APROXIMACIÓ A LA
TOPONÍMIA DE MURO
Josep-Vicent Cascant i Jordà
Introducció
La toponímia és la ciència que té per objecte
els noms propis de lloc o “topònim”.
S’entén per noms de lloc en el sentit més
ample del terme de la paraula: és a dir, tots els noms que designen els indrets
habitats com els no habitats, tant en l‘actualitat com en l’antiguitat.
La toponímia recerca aquests noms de lloc,
n’estableix les llistes, els classifica i estudia, tot provant de resseguir-ne
la història, la raó de la seua creació, el significat, les modificacions
sofertes (adaptacions, traduccions) i la desaparició, quan aquesta ha tingut
lloc.
Aquesta disciplina pertany a les anomenades
ciències humanes, com ho són les diferents branques de la Història, la història de
l’Economia i de les Institucions, la Sociologia i l’Antropologia cultural, la Geografia humana, la Lingüística i la Filologia, etc.; però no
pot assolir resultats per si mateix; necessita la col·laboració d’altres
manifestacions de la investigació: bàsicament, beu de la Història, de la Lingüística i la Geografia, però ha de
recórrer sovint a auxiliars complementaris, com ara l’Epigrafia, l’Arqueologia,
l’Arxivística i la
Paleografia, l’Etnografia, el Folklore, la Psicologia social, la Topografia, la Botànica, etc.
La toponímia naix com a orientació espacial.
Bona cosa dels topònims han perdut el seu valor original. Sols designa el valor
referencial en l’espai. Segons Turull (1994:73-92), existeixen
cinc graus d’objectivitat a l’hora de motivar, de fixar i de crear els
topònims:
1. Topònims descriptius per la forma, flora i
fauna: la generació del topònim respon a una escala pel que fa a la motivació.
Els topònims més objectius, més lligats a la referència i per tant, més
acostats als apel·latius són del tipus descriptiu; és a dir, aquells que fan
alguna referència a l’espai (la
Serreta, Fontanelletes, etc.).
2. Topònims antroponímics; és a dir, pel nom del
propietari (els pouets de Seguí, l’hort de Sellés, etc.).
3. Tot descendint en el grau d’objectivat són
els hagiotopònims: els noms de sants; vinculació del nom del sant amb l’espai
és molt menor que la que observem en els descriptius o els antroponímics. Tot i
així, hem d’admetre que hi ha un vincle de les creences religioses dels
pobladors (Sant Vicent, Sant Joan, etc.).
4. Topònims traslladats o topònims derivats
d’altres topònims (Montcada, Barcelona, València, Quart de Poblet, etc.). Solen
ser resultat de processos de colonització, els nouvinguts sovint intenten
reproduir la seua cultura en l’espai colonitzat: els calcs toponímics són
paral·lels a l’exportació cultural, lingüística, creences, etc. Els topònims
derivats, simplement, poden respondre a aquest plantejament, o bé solen ser
mecanismes diferenciadors (Quatretondeta, Quatretonda, Barcelona, Barceloneta,
etc.).
5. És el grau de creació de topònims amb el
menor grau d’objectivitat (menys realitat física); és el de l’anomenament per
sèrie; típic de la colonització; modernament, en tenim bona mostra en les
urbanitzacions a pobles on els carrers s’anomenen seguint sèries: noms de rius,
de poble, de països, (Altea Hills, a Altea; Montesol a Alcoi), etc.
Enric Moreu-Rey (1982:12-16), planteja estudiar els noms d’un lloc determinat
a través de diverses classificacions:
1.
Segons
el criteri semàntic:
a)
Hi
ha un gran nombre de noms de lloc que són clars i entenedors. En aquest cas,
corresponen a paraules o expressions de la nostra llengua intel·ligibles per
tothom, com ara La cova de la Dona, o La penya del Frare, tots dos topònims
del terme de Muro.
b)
N’hi
ha d’altres, en canvi, que semblen no oferir cap sentit, perquè no corresponen
a cap mot o expressió de la llengua parlada dintre del quadre geogràfic i
lingüístic estudiat. Se’ls anomena “fòssils” perquè són antics noms comuns
cristal·litzats o petrificats; i conservats, alguns d’ells, durant mil·lennis
són noms, com ara Cocentaina, Muro, Alcoi que són mots que no evoquen per a nosaltres res més que les
ciutats que porten aquests noms. Però és segur que en època antiga, tenien un
sentit apel·latiu tan clar per al poble que el va crear, com ho té Vilanova o La
Pobla Llarga per a nosaltres.
2.
Segons l’idioma
al qual pertanyen: llengües parlades o no, llengües vives o llengües
desaparegudes; és a dir, els mots catalans, els mots castellans, els mots
gascons i occitans, i els mots d’origen àrab, germànic, llatí, grec, basc, etc.,
íntegres o transformats, i que són la majoria dels topònims del País Valencià.
3.
Segons
el criteri cronològic o històric; és a dir, segons l’antiguitat de la seua
creació els estrats serien, partint dels temps contemporanis i reculant fins
als mes antics: a) els topònims
creats per influència castellana en el segle passat i present; b) els catalans, creats des de la
formació de la llengua; c) els
aportats per la invasió musulmana; d)
els germànics derivats de la presència franca o visigòtica; e) els llatins, fruit de la dominació
romana; f) els indoeuropeus
prellatins, i entre aquests els celtes i protoceltes; g) els preindoeuropeus (ibers?, bascs, etc.). Aquests darrers
estrats antiquíssims constitueixen els “substrats”.
4.
Segons
es troben en el lloc mateix on van ser creats originàriament, o si han estat
traslladats.
5.
Segons
l’autor o els autors de la creació dels topònims, el qual també marca un temps
definit.
6.
Segons
el punt de vista filològic o fonètic: és a dir, tenint en compte les lleis de
la gramàtica històrica de les llengües successives (Barcino > Barcinona >
Barcilona > Barcelona).
7.
Segons
les seues aplicacions en el camp de les investigacions científiques, com ara
els topònims en la
Prehistòria, la religió sobre la Toponímia, la Geografia física, etc.
8.
Segons
el mètode comparatiu; és a dir, l’estudi paral·lel de topònims pertanyents a
països tan veïns com llunyans. Al nostre entorn, òbviament, és força
interessant les referències de la toponímia peninsular com també la del migdia
dia de França, especialment.
9.
Segons
els noms del relleu (els orònims) i els fluvials o marítims (els hidrònims),
els quals s’han perpetuat, generalment, ja que els diversos pobles que s’han
succeït en un territori no han sentit tant la necessitat de traduir-los o de
transformar-los.
10.
I,
finalment, segons la toponímia major o “macrotoponímia” (noms de ciutats, viles
i pobles), i la toponímia menor o “microtoponímia” (partides, racons, etc.).
Tenint en compte aquestes classificacions
sobre l’estudi de noms de lloc que planteja tant Turull com també Moreu-Rey, el
nostre treball vol centrar-se en l’estudi del topònim de Muro, i de retruc l’extensió nominal d’Alcoi, com també dels topònims de les seues pedanies; és a dir, Benàmer, l’Alqueria dels Capellans, Setla,
i Turballos.
Primerament, estudiarem l’evolució del topònim
fins l’actualitat i el compararem amb el Muro de les Illes Balears, des del
punt de vista històric, i posteriorment tractarem el topònim des del punt de
vista lingüístic, que és la nostra disciplina, per intentar establir-ne un
origen. Tot seguit, estudiarem els quatre topònims que en conformen el terme
municipal: Benàmer, l’Alqueria dels Capellans, Setla i Turballos, i en seguirem
el mateix plantejament: veurem l’evolució de les poblacions al llarg de la
història i en farem l’estudi lingüístic, tot intentant establir-ne un origen. A
continuació, n’extraurem les conclusions.
La part final del treball correspon als
annexos documentals, la toponímia menor de tot el terme municipal de Muro i la
bibliografia consultada. La metodologia que hem fet servir per recollir la
toponímia menor ha estat la lectura de llibres i articles de diversos autors
locals (vegeu-ne la bibliografia); el plànol de jaciments arqueològics del terme
municipal de Muro que es troben situats al corredor de l’ajuntament de Muro; el
plànol de situació de tots els carrers de Muro, Benàmer i Setla, editat per
l’ajuntament de Muro; Els plànols de senders (pr-v
277, escala 1:10000, el pr-v 56,
escala 1:25000), i el plànol Senda de les Pedanies, escala 1:25000, que es
troben repartits pel terme de Muro; els plànols generals del terme de Muro
realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, de la Gerència Territorial
d’Alacant, realitzat pe l’empresa CARTOYCA SA, escala 1:5000, consultats amb
molta prudència; els noms dels camins rurals que apareixen a diversos
cartells del terme editats per l’ajuntament de Muro; a través de l’observació
directa; preguntes directes realitzades a gent gran (amb més de 70 anys); i,
finalment, la publicació que ha editat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Corpus toponímic valencià, a finals de 2009.
Amb tota la documentació extreta,
hem procedit a comparar-la amb la recollida per l’AVL mitjançant una taula
dividida en columnes (vegeu els annexos).
Així doncs,
passem a l’estudi de la toponímia de Muro.
1.
Muro
1.1
Muro al llarg de la història
Muro pertany a
la comarca del Comtat i n’és la segona població més important després de
Cocentaina de la qual es va segregar el 1584; amb una població de 8.446
habitants, el 2006, 399
metres d’altitud i 31 km2, comprén els pobles
de Benàmer, l'Alqueria dels Capellans, Setla de Nunyes i Turballos. Fita al
Nord amb Albaida, Atzeneta d’Albaida, Bèlgida, Otos, el Palomar i Bufali; a
l’Est amb Gaianes, Alcosser de Planes i Benimarfull; al Sud amb l’Alqueria
d’Asnar i Cocentaina; i a l’Oest amb Agres.
El primer referent en què ens
hem de basar per localitzar el topònim “Muro” és al Llibre del Repartiment de l'antic Regne de València, en el qual el
rei Jaume i dóna als seus vassalls
les terres “guanyades” als musulmans; això es produí el 1240, és a dir, dos anys després de la
conquesta de València el 1238:
A Çalema Hoto, sarraí de Xàtiva,
l'alqueria que s'anomena Muro, que està entre les aldees de Cocentaina, amb
forns i molins. 18 de setembre.
