El nostre poble, amb companyia de
la comarca i de la resta del país, disposa d’un imaginari col·lectiu fantàstic
en perill d’extinció a causa de la modernització de la societat.
Sí; l’assimilació de la societat
actual fa perdre una forma d’entendre la realitat i el món en favor de les
cultures dominants: els barrufets (tipufos,
en castellà), els orcs, els elfs, els gnoms són personatges mitològics de la
cultura anglosaxona que estan assentant-se a les nostres contrades a causa del
fenomen de la globalització.
Si a Galícia tenim as meigas, a Santa Compaña; al país Basc (a la vall d’Ansón) hi ha las Anjanas, que no són més que fades
d’aigua, i a la cultura castellana princeses mores segrestades en castells
solitaris o tresors amagats de l’època dels moros, Muro com també el Comtat i
tot el país, té huendos, gambosins o momus. Éssers fantàstics que la nostra gent major encara fa servir
però que les generacions més joves desconeixen per complet.
Aquest article pretén, doncs, fer
una primera aproximació als éssers mitològics que viuen al nostre poble:
recollir-los, definir-los, descriure’ls, fixar-los perquè no desapareguen de
l’imaginari col·lectiu i rescatar-los de l’oblit per a les futures generacions.
Per a fer-ho possible, hem
rescatat de la nostra infantesa tots aquells éssers que podien fer-nos mal si
no ens portàvem bé (el mamu...), les
converses pausades i tranquil·les amb els nostres pares (amb més de 70 anys) i
la gent gran en general, com també la bibliografia consultada sobre aquest
tema.
Sí: perquè d’això estem parlant;
de fer por als xiquets perquè es porten bé; de donar explicacions a sorolls
estranys que es produeixen a les cases tot just quan estem dormint; de no trobar
coses que has perdut a casa quan fa un moment la tenies a les mans...
Estem parlant de tot un imaginari
col·lectiu que responia les qüestions més bàsiques de supervivència, de moral,
de funcionament del món, etc.
Aquests animalons fantàstics estaven
molt lligats a la natura i tenien una base purament camperola i rural però
aquest referent mitològic està desapareixent en favor de cultures foranes com
ara els hobbits o les bruixes amb
granera (si no, compareu com la nit de Tots Sants [Halloween, li’n diuen ara] s’ha transformat en una mena d’aguinaldo [en valencià, estrenes] en què els murers més menuts
van per les cases preguntant allò de truc
o tracte, disfressats de bruixes, zombis, etc.). Òbviament, una
colonització més de la cultura nord-americana mitjançant les pel·lícules i la
TV.
Un exemple de com es perd un
referent fins transformar-lo en una cosa nova és la nostra tan estimada penya
del Frare. A l’actualitat és el símbol del nostre poble, té un pasdoble en
honor seua i la gent se la mira amb admiració. Però no sempre ha estat així;
Ricardo García Moya[1] documenta que el 1665
vivia un frare, Josep Tomàs, al convent franciscà d’Agres que va ser encomanat
per la Inquisició a cremar tres llibres prohibits pel Sant Ofici com a
conseqüència de la mort d’un altre frare en estranyes circumstàncies que els
tenia a la seua cel·la. Però aquest frare no els va cremar i se’ls va guardar;
per això el van jutjar, perquè els va posar en pràctica: en un hi havia la
recepta de somniar; en un altre la recepta de fer tornar les monedes d’or i
d’argent a la butxaca d’on havien eixit; i en un altre, el més important, la
recepta de fer-se invisible. Aquesta recepta consistia a gravar en un metall fi
les paraules migil corborat, faciat opera,
tot fent servir un corb i dissolent unes pólvores màgiques en vi. O siga; que
tenim la presència d’un frare bruixot...
