de les pedregades, el
fort vent, etc.: eren les assolades d’olives en terra.
[lvi] A tots els llocs estudiats, hom fa servir ungles per recollir
millor les olives. Veieu, CABRERA
GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 28), VENDRANES,
G., RULLIER, CH., (1996:
47-48) i Societat d’Onomàstica: Butlletí
interior. XXIII Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica:Ulldecona,
octubre de 1997 (1999-2000: II, 278).
[lvii] Aquest terme està desapareixent perquè a l’actualitat
no són rentades. A les almàsseres hi ha unes ventadores que separen la
fulla de l’oliva. Veieu AMADES, JOAN (2005: XV, 14), CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 27), VENDRANES, G., RULLIER, CH., (1996: 47-48) triadora, i Societat d’Onomàstica: Butlletí interior.
XXIII Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997
(1999-2000: II, 278).
[lviii] L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 113), Societat
d’Onomàstica: Butlletí interior. XXIII Col·loqui general de la Societat
d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997 (1999-2000: II, 277) i CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 102).
A Muro hom fa servir molt la locució estar de barcella o fer
una barcella en el sentit de fer romanços, xerrar: —On està Maria? —Maria?, està de
barcella per ahí. El valencià general fa servir l’expressió fer
un barret amb la mateixa idea. Segurament, aquesta locució naixeria en
temps de mesurar i contar en barcelles, tant per a les olives com per al blat,
ja que la gent faria romanços, xerraria, faria temps mentre pesava, treia
comptes, etc. L’expressió passar la barra també s’ha fet
servir al Comtat, com també al Montsià, en el sentit de treure les sobres del
caramull de la barcella. Veieu Societat
d’Onomàstica: Butlletí interior. XXIII Col·loqui general de la Societat
d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997 (1999-2000: II, 278).
[lix] Els millor treballs que hem trobat per descriure tot
el procés de la premsada de l’oliva han estat L’olivera i l’oli al Comtat (1990: 115-154) i CABRERA GONZÁLEZ,
MARIA R. (1986). El Centre d’Estudis Contestans i aquesta autora conten,
amb tot tipus de detalls, com funcionaven les almàsseres i com es desenvolupava
tot el procés. Encara que se centren en la comarca del Comtat i de la Marina
Alta, respectivament, el plantejament general és aplicable a qualsevol poble o
comarca que haja conreat l’oliva i l’haja mòlta. MARIA ROSARIO CABRERA, a més,
va una passa més enllà i recull un glossari del camp semàntic de l’oli i
l’olivera amb les seues definicions pertinents.
[lx] A Planes i la Marina Alta, hom els anomenava orons o graners. Veieu, CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 47).
[lxi] A la Marina Alta, alcarseria i és la canal per on ix
la morca. Nosaltres vam sentir el terme alcasseria, a Alcosser, i feia
referència a les bassetes on es diposita l’oli, no la morca. A les terres de
l’Ebre hom fa servir el terme lo cossi, la pica de l’oli. Veieu Societat d’Onomàstica: Butlletí interior.
XXIII Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997
(1999-2000: II, 285-286). Pel que fa la Marina Alta, veieu CABRERA GONZÁLEZ, MARIA R. (1986: 69, 75). El català general fa servir el
terme dipòsits o bassetes d’infern, AMADES,
JOAN (2005: XV, 22), per a
referir-se allà on va la morca. VENDRANES,
G., RULLIER, CH., (1996:
48), recull bassetes de decantació; trull d’oli. CIURANA,
JAUME, TORRADO, LLORENÇ (1981: 88), l’oli d’infern és la morca, l’oli
brut. Els olis de Catalunya (2006:
88), bassetes de decantació. MATONS,
AUGUST (1922:115), infern,
piques
successives. Nosaltres vam sentir el terme basseta de l’infern, a
Gaianes, i és l’última basseta de totes, la que es troba a un nivell inferior,
que recull l’oli més dolent amb l’aigua calenta i solls. Tret d’aquests testimonis,
tota la gent consultada feia servir el terme bassetes en sentit
genèric: on és dipositat l’oli, tant el novell com el brut. Noteu que
normalment el camperol s’enduia tot l’oli a casa: el pur i el tèrbol. A banda
de morca,
el català general també fa servir els termes nansa i oliasses.