El
1248:
donacions en
l’alqueria de muro, que està en el terme de cocentaina: A Eiximén Otxova, set jovades de terra a Muro, si no
n'hi haguessen suficients, en les alqueries properes. 7 de maig. A Joan de
Nàjera, a Miquel Arguix i a Domènec Lópeç, i als deu a cavall que duien, cinc
jovades a cadascú en l'alqueria de Muro. 10 de maig. A Llop Otxova, en l'hort
que fou d'Aboambre, contigu a les seues cases, i en altres horts contigus a
aquestes, si no pogués completar-les en el susdit hort. 15 de maig.
I el 1249:
A Eiximén Otxova, unes cases, franques i
lliures, a Cocentaina, i set jovades de terra a Muro; i si n'hi haguessen
suficients, que tinga el que li falte en el terme de Cocentaina. 7 de maig. A
Joan Nàjera, a Miquel Arguix, a Domènec i als seus dotze companys a cavall, a
cadascú d'aquells i d'aquests dotze, cinc jovades de terra en l'alqueria de
Muro, i sengles cases i sengles horts a Cocentaina [...]. 10 de maig.
Per tant, aquest topònim
presenta una antiguitat de 675 anys, sense tenir en compte la denominació que
tenia en l'època musulmana (Murur) que, com
veurem després, podria ser d'origen llatí o iberobasc.
Les Illes Balears van estar
conquistades abans que el País Valencià per Jaume i i també hi ha una localitat anomenada Muro, però no estem en
condicions d'afirmar que el nostre Muro
siga anterior a l’illenc o a l'inrevés; això és una tasca que correspon als
historiadors esbrinar.
Tota la documentació que hi ha
sobre Muro al llarg de l’època medieval, com també l’edat Moderna és
inalterable; és a dir només hi apareix el terme Muro. No serà fins el començament del segle xx (1906, 1915-1916, 1922)
que se li posarà el sobrenom “del Alcoy” i “de Alcoy” (la pèrdua de l’article
no està gens clara), ja que a l'Estat Espanyol hi ha molts més Muro que no sembla, i és clar, i en tant que podia
comportar una confusió entre poblacions, es va optar per posar-li un sobrenom (cf. la nota 9).
De tota manera, l’ajuntament de Muro, tot i
saber d’aquestes realitats, va presentar una sol·licitud de canvi de topònim de
Muro de Alcoy a Muro, el 7 de juliol de l’any 2000, a la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques qui
en va denegar el canvi.
Com podem comprovar, és un tema de plena actualitat que encara no es
troba resolt...
A tall d'exemple, presentem el
topònim en les diferents etapes més importants de la història local:
en este medio llegó a la villa de Pego
micer Nofre Rodríguez, juez de Corte de la Audiencia Real de
valencia, el cual con patente del virrey iba por el reino castigando a quien
enojaba a los moriscos de paz, haciéndolos salir de los lugares para la
embarcación. Obedecieron por su diligencia los de Benilloba, Muro y Planes. 22
d'octubre de 1609.
1611, abril. Muro. Don Francisco Ruiz de
Corella, como procurador de don Gastón Ruiz de Corella, conde de Cocentaina y
de la Puebla,
acuerda con diecisiete residentes en el lugar de Muro [...], el régimen
jurídico de la nueva población [...].
I sa Excel·lència usant de sa natural
clemència en dies propassats manà fer un pregó ab lo qual se'ls avisà de son
mal procediment, i amonestà es retirassen dits hòmens, i gent a ses cases, i
que per los camins jurídics se'ls oiria i se'ls administraria la justícia que
els perteneixqués ab tota puntualitat, i amor exceptades les persones de
Francés Garcia menor llaurador del Lloc del Ràfol, i Josep Navarro Barber del
Lloc de Muro, aquell principal promovedor, suasor, i induïdor de la conspiració [Segona Crida del Virrei sobre la 2a
Germania. 25 de juliol de 1693].
Francisco Mariano Nipho Cagigal, el 1771, comenta de Muro:
Muro (Villa) es Universidad, comprendida en el Condado
de Cosentayna: tendrá su termino como una legua de Oriente á Poniente, y algo
menos de media de Medio dia á Norte; en este término se comprehende el
Lugarcillo de Benamur [...]. Se
celebra mercado todos los viernes de la semana; y en 17 de enero tiene feria en
la hermita de San Antonio Abad [...]. Consta su población de 450 vecinos, que
asisten a una iglesia parroquial, cuyo patronato pertenece al mismo Duque de SantiEstevan.
El 1797, Cavanillesdirà
de Muro:
La Universidad de Muro es el último pueblo del Condado, distante de
Cocentaina tres quartos de hora: moran en él 540 vecinos, igualmente aplicados
e industriosos que los de Cocentaina, y a excepción de los empleados en 200
telares e lienzo, todos se ocupan de cultivar la tierra.
El 1845-1850, Pascual Madoz descriu Muro:
Muro: villa con ayuntamiento de la provincia de Alicante
(12 horas), partido judicial de Concentaina (sic) (3/4), audiencia territorial,
capitania general y diócesis de Valencia (19) [...].
Francisco Figueras Pacheco, el 1919, també ens parla de Muro:
Según estadística de 31 de Diciembre de
1910, el número total de edificios y albergues del término de Muro, asciende á
855 [...] Muro, villa, 604 edificios [...] En el siglo xiv, figuraba ya Muro en los Estados de los senyores de
Concentaina [...].
Així fins el 1906-1922 (cf. la nota 9) en què començà a
aparèixer una doble denominació: Muro de Alcoy i Muro del Alcoy.
1.2
Muro a través de la llengua
El mot Muro, com a topònim del País Valencià, no és d’origen castellà. El
seu origen fluctua entre diverses interpretacions: pot provenir de l’àrab (?), del
llatí (mossàrab), o de l’iberobasc (?)
El català sol perdre les vocals
finals en aquest tipus de mot: Mur. Els topònims, però, presenten un tractament
diferent en la seua evolució fonètica perquè solen mantenir les formes originals
en què van ser creades; per exemple: VALENTIA>VALÈNCIA. Si aquest topònim hagués
evolucionat d’acord amb les lleis fonètiques del català, el topònim hagués esdevingut
VALENÇA perquè TY>Ç (cf. la ciutat
portuguesa). Per tant, MURU (top.)
>MURO perquè hi ha una
dissimilació fonètica de la vocal tònica Ú/U>Ú/O; i així és com apareix al Llibre del Repartiment.
D’aquest topònim, doncs, s’ha
dit que és mossàrab ‑aquell hipotètic llatí parlat en l’època musulmana‑ a
causa d’aquesta /-O/, la qual seria
una recialla del llatí, que els gods primer i els musulmans després, van
respectar fonèticament, com també Jaume i
en conquerir el regne de València.
El problema, però, es planteja
quan volem establir l’origen d’aquest topònim i, certament, pensem que aquest
topònim presenta un substrat protoibèric barrejat amb el llatí i amb el mossàrab posterior.
El llatí va incorporar aquesta paraula com a “conjunt
de pedres que, disposades d’una manera determinada, tapen, defensen, etc.” El
nostre “Muro” no ha estat mai murallat com Xàtiva, Sagunt, Morella, etc., perquè
l’Arqueologia ens ho demostraria, i creiem impossible que MURO<MARIUS com teoritza
José pascual i Jordà (1990: 38-40) ni tampoc per l’homonímia entre l’iber i l’àrab que proposen Anna
P. Colomina i Begoña Payá (2000: 57). Per tant, que és aquest “Muro”? En realitat, de quin mot ve?
La majoria dels lingüistes estan
d’acord en un substrat idiomàtic mediterrani; és a dir, una base lingüística
que ens ha arribat a través de mots compartits amb el basc i amb altres
llengües d’altres punts de la
Mediterrània i, per tant, també el llatí. És el substrat
protoibèric d’arrels hispanocaucàsiques: car [quer-] “pedra” (la Querola, l’Escurruspènia),
soca, sàrria, etc.; euroafricà (carrasca, caparra, coscoll); o d’origen
desconegut (morro, barranc, barraca, etc.).
Hi ha autors que pensen que l'iber i l’èuscar
eren la mateixa llengua (Hübner, Humbold, etc.) i
d’altres ens diuen que eren dues llengües diferents (Mitxelena, Tovar, F. Villar, De Hoz, Untterman, Román
del Cerro, etc.) però que compartien un lèxic basc. Independentment que en
foren una o dues, una cosa és ben certa: el nostre voltant més immediat està
farcit de topònims iberobascos: la Serra Aitana (la tribu ibèrica dels EDETANS);
Cocentaina (tribu de la
CONTESTÀNIA); l’Arpella
(una partida de Muro i de Cocentaina), la Querola, la Cabranta(da), l’Escurruspènia, Turballos, Gaianes; i per què no “Muro”?. Tenint en compte que totes aquestes
contrades formaven part de la
CONSTESTÀNIA, és factible pensar que la majoria de llocs i
indrets siguen d’origen iberobasc.
Les arrels preromanes MOR(R),
MUR(R), MAUR designen “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” (cf. la Mariola). En canvi, el mot
BURU de l’èuscar significa “cap”, “lloma”, “mola”.
Aquestes arrels preromanes van
passar al llatí com a préstecs amb aquest significat i posteriorment van
designar termes com “muralla” i semblants (cf.
Morella: d’una banda es troba dalt d’una mola de rocam, i de l’altra està
murallada; o Muro de Mallorca, el qual presenta una aparença de mur vist des de
la badia de l’Alcúdia; en definitiva, “conjunt de pedres agrupades en una
elevació”).
El cas de Muro alacantí podria
presentar el mateix plantejament però amb contaminació del mot BURU basc.