Ricardo García ens suggereix la relació d’aquest frare del segle xvii amb la nostra penya, encara que a
priori no tinga res a veure, ja que diu que la gent del segle xix atribuïa a la penya “núvols de mal
aspecte, tempestats, pedregades i pèrdues”[2]. Com
es pot comprovar, Martí Gadea no relaciona el frare bruixot amb la penya; però
sí que li atribueix, sentint la gent, elements meteorològics destructors o
devastadors de collites i que la gent la veia amb mals ulls; no com a
l’actualitat que ningú no coneix la història d’aquest frare ni tampoc veu la
penya amb ulls supersticiosos.
El programa Trau la llengua,
de Canal 9, va dedicar un capítol monogràfic (el 18-9-2011) als éssers
fantàstics que feien por als xiquets d’arreu del País Valencià. Doncs bé;
aquest programa esmentava que a la comarca del Comtat hi havia una figura
terrorífica que s’emportava els nens malcreguts: el flare Flarion, tot bevent de Víctor Labrado (2007). A Muro, i a
l’actualitat, no existeix la figura d’un frare que s’emporte els xiquets
queferosos, però fóra interessant resseguir la història d’aquest flare Flairon de Canal 9, la del frare
Josep Tomàs d’Agres i l’origen del topònim de la nostra penya per a veure si hi
tenen relació; és a dir, que primer podria aparèixer el religiós i
posteriorment podria aparèixer la seua llegenda i finalment, el topònim de la
Penya del Frare; ço és 348 anys d’antiguitat, com a mínim.
Si tot això és cert, a l’actualitat només queda el referent
meteorològic, ja que la gent gran del poble diu que les tronades que vénen de
la cova Alta, o de Ponent en general, fan molt de mal al camp. Certament és una
reminiscència de les tronades que provenen de la penya del Frare (a Ponent).
Noteu com per tot arreu, hom diu el “frare d’Agres”; però a Muro, hom diu “la
penya[d]el frare”.
Per tant, podem veure com un símbol associat a desgràcies i penúries
s’ha convertit en l’actualitat en un element d’admiració i reconeixement; és a
dir, tot el contrari: s’ha perdut el seu referent originari...
Huendos, gambosins, mamus...
I qui són els huendos, els momus o els gambosins?
Tothom n’ha sentit a parlar però ningú mai no els ha vist i sembla que estan per
ací...
Podem classificar els éssers
fantàstics del nostre imaginari local i col·lectiu[3] en quatre
grans grups:
Un 1r grup format per animalons
que fan sorolls a les cases, fan desaparèixer les coses i fan por als xiquets;
Un 2n grup format per persones
reals que tenien la finalitat de fer por als nens i que no eixiren de casa a
les hores centrals del dia, en estiu, al migjorn;
Un 3r grup format per dones reals
o imaginàries malèvoles i solitàries que s’emporten els xiquets;
I, finalment, un 4t grup d’elements
que són benèvols i que donen llepolies als nens que es porten bé.
1r. Animalons fantàstics que fan
sorolls a les cases, fan desaparèixer les coses i fan por als xiquets
Huendos: A Muro, com
també a Setla, són éssers que viuen a les cases, al camp i es dediquen a fer
sorolls per les cases a les nits o en cambres fosques. No feien por però
causaven respecte. Huendo de la paella:
huendo que feia sorolls per les paelles del celler, els perols, etc. De vegades
ser sinònim del ratolinet que buscava menjar. Etimològicament parlant, prové
del castellà duende.
Aquest ésser també es diu Follet (perquè estan bojos, folls) al
principat de Catalunya i Donyet a
València i sol habitar les cases, tot protegint-les o fent emprenyar els seus
habitants. A Muro no es diu d’aquestes maneres.
El català general fa servir el
terme huendo/duendo per a referir-se l’ànima d’un difunt,
d’una persona que ha mort fa poc. Són fantasmes que fan sorolls a les cases,
provoquen passes, etc (mireu l’entrada momu).
