dilluns, 30 de març de 2015

- Huendos, gambosins, momus... Éssers mitològics en perill d’extinció (2013)

Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:


Huendos, gambosins, momus... Éssers mitològics en perill d’extinció

(Revista de festes de Muro, Muro, 2013)

 Introducció

El nostre poble, amb companyia de la comarca i de la resta del país, disposa d’un imaginari col·lectiu fantàstic en perill d’extinció a causa de la modernització de la societat.

 

Sí; l’assimilació de la societat actual fa perdre una forma d’entendre la realitat i el món en favor de les cultures dominants: els barrufets (tipufos, en castellà), els orcs, els elfs, els gnoms són personatges mitològics de la cultura anglosaxona que estan assentant-se a les nostres contrades a causa del fenomen de la globalització.

 

Si a Galícia tenim as meigas, a Santa Compaña; al país Basc (a la vall d’Ansón) hi ha las Anjanas, que no són més que fades d’aigua, i a la cultura castellana princeses mores segrestades en castells solitaris o tresors amagats de l’època dels moros, Muro com també el Comtat i tot el país, té huendos, gambosins o momus. Éssers fantàstics que la nostra gent major encara fa servir però que les generacions més joves desconeixen per complet.

 

Aquest article pretén, doncs, fer una primera aproximació als éssers mitològics que viuen al nostre poble: recollir-los, definir-los, descriure’ls, fixar-los perquè no desapareguen de l’imaginari col·lectiu i rescatar-los de l’oblit per a les futures generacions.

 

Per a fer-ho possible, hem rescatat de la nostra infantesa tots aquells éssers que podien fer-nos mal si no ens portàvem bé (el mamu...), les converses pausades i tranquil·les amb els nostres pares (amb més de 70 anys) i la gent gran en general, com també la bibliografia consultada sobre aquest tema.

 

Sí: perquè d’això estem parlant; de fer por als xiquets perquè es porten bé; de donar explicacions a sorolls estranys que es produeixen a les cases tot just quan estem dormint; de no trobar coses que has perdut a casa quan fa un moment la tenies a les mans...

 

Estem parlant de tot un imaginari col·lectiu que responia les qüestions més bàsiques de supervivència, de moral, de funcionament del món, etc.

 

Aquests animalons fantàstics estaven molt lligats a la natura i tenien una base purament camperola i rural però aquest referent mitològic està desapareixent en favor de cultures foranes com ara els hobbits o les bruixes amb granera (si no, compareu com la nit de Tots Sants [Halloween, li’n diuen ara] s’ha transformat en una mena d’aguinaldo [en valencià, estrenes] en què els murers més menuts van per les cases preguntant allò de truc o tracte, disfressats de bruixes, zombis, etc.). Òbviament, una colonització més de la cultura nord-americana mitjançant les pel·lícules i la TV.

 La penya del Frare

Un exemple de com es perd un referent fins transformar-lo en una cosa nova és la nostra tan estimada penya del Frare. A l’actualitat és el símbol del nostre poble, té un pasdoble en honor seua i la gent se la mira amb admiració. Però no sempre ha estat així; Ricardo García Moya[1] documenta que el 1665 vivia un frare, Josep Tomàs, al convent franciscà d’Agres que va ser encomanat per la Inquisició a cremar tres llibres prohibits pel Sant Ofici com a conseqüència de la mort d’un altre frare en estranyes circumstàncies que els tenia a la seua cel·la. Però aquest frare no els va cremar i se’ls va guardar; per això el van jutjar, perquè els va posar en pràctica: en un hi havia la recepta de somniar; en un altre la recepta de fer tornar les monedes d’or i d’argent a la butxaca d’on havien eixit; i en un altre, el més important, la recepta de fer-se invisible. Aquesta recepta consistia a gravar en un metall fi les paraules migil corborat, faciat opera, tot fent servir un corb i dissolent unes pólvores màgiques en vi. O siga; que tenim la presència d’un frare bruixot...