Muro històric podria ser tot el
que diuen “la vila Vella”; és a dir, des de la biblioteca municipal (plaça de la Vila) amb la Costereta, tot passant
per l’Església, carrer del músic Esteve, sant Bertomeu, sant Roc, fins, més o
menys, el carrer de Triana. Si hom
mira el poble des de la font de sant Roc o des del músic Esteve, es pot
apreciar que el poble queda dalt. S’aprecia una costera, un monticle, una mola
amb inclinació, de lloma; per tant, aquesta imatge s’acosta al significat de
BURU basc “cap”, “lloma”, “mola”
I, pel que fa a l’arrel MUR(R)
“muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” preromà, encara que no es
vegen enlloc rocams ni penya-segats ni res que faça referència a roca, si més no, en alçada, en el subsòl
sembla que hi ha una mola de pedra, sobretot a la part de l’església, però
també un autèntic marge de pedra que va en paral·lel des del carrer Palacio fins
el Batà; és a dir, per la part inferior d’aquests
carrers i en diagonal. Si es fessen prospeccions arqueològiques tal vegada ens
enduríem una sorpresa...
Per tant, hipotèticament, estem
jugant amb els equivalents BURU/MURU iberobasc en el sentit de “mola, lloma” i
“monticle rocós”, “moles de pedra”. Si partim de MURU>MURO, perquè es
produeix una dissimilació de la vocal àtona en /-O/. Si partim de BURU>MURU>MURO,
perquè el pas de B>M és molt fàcil i habitual en la dialectologia catalana
—salvant les distàncies temporals—,
i resulta fàcilment explicable per una equivalència acústica que es dóna moltes
vegades en la nostra llengua, i en altres també,
afavorida per assimilacions amb les nasals (boniato>moniato;
bajanada>majanada;), o simplement per l’equivalència acústica
(escabot>escamot; Benimussa>Menimussa, poble d’Eivissa; bancal>mancal;
buru>*muru?).
Com podem comprovar,
independentment que partim de MURU/BURU, el resultat és el mateix: “monticle”, “mola”
i “rocam”, “conjunt de pedres”. És més factible, però, que evolucione d’un BURU/MURU
iberobasc preromà que no pas d’un MARIUS
llatí (antropònim) o d’un MAUR/MURUR
homòfon iber/àrab “sinuós” “cruïlla de riu”.
Un altre detall és la /-O/ que
segurament s’haurà mantingut per influència aragonesa o amb un valor despectiu
vulgaritzant i no tant pel mossàrab: el Campello<el Campell (el Campet),
Gorgos<Gorgs (els Gorgs), Follos<Folls (folls), etc.
2. Benàmer
Benàmer es troba situat a 394
m d’altitud al marge esquerre del Riu d’Alcoi prop de la
confluència amb el riu d’Agres i fita amb Muro, Benimarfull, Setla i Alcosser.
Presenta una població actual (2006) de 113 habitants, segons l’Enciclopèdia Catalana.
L’origen de Benàmer és incert;
va ser creat entre el 713-794 (el Pacte de Teodomir, pel qual tota la zona
entre Múrcia i València s’incorporaven al món islàmic), i el 1238 (quan Jaume I
conquereix València per a la
Corona d’Aragó).
L’ètim del poble és d’origen àrab
pel seu ètim ibn (ben) “fill de”, “família
de”+ Amer. Noteu que una vegada format el
topònim, aquest no es pronuncia com a mot agut (Benamer) sinó pla: Benàmer.
És ben cert que els musulmans
preferien la costa a l’interior però si s’hi assentaren va ser per la quantitat
d’aigua que brollava de les muntanyes. En el cas de Benàmer, tot just és al
bell mig entre el riu d’Alcoi i el riu d’Agres, cosa que significa que no els
en faltava mai i sempre la podien usar.
També els musulmans eren més
amants de les ciutats que no pas del món rural, i molts senyors vivien a Cocentaina,
Dénia, Xàtiva, etc., i al poble tenien una persona que els portava les rendes,
impostos, collites, etc. Però també és cert que molts d’aquests senyors
s’instal·laren al camp i conrearen en companyia dels llauradors autòctons la
nova terra adquirida.
La unitat rural important en
terres de regadiu era la qariya
(alqueria, casa rural): casa de conreu amb habitacions (per a quan vingués el
propietari), amb una torreta, sense pati interior i amb construccions annexes
de forns, graners, molins, etc. Així seria el cas del nostre Benàmer, com també
l’Alqueria dels Capellans, l’Alqueria d’Asnar (el Ràfol Blanc fins el 1609),
etc.
El llogarret també disposaria,
possiblement, d’una mena de mesquita annexada a la qariya, per tal de poder fer l’oració del divendres o les cinc
oracions que fan els musulmans al llarg del dia. Aquesta mesquita i la qariya es convertiria, probablement, després
de les Germanies o de l’expulsió dels moriscs, en la casa del senyor del poble,
“la casa del Senyoret” (com encara en diu la gent molt gran del poble), situada
en el número 11 del carrer Major, orientada, si fa no fa, cap al SE, direcció
de la Meca.
Al llarg de les agitades èpoques
dels regnes de taifa i les dominacions almoràvit i almohade, hi hagué sempre
una gran inseguretat al camp. Aleshores els llauradors musulmans abandonaven
les alqueries i es concentraven al recer dels castells o de les defenses que
havien estat erigits a totes les posicions estratègiques, els quals esdevenien
caps de districtes rurals. Al darrer període de dominació musulmana els veïns
de Benàmer anirien a refugiar-se a qualsevol castell o defensa de les rodalies;
sobretot a Alcosser (“defensa” en àrab), “Alcosseret” a l’edat Mitjana, que es troba molt prop, però també podrien
anar a Muro (?), Cocentaina (d’on era el seu amo), Gaianes, Penella, l’Orxa, Planes o Agres.
Aquests abandonaven el castell o la defensa quan el perill havia passat.
En tota l’Edat Moderna el més
important a recalcar pot ser el bateig forçós dels moros de Benàmer (Germanies),
expulsió dels moriscs el 1609 i la revolta de la 2a Germania el 1693. Pel que
fa a les Germanies, tot i batejar-se a efectes “oficials” i ser cristians, en
la intimitat mai no deixaren els preceptes musulmans. Eclesiàsticament parlant
Benàmer dependrà de l’església d’Alcosser,
i no serà fins ben entrat aquesta
l’època (entre els segles xvi-xix) que el poble tindrà església pròpia
consagrada a la Mare
de Déu de Gràcia; això sí, molt petita i orientada cap al Llevant. Es troba al remat
del carrer de la Mare
de Déu de Gràcia, a l’esquerra.
Pel que fa a l’expulsió dels
moriscs, Benàmer va quedar completament despoblat. Francisco March (senyor
propietari del lloc) va
intentar repoblar el poblet amb 15 veïns (juridicció alfonsina), però el comte
de Cocentaina no li ho va permetre perquè podria perdre poder sobre Benàmer i
sobre Francisco March. Si s’hagués donat el cas, ara per ara, el poblet no es
diria Benàmer, si no Alqueria de March.
El 1614 el comte de Cocentaina
va adquirir la senyoria directa del lloc, i per tant, Francisco March va deixar
córrer repoblar Benàmer mitjançant la juridicció alfonsina; de totes les
maneres, va establir: dues cases habitades el 1620 (6-10 habitants?); tres en
1633 (7 habitants); i quatre en 1663
(12-17? habitants) mai sense carta pobla.
El 1693 (any de la 2a Germania),
Benàmer podia tenir 10 cases habitades (30-40 persones?). Francisco Mariano
Nipho Cagigal, el 1771, no ressenya Benàmer; només ens diu “en este término [de
Muro] se comprehende el lugarcillo de Benamur” i no comenta el nombre de veïns
ni parla del poble.
El 1797, Cavanillesens
parla de Benàmer i ens diu:
Algo más
cuantiosos son los frutos de Alcocer, pueblo de 60 vecinos, y de su anexo
Benamer de 52, el cual en otro tiempo se reputó calle de Muro
El 1845-1850 Pascual Madoz descriu Benàmer:
Lugar de la
provincia de Alicante (12 horas), partido judicial de Concentaina (sic) (3/4),
audiencia territorial, capitanía general i diócesis de Valencia (19),
ayuntamiento de Muro. Situado a un quarto de hora al Este de esta villa en la
ribera izquierda del rio Alcoy, con libre ventilación i clima saludable: tiene
44 casas de regulares proporciones y distribución interior, un molino harinero,
y es anejo en lo eclesiástico de Alcocér de Planes. Producción: trigo, aceite y
vino. Población: 48 vecinos, 150 almas. En otro tiempo tuvo este lugar
ayuntamiento propio; pero en la actualidad depende de la jurisdicción civil de
Muro, como queda dicho, y forma como una especie de barrio suyo.
Francisco Figueras Pacheco, el 1919, ressenya que Benàmer té 49
edificis (150-160 veïns?), i “La iglesia de Nuestra Señora de Gracia de la
partida de Benamer, es un anejo de Alcocer de Planes”.
I, finalment, José Sanchis
Sivera, el 1922, ens parla de Benàmer:
Benamer, Benamir, Benhamir.- Es un caserío de 190 habitantes, del arciprestazgo de
Cocentaina. Perteneció al ciudadano Francisco March, y era anejo de
Concentaina, desmembrándose de esta villa en 1535, para unirlo a la iglesia de
Muro, cuando se erigió ésta parroquia independiente. Hoy es anejo de Alcocer de
Planes, y su iglesia está bajo la advocación de Nuestra Señora de Gracia.
Així doncs, a l’època musulmana,
Benàmer podria ser el carrer Major, després s’ampliaria fins la plaça i la
costera del llavador, construint-se l’església (època moderna), i ja al segle xx (l’escola, al final del carrer major)
es construiria el carrer de l’entrada (escoles noves), i el bar (el bar vell es
trobava al número 35 de la plaça). En l’última dècada s’han construït una sèrie
de cases, al carrer de l’entrada, enfront del bar. El cementeri es troba situat
a uns 500 metres
del poblet, en direcció de l’Alqueria dels Capellans. Els carrers de què
disposa el poblet, són: el carrer de la
Mare de Déu de Gràcia (des de l’entrada, travessa el poble
d’extrem a extrem), el carrer major i el llavador (al remat del poble a la part
de baix de l’església). Les seues festes se celebren la primera setmana de
setembre en honor de la patrona.