Gambosins: Al nostre
poble, són animalons molt petits que no fan por i que viuen al camp, a les
sèquies. Són de color negre i hi ha gent qui els relaciona amb els cucs de les
basses i piscines, quan s’aviva l’aigua. Hi ha qui diu que són pardals. Aquest
terme també s’aplica per a referir-se a coses molt petites, com ara ratolins.
La gent gran també l’utilitza per a referir-se al nens petits, per a captar-ne
l’atenció, (tira cap allà, gambosí!),
etc. A
caçar gambosins: expressió que es fa servir per a
desprendre’s d’algú (Vés a caçar
gambosins!) i que en castellà també s’utilitza (¡A cazar gamusinos!).
A Tortosa, Ribera d’Ebre i
Vinaròs també coneixen els gambosins i són
follets que prenen forma de pardalots negres i no els agrada eixir de dia. Les
nits més fosques volen en grups damunt els boscos i ciutats. Respiren molt fort
i cal evitar-los la nit de Sant Joan perquè són especialment perillosos. També
se'ls anomena gambos i
gamusins. L’ètim pot tenir
relació amb crustaci, gamba (Coromines: 1980, IV, 325).
Momus: també
mamus i mumos (a Cocentaina); a Muro són els éssers fantàstics més
terrorífics i que més respecte causen als nens menuts. Ningú no sap com són ni
on viuen, però se’ls anomena molt per a fer por als xiquets xicotets que són
molt malcreguts: sóc el mamu!!!! Que vindrà el momu i se t’emportarà! Pot
ser també sinònim de fantasma, d’esperit. Probablement el seu ètim siga l’udol
onomatopeic uuu!!!, mmmuuu!! maaammmmuuu!!!, mooomu!!!, de fer por (veieu també
la nota 5). Les raboses també tenien encomanada la missió de fer por als nens
queferosos.
En
altres llocs del nostre territori, se’ls anomena butonis i també tenen la finalitat de fer creure els xiquets
queferosos. A Banyeres o Onil, per exemple, també tenen la figura de la Quarantameula, una aranya, amb cap humà,
que viu a les teulades de les cases i que acaça els xiquets...
2n. Persones reals que atemorien
els nens
L’home del Sac: home molt perillós, malvestit i malcarat amb un sac
a l’esquena, que anava pels carrers i camins cercant xiquets perduts. La gent amenaçava
els xiquets amb la vinguda d’aquest personatge si no es quedaven a casa al
migjorn, a l’estiu, o si no tornaven prompte a casa, en estar-se al carrer,
pels bancals o fent encàrrecs. Deien que aquest home solia estar amagat dins
dels bancals de blat, a la vora del camí i que era molt fàcil agafar un xiquet
despistat i emportar-se’l. L’expressió que hom feia servir era que vindrà l'home del Sac!
Sembla que a les nostres
contrades va passar un cas semblant però sense a arribar a l’extrem d’Almeria.
Mari Carmen Cascant Gilabert, de 71 anys i tia nostra, ens contà que sa mare li
contava de menuda que a Turballos va haver un home que va segrestar un nen i en
sentir que el buscaven, el va amollar tot desapareixent. La finalitat del
segrest era la venda de la sang...
A banda d’aquest home del Sac,
també ens han alertat de la presència del Gitano
i la Xata, a Muro: dos personatges
que també segrestaven xiquets.
En altres pobles del País
Valencià hi ha la figura de l’home de la
Pansa, el Saginer, el Sereno, el Barbut, el Municipal, el
Greixeret, el Policero, la mala Ventura,
etc., i tots, amb una base humana real, tenien la mateixa finalitat: fer creure
els xiquets que no se n’anaren massa lluny d’on estaven els seus pares.
El moro Mussa: un clàssic i, com l’home del Sac, un home molt
perillós que venia a fer por i a endur-se els nens més petits de Muro. A la
Valldigna, per exemple, tenien una manera eficaç de desfer-se’n i consistia a
ajuntar els dos punys de les mans i, tot fent coincidint els polzes ungla
contra ungla, dir: Vés-te’n moro Mussa o moriràs
com una puça!