 

Ricardo García ens suggereix la relació d’aquest frare del segle xvii amb la nostra penya, encara que a priori no tinga res a veure, ja que diu que la gent del segle xix atribuïa a la penya “núvols de mal aspecte, tempestats, pedregades i pèrdues”[2]. Com es pot comprovar, Martí Gadea no relaciona el frare bruixot amb la penya; però sí que li atribueix, sentint la gent, elements meteorològics destructors o devastadors de collites i que la gent la veia amb mals ulls; no com a l’actualitat que ningú no coneix la història d’aquest frare ni tampoc veu la penya amb ulls supersticiosos.

 

El programa Trau la llengua, de Canal 9, va dedicar un capítol monogràfic (el 18-9-2011) als éssers fantàstics que feien por als xiquets d’arreu del País Valencià. Doncs bé; aquest programa esmentava que a la comarca del Comtat hi havia una figura terrorífica que s’emportava els nens malcreguts: el flare Flarion, tot bevent de Víctor Labrado (2007). A Muro, i a l’actualitat, no existeix la figura d’un frare que s’emporte els xiquets queferosos, però fóra interessant resseguir la història d’aquest flare Flairon de Canal 9, la del frare Josep Tomàs d’Agres i l’origen del topònim de la nostra penya per a veure si hi tenen relació; és a dir, que primer podria aparèixer el religiós i posteriorment podria aparèixer la seua llegenda i finalment, el topònim de la Penya del Frare; ço és 348 anys d’antiguitat, com a mínim.

 

Si tot això és cert, a l’actualitat només queda el referent meteorològic, ja que la gent gran del poble diu que les tronades que vénen de la cova Alta, o de Ponent en general, fan molt de mal al camp. Certament és una reminiscència de les tronades que provenen de la penya del Frare (a Ponent). Noteu com per tot arreu, hom diu el “frare d’Agres”; però a Muro, hom diu “la penya[d]el frare”.

 

Per tant, podem veure com un símbol associat a desgràcies i penúries s’ha convertit en l’actualitat en un element d’admiració i reconeixement; és a dir, tot el contrari: s’ha perdut el seu referent originari...

 

Huendos, gambosins, mamus...

I qui són els huendos, els momus o els gambosins? Tothom n’ha sentit a parlar però ningú mai no els ha vist i sembla que estan per ací...

 

Podem classificar els éssers fantàstics del nostre imaginari local i col·lectiu[3] en quatre grans grups:

 

Un 1r grup format per animalons que fan sorolls a les cases, fan desaparèixer les coses i fan por als xiquets;

 

Un 2n grup format per persones reals que tenien la finalitat de fer por als nens i que no eixiren de casa a les hores centrals del dia, en estiu, al migjorn;

 

Un 3r grup format per dones reals o imaginàries malèvoles i solitàries que s’emporten els xiquets;

 

I, finalment, un 4t grup d’elements que són benèvols i que donen llepolies als nens que es porten bé.

 

1r. Animalons fantàstics que fan sorolls a les cases, fan desaparèixer les coses i fan por als xiquets

Huendos: A Muro, com també a Setla, són éssers que viuen a les cases, al camp i es dediquen a fer sorolls per les cases a les nits o en cambres fosques. No feien por però causaven respecte. Huendo de la paella: huendo que feia sorolls per les paelles del celler, els perols, etc. De vegades ser sinònim del ratolinet que buscava menjar. Etimològicament parlant, prové del castellà duende.

 

Aquest ésser també es diu Follet (perquè estan bojos, folls) al principat de Catalunya i Donyet a València i sol habitar les cases, tot protegint-les o fent emprenyar els seus habitants. A Muro no es diu d’aquestes maneres.

 

El català general fa servir el terme huendo/duendo per a referir-se l’ànima d’un difunt, d’una persona que ha mort fa poc. Són fantasmes que fan sorolls a les cases, provoquen passes, etc (mireu l’entrada momu).

 

Gambosins: Al nostre poble, són animalons molt petits que no fan por i que viuen al camp, a les sèquies. Són de color negre i hi ha gent qui els relaciona amb els cucs de les basses i piscines, quan s’aviva l’aigua. Hi ha qui diu que són pardals. Aquest terme també s’aplica per a referir-se a coses molt petites, com ara ratolins. La gent gran també l’utilitza per a referir-se al nens petits, per a captar-ne l’atenció, (tira cap allà, gambosí!), etc. A caçar gambosins: expressió que es fa servir per a desprendre’s d’algú (Vés a caçar gambosins!) i que en castellà també s’utilitza (¡A cazar gamusinos!).

 

A Tortosa, Ribera d’Ebre i Vinaròs també coneixen els gambosins i són follets que prenen forma de pardalots negres i no els agrada eixir de dia. Les nits més fosques volen en grups damunt els boscos i ciutats. Respiren molt fort i cal evitar-los la nit de Sant Joan perquè són especialment perillosos. També se'ls anomena gambos i gamusins. L’ètim pot tenir relació amb crustaci, gamba (Coromines: 1980, IV, 325).

 

Momus: també mamus i mumos (a Cocentaina); a Muro són els éssers fantàstics més terrorífics i que més respecte causen als nens menuts. Ningú no sap com són ni on viuen, però se’ls anomena molt per a fer por als xiquets xicotets que són molt malcreguts: sóc el mamu!!!! Que vindrà el momu i se t’emportarà! Pot ser també sinònim de fantasma, d’esperit. Probablement el seu ètim siga l’udol onomatopeic uuu!!!, mmmuuu!! maaammmmuuu!!!, mooomu!!!, de fer por (veieu també la nota 5). Les raboses també tenien encomanada la missió de fer por als nens queferosos.

 

En altres llocs del nostre territori, se’ls anomena butonis i també tenen la finalitat de fer creure els xiquets queferosos. A Banyeres o Onil, per exemple, també tenen la figura de la Quarantameula, una aranya, amb cap humà, que viu a les teulades de les cases i que acaça els xiquets...

 

2n. Persones reals que atemorien els nens

L’home del Sac: home molt perillós, malvestit i malcarat amb un sac a l’esquena, que anava pels carrers i camins cercant xiquets perduts. La gent amenaçava els xiquets amb la vinguda d’aquest personatge si no es quedaven a casa al migjorn, a l’estiu, o si no tornaven prompte a casa, en estar-se al carrer, pels bancals o fent encàrrecs. Deien que aquest home solia estar amagat dins dels bancals de blat, a la vora del camí i que era molt fàcil agafar un xiquet despistat i emportar-se’l. L’expressió que hom feia servir era que vindrà l'home del Sac!

Aquest personatge és compartit amb altres cultures com ara Bulgària, Portugal, Haití o l’Índia i pot tenir una base real, ja que s'ha confirmat amb un crim real comès a Gádor (Almeria), al 1910. En aquest cas, un home malalt de tuberculosi va encomanar el segrest i mort d’un nen al qual li havien d’extraure la sang i el greix. El malalt havia de beure’s la sang calenta i repartir-se el greix per tot el cos. I així va ser: el 28 de juny de 1910 va ser segrestat Bernardo González Parra, de set anys, tot ficant-lo dins un sac, matant-lo i extraient-li la sang i el greix. Tots els involucrats van ser condemnats al garrot vil.

Sembla que a les nostres contrades va passar un cas semblant però sense a arribar a l’extrem d’Almeria. Mari Carmen Cascant Gilabert, de 71 anys i tia nostra, ens contà que sa mare li contava de menuda que a Turballos va haver un home que va segrestar un nen i en sentir que el buscaven, el va amollar tot desapareixent. La finalitat del segrest era la venda de la sang...

 

A banda d’aquest home del Sac, també ens han alertat de la presència del Gitano i la Xata, a Muro: dos personatges que també segrestaven xiquets.

 

En altres pobles del País Valencià hi ha la figura de l’home de la Pansa, el Saginer, el Sereno, el Barbut, el Municipal, el Greixeret, el Policero, la mala Ventura, etc., i tots, amb una base humana real, tenien la mateixa finalitat: fer creure els xiquets que no se n’anaren massa lluny d’on estaven els seus pares.

 

El moro Mussa: un clàssic i, com l’home del Sac, un home molt perillós que venia a fer por i a endur-se els nens més petits de Muro. A la Valldigna, per exemple, tenien una manera eficaç de desfer-se’n i consistia a ajuntar els dos punys de les mans i, tot fent coincidint els polzes ungla contra ungla, dir: Vés-te’n moro Mussa o moriràs com una puça!

 

El moro Mussa és un personatge real que va viure entre el 640 i el 717. El seu nom era Mussa ibn Nussayr i va participar de la conquesta de la península ibèrica amb Tariq, entre el 711-714. Va destruir ciutats com ara Tarraco i va arribar fins Galícia, tot convertint-se en valí d’Hispània. Al Principat de Catalunya, segons la llegenda, diuen que va ser rei de Montserrat.

 

3r. Dones reals o imaginàries que viuen soles al camp i que segresten xiquets

La dona de la cova de la Dona (Turballos)[4]: no se sap qui era aqueixa dona, si era una bruixa o no, què feia, quants anys tenia ni d’on era; però pagava la pena no acostar-se per la cova sol, per si de cas...

 

La vella del barranc de l’Auela Maliciosa (Turballos): com l’anterior, tal vegada la mateixa dona perquè tots dos llocs estan relativament prop, ningú mai no l’han vista i ningú no sap què feia o d’on venia, però tots diuen que era una vella molt rabiosa i que vivia al barranc que porta el seu nom i que valia la pena no acostar-s’hi no fóra cas que eixira d’entre els esbarzers i se t’emportara...

 

Aquestes dones tenen una característica en comú i és que ningú mai no les han vistes però tothom n’ha sentit a parlar. No tenien per què ser bruixes, ni fades (recordeu la llegenda del barranc de l’Encantà), però eren dones solitàries que no els agradava les visites inoportunes i menys si eren de xiquets xicotets perduts...

 

4t. Éssers benèvols que donen regals o llepolies

Compare Llop: personatge estrany, solitari i benèvol que es portava bé amb els pastors, si li tenien respecte. Els pastors rebien regals del compare Llop (ametles tendretes, albercocs tendres, cireretes) i els pastors els ho donaven als nets, tot dient-los: m’he trobat amb el compare Llop i m’ha donat això per a tu. Els nens quedaven entusiasmats amb aquests detalls.

 

En altres llocs del Principat també hi ha la figura del pare Llop i, amb variacions, es diu que habita la cova dels Orriols, a la Pobla de Lillet, al Berguedà. Ha adquirit poder sobre els llops, governa com vol i mana atacar els ramats dels pastors que no li tenen cap respecte. De tant en tant, demana una mica de menjar i no convé negar-li res, perquè pot fer que els llops ataquen els ramats[5].

 

El patge dels Reis: Encara que siga un personatge que només apareix per Reis, és una figura benèvola que vigila que els nens es porten bé i, si és així, els dóna caramels. Com s’ha dit, a l’època de Reis els xiquets estan nerviosos perquè esperen els regals i solien, i solen, cantar el Tirorí tirorí[6] perquè el patge els done caramels. Els menuts es posaven a la vora del foc i cantaven la cançó i de seguida queien, com del cel, un grapat de caramels. També, perquè tingueren un bon comportament, se’ls amenaçava dient-los que els patges miraven per les finestres què feien i que estaven acampats a la penya del Frare o al racó (de) Llobet. En qualsevol cas, en sentir un soroll, deien: el patge!!!!

 

El Ratolinet: és l’animalet, que mai ningú no ha vist, i que dóna un regal a canvi d’una dent de llet. Els nens solien deixar les dents sota el coixí del llit i a l’endemà es trobaven un regalet al seu lloc. Era un forma de reconèixer que el nen es feia gran, que ja era fadrí: ha vingut el ratolinet i ha deixat un regalet. Com en el cas del Patufet (veieu la nota 3) és l’exemple de com un element autòcton s’ha assimilat al seu equivalent castellà: el ratoncito Pérez. La gent gran del nostre poble encara fa servir el terme ratolinet; en canvi, els matrimonis més joves usen el terme en castellà. A França és el ratolinet de les dents (la Petite Souris)[7] qui canvia un regal per la dent i al Principat són els Angelets, i també el Ratolinet, qui fan aquesta tasca.

 

El ratoncito Pérez és un personatge creat pel Padre Coloma, en un conte del 1894, que es va popularitzar a partir d'una sèrie de dibuixos emesa per TVE. Un exemple més d’assimilació d’una cultura a una altra...

 

Conclusions

Hem fet un repàs per tot l’imaginari fantàstic del nostre poble i de segur que no els haurem presentats tots però esperem que siga una bona mostra representativa d’aquests ésser fantàstics que tenien una finalitat ben específica: ajudar al creixement dels xiquets menuts.

 

Amb tot el que hem presentat, podem establir les següents conclusions:

 

1r. Els éssers mitològics poden ser reals o imaginaris i de base humana i no humana,

 

2n. Poden ser bons o dolents,

 

3r. Dins dels imaginaris hi ha els que no fan por (gambosins, huendos), però que causen respecte;

 

4t. Dins dels imaginaris, n’hi ha els que fan por (momus),

 

5é. Dins dels reals, els que fan por per la seua base històrica (l’home del Sac, el moro Mussa);

 

6é. Dins dels reals o imaginaris i de base humana, els que fan por per ser dones que vivien en llocs apartats (l’Auela Maliciosa, la dona de la cova la Dona);

 

7é. Dins dels reals, els que feien por però que s’han transformats en elements d’admiració (la penya del Frare);

 

8é. Dins dels imaginaris, els que feien por però que s’han transformats en elements d’admiració (la Mumerota de Benimarfull);

 

9é. Dins dels imaginaris, els que són bons que premien els menuts pel seu comportament (el Patge dels Reis, el Ratolinet, el compare Llop);

 

10é. Estan compartits amb la resta dels territoris de parla catalana (gambosins, el compare Llop, el Patufet);

 

11é. I estan desapareixent a causa de l’assimilació a la cultura castellana (ratoncito Pérez) i a l’anglosaxona (hobitts, elfs, etc.).

 

Per tant, aneu amb set ulls perquè, encara que siga un referent imaginari en perill d’extinció, viuen a la nostra memòria i si a partir d’ara sentiu sorolls estranys per la cuina o no sabeu on es troben les claus del cotxe, no us espanteu i no us poseu com basiliscs perquè tal vegada és un huendo que vol una miqueta de menjar o que no teniu la casa ben endreçada...

 


Agraïments

Volem agrair l’ajuda tan inestimable que hem rebut dels nostres pares José Cascant Gilabert, Carrasca, Carmen Jordà Ragüés, filla de Juanito el llandero, i els nostres oncles Rafael Reig, Xispa, i Mari Carmen Cascant Gilabert, la seua dona.

 

josep vicent cascant i jordà

bibliografia

Amades, J. (2005) Costumari català, Ed. Salvat, Barcelona, 16 vol.

Coromines, J. (1980) Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, (DECLC), ed. Curial, Barcelona.

ddaa, Trau la llengua, RTVV - Canal 9, emés el 18 de setembre de 2011. Es pot veure en línia: <http://www.rtvv.es/va/traulallengua/Trau-llengua-Cap_3_556774358.html> [Consulta: 24-12-2012].

Ferrer i Frigola, B. (2006) “Què farem, què direm quan ningú ja no ens recordi?”, El Temps, núm. 1157, Edicions del País Valencià, València, p 62-64.

Ferrer i Frigola, B. (2006) “El drac, salvat pel llibre”, El Temps, núm. 1158, Edicions del País Valencià, València, p 64-65.

Ferrer i Frigola, B. (2006) “Un fabulari que ressorgeix a cada revolt”, El Temps, núm. 1159, Edicions del País Valencià, València, p 64-65.

Ferrer i Frigola, B. (2006) “De Salses a Guardamar, uns éssers ben populars”, El Temps, núm. 1160, Edicions del País Valencià, València, p 64-65.

García Moya, R. (1994) “El monje invisible de Agres”, Información, núm. 3764, de 16 de desembre de 1994, p 2.

Labrado, Víctor (2007) Llegendes valencianes, ed. Bromera, Alzira.

Martí Gadea, J. (1906) Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Xe (I), València, p 92.

Pascual Gisbert, J.J. (1998) Rondalles mureres, Ed. Ajuntament de Muro, Muro.

 

Adreces consultades d’Internet

És a dir           És un portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Veieu l’entrada que referència al Ratoncito Pérez: <http://esadir.cat/noms/nomsficcio/ratoncitoperez> [consulta: 27-12-12].

Mitologia catalana és una web especialitzada en la mitologia autòctona. Pot ser consultat en línia: <http://mitcat.net/portal.html> [consulta: 25-12-12].

Momerota és la pàgina web de la comparsa festera de Mataró. Pot ser consultat en línia: <http://www.momerota.org/> [consulta: 28-12-12].

Blogs

L’elefant trompeta és un blog especialitzat en ensenyament i educació que incorpora, entre d’altres coses, els orígens de contes, llegendes, etc. Pot ser consultat en línia: <http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2007/12/03/els-origens-den-patufet/> [consulta: 24-12-12].

Televisió

Trau la llengua és un programa divertit i curiós que revela els secrets millor guardats del valencià. Com naix una paraula? D'on vénen les expressions? I per què s'utilitzen unes o altres segons la zona on ens trobem? Pot ser consultat en línia: <http://www.rtvv.es/va/traulallengua/Trau-llengua-Cap_3_556774358.html> [Consulta: 24-12-2012].

Viquipèdia

Basilisc: < http://ca.wikipedia.org/wiki/Basilisc> [Consulta: 28-12-2012].

El moro Mussa: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Mussa_ibn_Nussayr> [Consulta: 26-12-2012].

L’home del Sac: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Home_del_sac> [Consulta: 26-12-2012]. 

Les Santes: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_Santes> [Consulta: 28-12-2012].

Patufet: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Patufet> [Consulta: 26-12-2012]. 



[1] Garcia Moya, R. (1994: 2).

[2] Martí Gadea, J. (1906: 92). Reproduïm, tot seguit, la referència a la penya del Frare. N’hem regularitzat la grafia i les qüestions d’ortografia:

 

Frare (el) d’Agres

En les caigudes de la serra de Mariola que miren a la vila de Muro, hi ha un penyot que sobreïx sobre els demés, a qui per la seua configuració se li dóna en lo Comtat i en los valls que seguixen a ell, el nom de frare d’Agres; açò no pareix que tinga res de particular, més atesa la coincidència de que totes les tronades que ixen per eixa part solen ser perjudicials per al terreno, deixant-se’l ras i llevant-los als pobres habitants totes les collites que tenen a la cara, resulta que tots ells miren en mals ulls a dit penyó, que no deu res ni té culpa de que els núvols de mal aspecte s’agarren i se situen damunt d’ell; d’ací el que siga tan popular eixe frare en aquelles muntanyes i que a cada trico estiguen anomenant-lo, que és justetament lo que a nosatros mos ha fet insertar-lo en estes pàgines i cantar-li la siguient cançó:

 

El pobre frare d’Agres

no tindrà culpa de res;

però en caure pedregades,

ell ho paga, i no en diners.

 

Puix en cada maldició l’aterren els manco reflexius d’aquells pobles, com si maleint, blasfemant i parlant malament remediaren els perjuins i pèrdues que causen les tempestats; però el número de tontos és molt gran”.

[3]Efectivament; un exemple d’imaginari col·lectiu compartit és el Patufet. A Muro es conta la mateixa història que al Vendrell (Tarragona), Lleida o Olot (Girona).