3. L’Alqueria
dels Capellans
L’Alqueria (de) Jordà és el nom
oficial d’aquesta pedania de Muro que es troba al bell mig entre Muro i Benàmer
(cap al riu d’Agres); és a dir, al Pla dels quatre camins. Col·loquialment, se
la coneix per “l’Alquerieta” [lalkrjéta] o per “l’Alqueria dels Capellans”. Mai
amb l’extensió de “Jordà”, si més no en l’actualitat.
Segons la Gran enciclopedia de la región valenciana, llogarret del terme de Muro, amb 18
habitants (el 1973) i una església dedicada a sant Joaquim (?). En canvi, a la
mateixa enciclopèdia: “Alqueria
dels Capellans”, llogarret de Gorga (?), amb 37 habitants (1973). Òbviament, és
un error. La de Gorga, és el “Mas dels Capellans”. De fet, a la mateixa
enciclopèdia, a l’entrada de “Muro”,
llegim que l’Alqueria és “dels Capellans” i que la seua església està dedicada
a sant Tomàs de Villanueva. Això últim és més provable, ja que l’església de
sant Joaquim o de “sant Xoxim” és la de Setla, com veurem després. Actualment,
(2006) presenta una població de 14 habitants.
Se’ns planteja un problema de
topònims quan parlem de l’Alqueria dels Capellans, ja que ha tingut diverses
denominacions al llarg de la història i la seua localització espacial ha estat
molt discutida pels investigadors (cf.
les notes 51-53), perquè Benifit,
Binifich, Benufit i Benihufit, tenia/tenien església/esglésies filial(s) de la de sant Joan
Baptista de Muro abans de l’expulsió dels moriscs (1609).
Sembla que l’evolució temporal
del topònim és: Benifit, Alqueria dels Descalç, Mas, Alqueria dels Capellans o
de jordà i, finalment, l’Alquerieta; i així serà com en parlarem, si donem per
encertat que l’Alqueria de Serra i la dels Sansos van quedar despoblades després
del 1609, i que l’Alqueria de Calatayud i la dels Descalç són Benifit, Binifich
i Ben(ih)ufit, i que, per tant, són la mateixa població i antecessora directa
de l’Alqueria dels Capellans.
No sabem quan va nàixer el
llogarret (Joan Ponsoda [1996: 351], ja el documenta el 1275-76), però segons
Primitivo Alberola (1986: 18), els Descalç eren els senyors de Benifit el
1609, els quals només tenien el domini útil del llogarret, ja que el directe va
pertànyer sempre als barons de Cocentaina des que Na Violant les va establir a
Juan Martínez de Vera el 1402 i el 1403.
Benifit va patir des de finals del segle xvi un procés de desmembrament i els Descalçs no
es van plantejar repoblar-lo amb carta pobla perquè haguessen patit els
mateixos plets que el senyor de Benàmer amb el comte de Cocentaina. Per tant, el
llogarret va quedar reduït a una sèrie de propietats particulars i les tres
cases habitades al llarg del segle xvii estaran ocupades pels drets dels antics senyors. Com en el cas de
Benàmer, si els Descalç haguessen pogut repoblar el llogaret, tot aplicant la
juridicció alfonsina, actualment es diria Alqueria
dels Descalç.
El 1771, Francisco Mariano Nipho
Cagigal, no comenta, ni de passada, Benifit; sembla com si no hi existís. En
canvi, Cavanilles, el
1797, ja no fa referència a Benifit; ens parla de l’Alqueria dels Capellans i
ens diu que la gent li diu “Mas” (una reminiscència de l’antiga qariya?) o “Alqueria dels Capellans” i
que té 7 veïns.
El 1845-1850, Pascual Madoz ens diu de l’Alqueria: “En su radio
[de Muro] se encuentra [...], una alquería de siete casas, y 46 esparcidas por
todo el campo”.
El 1919, Francisco Figueras
Pacheco, ressenya els edificis disseminats que
té el terme de Muro i ens diu que en té 94 i “un albergue”. Aquest “albergue”
és l’Alqueria dels Capellans? No nomena en cap moment cap alqueria.
I, finalment, José Sanchis
Sivera, el 1922, ens parla de l’Alqueria dels
Capellans com si es tractara d’una altra població; pot ser de Setla?, ja que
tot el que hi apunta (els habitants, l’església) són errònies:
Alquería
de Jordá.- Caserío de 170 habitantes,
cuyo origen debe ser algún rahal
árabe, que ha tomado el nombre de alguno de sus poseedores, el cual es anejo de
Muro, del arciprestazgo de Concentaina, y cuenta con una iglesia que tiene la
advocació de San Joaquín.
En tant que Alqueria qariya, Benifit era una casa de conreu
amb habitacions, una torreta, sense pati interior i amb construccions annexes
de forns, graners, molins, etc. Així és actualment, salvant les distàncies
temporals, l’Alqueria dels Capellans; és “la casa Gran” com encara en diu la
gent molt gran, situada en el número 1 de l’únic carrer que hi ha, ço és, el
carrer Major.
Efectivament, aquesta “casa
gran” té una mena de torre que corona tot l’edifici; la porta principal de la
construcció està orientada cap al ponent i presenta una paret orientada
llevant-ponent que delimita el recinte i que sembla estar orientada cap al SE, si
més no, cap al migdia.
El trànsit de Benifit a
l’Alqueria dels Capellans és complicat, ja que ens movem mitjançant hipòtesis
que, en un moment donat, poden ser errònies (cf. les notes 51-54); però una cosa és clara: el 1609 els
propietaris del llogarret són els Descalç; per tant, el llogarret alterna entre
el topònim Benifit i Alqueria dels Descalç.
En algun any de les dècades de
1610-1658 el topònim comença a canviar cap a l’Alqueria dels Capellans (el 1658
va ser l’any en què va ser canonitzat l’arquebisbe sant Tomàs de Villanueva),
ja que el poblet tindrà església pròpia consagrada a aquest arquebisbe.
Per tant, podem teoritzar que el
canvi de Benifit a l’Alqueria dels Descalç es donaria entre 1609 i 1658.
L’extensió “dels Capellans” es donaria, com a mínim, a partir del 1658, i es
pot donar com a conseqüència que hi hagués capellans que hi visquessen o que
fossen de l’orde dels agustins (com l’arquebisbe sant) i la gent els digués
col·loquialment “capellans”; però encara n’hi ha més: el convent de sant Miquel
dels Reis tenia el domini total del lloc de Benàmer, el 1609; és fàcil pensar
que per extensió (són molt prop tots dos llogarrets) molts religiosos s’hi
deixassen caure.
En qualsevol cas, el 1797, el
lloc alterna entre “Mas” i “Alqueria dels Capellans” [cf. Cavanilles (1797: 94)]; el 1845 ja s’ha establert el terme
“Alqueria” [cf. Díez Fuentes, José M. (2006: 87)], encara
que, el 1919, Francisco Figueras Pacheco l’esmente com “alberg” [(cf. Díez
Fuentes, José M. (2006: 88)].
En canvi, José Sanchis Sivera,
el 1922, ja li posa l’extensió nominal de Jordà (els Jordà sembla que eren uns
religiosos propietaris del lloc), encara que popularment haja mantingut
l’extensió “dels Capellans” o l’Alquerieta (com a oposició a l’Alqueria
d’Asnar, molt prop i més gran). Noteu, per exemple, que el molí (del) Riuet (denominació
popular que fa referència a un molí del riu d’Agres) o el molí (de) Pedro
(perquè Pedro Vilanova Semper va comprar aquest molí el 1920): dues maneres de referir-se al mateix
molí el qual es troba al riu d’Agres, tot just entre l’Alqueria dels Capellans
i Benàmer.
Podem concloure, doncs, que
aquest llogarret no ha canviat, com a mínim, en 735 anys que puga tenir
d’existència (recordeu que ja es troba documentat el 1275), tant pel que fa a
les construccions com també per la població.
4.
Setla de Nunyes
Setla
és la població més gran de totes les pedanies que conformen el terme de Muro i es
troba situat a un quilòmetre de Muro, direcció Beniarrés, al marge esquerre del
riu d’Agres. Actualment hi viuen uns 180 habitants (2006) i d’acord amb la Gran enciclopedia de la región valenciana, té església parroquial, dedicada a
sant Joaquim (sant Xoxim, com en diu la gent), de la qual és annexada
l’església de Turballos. Setla, com també Turballos s’annexaran a Muro el 1877,
d’acord amb l’Ordre publicada al Butlletí
Oficial de la Província
d’Alacant el 3 de setembre de 1876.
El
senyoriu de Setla va pertànyer a la família Bosch des que Pere Bosch, Justícia
de Xàtiva, va rebre l’alqueria de Turballos de la mà de Jaume i, l’11 d’agost de 1247 (cf. després Turballos).
L’última
senyora de Setla de la casa Bosch va ser Doña Rafaela Bosch, qui es va casar
primer amb Don Gabriel Bosch (parent d’ella i de qui no va tenir descendència),
i després amb Don Jerónimo [o Miguel] Núñez), el 1597. El fill d’aquest
matrimoni, Don Pedro Núñez Bosch (després senyor de Sempere, Cartaina i Setla),
sembla que passava llargues temporades al palau del poble i, com a conseqüència
de les seues llargues estades, Setla rebrà l’extensió nominal “de Núñez” fins
l’actualitat.
El 1520, Setla disposava de 12
cases de moriscs i la seua església ja
depenia de l’església de Muro, el 1530 (cf.
la nota 44); però si és cert el que ens diu Pascual Madoz, el 1845-50, l’església del poblet es
fundaria el 1343.
En
temps de l'Arquebisbe Sant Tomàs de Villanueva, el 1555, estava constituïda per
10 cases de cristians nous.
El 1633 Setla tenia 18 cases habitades, 8 buides i 47 persones “de
confessió”;
el 1658, tenia
15 veïns (45 habitants?), i el 1693 (any de la 2a Germania), el poblet podria tenir 10 cases
habitades (30-40 persones?).