El moro Mussa és un personatge
real que va viure entre el 640 i el 717. El seu nom era Mussa ibn Nussayr i va participar de la
conquesta de la península ibèrica amb Tariq, entre el 711-714. Va destruir
ciutats com ara Tarraco i va arribar fins Galícia, tot convertint-se en valí
d’Hispània. Al Principat de Catalunya, segons la llegenda, diuen que va ser rei
de Montserrat.
3r. Dones reals o imaginàries que
viuen soles al camp i que segresten xiquets
La dona de la cova de la Dona (Turballos)[4]: no se sap qui era
aqueixa dona, si era una bruixa o no, què feia, quants anys tenia ni d’on era;
però pagava la pena no acostar-se per la cova sol, per si de cas...
La vella del barranc de l’Auela
Maliciosa (Turballos): com l’anterior, tal vegada la mateixa dona perquè
tots dos llocs estan relativament prop, ningú mai no l’han vista i ningú no sap
què feia o d’on venia, però tots diuen que era una vella molt rabiosa i que
vivia al barranc que porta el seu nom i que valia la pena no acostar-s’hi no
fóra cas que eixira d’entre els esbarzers i se t’emportara...
Aquestes dones tenen una característica
en comú i és que ningú mai no les han vistes però tothom n’ha sentit a parlar.
No tenien per què ser bruixes, ni fades (recordeu la llegenda del barranc de
l’Encantà), però eren dones solitàries que no els agradava les visites
inoportunes i menys si eren de xiquets xicotets perduts...
4t. Éssers benèvols que donen regals
o llepolies
Compare Llop: personatge estrany, solitari i benèvol que es portava
bé amb els pastors, si li tenien respecte. Els pastors rebien regals del
compare Llop (ametles tendretes, albercocs tendres, cireretes) i els pastors
els ho donaven als nets, tot dient-los: m’he
trobat amb el compare Llop i m’ha donat això per a tu. Els nens quedaven
entusiasmats amb aquests detalls.
En altres llocs del Principat
també hi ha la figura del pare Llop
i, amb variacions, es diu que habita la cova dels Orriols, a la Pobla de
Lillet, al Berguedà. Ha adquirit poder sobre els llops, governa com vol i mana
atacar els ramats dels pastors que no li tenen cap respecte. De tant en tant,
demana una mica de menjar i no convé negar-li res, perquè pot fer que els llops
ataquen els ramats[5].
El patge dels Reis: Encara que siga un personatge que només apareix
per Reis, és una figura benèvola que vigila que els nens es porten bé i, si és
així, els dóna caramels. Com s’ha dit, a l’època de Reis els xiquets estan
nerviosos perquè esperen els regals i solien, i solen, cantar el Tirorí tirorí[6] perquè el patge
els done caramels. Els menuts es posaven a la vora del foc i cantaven la cançó
i de seguida queien, com del cel, un grapat de caramels. També, perquè
tingueren un bon comportament, se’ls amenaçava dient-los que els patges miraven
per les finestres què feien i que estaven acampats a la penya del Frare o al
racó (de) Llobet. En qualsevol cas, en sentir un soroll, deien: el patge!!!!
El Ratolinet: és l’animalet, que mai ningú no ha vist, i que dóna
un regal a canvi d’una dent de llet. Els nens solien deixar les dents sota el
coixí del llit i a l’endemà es trobaven un regalet al seu lloc. Era un forma de
reconèixer que el nen es feia gran, que ja era fadrí: ha vingut el ratolinet i ha deixat un regalet. Com en el cas del Patufet (veieu la nota 3) és l’exemple de
com un element autòcton s’ha assimilat al seu equivalent castellà: el ratoncito Pérez. La gent gran del
nostre poble encara fa servir el terme ratolinet;
en canvi, els matrimonis més joves usen el terme en castellà. A França és el ratolinet de les dents (la Petite Souris)[7] qui
canvia un regal per la dent i al Principat són els Angelets, i també el Ratolinet, qui fan aquesta tasca.