Veieu els autors consultats. L’olivera i
l’oli al Comtat (1990: 130-132) comenta que les alcasseries eren
originàriament dos-tres dipòsits de terracuita semblant a les gerres o alfàbies
a les quals hom hi afegia una conducció perquè decantés l’oli i l’aigua i la
morca es quedassen al fons de les gerres. Qui no disposava d’aquestes gerres,
construïa tres bassetes entaulellades i trastombava
l’oli.
[lxii] El cànter era la mida utilitzada per a l’oli i el vi.
Cada cànter tenia una equivalència d’una arrova, ço és 12-12,5 litres, segons
el sentir popular. La seua mida exacta era de 11,545 litres, segons Vinyes
i vins, mil anys d’història: actes i comunicacions del iii Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de
producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans,
febrer de 1990, (1993: I, 228). A Muro, l’encarregat de fabricar els
cànters per a l’oli i per al vi era Juan Jordà Calatayud, Juanito el llandero, el Ti
Xeu, avi nostre. El procediment era el següent: hom feia servir un patró de
llanda d’arroves que hom volia. El llandero
dibuixava sobre la llanda i després tallava el dibuix amb les tisores de
llanda. Seguidament, doblegava la llanda tot donant-li la forma redona del
recipient i en soldava les parts amb estany. Finalment, si el llandero volia fer algun adornament,
feia servir un aparell on posava la llanda i, amb l’ús d’una maneta, que anava
rodant, feia els adornaments. Els adornaments eren fets pel centre del cànter i
per les vores. Els llanderos feien
cànters, embuts, arroves, mitges arroves, setrills i llandes (de coca de
tomaca, de farina, etc.) per al forn.
[lxiii] Aquest oli donava com a resultat una pastilla de sabó de color negre, marró
fosc, que necessitava 3 mesos per fer-se dur. Hom feia servir uns motles
quadrats, amb fils metàl·lics, plens d’oli de morca i de fregir i, en passar 3
mesos, hom feia la volta al motle i feia els trossos de sabó. Passat aquest
procés, hom ja el podia utilitzar. L’olivera
i l’oli al Comtat (1990: 152-153) en descriu el procés amb les mides
exactes. A les terres de l’Ebre i
Tarragona, hom fa el mateix. Veieu Societat
d’Onomàstica: Butlletí interior. XXIII Col·loqui general de la Societat
d’Onomàstica:Ulldecona, octubre de 1997 (1999-2000: II, 289-290) i AMADES, JOAN
(2005: XV, 22). Altres aplicacions de l’oli i de les olives són les propietats
guaridores que hi conté (veieu L’olivera
i l’oli al Comtat (1990: 153-154, 192-193), com també la seua propietat
d’enllumenar habitatges mitjançant les llànties i els cresols. El ble del
cresol, la metxa, la canela, rep el nom de torçuda al Comtat; si més no, a Muro
i Setla.
[lxiv] La manera de fer oli depèn si és per obtenir qualitat
o si és per obtenir quantitat. A l’almàssera Almazara la Alquería, de Muro, hom
mol 60.000 kg al dia i bat en fred (22-23 graus centígrads) i una vegada
centrifugat l’oli, el líquid resultant és dipositat a uns dipòsits d’acer
inoxidable amb nitrogen, que trau l’oxigen, i així l’oli queda neutre i no s’oxida pel contacte amb l’aire. L’oli
no en perd les propietats i en conserva totes les qualitats. Posteriorment,
serà embotellat. Aquesta almàssera mol oliva verda i, per tant, rep un
rendiment del 14% - 15%, però d’una
qualitat màxima. La seua màxima és l’oli com més amarg, com més verd, més bo.
Fer l’oli d’aquesta manera dóna com a resultat un oli amb margarina, que és la carn de
l’oliva, que es diposita al fons del recipient i indica que l’oli no és
filtrat: és oli de rama, és la
flor de l’oli. Si hom filtra molt l’oli, es perd aquesta margarina i hom en
perd les propietats bones. El rendiment que dóna l’oliva és calculat tot
dividint els litres obtinguts de la mòlta pels quilos que hom ha portat a
moldre (Cf. la nota 19).
En canvi, a les cooperatives, demanen les olives
madures perquè en volen més litres; no cerquen tant la qualitat sinó la
quantitat. El rendiment d’una oliva molt madura pot ser del 30% - 35% però dóna
com a resultat un oli, molt dolç, de menor qualitat i molta morca, i per això
és filtrat diverses vegades i, tot just abans d’embotellar, hom hi afegeix polses de talc, que recolliran tot el sòlid,
residus que encara hi puga contenir, i la humitat. En filtrar l’oli hom perd
aromes i margarines i, per això, hom no filtra fins moments abans de ser
embotellat.
Les
empreses privades molen també a particulars, però en demanen un mínim de
quilograms: normalment 400 kg o 500 kg. Després hi ha també els particulars,
com ara Alfredo Asensio Satorres que va
emprendre aquesta empresa amb un molí i esportins de fil de pita que produïa
oli a la manera tradicional: despullant oli i va arribar a fer 4 parades al
dia. Posteriorment, al 2009, va optar per aconseguir un sistema d’extracció en
continu i produeix el seu oli particular i també mol a qualsevol client que li
porte olives. Si en voleu saber més sobre l’oli valencià, veieu MONTORO CAVERO, C., “Aceite de oliva en
la Comunidad Valenciana: Futuro dorado”, Comunitat Valenciana (revista) agraria, Conselleria d’Agricultura,
Pesca i Alimentació, IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agràries), p 43-45.
<http://www.ivia.es/sdta/pdf/revista/olivar/15tema23.pdf> [consulta 25/07/2011], i ÍÑIGUEZ MONTERDE,
A., PAZ COMPAÑ, S., SÁNCHEZ
RIQUELME, L. (1999: 11-13, 19-20)
per a l’oli mançanell, el blanquet i la llei d’Agres.
[lxv] Pel que fa al material utilitzat per a definir els
noms, i sinònims, de les varietats d’olives comtatines, hem consultat ÍÑIGUEZ MONTERDE,
A., PAZ COMPAÑ, S., SÁNCHEZ
RIQUELME, L. (1999), ÍÑIGUEZ MONTERDE,
A., PAZ COMPAÑ, S., ILLA FRANCISCO, J., CLIMENT, FRANCISCO, GARCÍA, JUAN,
VALDÉS GUILLERMO, “Catálogo de variedades de
olivo de la Comunidad Valenciana”,
<http://www.variedadesdeolivo.com/> i
Els olis de Catalunya (2006).
Quant a la resta dels termes, hem fet servir les grans obres de referència, com
ara el DECLC de Joan Coromines, el DCVB d’Alcover-Moll, el GDLC, el DLC, MATONS, AUGUST
(1922) i CABRERA GONZÁLEZ, MARIA
R. (1986), i obviem els definits a CASCANT i JORDÀ, JOSEP VICENT (2011) per no
realitzar-ne duplicacions, ja que tenen una afinitat semàntica amb el camp (bord, ver, camada, tap, empeltar,
sulfatar, etc.), i remetem el lector
a consultar-los allà.
[lxvi]Efectivament;
la locució donar pena és molt utilitzada al Comtat per referir-se a
‘molestar’, ‘a destorbar’: —et dóna pena això? (et
molesta això?). El català general fa servir fer pena o passar
pena per a referir-se al mateix concepte.
[lxvii]Curiosament,
aquesta expressió també és utilitzada amb les dones acabades d’assabentar que
són embarassades: —Estic d’una falta...
[lxviii] Per tal de no cansar el lector amb un rastre de
locucions, refranys i frases fetes ordenades alfabèticament sense cap sentit, el
remetem a una pàgina web
(<http://refranyer-tematic.blogspot.com/search/label/oliva> [consulta
21-02-2011]), a cura de Víctor Pàmies (IBSN: 2007-09-22-01), en què recull
temàticament tota la paremiologia de tots els territoris de parla catalana
d’aquest camp semàntic en concret. Aquest autor també en recull moltes de Joan
Amades (2005).
[lxix] Olivera (l’)
i l’oli al Comtat (1990: 101-154) i AGULLÓ
i GUERRA, ALEXANDRE (1989).