Francisco Mariano Nipho Cagigal, el 1771, ens diu de Setla:
Sella de Núñez (lugar) está situado
dentro del término general de Cosentayna; su término es muy limitado,
comprehende de Levante á Poniente por mas de un quarto de legua, y de
Tramontana á Leveche, poco mas de medio quarto; su territorio es delgado, y
seco, y por esto la mayor parte de él está plantado de olivos, i viñedo;
riegase una quarta parte de él no más, por no tener otra agua que la que se
conduce del Riachuelo, llamado Agres, que la toma á cierta distancia; y para el
consumo de sus vecinos, de una Fuentecilla de muy corto manantial, algo
apartada del Poblado, sin poderse por lo dicho aprovechar las sobrantes para
regadío; la mayor cosecha que se coge es de trigo […]; la de panizo […]: la de
seda […]: la de aceyte […]; y la de vino. […] No hay ferias, ni mercados en
este pueblo […]. Este pueblo se compone de mas de 80 vecinos, que se mantienen
con escasez; su dueño directo lo es Don Antonio Núñez y Ribera, vecino dela
ciudad de Valencia. No tiene más de una iglesia pequeña sin renta, y en ella un
vicario, que a expensas de dicho Señor Directo se mantiene, por ser annexo de la Universidad de Muro,
otro de los lugares del Condado de Cosentayna.
El 1797, Cavanillesens
parla de Setla, Selha, i ens diu que
forma part dels nou pobles que conformen la contrada, tot fitant amb el riu
d’Agres i, juntament amb Turballos, ens comenta:
Tres quartos de hora hacia el poniente de
este pueblo [Gaianes] está Turballos, aldea de 18 vecinos, anexo, Selha, que
tiene 74. Sus términos reunidos tienen tres quartos de hora de norte a sur, y
apenas la mitad de oriente a poniente: el suelo es desigual de tierra rojiza en
las cercanías de Turballos, y de albarís en las de Selha: sus vecinos
aprovechan las aguas del rio de Agres, que distribuyen por los campos reducidos
a graderías en las largas cuestas de los ribazos del rio. Los campos de
Turballos no pueden disfrutarlas por su mucha altura, pero se riega con las de
una fuente copiosa que sale por entre peñas. Era menor su caudal pocos años
hace, y se aumentó por medio de una excavación hecha en la falda del monte, con
lo qual aumentaron las huertas: el agua es blanda, y al salir conserva su calor
moderado.
El 1845-1850 Pascual Madoz ens parla de Setla:
Lugar con ayuntamiento de la provincia de
Alicante (12 horas), partido judicial de Cocentaina, audiencia territorial,
capitanía general, y diócesis de Valencia (19); SUTUACIÓN: en el margen
izquierdo del riachuelo Agres, donde le combeten todos los vientos y goza de
CLIMA bastante templado, una atmósfera pura y cielo alegre, no padeciéndose
otras enfermedades que las estacionales. Tiene 77 CASAS de regulares
dimensiones y buena distribución interior; la del ayuntamiento; casa-palacio
del señor territorial; un pósito con unas 12 fánegas de trigo, y una iglesia
parroquial (San Joaquín), servida por un cura que provee una vez el ordinario y
otra el señor marqués de Albaida, como señor territorial y patrono: es matriz
de la de Turballos, y se fundó en 1343. El vecindario se surte de una fuente
pública que hay fuera de la población, cuyas aguas son abundantes y de buena
calidad. EL TERMINO confina por el Norte con Carrícola; al Este con Gayanes y
Alcocer de Planes; al Sur y Oeste con Muro; estendiéndose ¾ de Norte á Sur, y
apenas la mitad de Este á Oeste. En su radio se comprende el lugar de
Turballos, (véase) que tuvo ayuntamiento hasta el año 1845 en que se agregó á
Cela por no tener los 30 vecinos de la ley, formando con él municipalidad. El
TERRENO es un tanto desigual, de tierra rojiza en las cercanías de Turballos, y
de albani en la de Cela; participa de secano generalmente flojo, y huerta que
es tenaz y bastante productiva, la cual se fertiliza con las aguas del
riachuelo Agres, que se toman por medio de una presa. Sobre su cauce hay un
puente de mampostería de dos arcos y de unos 60 palmos de elevación. El término
antiguo de Turballos no disfruta de este riego por su mucha altura, pero sí del
de una copiosa fuente que nace entre peñas, cuyo caudal se ha aumentado de
resultas de una excavación que se practicó: el agua es blanda y al salir
conserva un calor moderado. Los CAMINOS son locales, de herradura y algo
abandonados. La
CORRESPONDENCIA se recibe de la estafeta de Muro por medio de
peatón. PRODUCTOS: trigo, panizo, aceite, vino, seda, legumbres y hortalizas.
INDUSTRIA: la agrícola, un molino de aceite, ocupándose sobre 10 veces en
telares de lienzo, que dependen de la fábrica de lienzos de Muro. POBLACIÓN:
sin incluir la de Turballos, 68 vecinos, 325 almas…
El 1873 Setla presenta 439
habitants.
Un fet curiós es va produir el
1875 i és que La senyora Joaquina de pedro i Fernández de Heredia, baronessa
d’Otos, va sol·licitar, el 20 de març d’aquell any, la conversió de Setla en
comtat amb la mateixa denominació a favor del seu consort el senyor Eduardo
Francisco Moore i Wood, marqués de Sant Josep i coronel de cavalleria. El 1879,
i per a que la concessió s’aconseguís, hi van intervenir diputats i senadors
del regne, però no es va aconseguir res, i el 1877 el municipi de Setla de
Nunyes, amb el seu annexat Turballos, van quedar suprimits i els seus termes
van passar a integrar-se al de Muro.
El 1904, i com a conseqüència
d’unes obres de rehabilitació de la teulada de l’ermita de sant Antoni, a Muro,
es plantejarà un conflicte de jurisdicció sobre l’ermita, ja que el capellà de
Setla al·legava que l’ermita es trobava dins de l’antic terme municipal
(recordeu que Setla perd la seua independència el 1877) i que, per tant, tenia
dret sobre l’ermita.
En canvi, els veïns del poble de
Muro havien construït l’ermita sense cobrar entre els anys 1668-1672, i per
tant, també reivindicaven el seu dret sobre la construcció.
Efectivament, l’antiga fita
entre Muro i Setla es donava tot just en aquesta construcció; enfront de
l’ermita hi havia la venta de Setla (i també els Fontanars, que es troben ben a
prop), i encara hi ha veus de Setlers majors que diuen que la construcció
estava en el terme de Setla i el pati de l’ermita en el de Muro. El plet va
acabar amb un ofici de l’ajuntament de Muro a l’Arquebisbat, tot demanant a qui
dels dos capellans li corresponia les despeses de rehabilitació de la teulada
de l’ermita. La contestació de la
Cúria diocesana va ser que el dret sobre la parròquia el
tenia el poble de Muro perquè des de la seua construcció fins aquell any havia
estat aquest poble qui l’havia mantingut.
Tot continuant amb el fil
temporal, Francisco Figueras Pacheco,
el 1919, ressenya que Setla té 88 edificis (250 habitants?), i que “hay iglesia
parroquial de entrada dedicada, á San Joaquín, de la que es anejo la iglesia de
Turballos”.
I, finalment, José Sanchis
Sivera, el 1922, ens descriu de Setla que
l’església és independent i:
Cetla de Núñez,
Cela, Sela, Selha, Sella de Muro.- Este lugar, de 490
habitantes, pertenece al arciprestazgo de Concentaina, es curato de entrada de
patronato alterno entre el Prelado y el marqués de San José, y su iglesia está
bajo la advocación de San Joaquín. Perteneció a los caballeros Bosch, y
últimamente, su señorío era del referido marqués de San José. En tiempo de
Santo Tomás de Villanueva estaba constituído por 10 casas de cristianos nuevos
y era anejo de Muro. Hoy es parroquia independiente, como queda dicho, y tiene
como anejo a Turballos.
Els orígens de Setla són antics.
Palmira Torregrosa (2009: 8-13), documenta que a l’Alt del Punxó, una partida
prop de Setla, es van trobar restes arqueològiques temporitzades en dues fases:
una d’època neolítica i de l’altra de l’època ibèrica (segles vi-iv aC). En l’última excavació que
s’hi va produir, com a conseqüència dels treballs de l’autovia Central, es va
localitzar un poblat ibèric de, més o menys, una hectàrea de territori. Aquesta
hectàrea estava conformada per unes cabanes d’uns cinc metres de diàmetre amb
estris de cuinar i aixovar domèstic. Aquestes cabanes podrien ser les
precursores de la posterior Setla?
En qualsevol cas, aquesta
població es degué desplaçar fins on es troba a l’actualitat; és a dir, dalt d’un
turonet on es pot divisar pràcticament tota la comarca.
Efectivament, la localització
geogràfica de Setla és molt interessant, ja que es troba tot just al bell mig
entre el riu d’Agres i el riu del barranc de Turballos, en una posició elevada
i privilegiada, tant pel que fa al paisatge que domina (se’n pot albirar Muro,
Cocentaina, tota la Mariola),
com també pels pous d’aigua de què disposa, i això recorda un poc el seu ètim
llatí o mossàrab: SITULA o Sitla; és
a dir, “setrill”, “poal” ple d’aigua. I es ben cert; de tots és sabut que Setla
disposa de molta aigua.
Nosaltres ens decantem a pensar
en l’origen llatí del lloc d’acord amb el que va plantejar Rafael Azuar (2005:
9-28) que les poblacions musulmanes s’assentaven a les parts més baixes del territori
(Benàmer, Alcosser, etc.), tot cercant les aigües del riu; no és el cas de
Setla, ni de Muro, Turballos, Gaianes o Cocentaina, les quals es van ubicar als
llocs més alts, per tal de poder divisar millor els possibles atacs.