Conclusions
Hem fet un repàs per tot
l’imaginari fantàstic del nostre poble i de segur que no els haurem presentats
tots però esperem que siga una bona mostra representativa d’aquests ésser
fantàstics que tenien una finalitat ben específica: ajudar al creixement dels xiquets
menuts.
Amb tot el que hem presentat,
podem establir les següents conclusions:
1r. Els éssers mitològics poden ser
reals o imaginaris i de base humana i no humana,
2n. Poden ser bons o dolents,
3r. Dins dels imaginaris hi ha els que no fan por (gambosins, huendos),
però que causen respecte;
4t. Dins dels imaginaris, n’hi ha
els que fan por (momus),
5é. Dins dels reals, els que fan por per la seua base històrica (l’home
del Sac, el moro Mussa);
6é. Dins dels reals o imaginaris i de base humana, els que fan por per
ser dones que vivien en llocs apartats (l’Auela
Maliciosa, la dona de la cova la Dona);
7é. Dins dels reals, els que feien por però que s’han transformats en
elements d’admiració (la penya del Frare);
8é. Dins dels imaginaris, els que feien por però que s’han
transformats en elements d’admiració (la Mumerota de Benimarfull);
9é. Dins dels imaginaris, els que són bons que premien els menuts pel
seu comportament (el Patge dels Reis, el Ratolinet, el compare Llop);
10é. Estan compartits amb la resta dels territoris de parla catalana
(gambosins, el compare Llop, el Patufet);
11é. I estan desapareixent a causa de l’assimilació a la cultura
castellana (ratoncito Pérez) i a l’anglosaxona (hobitts, elfs, etc.).
Per tant, aneu amb set ulls
perquè, encara que siga un referent imaginari en perill d’extinció, viuen a la
nostra memòria i si a partir d’ara sentiu sorolls estranys per la cuina o no
sabeu on es troben les claus del cotxe, no us espanteu i no us poseu com
basiliscs perquè tal vegada és un huendo que vol una miqueta de menjar o que no
teniu la casa ben endreçada...
Agraïments
Volem agrair l’ajuda tan
inestimable que hem rebut dels nostres pares José Cascant Gilabert, Carrasca, Carmen Jordà Ragüés, filla de Juanito el llandero, i els nostres
oncles Rafael Reig, Xispa, i Mari
Carmen Cascant Gilabert, la seua dona.
josep vicent cascant i jordà
bibliografia
Amades, J. (2005) Costumari català, Ed. Salvat, Barcelona,
16 vol.
Coromines, J. (1980) Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana, (DECLC), ed. Curial,
Barcelona.
ddaa, Trau la llengua, RTVV - Canal 9, emés el 18 de setembre de 2011. Es
pot veure en línia:
<http://www.rtvv.es/va/traulallengua/Trau-llengua-Cap_3_556774358.html>
[Consulta: 24-12-2012].
Ferrer i Frigola, B. (2006) “Què
farem, què direm quan ningú ja no ens recordi?”, El Temps, núm. 1157, Edicions del País Valencià, València, p 62-64.
Ferrer i Frigola, B. (2006) “El
drac, salvat pel llibre”, El Temps,
núm. 1158, Edicions del País Valencià, València, p 64-65.
Ferrer i Frigola, B. (2006) “Un
fabulari que ressorgeix a cada revolt”, El
Temps, núm. 1159, Edicions del País Valencià, València, p 64-65.
Ferrer i Frigola, B. (2006) “De
Salses a Guardamar, uns éssers ben populars”, El Temps, núm. 1160, Edicions del País Valencià, València, p 64-65.
García Moya, R. (1994)
“El monje invisible de Agres”, Información,
núm. 3764, de 16 de desembre de 1994, p 2.
Labrado, Víctor (2007) Llegendes valencianes, ed. Bromera,
Alzira.
Martí Gadea, J. (1906) Tipos, modismes i coses rares i curioses de
la terra del Xe (I), València, p 92.
Pascual Gisbert, J.J. (1998) Rondalles mureres, Ed. Ajuntament de
Muro, Muro.
Adreces consultades d’Internet
És a dir És un
portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
Veieu l’entrada que referència al Ratoncito Pérez: <http://esadir.cat/noms/nomsficcio/ratoncitoperez>
[consulta: 27-12-12].
Mitologia catalana és una web especialitzada en la mitologia
autòctona. Pot ser consultat en línia: <http://mitcat.net/portal.html>
[consulta: 25-12-12].
Momerota és la pàgina web de la comparsa festera de Mataró. Pot
ser consultat en línia: <http://www.momerota.org/> [consulta: 28-12-12].
Blogs
L’elefant trompeta és un blog especialitzat en ensenyament i educació que
incorpora, entre d’altres coses, els orígens de contes, llegendes, etc. Pot ser
consultat en línia: <http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2007/12/03/els-origens-den-patufet/>
[consulta: 24-12-12].
Televisió
Trau la llengua és un programa divertit i curiós que revela els secrets millor guardats del valencià. Com naix una paraula? D'on vénen les expressions? I per què s'utilitzen unes o altres segons la zona on ens trobem? Pot ser consultat en línia: <http://www.rtvv.es/va/traulallengua/Trau-llengua-Cap_3_556774358.html> [Consulta: 24-12-2012].
Viquipèdia
Basilisc: < http://ca.wikipedia.org/wiki/Basilisc> [Consulta: 28-12-2012].
El moro Mussa: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Mussa_ibn_Nussayr>
[Consulta: 26-12-2012].
L’home del Sac: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Home_del_sac>
[Consulta: 26-12-2012].
Les Santes: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_Santes>
[Consulta: 28-12-2012].
Patufet: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Patufet>
[Consulta: 26-12-2012].
[1] Garcia Moya, R. (1994: 2).
[2] Martí Gadea, J. (1906: 92). Reproduïm,
tot seguit, la referència a la penya del Frare. N’hem regularitzat la grafia i
les qüestions d’ortografia:
“Frare (el) d’Agres
En les caigudes de la serra
de Mariola que miren a la vila de Muro, hi ha un penyot que sobreïx sobre els demés,
a qui per la seua configuració se li dóna en lo Comtat i en los valls que
seguixen a ell, el nom de frare d’Agres;
açò no pareix que tinga res de particular, més atesa la coincidència de que totes les tronades que ixen per
eixa part solen ser perjudicials per al terreno, deixant-se’l ras i llevant-los
als pobres habitants totes les collites que tenen a la cara, resulta que tots
ells miren en mals ulls a dit penyó, que no deu res ni té culpa de que els núvols de mal aspecte
s’agarren i se situen damunt d’ell; d’ací el que siga tan popular eixe frare en aquelles muntanyes i que a cada
trico estiguen anomenant-lo, que és justetament lo que a nosatros mos ha fet
insertar-lo en estes pàgines i cantar-li la siguient cançó:
El
pobre frare d’Agres
no
tindrà culpa de res;
però en
caure pedregades,
ell ho
paga, i no en diners.
Puix en cada maldició
l’aterren els manco reflexius d’aquells pobles, com si maleint, blasfemant i
parlant malament remediaren els perjuins i pèrdues que causen les tempestats;
però el número de tontos és molt gran”.
[3]Efectivament;
un exemple d’imaginari col·lectiu compartit és el Patufet. A Muro es conta la
mateixa història que al Vendrell (Tarragona), Lleida o Olot (Girona).
La història del Patufet,
encara que no siga terrorífica, pot ser un altre exemple de com una història
autòctona dels territoris de parla catalana en denominació i contingut (encara
que siga compartida amb la resta d’Europa) ha estat assimilada a una cultura
forana; en aquest cas, al castellà. Sí; perquè en castellà es diu Pulgarcito o Garbancito. I en posar aquest personatge en castellà els lectors
més joves d’aquest article l’hauran reconegut; en canvi, la gent gran de Muro
encara reconeix la figura del Patufet com la figura d’un nen molt petit a qui
se’l va engolir un bou mentre pasturava. Una altra conseqüència de
l’ensenyament en castellà o de la TV en castellà...
Us reproduïm la versió que
ens va contar el nostre pare, José Cascant Gilabert, Carrasca, de 75 anys, de Setla i que, amb variacions locals, és la
mateixa història que és contada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó:
Conta la història que hi
havia un nen molt petit, però que molt petit, Patufet, a qui un bou se’l va
engolir mentre pasturava. I sa mare, tot buscant-lo, cridava:
—Patufet; on estàs?
I el Patufet contestà:
—A la panxa del bou que ni
neva ni plou.
I sa mare li tornà a
preguntar:
—I quan eixirà el Patufet?
I el Patufet contestà:
—Quan el bou es tire un
pet, eixirà el Patufet!
Aquesta història és igual
en castellà, en anglés (amb els germans Grimm), o en alemany i ja s’explica en
el segle xvi. Forma part de
l’imaginari col·lectiu europeu. Si en voleu saber més, veieu <http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2007/12/03/els-origens-den-patufet/>,
en què ens parla de l’origen del Patufet; i <http://ca.wikipedia.org/wiki/Patufet>.
[4]Joan Josep Pascual Gisbert (1988: 11-24) recrea d’una
forma excepcional aquesta rondalla i d’altres i, com a conseqüència d’això, hi
ha la presència de dracs per Muro (Ferrer
i Frigola, B. “El drac...” (2006:
65), però que no és correcte.
[5]Ferrer i Frigola, B. “De Salses a Guardamar...” (2006: 65). La
història del compare Llop ens l’ha contada el nostre pare; casualitat?
A Benimarfull tenen la
figura de la Mumerota/Bumberota, una mena de gàrgola d’un edifici antic, un
forn, de la població. Els xiquets la criden i la Mumerota els llança caramels.
Segons Labrado, Víctor (2007: 73-77) el terme
correcte és Bubota i era una construcció formada per una creu ampla i gran a la
qual se li posava una carabassa buida dalt de tot, amb dos forats semblants a
ulls i un un ciri encés. El conjunt es cobria amb un llençol per a ocultar el
tripulant i tenia la finalitat de fer por, de rondar una vídua, espantar un
enamorat, etc. La Mumerota de Benimarfull pot ser un altre exemple de
transformació en què la por s’ha convertit en admiració, tot perdent el seu
referent originari (Cf la penya del Frare i les notes 1 i 2).
A Mataró, el Maresme,
celebren la festa de les Santes (del 25 al 29 de juliol), una festa de caire
tradicional i popular, com els correfocs, en què participen comparses. Doncs
bé; una d’aquestes comparses és la Momerota: una construcció en forma de bou
amb coets a les banyes que acaça la gent... Sí en voleu saber més, veieu: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_Santes>;
i <http://www.momerota.org/>. Coincidència lèxica amb Benimarfull?
[6]Us presentem la lletra sencera i que de segur que
coneixereu, ja que els xiquets també la solen cantar quan el patge els porta
els regals el dia del Rei:
Tirorí tirorí
senyor rei ja estic ací;
palla i
garrofes per al seu rossí;
el que m’haja
de donar demà,
done-m’ho hui.
A
Vila-Real, també solen cantar la mateixa cançó, amb variacions. Veieu Amades, J. (2005: II, 133).
[7]Veieu <http://esadir.cat/noms/nomsficcio/ratoncitoperez>.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada