dijous, 7 d’abril del 2016

Els coloms a Muro: història d'una desaparició (2016)

Els coloms a Muro: història d'una desaparició

(Revista de Festes de Muro, Junta de Festes, Ajuntament de Muro, 2016, p 91-93)

Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:
  

 

 

Homenatge a tots els colombaris de Muro;

i en especial a Juan Jordá Calatayud,

Juanito el Llandero, Xeu, avi nostre

i campió d’Espanya de solta de coloms, el 1968,

a Múrcia, amb el colom Moreno









Introducció

Muro ha canviat molt en els darrers 40 anys. Encara que poble, la localitat s’ha convertit en una petita ciutat on viu gent d’ací i d’allà i cadascú va a la seua en els seus quefers diaris. Observar el poble no és només observar el seu desenvolupament urbanístic, que també, és observar la seua gent, què fan, com actuen, com es comporten, tradicions, festes, llengua, etc. El món va molt de pressa i cal aturar-nos-hi una mica i observar...

 I observem i descrivim (compareu altres publicacions nostres), i aquest article vol continuar observant la realitat del nostre poble desapareguda o en procés i volem descriure afers, aficions, històries, etc., que han desaparegut o estan en procés de fer-ho. I és el cas del món dels coloms.

 Muro, com tots els pobles valencians, ha sigut un poble de colombaris (colombaire en el valencià general) i de coloms. No fa gaires anys, es podia alçar la vista i veure grups de coloms revolant per sobre les teulades i gent, els colombaris, seguint-los amb la vista i amb prismàtics i tot. Allà on es mirava, es veien colomers i se sentien els parruts dels coloms.

 Aquest article, doncs, pretén ser un homenatge a tots els colombaris del nostre poble i incitar, si es dóna el cas, a reflexionar sobre aquesta afició ja desapareguda. No pretén ser un article tècnic del món dels coloms, ni lingüístic d’aquest camp semàntic particular; però pretenem ressenyar tot aquest món: classes, com es criaven, la solta, els colomers, etc., però sense aprofundir-hi perquè ja hi ha estudis sobre el particular (cf. la bibliografia).

 Criar coloms

El colom ha acompanyat l’home des de temps immemorials fins al punt de formar part del seu entorn: hi ha el poble del Palomar, el cognom Coloma i Colomer, representa la pau i un colom va avisar Noé que havia trobat terra ferma.

 Genèricament parlant hi ha 2 tipus de coloms: els salvatges (colom roquer, el tudó o turcàs), com les tórtores, que no es poden domesticar; i els domèstics: els missatgers; els criats per a ser menjats (peters); els criats per a ser disparats (desrabats o tirenys); i els coloms criats per a la solta (paputs o butxons), que porten menjar a casa. Aquests darrers s’anomenen coloms esportius.

 Segons Emili Casanova (2005: 94) l’origen de la columbicultura esportiva, la solta de coloms, és un esport autòcton valencià que va nàixer a València al segle XVIII i perfeccionada al XIX i des d’on es va traslladar a la resta d’Espanya i a Amèrica, portada per emigrants valencians, especialment a Múrcia. El tir de colom és de les primeries del segle XIX i la columbofília o vol de coloms missatgers és d’origen francès i belga i que es popularitzà a València també al segle XVIII.

 Nosaltres ens centrarem en la descripció dels coloms esportius, ja que és l’esport majoritari que han practicat els colombaris de Muro.

 Criar coloms esportius, paputs, té una finalitat molt concreta: emportar-se la coloma a casa. En això consisteix aquest esport. El colom que rumba o rumbeja millor la coloma, la conquista, i la porta al seu colomer és qui guanya la solta. Per tant, estem parlant d’un esport tremendament competitiu.

 És molt important conèixer la genealogia del colom: de qui és fill, amb qui és creuat, etc., per a poder traure un bon colom, ensenyar-lo bé i guanyar la solta. El nostre avi, Juanito el Llandero, batejava tots els seus coloms i tenia unes fitxes on apuntava qui era el pare, la mare, les seues característiques, i mai no creuava coloms familiars per por a deformacions ni sorpreses inesperades. Els coloms estan en zel, moguts, pràcticament tot l’any i tots els mesos el colombari disposava d’ous i de pitxons, colomins. Cada posta d’una coloma era un colom o dos. El nostre avi, per exemple va arribar a tenir més de 100 coloms al colomer de sa casa, a la seua fontaneria, a l’avinguda del País Valencià, 5 i al Retall, d’enfront del mercat. Per tant, hi havia colombaris que es dedicaven a criar-ne per a vendre; altres en regalaven; se’n donaven sovint per a menjar (arròs en colom), encara que no foren peters, a la família, a les mongetes, etc.

 No parlem d’un esport; no parlem tampoc d’una afició. Estem parlant d’alguna cosa més que una obsessió, ja que el colombari sempre estava al seu colomer. No se’n podia anar de vacances mai, tots els dies se’ls donava de menjar, canviar l’aigua, netejar el fem de les gàbies, mirar els qui havien nascut, els qui havien mort, etc. I les grans damnificades sempre han estat les dones dels colombaris: dones pacients, sempre soles, sempre esperant el seu home que baixara del terrat, que vinguera de la solta, que vinguera de fer barcelles amb altres colombaris, etc. Les dones dels colombaris són les autèntiques heroïnes en tot aquest afer. Fins al punt d’obrir paps de coloms per a traure la dacsa fermentada, (foc, en deien), tornar-los a cosir, cuinar-los per a dinar, etc. El nostre avi mai no va menjar un colom criat per ell ni mai no va obrir un colom per a operar-lo: això ho feia la nostra àvia Elodia i ma mare, Carmen Jordà, Mari la llandera.

 Per tant, i tenint en compte que els coloms eren creuats amb molt cura, es disposava o es disposa de 4 grans grups de coloms, segons el pèl: el negre, el blanc, el roig i el mixt. El grup negre està format pels coloms negres; els moratxos; els fumats (fumat clar, carregat, franciscà i mascarat); el toscat (magany, toscat, gotat o toscat gotejat, agotat o aptetxinat); i el blau (el blau mascarat o blau gotejat o agotat). El grup de coloms blancs són: el blanc; el cuiestrelat o cuaestrelat; i el gaví (normal, blanc, de negre, de roig o de roig blanc). El grup de coloms rojos són: el roig (roig clar, caldera, xocolate o tabac); el baio; el tenat o pèl de rata; i el florit. I, finalment, el grup de coloms mixtos són: el figura o pinto; el curro (de toscat, de blau, de fumat, de mascarat, de negre); el plomes (plomes de toscat, de blau, etc.); l’aliblanc (aliblau o aliblanc de blau, alimascarat o alibanc de mascarat, alitoscat o alibanc de toscat, alimoratxo o aliblanc de moratxo, aliblanc de fumat); i el pera (negre amb pera, etc.) (Segrelles i Martínez, Lluís M., [1990: 37-38]). Com es pot comprovar, el món dels coloms és tot un món i el colombari ho sabia bé.

 Dalt dels terrats, als colomers, els colombaris disposaven de racons perquè la parella de coloms hi fera el niu i tingueren colomins. Si fa no fa, als 10 dies del naixement del poll, el colombari procedia a anellar l’animalet en una poteta: aquesta anella tenia una numeració que identificava el propietari (d’ací la locució m’han anellat, m’he casat). Açò es feia acabats de nàixer perquè les anelles són petites i passen bé per la poteta de l’animal. El colom portarà l’anella tota la vida i en morir, serà tallada per a recuperar-la. En qualsevol cas, sempre hi havia colombaris que “furtaven” coloms d’altres colombaris. Si els coloms no tornaven a casa, el colombari ja el donava per perdut o per “furtat”.

 En passar uns tres mesos de l’anellament i de la separació del seus pares, el colom ja s’alimenta sol (dacsa i edros), té totes les plomes, ja se sap si és mascle o femella, etc., el colombari procedia a pintar-li les ales perquè tots sapigueren que aquell colom era de la seua propietat. No només això; sinó que, a més, era una forma de reconèixer-lo quan volava. El nostre avi, per exemple, usava el color fúcsia, en una ala, i unes ratlles de tonalitats de blau, en l’altra. Tots els membres de l’associació de colombaris de Muro, o d’altres llocs, disposaven d’uns colors determinats per a ser reconeguts entre ells. En qualsevol cas, el nostre avi coneixia els seus coloms només per la forma de volar; no li calien colors.

 Com que al colombari li interessava només coloms mascles per a ser ensenyats, les colomes eres utilitzades per a criar, per a ensenyar coloms a tornar a casa, etc., però sempre en donaven a l’associació, a altres colombaris o a gent coneguda perquè en disposaren. Al remat, allò més important eren els mascles perquè havien de ser preparats per a la solta.

 Per tant, i havent passat per totes aquestes fases, un colom jove ja estava preparat per a ser ensenyat: primerament, el colom se’l posava prop d’una coloma de casa, vella o no, per a veure les seues reaccions. Si ell reaccionava amb zel, si movia, era un bon senyal. Les colomes sempre tenien la cua retallada amb una ala blanca i això se’ls ho havia d’ensenyar als coloms, perquè serà el senyal que hauran de seguir tota la seua vida.

 Els coloms solien estar en unes gàbies en què la meitat era tapada per a dormir i l’altra meitat descoberta i tancada amb un enfilat, perquè conegueren l’entorn, el colomer. El colombari emparellava l’animal, amb una coloma ja ensenyada a tornar a casa, en aquestes gàbies i el tenia uns dies perquè la femella l’ensenyara a reconèixer el lloc. Passats uns dies, se soltaven el colom jove i la coloma per a veure’n la seua reacció. La coloma s’està pel colomer i el colom jove revola el lloc, tot fent l’intent de para-s’hi a buscar-la. La coloma és qui ensenya el colom jove.

 Si el colom respon bé, se li plantejaran reptes més complicats i consistiran a soltar una coloma de casa i dos o tres coloms joves, i a poc a poc més coloms, i això l’obligarà a lluitar per la coloma; ha vist que té competència i haurà de traure el geni per a conquistar-la.

 Com que la finalitat d’aquest procés és aconseguir la coloma, el colombari acabarà premiant el colom i farà que s’emparellen, sempre que veja que el colom respon bé, ha fet nit amb la coloma en un pi, ha sabut quedar-se amb ella en un terrat, etc. Amb el pas del temps, el colombari no li soltarà la coloma sinó que haurà de buscar-se-la ell i portar-la al colomer i aquest serà el repte final, ja que s’haurà d’enfrontar amb altres mascles, que també tenen el mateix objectiu, i el perills de la natura (cables de la llum, escopetes, accidents, etc.). Si passa tots aquests obstacles, el colom jove està preparat pera la solta esportiva. La preparació dels coloms solia fer-se entre juny i setembre i la solta esportiva entre octubre i juny (op cit. [1990: 49]).

 Els colomers solien estar dalt dels terrats de les cases i eren llocs alts, perquè el colombari poguera veure el vol dels coloms. Als terrats els coloms feien el niu, el colombari anellava, pintava, etc. Aquests terrats solien tenir una terrassa on hi havia les gàbies. Aquesta terrassa podia ser ampla o no, però el suficientment gran perquè el colombari poguera treballar amb els animals. I la part final del colomer era la part més alta, la garita, la caseta, la torreta, on el colombari podia estar sense ser vist i contemplar el vol dels coloms. En aquesta part més alta, també hi havia gàbies, a la part de fora, i podia obrir-les des de dins perquè els coloms n’eixiren. I ací s’estaven hores i hores veient volar els coloms.

 A Muro, la solta del colom es feia en dijous i en diumenge i en un primer lloc l’associació que hi havia anava al bar Las Vegas, a la plaça de l’Església, on dalt de tot soltaven la coloma i començava la competició. Posteriorment, feien la solta des de casa Calvo i als darrers anys de l’associació, se soltava la coloma a la caseta de Cabuda, a l’av. de la duquessa d’Almodovar.

 Tots els membres de l’associació estaven obligats a donar colomes a l’associació i, entre associacions, també s’intercanviaven colomes. Volien colomes desconegudes per als coloms del poble, perquè pogueren competir millor.

 Els colombaris solien fer un bon vermut i, posteriorment, començava la competició sobre les 17:00h. Se soltava la coloma i la deixaven una mitja hora que volara sola pel poble. A les 17:30h, més o menys, tots els competidors soltaven els seus coloms i se n’anaven a veure com els mascles acaçaven la coloma. Hi havia un jurat que puntuava l’afer dels coloms: el seu vol, els minuts que estava prop de la coloma, etc., i el terreny de joc era tot el poble. Seguit seguit es veien grups de colombaris amb prismàtics seguint el vol dels coloms. I es jugaven diners; i de vegades, molts diners, entre els colombaris, per a demostrar que el seu colom era el millor. La competició podia durar moltes hores...

 Segons deien, era tot un espectacle veure els coloms volar i els colombaris corrents darrere i fent comentaris sobre la solta. Sobretot, els comentaris (obscens) feien referència a la coloma com si fóra una dona que vol llevar-se del damunt un home o el busca; i dels coloms, que eren “matxotes” intentant enamorar la coloma i emportar-se-la a casa. Fins al punt que quan un colom ho aconseguia i la portava al seu colomer, a la seua gàbia, la resta dels coloms intentaven traure-la de dins de la gàbia i tot. La biologia animal en estat pur i l’home, el gran observador d’aquest espectacle.

 Era tanta l’afició que hi havia a Muro que els colombaris se n’anaven on fóra a participar en competicions, per exemple, a Benidorm, l’Alfàs del Pi, Gaianes, Beniarrés, etc., fins al punt de desplaçar-se a Múrcia, cas de Juanito el Llandero, i guanyar, el 1968, el campionat d’Espanya de solta de coloms, amb el seu colom Moreno. Com hem dit més amunt, aquesta afició era més que una afició i ho demostra el fet, per exemple, que a la mort de Kennedy, l’any 1963, tot el poble parlava d’aquest assassinat i els colombaris s’estaven a casa Calvo fent-se el vermut i parlant de coloms: estaven absorts en el seu món. Era una afició que costava molts diners de mantenir (d’ací el refrany el colom menja or i caga plom), però al colombari no li importava gens ni mica: era la seua forma de viure.

 Segons tenim entès, a Muro hi havia una vintena de colombaris que amb el pas del temps van deixar l’afició. L’excusa que donaven era, sobretot, la construcció de finques altes al poble i això impedia veure volar els animals. A més, no passaven l’afició als membres de la seua família (fills, nebots, néts. Noteu que no hi ha dones colombaris) i a poc a poc deixaren l’afició o se n’anaren a Gaianes on encara se’n volen. Un altre element important que va provocar la desaparició d’aquest esport va ser el fem dels coloms. Aquest fem és molt fort i afecta els pulmons de la persona que s’hi està en contacte. Els metges recomanaven deixar aquest esport sota l’amenaça de costar-los la vida. El fem del colom és molt bo per al camp i, quan netejaven els terrats, el portaven al bancal i era barrejat amb la terra per a produir qualsevol hortalissa. A l’actualitat els pocs colombaris de Muro solten els coloms a Gaianes; i a Setla, encara n’hi ha un que en cria i en vola al mateix poble.

 CONCLUSIÓ

El món dels coloms projecta una forma d’entendre la vida. Com els caçadors o els pilotaris, per exemple, els colombaris han viscut d’una forma determinada i sempre entorn dels seus animals. Sempre pendents d’ells, cuidant-los com si foren els seus fills i molt orgullosos dels animals que han criat. Però com tot canvia o es transmuta, aquesta afició tan arrelada reflecteix un canvi en la mentalitat del nostre poble. Muro ha canviat. I ha canviat molt. Ha canviat una forma de veure el món, en poc menys de 20 anys, i ja no es veuen coloms volant per dalt dels nostres caps. El món dels coloms reflectia una forma de viure la llibertat: la llibertat individual i col·lectiva. La llibertat de veure grups de coloms volant, els colombaris seguint-los i la gent dient: ja van els colombaris per ahí seguint els coloms. És cert: el poble s’ha fet gran i s’han construït finques altes que n’entorpeixen la vista , però encara n’hi ha zones baixes i planes on la vista és bona i hi podria haver coloms...

 El colom evoca la pau i la llibertat i si Muro s’ha quedat sense coloms és que ha perdut la llibertat...

 Agraïments

A les meues ties (les llanderes) i tios,

als meus pares i tot aquell que m’ha comentat

alguna cosa sobre el món dels coloms.

 

Josep Vicent Cascant i Jordà

BIBLIOGRAFIA

CASANOVA, EMILI (2005), «Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX», en Revista d'estudis catalans, núm. 8, p. 93-113.

SEGRELLES i MARTÍNEZ, LLUÍS M. (1990), Els coloms esportius, quaderns divulgatius, núm. 1, Ajuntament d'Ontinyent, Ajuntament de Montaverner.