En qualsevol cas, Setla va passar
al món àrab entre el 713-794 i 1238 i, per aquesta posició estratègica, és
fàcil pensar que els seus habitants no tindrien la necessitat de desplaçar-se a
cap castell a protegir-se (Alcosser es troba prop, però en una cota de 350 metres d’altitud),
ja que es troba a 410 m
d’altitud. És de suposar que aguantarien bé l’envit de les suposades incursions
al seu radi d’influència.
En època musulmana si el poble
era d’origen llatí, és de suposar que es convertiria en qariya com Benàmer i l’Alqueria dels Capellans i que ja n’hem
parlat. Per tant, Setla, si més no, les dues construccions més importants del
poble, és a dir, el palau de la senyoria i l’església, estaria formada per una
construcció amb habitacions per al propietari, conreus pròxims, una torreta per
guaitar, etc.
Efectivament, així és en
l’actualitat, i tenint en compte el temps passat, el Palau del marqués de
Setla; és “Palacio” com encara en diu la gent molt gran, situada en el número
26 de la plaça del poble, tot just al costat de l’església de sant Joaquim, la
qual també podria tenir els seus orígens com a mesquita, per la seua orientació. Aquest “Palacio”, com també
l’església parroquial, presenta la porta principal de la construcció cap al SE,
o si fa no fa, cap al migdia i és
una construcció molt alta i ampla que pogué ser l’antiga qariya. A la part del darrere, presenta un pati molt gran que fita
amb el carrer Nou. Aquestes dues construccions estan connectades, ja que el
marqués de Setla hi podia escoltar missa sense eixir de casa a través d’un
balcó interior que dóna a l’església.
Així doncs, Setla seria en època
musulmana la plaça de l’església amb la mesquita, i el forn que es troba al
número 1 de la plaça, tot just enfront de l’església (actualment tancat), el
carrer Major i el carrer l’Àngel (on hi ha un llavador). Posteriorment, es
construiria el carrer que dóna a l’altre llavador que hi ha a la Costera, és a dir, el camí
de Turballos. En època cristiana, es construiria el ravalet i posteriorment (a
finals del segle xviii, principis
del xx) es construiria el carrer Nou
i el carreró de l’església que unia la part nova amb la part vella; és a dir,
el carrer Serra; i ja a l’últim terç del segle xx
es construirien les escoles i el bar, ja que les escoles antigues estaven
partides: els xiquets anaven al número 16 de la plaça i les xiquetes al número
13 del carrer Major. En l’última dècada s’ha obert un carrer tot just darrere
del carrer nou; encara no té nom. És la població amb més projecció de totes les
que conformen el terme de Muro.
5. Turballos
Turballos
és el llogarret més allunyat de totes les pedanies que abracen el terme de
Muro. Es troba situat al peu de la vessant esquerra de la serra del Benicadell,
a 520 m
d’altitud, entre el port d’Albaida i Gaianes i, d’acord amb la Gran enciclopedia de la región valenciana, el llogarret disposava de 4 habitants,
el 1970. Actualment, el 2006, el poblet presenta
62 veïns, segons l’Enciclopèdia Catalana.
Presenta una petita església consagrada a sant Francesc de Paula. Tingué
ajuntament propi fins 1845, any en què va ser afegit a Setla de Nunyes, ja que
no disposava dels 30 veïns que marcava la llei.
Efectivament, la primera vegada
que apareix Turballos és al Llibre del
Repartiment, llibre segon, el 1249,
en què podem llegir:
A Pere del Bosch, justícia de Xàtiva,
l'alqueria anomenada Torbayllos, tota
íntegra, en heretat franca, llevat dels forns i molins. 11 d’agost.
En qualsevol cas, Turballos es
va arabitzar entre el 713-794 i el 1238, i quan passa a “mans” cristianes, el
1249, la població és totalment musulmana.
En tant que no és una població
d’origen àrab, és lògic pensar que el llogarret estaria conformat per cabanes
amb estris de cuina i del camp (cf.
l’alt del Punxó, Palmira Torregrosa [2009: 8-13]), que posteriorment
conformarien la qariya islàmica amb,
possiblement, una mena de mesquita annexada. Aquestes dues construccions es
convertirien, després, en la casa del senyor del poble i en l’església
respectivament, tal i com degué passar amb Setla; amb l’Alqueria dels Capellans
i Benàmer l’església no fita amb la construcció senyorial, ja que són
construccions posteriors; amb Muro, no ens podem aventurar. En el cas de
Turballos, l’antiga qariya podria ser
l’antiga casa de Rafael Eduardo (com
l’anomena col·loquialment la gent), situada al costat mateix de l’església, a
la plaça. Aquesta construcció està orientada, si fa no fa, cap al SE-S.
Com en el cas de Setla, i tenint
en compte que es troba en una posició elevada i privilegiada, podem pensar no
tindrien la necessitat de desplaçar-se a cap castell a protegir-se en les
agitades èpoques de les dominacions almoràvit i almohade (les poblacions més
properes són Setla i Gaianes, repectivament) i aguantarien bé les suposades
incursions al llogarret.
El 1358 el senyor de Turballos
era Berenguer de Fabra, veí de València. El 13 d’octubre de 1407 Galceran de
Loris va vendre el llogarret a Martín Ruiz. L’1 d’abril de 1452 Juan Satorre i
la seua dona venen aquest senyoriu a Ximen Roís de Corella, primer comte de Cocentaina,
essent, a partir d’aquest moment, part del Comtat de Cocentaina.
Turballos presentava una
població, el 1520, de 40 cases; és a dir, 160 habitants,
que podria ser la mateixa població, si fa no fa, que el 1609, any de
l’expulsió dels moriscs. Eclesiàsticament
parlant, Turballos dependrà de l’església de Gaianes, i
posteriorment passarà a dependre de Setla.
Amb el despoblament del poble, no
serà fins el 1616 que el comte de Cocentaina, En Gastón Ruiz de Corella, es
planteja repoblar-lo; però tot tenint en compte que el vincula a Muro (i ja se
saben les dures condicions de la carta Pobla de Muro, del 1611), la desfeta de la Segona Germania,
el 1693 (que també hi perdria habitants), els 160 habitants que tenia el 1520 no
els recuperaria fins l’últim terç del segle xviii,
és a dir, del 1771 en avant, ço és en 162 anys, ja que serà a partir d’aquestes
dates que els diversos autors aniran ressenyant els pobles que visiten. Així, Francisco
Mariano Nipho Cagigal ens
diu de Turballos, el 1771:
(Lugar) del mismo Condado, tiene de
término media legua de circunferencia: cultiva varias huertas, olivares, viñas,
tierras de pan llevar, frutas, y hortalizas, cuyos abonos, y riegos son los
mismos de Cosentayna: se curte para la leña del Monte de Benicadell. […] Consta
de 14 vecinos: dista de Alcoy unas dos leguas escasas; tiene una Iglesia,
sufragánea del vicariato de Alcocér.
Cavanilles,el
1797, ens parla de Turballos, vinculat a Setla, i només ens diu que forma part
dels nou que conformen la contrada, tot fitant amb el riu d’Agres, i:
Tres quartos de hora hacia el poniente de
este pueblo [Gaianes] está Turballos, aldea de 18 vecinos, anexo, Selha, que
tiene 74. Sus términos reunidos tienen tres quartos de hora de norte a sur, y
apenas la mitad de oriente a poniente: el suelo es desigual de tierra rojiza en
las cercanías de Turballos, y de albarís en las de Selha: sus vecinos
aprovechan las aguas del rio de Agres, que distribuyen por los campos reducidos
a graderías en las largas cuestas de los ribazos del rio. Los campos de
Turballos no pueden disfrutarlas por su mucha altura, pero se riega con las de
una fuente copiosa que sale por entre peñas. Era menor su caudal pocos años
hace, y se aumentó por medio de una excavación hecha en la falda del monte, con
lo qual aumentaron las huertas: el agua es blanda, y al salir conserva su calor
moderado.
El 1845-1850 Pascual Madoz ens diu de Turballos:
Lugar agregado en el año 1845 á Cela de
Núñez, de la provincia de Alicante (10 leguas), partido judicial de Cocentaina
(1 ¼) audiencia territorial, capitanía general y diócesis de Valencia (13).
SITUADO al pie de la parte meridional de la montaña de Benicadell; le baten los
vientos del Norte y Este. Su CLIMA es templado y sano. Tiene 24 CASAS; una
iglesia dedicada a San Francisco de Paula, aneja de la de Cela (1/4 legua), y
un cementerio á 300 pasos al Sur del pueblo. Los vecinos se surten para sus usos
de 2 fuentes que hay en la inmediaciones de aguas algo flojas. Carece de
TERMINO por estar comprendido en el de Cela de Núñez, y sus confrontaciones
son, por el Norte y Oeste Muro; Este Gayanes, y Sur Cela de Núñez: comprende el
monte de Bencadell. El TERRENO es secano de regular calidad, y una porción de
huertas que se riega de la abundante fuente que brota en las faldas del monte
antes mencionados. CAMINOS: la carretera para Alicante, y otras sendas á los
pueblos limítrofes, en mal estado. El CORREO se recibe de Cela tres veces á la
semana. PRODUCTOS: trigo, maiz, vino y aceite; mantiene poco ganado lanar y
cabrío. INDUSTRIA: la agrícola. POBLACIÓN: 23 vecinos, 96 almas…
Francisco Figueras Pacheco, el 1919, ressenya que Turballos té
19 edificis (50-60 habitants?), i que la seua església és annexada a la de
Setla.
I, finalment, José Sanchis
Sivera, el 1922, ens dirà de
Turballos:
Turballos, Torballos.- Es un caserío de 150
habitantes, del arciprestazgo de Cocentaina, anejo de Setla de Núñez, cuya
iglesia está dedicada a San Francisco de Paula. Tal vez sea la alquería que el
Repartimiento indica con el nombre de Torbayllos,
que concedió D. Jaime el 11 de agosto de 1247 a P(edro) Bosch, toda íntegra, pero sin
hornos ni molinos. Al erigirse la iglesia de Gayanes en 1535, se le dio por
anejo, y entonces contaba con once casas de moriscos. Ejerció el señorío el
conde de Concentaina.
Com
es pot comprovar, hi ha un ball de nombres relativament gran pel que fa als
habitants de Turballos en 151 anys de diferència.
Per concloure, podem dir, doncs,
que la fesomia de Turballos no ha canviat pràcticament res en 761 anys, com a
mínim d’existència.
A partir dels anys 80 del segle
passat es va donar un fet curiós: hi vivien uns pocs veïns, però s’hi va
establir una comunitat religiosa que volia viure d’acord amb els principis del
Cristianisme i l’Ecologia. Una comunitat Ecumènica, de la no-violència i desnuclearitzada,
que va acabar transformant profundament el poble. Gràcies al pare Vicent Micó,
es van restaurar la majoria de cases enderrocades; es va reconstruir l’església
(de planta grega, no llatina, segons ens va dir ell mateix); es va traure el
trànsit de vehicles per fora de la població; etc. En definitiva, van restaurar
tot el poblet tot intentant respectar la seua estructura original. Ara per ara
és un lloc molt admirat arreu del País Valencià, perquè estan posant en
pràctica el concepte d’ecoaldees.
Conclusions
Hem fet un
repàs a tota la història de Muro i els seus llogarets, com també hem intentat
donar-los un origen. A grans trets, podem comentar que hem de partir de quatre
punts d’inflexió; a saber, la toponímia original (iberobasca, llatina, àrab);
la repoblació de 1238 (català, aragonés); la repoblació posterior de l’expulsió
dels moriscs el 1609 (en què es perd una gran quantitat de toponímia àrab i
comença a introduir-se el castellà); i la legislació en matèria toponímica
promoguda per Manuel Foronda, el 1916, en la qual només es difondrà la llengua
castellana i no tindrà en compte factors històrics o tradicionals.
Muro ha
desencadenat moltes discussions acalorades sobre el seu possible origen: part
d’una construcció (MURUS, llatí), antropònim (MARIUS, llatí), o cruïlla de riu
(MAUR/MURUR, homofonia de l’iber i de
l’àrab); però com tot, de vegades, la resposta la tenim davant nostre i no la
veiem; és a dir, la pura descripció de la realitat. I aquesta descripció
de la realitat es faria en la llengua original dels primers pobladors,
l’iberobasc: MUR(R) + BURU “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de
pedra” en una elevació, en una “lloma”, en una “mola” (cf. l’Arpella). L’elevació del poble s’aprecia, però les roques no;
per tant, les haurem de cercar al subsòl i és ací on les trobem. El poble no ha
estat sempre com ho és ara... Encara que per a nosaltres siga un element
opac o fosc, no ho seria pas per als primers pobladors i aquests pobladors descriurien
la realitat que percebien: “rocam”, “conjunt de pedres en una elevació”. Aquest
plantejament també seria aplicable al Muro de les Illes Balears.
L’extensió
nominal “de Alcoy” també ha tingut fortes discussions sobre el seu origen; sobretot,
la intoxicadora llegenda urbana d’agraïment als alcoians per l’ajuda rebuda en
l’epidèmia del colera de 1885. Queda demostrat, però, que l’extensió nominal prové
d’un dels criteris de Manuel Foronda, el 1916, aquell que fa referència a rius
o partides, etc.; en aquest cas, el riu d’Alcoi o Serpis.
Als anys 70 hi
van aparèixer uns pegats “Muro, cuna del tio Pep”, quadrats, de color blau i
les lletres de la paraula Muro estaven formades per blocs de pedra de color
marró; van tenir tan d’èxit que els van enganxar als cartells de les entrades
del poble.
En qualsevol
cas, les fortes discussions sobre l’extensió nominal van aparèixer en els
primers anys de la democràcia, ja que aparegueren diverses denominacions (de
Alcoy, d’Alcoi, de l’Alcoi, del Comtat) en funció del pensament polític. És
més, aquestes discussions provocaren l’aparició de diverses pintades als anys
80 que provocaren la ira o la mofa de veïns i forasters (soles Muro... de Janeiro, per exemple), fins al punt que encara és
un tema d’actualitat, ja que l’ajuntament de Muro va demanar formalment la
supressió d’aquesta extensió nominal i tots sabem que el Govern Valencià la va
denegar...
Benàmer, en tant
que antropònim, no canviarà en favor de l’Alqueria
de Marc, segurament, per no tenir carta pobla. Amb Benifit, és dóna un fet
curiós: sí que se’n produeix el canvi (l’Alqueria dels Capellans), tot i que li
passarà com a Benàmer. Segurament el canvi es produirà a nivell popular, ja que
la majoria dels propietaris que la van succeir eren religiosos i no es van
perdurar tant en el temps com per a fixar el seu cognom (tret dels Jordà).
Establir si Benifit era un antropònim (Ibn Fahd) o un tecnicisme jurídic
o eclesiàstic (el Benifet, benefici) és
una qüestió que encara resta oberta.
Els topònims
Alqueria i Ràfol/Ràfols, que tot i ser d’origen àrab s’han mantingut en la
microtoponímia (quan sabem que aquesta és la primera a desaparèixer per tal
d’orientar-nos espacialment), seran respectats després dels dos repoblaments
(1238, 1609), perquè designaven proves documentals; és a dir, servien com a
referència documental de base per a adjudicar el patrimoni als colons. Era un
mitjà de referència. Segons Antoni Mas i Forners (citoc 2001: 323), els transmissors d’aquests termes havien
de ser necessàriament els escrivans i procuradors; és a dir, els registradors
de la “propietat”.
Tot tenint en
compte que els pobladors deien “llocs” (el lloc de Muro, etc.), a partir de
1609 es dóna un punt d’inflexió, a causa de les cartes pobles i del segon
repartiment: els “llocs” es transformen en alqueries
o ràfols (cf. el Ràfol Blanc > l’Alqueria d’Asnar; Benifit > l’Alqueria dels Capellans, a l’actualitat l’Alquerieta, en
oposició a la d’Asnar), però amb un matís semàntic: alqueria no pren el significat de “lloc habitat” o de “construcció”
(l’antiga qariya) si no de “terres”,
“possessions” (les terres d’Asnar, les terres dels Capellans). En el cas de la
partida del Ràfol/Ràfols (entre Setla i Alcosser), no es rebatejarà i romandrà
al llarg del temps com a referència documental per als notaris, com hem dit més
amunt.
Setla, en tant
que llatí o mossàrab, descriuria la realitat a través d’una metàfora, més o
menys literària: “poal”, “setrill”, “recipient ple d’aigua”. El poble es
trobaria entre la fita de les poblacions prearàbigues i les aràbigues, ja que es
troba en una cota elevada i té un riu relativament pròxim (el riu d’Agres). El
llogarret va aconseguir carta pobla i per això, probablement, va rebre
l’extensió nominal “de Núñez”, encara que a nivell popular va rebre altres denominacions:
Setla de Muro, d’Agres, etc; però notem que no tenia per què rebre’n, ja que no
hi ha cap topònim amb el mateix nom pròxim que plantege cap confusió de
localització.
Turballos, de
possible origen paleohispànic, també designaria la realitat en la seua llengua
original, encara que per a nosaltres siga un element opac o fosc; i ho faria des
del punt de vista descriptiu: “lloc de trobada per a mercadejar”, “mercat”, etc.
És el mateix referent que fem servir nosaltres quan diem la “Fira de Mostres”,
la “Venta del Pilar”, etc., però en una altra llengua. Com tot, Turballos també
va ser repoblat però no va rebre cap extensió nominal.
Tota la
toponímia menor (vegeu-ne els annexos) mereix un tractament diferent de la
macrotoponímia, ja que no està tan exposada a la pressió de les esferes
polítiques o de les grans transformacions de la societat, si més no, en
l’antiguitat. Com més muntanyenca, més antiga és (preromà, llatí); si descendim
a les parts més planes o baixes del relleu, hi trobem la toponímia àrab; si en
descendim encara més (camins, partides, etc.) més catalana és. Com més recent
ens localitzem en el temps, més castellana és (Ventorrillo), i tenim sort que no ens trobem prop de la costa, ja
que podríem trobar-nos noms de partides en anglés...
La
microtoponímia murera fa referència a les possessions d’algun propietari en
concret (corral d’Alonso); descriu el paisatge en la llengua actual, el català
(la font del Baladre, la lloma de Carrera); i les vies de comunicació fan
referència a la proximitat de les possessions d’algun propietari (camí de la
caseta de Senabre) o a l’observació de la realitat més immediata (camí de
Turballos).
Mereix especial
atenció el terme “racó” (del Puig, de Roca), el qual fa referència a
“barranquet fondo o recòndit” (declc,
[1987: vii, 28-29]), o “vall
d’extensió reduïda” i no pas la idea de “cantó”. Hom diferenciava “barranc” (de
gran cabal, per on passen fortes vingudes d’aigua; el barranc de la Cabrantà,
etc.) de “racó”, (barranc petit, de difícil accés; racó del Rai, etc.). A
l’actualitat, sembla que és un terme fossilitzat, opac, encara que forme part
de la nostra llengua, ja que la gent està perdent la idea original de barranc
petit.
Altres termes
que mereixen especial atenció són l’Arpella, l’Escurruspènia i la Querola. Aquests
tres termes, que són molt opacs i han perdut el seu valor original, descriurien
la realitat i formen part de llengües preromanes, encara que els repobladors
catalans les traslladaren al nostre entorn. El terme Cabrantà, tot i ser català, pateix una deformació de Crebantada (culte crebar), i ha perdut
el seu referent immediat, tot fent-se opac, fòssil. El mateix li passaria a
termes, com ara Assegador.
Per a
concloure, volem dir que la toponímia és un món apassionant. Provoca
discussions acalorades fins a fregar l’enfrontament polític. La gent té la
necessitat de saber on viu, que hi vivia abans i com ha arribat allà. El fet de
cercar els orígens d’una població no vol dir formar-ne part. Que no s’enganye
ningú: nosaltres formem part de les dues repoblacions que es van produir al
País Valencià: el 1238 i el 1609, respectivament. Nosaltres som els ocupadors
d’una terra que sempre hi ha estat, però de pobladors diferents: els ibers, els
romans, els gods, els àrabs, els catalans, els castellans... Nosaltres no som
hereus d’aquella gent que hi vivia; nosaltres els en vam expulsar i com a
guanyadors fem i desfem aquesta terra. Ara, nosaltres formem part del País
Valencià, i algú hi vindrà al darrere, i si volem mantenir aquestes formes de
percebre la realitat, hem de començar per respectar-les; per no transformar-les
amb elements nous. Hem de saber qui som i què volem fer, perquè, en cas
contrari, els futurs estudiosos de la toponímia la trobaran... en castellà?, en
anglés? De nosaltres depèn la nostra manera de percebre la realitat i de mantenir-la,
i que els futurs pobladors la respecten...
Annexos
Annexos
documentals
(Prové de l’annex )
(Prové de l’annex 1)
DECRET 196/2002, de 3 de desembre, del
Govern Valencià, pel qual es denega el canvi de denominació del municipi de
Muro d’Alcoy per la forma Muro. [2002/X13536]
L’Ajuntament de Muro d’Alcoy, en la reunió del dia 7
de juliol del 2000, va sol·licitar el canvi del nom actual del municipi per la
forma tradicional en valencià de Muro.
El Registre d’Entitats Locals de la Direcció General
d’Administració Local, del Ministeri d’Administracions Públiques, ha informat
que ja hi ha un municipi a la província de les Illes Balears que té este nom i,
en conseqüència, no procediria l’anotació en el Registre d’Entitats Locals del
canvi de nom per Muro.
La Direcció
General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política
Lingüística, de la
Conselleria de Cultura y Educació, considera correcta en
valencià la grafia Muro, però assenyala que no és possible aprovar este canvi
de denominació pel fet que ja hi ha un municipi denominat Muro a Mallorca, i
assenyala que és necessària la introducció d’un element diferenciador (nom del
riu, de la comarca...) que el diferencie de l’esmentat municipi de Mallorca.
De conformitat amb el que disposa l’article 6 del
Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, es va procedir a traslladar
els informes emesos a l’Ajuntament, perquè realitzara les al·legacions
oportunes a l’efecte d’introduir un element que diferenciara el nom de Muro. No
obstant això, l’Ajuntament no ha acceptat introduir els mencionats elements
diferenciadors, per la qual cosa, tal com prescriu l’article 6 del Decret
58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, es va procedir novament a
sol·licitar l’informe de la
Direcció General d’Ordenació d’Innovació Educativa i Política
Lingüística, la qual va ratificar-se en el l’informe anterior.
L’article 14.1 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les
Bases del Règim Local, estableix que els canvis de denominació dels municipis
només tindran caràcter oficial quan, després d’haver sigut anotats en un
registre creat per l’administració de l’Estat per a la inscripció de totes les
entitats a què fa referència l’esmentada Llei, es publiquen en el Boletín Oficial
del Estado.
D’acord amb el que preveu el Reial Decret 382/1986, de
10 de febrer, pel qual s’aprova el Reglament del Registre d’Entitats Locals, i
l’Orde de 3 de juny de 1986, que desplega el Reial Decret 382/1986, les
modificacions de la inscripció dels municipis, respecte al canvi de
denominació, seran procedents una vegada que es comprove en el Registre
d’Entitats Locals que la nova denominació no coincideix ni produeix confusió
amb altres ja existents.
La Llei 4/1983, de
23 de novembre, de la
Generalitat Valenciana, d’Ús i Ensenyament del Valencià,
disposa en l’article article 15.1 que correspon al Govern Valencià determinar
els noms oficials dels municipis de la Comunitat Valenciana.
En virtut de tot això, vist l’expedient instruït per
l’Ajuntament de Muro d’Alcoy per a la modificació de la denominació actual del
municipi per la forma Muro, a proposta del conseller de Justícia i
Administracions Públiques i després de la deliberació del Govern Valencià, en
la reunió del dia 3 de desembre de 2002,
DECRETE
Article únic
Queda denegada la sol·licitud presentada per
l’Ajuntament de Muro d’Alcoy, de la província d’Alacant, per a canviar la
denominació del municipi per la de Muro.
Contra este decret, que posa fi a la via
administrativa, procedeix interposar recurs contenciós administratiu davant la Sala Contenciosa
Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana,
en el termini de dos mesos comptats a partir del sendemà de la publicació
d’este decret en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana,
de conformitat amb el que estableixen els articles 48, 109.c) i 107.3 de la Llei 30/1992, de 26 de
novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment
Administratiu Comú, modificada per la
Llei 4/1999, de 14 de gener, i els articles 10.1 b), 14 i 46
de la Llei
29/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa
Administrativa, sense perjuí que les persones interessades puguen exercir
qualsevol altre recurs que estimen oportú.
València, 3 de desembre de 2002
El president de la Generalitat Valenciana,
JOSÉ LUIS OLIVAS MARTÍNEZ
El conseller de Justícia i Administracions Públiques,
CARLOS GONZÁLEZ CEPEDA
Annex
toponímic
Presentem, a continuació, tota la toponímia del
terme de Muro. La informació s’hi presenta a través de columnes en què n’hi ha
l’ordenació alfabètica, tot seguint la terminologia de l’Acadèmia Valenciana de
la Llengua
(AVL); és a dir, l’orografia, la hidrografia, el poblament,
les partides i els paratges, les vies de comunicació i altres llocs d'interés. Primerament,
trobareu la recollida per l’AVL (segons
l’AVL) i, seguidament, la recollida per nosaltres (segons el nostre estudi).
Observacions segons el nostre estudi:
- Només hi incorporem aquells topònims que
l’AVL no inclou al Corpus toponímic
valencià, per tal de no duplicar-ne.
- A l’apartat “vies de comunicació” hi ha camins recollits amb el
símbol (*) que entenem que són una invenció de l’ajuntament de Muro, ja que no
hem sentit a la gent gran reproduir-los.
- Hi poden aparèixer duplicats
toponímics, com ara el riu Fondo o el
barranc de Vargues els quals són dues
maneres de fer referència al mateix lloc.
- Hi ha topònims extrets de la publicació
de Juan-Josep Pascual (2004: 72-81), “Els
assegadors de Muro”, que no els hem pogut localitzar a través de l’observació
directa ni mitjançant l’enquesta a persones majors; però que segurament són
duplicacions toponímiques d’un mateix lloc (alcavó
de l’Almoroig o séquia de Setla) o
que s’han perdut a causa del pas del temps.
- També n’hi ha hidrònims que han
desaparegut (i que recollim) a causa de l’evolució urbanística de Muro, com ara
la bassa de Mossèn Gènit, la font del carrer Sants, etc.
- Els topònims que recullen els plànols generals del
terme de Muro realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, de la Gerència Territorial
d’Alacant, realitzat per l’empresa CARTOYCA SA, escala 1:5000, i el Plànol Senda de les Pedanies, escala
1:25000, editat per l’ajuntament de Muro, els hi hem inclòs però n’hi ha que
porten el símbol (+), perquè estan en castellà i que nosaltres hem traduït, tot
presentant-los en cursiva; en són quatre: Alto
de la Oveja (l’alt de l’Ovella), Cerro de la Cruz
(l’alt de la Creu, recollit per
l’AVL), Llano Rojo (el pla Roig,
també recollit per l’AVL) i Lo de las Neveras (El de les Neveres). Preguntada la gent gran per aquests tres topònims (el pla Roig està
clar), l’alt de l’Ovella no sabien
reconèixer-lo (el plànol el localitza a l’alt de Turballos); l’alt de la Creu els sonava però no tenien clar la seua
ubicació (l’alt del Mig, a Turballos); i El
de les Neveres, directament, no sabien localitzar-lo (el mapa el localitza
dalt del pla de Turballos, més amunt de les mines de Tatam). N’hi ha el cas d’un topònim (Loma del Pelegú, lloma del
Pelegú?, és l’alt de Gaianes?) que la gent no reconeix i que el mapa el
localitza dalt del pla de Turballos, del
pla Roig, al costat del de les Neveres,
tot fitant amb el terme de Gaianes. l’AVL el denomina lloma del Pelegrí. L’editat per l’ajuntament de Muro, recull
literalment: Cerro de la Cruz, alt de l’Ovella, alt de la Creu,
lloma de les Neveres i lloma del Pelegrí.
- L’AVL recull el terme Crebantada, terme correcte, però hem de
tenir en compte que a Muro es diu dialectalment: Cabrantà. En canvi, sí que recullen el terme dialectal flare.
També incorporen, però, la forma correcta castellana, Collado, quan tots sabem que a nivell dialectal hom pronuncia Collao. Finalment, l’AVL recull la
partida de l’Amoroig i el barranc de l’Escorrupènia; en canvi els murers pronuncien
l’Almoroig i l’Escurruspènia.
- L’AVL recull, també, la partida del Braçal; òbviament, és un error; aquesta
partida es diu Bracal. Francisco
De Paula Momblanch (19593: 27), en pensa que vol dir “lloc de
verdures”. No té res a veure amb braç o
derivats.
- Pel que fa als criteris lingüístics, mostrem la paraula normativa i
les formes col·loquials es presenten en cursiva i entre parèntesi (aigüera [auiera]);
pel que fa a l’ús de la preposició medial, hem optat per posar-la entre parèntesi
(penya [de] la Mel)
en els contextos en què la gent no la reprodueix; quant als sufixos –ada, –ador i derivats, hem seguit el
mateix criteri que en la preposició medial; és a dir, posar-les entre parèntesi
(Para[da] del Sargento, la Cabranta[da],
les Montserra[d]es, etc.); i pel que fa a l’ús de castellanismes i de malnoms,
els hem respectat, tot transcrivint-los en cursiva: Padre Nuestro, casilla
de l’Estret, casilla de Turballos,
font del Uito, etc.
- Finalment, volem comentar que hem intentat recollir tota la toponímia
menor del terme de Muro, però que de segur que ens n’haurem deixat per
recollir. Valga aquest treball, però, per presentar-ne una bona mostra ben
representativa, si no tota, quasi tota.
Veny, Joan (1996), Onomàstica i dialectologia, PAM,
Barcelona, p 149.