La història del Patufet, encara que no siga terrorífica, pot ser un altre exemple de com una història autòctona dels territoris de parla catalana en denominació i contingut (encara que siga compartida amb la resta d’Europa) ha estat assimilada a una cultura forana; en aquest cas, al castellà. Sí; perquè en castellà es diu Pulgarcito o Garbancito. I en posar aquest personatge en castellà els lectors més joves d’aquest article l’hauran reconegut; en canvi, la gent gran de Muro encara reconeix la figura del Patufet com la figura d’un nen molt petit a qui se’l va engolir un bou mentre pasturava. Una altra conseqüència de l’ensenyament en castellà o de la TV en castellà...

Us reproduïm la versió que ens va contar el nostre pare, José Cascant Gilabert, Carrasca, de 75 anys, de Setla i que, amb variacions locals, és la mateixa història que és contada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó:

Conta la història que hi havia un nen molt petit, però que molt petit, Patufet, a qui un bou se’l va engolir mentre pasturava. I sa mare, tot buscant-lo, cridava:

—Patufet; on estàs?

I el Patufet contestà:

—A la panxa del bou que ni neva ni plou.

I sa mare li tornà a preguntar:

—I quan eixirà el Patufet?

I el Patufet contestà:

—Quan el bou es tire un pet, eixirà el Patufet!

Aquesta història és igual en castellà, en anglés (amb els germans Grimm), o en alemany i ja s’explica en el segle xvi. Forma part de l’imaginari col·lectiu europeu. Si en voleu saber més, veieu <http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/2007/12/03/els-origens-den-patufet/>, en què ens parla de l’origen del Patufet; i <http://ca.wikipedia.org/wiki/Patufet>. 

[4]Joan Josep Pascual Gisbert (1988: 11-24) recrea d’una forma excepcional aquesta rondalla i d’altres i, com a conseqüència d’això, hi ha la presència de dracs per Muro (Ferrer i Frigola, B. El drac...” (2006: 65), però que no és correcte.

 

[5]Ferrer i Frigola, B. De Salses a Guardamar...” (2006: 65). La història del compare Llop ens l’ha contada el nostre pare; casualitat?

A Benimarfull tenen la figura de la Mumerota/Bumberota, una mena de gàrgola d’un edifici antic, un forn, de la població. Els xiquets la criden i la Mumerota els llança caramels.

Segons Labrado, Víctor (2007: 73-77) el terme correcte és Bubota i era una construcció formada per una creu ampla i gran a la qual se li posava una carabassa buida dalt de tot, amb dos forats semblants a ulls i un un ciri encés. El conjunt es cobria amb un llençol per a ocultar el tripulant i tenia la finalitat de fer por, de rondar una vídua, espantar un enamorat, etc. La Mumerota de Benimarfull pot ser un altre exemple de transformació en què la por s’ha convertit en admiració, tot perdent el seu referent originari (Cf la penya del Frare i les notes 1 i 2).

A Mataró, el Maresme, celebren la festa de les Santes (del 25 al 29 de juliol), una festa de caire tradicional i popular, com els correfocs, en què participen comparses. Doncs bé; una d’aquestes comparses és la Momerota: una construcció en forma de bou amb coets a les banyes que acaça la gent... Sí en voleu saber més, veieu: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_Santes>; i <http://www.momerota.org/>. Coincidència lèxica amb Benimarfull?

[6]Us presentem la lletra sencera i que de segur que coneixereu, ja que els xiquets també la solen cantar quan el patge els porta els regals el dia del Rei:

 

Tirorí tirorí

senyor rei ja estic ací;

 palla i garrofes per al seu rossí;

 el que m’haja de donar demà,

 done-m’ho hui.

 

A Vila-Real, també solen cantar la mateixa cançó, amb variacions. Veieu Amades, J. (2005: II, 133).

[7]Veieu <http://esadir.cat/noms/nomsficcio/ratoncitoperez>.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada