Podeu comprar el llibre revisat i augmentat a l'Amazon: https://www.amazon.es/gp/product/B098JL3X2Q?ref_=dbs_m_mng_rwt_calw_tpbk_1&storeType=ebooks&qid=1648924581&sr=8-2
josep-vicent cascant i jordà
Avis,
bon vent i
barca nova!
Introducció
La manera com percebem el món condiciona, i molt, la forma
com designem les coses. En principi, aquesta percepció de la realitat la
percebem a través dels sentits, i aquests sentits es concreten en la capacitat
que té l’ésser humà de descriure la realitat, l’entorn, descriure emocions,
sentiments, afers, etc., mitjançant el llenguatge o en la capacitat innata que
té l’ésser humà de comunicar-se.
Aquesta comunicació es realitza, a banda d’altres formes,
mitjançant la paraula o el mot. La paraula o mot són estudiats per la
lexicologia, disciplina de la lingüística que s’ocupa de la competència lèxica
del parlant, entesa com una habilitat dins de la competència del parlant.
Aquesta competència lèxica del parlant és el resultat d’aprendre, de fer servir
la llengua en actes comunicatius concrets, de desplegar el material lèxic
dipositat al seu lexicó o el seu bagatge lèxic amb el corresponent vincle
sintàctic.
Segons Maria Teresa Cabré, la
competència lingüística parteix de la base que qualsevol parlant té una sèrie
de coneixement intuïtius sobre la seua llengua, coneixements que fan palesos en
el moment que la parla. Si no conegués l’ús específic dels mots o bé com es
pronuncia cadascuna de les unitats i com s’ajusten quan es combinen, no podria
interpretar fonèticament les frases ni fer-se entendre pels altres parlants de
la comunitat. Aquests coneixements previs intuïtius, aquestes habilitats del
parlant és allò que anomenem competència lingüística.
La paraula és el primer element de referència que el lliga
a la realitat, però no l’únic. El mot és element identificador, diferenciador
de l’individu, en el sentit social, cultural, generacional, etc. Les paraules
són elements bàsics amb una càrrega fonològica, morfològica, semàntica i sintàctica
pròpia i precisa que condiciona la correcta formació dels termes i que
asseguren la comunicació entre els diversos interlocutors.
En canvi, en un graó superior, el sintagma (conjunt de mots
o paraules), en tant que unitat lingüística, permet identificar la manera de
referir-nos a la realitat i no només de designar-la. Però els sintagmes no
permeten expressar encara tot allò que connecta els individus parlants amb la
realitat pròxima i remota. Seran les oracions, en un estadi superior, les que poden
matisar i definir el sentit referencial del sintagma. Per tant, amb les
estructures oracionals, hom pot interpretar la realitat, la manera d’entendre
el món; en definitiva de desxifrar l’entorn que l’envolta.
La terminologia, però, és la disciplina que s’ocupa de
l’estudi i de la recopilació dels termes especialitzats
i només té sentit amb els llenguatges d’especialitat i la comunicació.
Per als lingüistes, la terminologia és una part del lèxic
especialitzada per criteris temàtics i pragmàtics, però per als planificadors
lingüístics, aquesta disciplina és un àmbit del llenguatge en què s’ha
d’intervenir per reafirmar l’existència, la utilitat i la pervivència d’una
llengua i per garantir, a través de la modernització, la seua continuïtat com a
mitjà d’expressió. El seu objectiu és, doncs, la denominació dels conceptes,
mentre que la lexicologia designa.
La terminologia sol practicar sovint l’ordenació
sistemàtica de les entrades, enfront de l’alfabètica de la lexicografia del
lèxic comú. Presenta d’una manera ordenada el sistema conceptual d’una matèria
especialitzada; és a dir, mitjançant els camps semàntics.
Per tant, si la lexicologia s’ocupa de tot el conjunt de
paraules que coneix el parlant d’una llengua, la terminologia només se centra
en les paraules pròpies, en els termes, o bé d’un camp d’especialitat temàtica
(com la física, la química, etc.). Una paraula que forme part d’un camp
d’especialitat es converteix en terme i ací és on rau el nostre interès per
l’estudi que volem presentar tot seguit: l’estudi del lèxic del raïm i de vi
des del punt de vista lexicològic i terminològic, atès que descriu la realitat
d’un procés molt concret, l’evolució d’una planta en vinya i la transformació
del seu suc en vi. Es descriu el procés i és, potser, sinonímic d’altres
àmbits, però és terminològic quan denomina conceptes específics d’un terme i
presenta una realitat unívoca (sarment, cup, etc.).
Pretenem estudiar els mots d’aquests camps semàntics perquè
volem estudiar un poble, una manera d’entendre el món, una tradició cultural que
hi ha al darrere. Pretenem que aquests lèxics i termes no desapareguen, ja que,
si ho fan, deixen d’existir o, si són substituïts pel castellà, es converteixen
en una altra manera d’entendre el món. Dir Nochevieja
o Nit de cap d’any no és dir el
mateix: manifesten maneres d’entendre el món totalment diferent: és eixa nit
l’última de l’any o la primera de l’any? No s’entén el món igual parlant
castellà, català, francés, anglès, etc.
Tenint en compte aquests arguments sobre l’estudi
del lèxic que planteja Maria Teresa Cabré, el nostre treball vol centrar-se en
l’estudi d’aquests dos camps semàntics específics des del punt de vista
lingüístic, però volem extraure’l mitjançant la descripció etnològica i
històrica de tot el procés.
Val a dir, però, que a l’actualitat, hi ha gent particular
que any rere any té cura de les seues vinyes i produeixen vi per al consum
propi però és una tasca que va perdent-se amb el pas del temps per la logística
que comporta (cups, bótes, míldiu, etc.), i aquesta manera tradicional de
produir vi tendeix a desaparèixer i amb ella el seu lèxic específic. Sortosament, hi ha una revifalla en el
conreu del raïm i de producció de vi a la nostra comarca a través d’empreses
privades que promouen aquesta activitat econòmica, com ara Vins del Comtat, de
Cocentaina o Celler de la
Muntanya, de Muro, sense obviar les que han funcionat
tradicionalment a Beniarrés o Gaianes.
Nosaltres, però, volem descriure tot aquest procés sempre
des del punt de vista tradicional; és a dir, seguint el cicle vital de la
planta fins la verema i la transformació del most en vi, tal i com s’ha fet al
llarg dels segles. A banda de l’interès etnològic, és molt interessant el
vessant lingüístic, ja que el lèxic emprat, com els termes que fan referència
als conceptes, donen compte d’una llengua molt rica, i compartida amb la resta
del domini lingüístic del català, que malauradament va perdent-se a causa de
les interferències del castellà.
Aquest estudi, doncs, es divideix en sis parts: en primer
lloc, ens centrarem en el cicle vital del cep; és a dir, desenvoluparem tot el
procés de la vinya des que comença a brotar a la primavera fins que perd el
pàmpol a la tardor. Així mateix, descriurem les classes de raïm que s’han
produït tradicionalment a la nostra comarca, tant pel que fa al raïm de menjar,
o de taula, com també al de fer vi. Seguidament, descriurem tot el procés de la
verema; és a dir, des que es cull el raïm madur, la premsada del raïm, el suc i
el procés de fermentació dins el cup fins que és abocat a les bótes o tonells per
a obtenir el vi. A continuació, buidarem tot el lèxic específic d’aquests camps
d’especialitat; ço és els termes de la planta (cep, vinya, etc.), les classes
de raïm de la nostra comarca, (valencí,
moscatell, arcos, etc.), i els termes tècnics en el procés de la formació del
vi (xafar, xafigar, trastombar, cup, etc.). Posteriorment, farem
referència al món del raïm i del vi mitjançant refranys, frases fetes, locucions,
etc., que continuen vives a la nostra comarca o als territoris de parla
catalana. Finalment, en presentarem les conclusions i la bibliografia
consultada.
i. El cicle vital de la planta
Segons l’Enciclopèdia
Catalana, la vinya és una planta de la
família de les vitàcies, amb circells opositifolis, de fulles palmatilobulades
i irregularment dentades, flors petites en panícula i fruits en baia arrodonida,
en panícula, que constitueixen una fruita excel·lent i dels quals és fet el vi.
La gent del camp sol dir que la vinya, per se, és borda (com també els arbres fruiters); és a dir, no
produeix un raïm mengívol o de premsar. Produeix un raïm molt petit i de color
negre que, una vegada florit, desapareix. Per tant, si hom volia aconseguir un
raïm mengívol o per produir vi, l’havia d’empeltar;
és a dir, havia d’encastar-li un sarment ver (productiu d’una classe
determinada) al cep bord. Els camperols podien, i poden, obtenir un cep ver mitjançant
tres maneres: per empelt d’agulla, pel colgament del sarment ver directament a
terra i per aproximació.
L’empelt d’agulla: l’empelt d’agulla sol practicar-se pel mes
de març, tot just abans que comencen a florir els arbres o a brotar o moure la vinya o qualsevol altra planta. El procediment era el següent: el
camperol feia un clot profund a terra, tot rodejant el cep de peu bord, i el tallava
en rodó, ja que tot era soca, a l’alçada d’un pam de terra del clot fondo. El
cep era partit per la meitat; és a dir, se li practicava un tall fondo de tot
el diàmetre i se li encastava l’agulla; seguidament, es nugava amb un cordell i
es tapava de fang, de terra, etc., i als quinze dies o al mes se’n veia el
resultat: el sarment movia o brotava
pels ulls, borrons o mugrons de què
disposava.
L’agulla, òbviament, era un sarment ver; és a dir, de
varietat de raïm bo. Aquest sarment era repelat per la punta, per la vora, amb
una navalla d’empeltar, de fulla semirodona, que anava en disminució fins la
punta, per tal que entrés bé al tall que s’havia fet al peu bord.
A Muro, com també a Setla de Nunyes i al Comtat en general,
no es diu el sarment; hom diu la serment; és a dir, en femení i ha
hagut una assimilació vocàlica de la vocal pretònica a la tònica [aé>eé], [la
sermén].
Colgar el sarment ver directament a terra: aquesta opció era la
més fàcil però donava poc resultat, comparat amb l’empelt del peu bord, ja que
el cep no solia produir molt de raïm, no carregava
tant, i a més solia rebordonir-se més
aviat (al cap dels anys). Consistia a estacar o colgar directament a terra el
sarment que li interessés al camperol. Al clot que s’havia fet a terra, es
col·locava el sarment en forma inclinat, per tal que ascendís millor la saba, sàvia al Comtat, i es colgava o tapava
de terra. Sembla que es practicava molt poc i sempre amb la finalitat de no
gastar-se diners amb ceps empeltats. Al mes o als quinze dies d’haver realitzat
aquesta operació es comprovava si havia brotat o no.
Per aproximació: Aquesta manera d’aconseguir un cep ver es
realitzava tot tenint prop un cep al qual se li deixava un sarment llarg i es
colgava a terra, sense tallar, per on es volia que estigués el futur cep. Només
es colgava un pam de terra; és a dir, no es colgava en un clot fondo. El
sarment arrelava o enraïlava pels
borrons per on solia brotar i per a veure’n el resultat es necessitava un any o
dos. Passat aquest temps, es tallava el sarment del cep mare.
Tenint en compte aquestes formes d’aconseguir ceps vers,
els camperols preparaven el terreny que, passats tres o quatre anys, la vinya
començava a produir raïm. Al llarg de dos o tres anys, els ceps s’havien de criar; és a dir, se’ls havia
de donar forma. La forma que solien tenir era de diversos braços, d’on brotaven
sarments, com si fossen arbres baixets,
els quals, no tots, produïen raïm. El cep, el primer any, no donava raïm; podia
produir algun cabrerot (bagot, raïm
petitó).
Els ceps es podaven a finals de l’hivern, tot deixant
quatre dits per dalt del tronc amb borró, pel febrer,
quan la planta era morta, ja que pel
març el cep començava a plorar; és a
dir, la saba de la planta començava a
pujar, a córrer pel sarment i
gotejava per on se li havia practicat el tall.
Normalment, es deixaven dos borrons per cada sarment (un pam de sarment), amb
quatre braços per cep. La vinya és una planta que no necessita gaire aigua; es rega
el primer any de vida, quan és mallol o
joveneta. En ser gran, no en
necessita. Hom li posa adob i és treballada.
El tipus de terreny que li va bé a la vinya és un terreny tap; és a dir, és un tipus de terreny de
color més blanc, ‘patit’, el qual és molt pedregós amb poca terra; per la qual
cosa no reté l’aigua, no l’absorbeix i l’escampa. És un tipus de terreny molt
bo per a fer vi, ja que el gra restarà amb poca aigua però serà molt dolç. En
canvi, el terreny gros no és
l’adequat per a la vinya de fer vi, però sí per al raïm de menjar, ja que és un
tipus de terreny que presenta molta terra, amb poca pedra i trascola cap al seu
interior l’aigua i, per tant, sempre hi ha humitat; per la qual cosa el gra
tindrà molta aigua però en perdrà la dolçor.
La
producció dels ceps
Una vegada que el cep començava a produir raïm, el camperol
procedia a tallar, pel maig, aquells sarments que no en tenien, eren els xupladors; només es conservaven aquells
que tenien raïms, perquè així aprofitaven tota la força del cep i milloraven la
fruita. Aquest afer rebia el nom d’aclarir
el raïm, de desmuntar-lo.
En tant que el mes de maig sol ser un mes en què es
produeixen tronades i comença a fer calor, els camperols arruixen (ruixen) o sulfaten els arbres en general (ametlers,
albercoquers, etc.) i la vinya en particular contra les diverses malalties que
els pot causar la pluja, la calor, etc. En el cas de la vinya, la pluja i la
humitat causa la malaltia del míldiu
([mildÉw] a Muro) i, per tant, ha de ser sulfatada.
Tradicionalment, els camperols sulfataven la vinya amb
sulfat de coure, un producte químic de color blau, que protegia el pàmpol
d’aquest fong. Se sulfatava amb motxiles
o màquines, les quals els llauradors
es posaven a l’esquena i manxaven amb una palanca, tot projectant el líquid contra
el cep. Aquest líquid blavós solia incrustar-se dins els dits de les mans i
costava molt de traure-se’l. La vinya es desenvolupa millor en un terreny sec;
no necessita molta aigua ni humitat; per tant, aquesta operació es repetia cada
vegada que plogués.
A finals de maig i principis de juny, el sarment que tenia
raïm floria i escombrava; és a dir, perdia
la corfa que envoltava el futur gra i deixava veure el futur raïm.
Posteriorment, entre finals de juny i principis de juliol, els
sarments que presentaven raïm eren tallats per les puntes, despuntar-los era el seu terme, perquè tota la força del cep anés
al raïm i aquest es desenvolupés millor. No era convenient despampolar massa els sarments amb raïm perquè podia escaldar-los i podia assecar tot el raïm.
La vinya necessita airejar-se però no que li done
directament el sol, ja que el raïm es fa malbé. No és bo si el cep presenta
molta fulla o pàmpols; per això s’ha d’aclarir i se’ls ha de traure
l’acumulació de pàmpols, però no massa per tal que no s’escalde. Amb la calor,
el raïm madura; com més calor farà, més madurarà el raïm.
El raïm presenta diverses denominacions en funció de la
seua mida o grandària: raïm, el qual
apareix en la primera florada,
denominació que designa el conjunt del fruit quan floreix pel maig; cabrerot o cabrerotet: és un raïm més petit i en forma rodó que apareix a la segona florada; és a dir, a finals de
juny; finalment, el xanglot és un
tros de raïm.
El fruit que dóna la vinya pot ser primerenc, s’avança,
madura més prompte, tardà o normal;
és a dir, madura quan li és l’hora, a l’agost. Cap al 20 d’agost, el raïm pren
color. Quan comença a prendre el color, però no és madur, els llauradors ho
expressaven amb el terme ja pinta el raïm:
el raïm és verd però hi ha algun gra que canvia de color cap a negre, si el
raïm és negre i, si és blanc, el color és de madur, de canella.
Cap a finals de setembre, el raïm ja és bo per fer la verema; és a dir, collir-lo. Amb la
tardor, el pàmpol de la planta comença a agafar un color rogenc, si és de
varietat negra, i groc, si és de varietat blanca, fins que cau a finals de l’octubre-desembre.
I els ceps queden amb els sarments penjant fins al febrer en què hom torna a
podar la vinya i torna un altre cop el cicle anual de la planta...
ii. Varietats de raïm
Seguidament, presentarem les varietats ampelonímiques,
que s’han conreat tradicionalment a Muro, i per extensió, a la comarca
del Comtat, tant el blanc com el negre i el de menjar o de taula i el de fer
vi, blanc o negre. Abans
però, volem presentar un breu resum de la història de la vinya a la nostra
comarca, ja que és la història dramàtica d’un conreu majoritàriament d’aquesta terra
que pràcticament ha desaparegut en els últims 50 anys.
La comarca del Comtat ha estat tradicionalment vinatera i
ho demostra l’espectacular treball d’investigació de Francesc Jover i Domínguez, en el qual ja al segle XIII, Jaume I,
al Llibre de Repartiment, atorga
donacions de vinyes a cavallers cristians a la partida de la Plana. Jover realitza un estudi molt complet
de tota la història vinatera des dels orígens fins l’actualitat i ho fa mitjançant
el repàs històric i l’aportació de gràfics productius i demogràfics al llarg
dels segles. Òbviament, Cocentaina, serà la població del Comtat que més vi produirà
de tota la comarca. L’època daurada de la producció del vi abraçarà des de la
segona meitat del segle XIX fins l’aparició de la fil·loxera, el 1906, a la nostra comarca,
i ho demostra el fet que el 1911 es va construir una estació enològica a Cocentaina per a combatre aquesta malaltia, la
qual cosa demostra la importància d’aquest conreu al Comtat.
El mal, però, ja estava fet. Amb la fil·loxera desapareix
pràcticament tota la vinya de la comarca. Així i tot, hom va continuar fent vi
fins les dècades de 1960-1970
a nivell industrial, en què s’esdevindrà el remat final.
Els camperols del Comtat, si més no a Muro, van arrencar
els ceps que tenien als seus bancals per oliveres i ametlers perquè donava
millors rendes (als anys 60, 1 arrova d’oli, 12 litres, es pagava a
1.000 pessetes!), i això va provocar que s’arranqués pràcticament tota la vinya
del terme de Muro. A més, va començar una puixant indústria tèxtil que va
provocar l’abandó absolut del camp. La gent del camp volia treballar a les
fàbriques (al Bambú de l’Alqueria
d’Asnar, etc.), perquè segons se solia dir, qui
té renta al carrer, ni té renta ni té res. I pel que fa a la logística
de tot el procés; és a dir, tota la indústria auxiliar que girava entorn del vi
(cups, boters, cellers, etc.), va caure en desús o va desaparèixer i un
camperol que volgués continuar aquesta activitat econòmica en aquells anys ho
tenia molt malament.
A nivell particular, hom va continuar fent vi pràcticament
fins els anys 60-70 —n’hi ha excepcions, és clar, i a l’actualitat hi ha gent
que se’l fa a la manera tradicional—, quan ja pràcticament no hi havia una
logística que donés suport a l’activitat d’aquest afer, ja que les bótes eren
comprades de segona mà; els cuiros —recipient
per al transport del vi— eren llogats o van desaparèixer; els cups
s’utilitzaven per fer favors fins que van desaparèixer, etc. I els ceps van
quedar marginats als marges dels bancals i sempre amb la finalitat de ser
menjat, no de ser trepitjat...
Per exemple, els casos de Muro, Setla o Alcosser són
exemples de com aquesta activitat va desaparèixer per complet: només hem
localitzat un cup a Muro, al carrer Josep Bono, núm. 15; un lloc on és feien
cuiros per al transport de vi i d’oli, l’antic bar Bóta (actual restaurant
Dandy’s, a l’Av. de València, núm. 3); tres llocs on es venia vi a l’engròs: vi d’Emilieta, a l’avinguda de València,
núm. 12 (a l’actualitat hi venen butà), vi
de Cúol (a la plaça de l’Església) i vi
dels Cabeces (al carreret de la plaça de la Vila); referències a una persona que feia bótes, el boter, i Vinos Such, segons Francesc Jover (1988: 155). Aquest autor també comenta que podia haver-hi 1.250
cups en funcionament, a tota la comarca, a principis del segle xx sense tenir en compte el masos (1988:
159-160).
A Setla, hi havia un cup particular, el dels Poueros, a l’Av. de la 2a Germania, avui
desaparegut; un altre al carrer Serra, a la placeta que dóna al carrer Nou,
avui també desaparegut, i el particular del marqués de Setla al racó de la
plaça de l’Església, el qual va ser transformat posteriorment en el “club” del
poble i als anys vuitanta en el bar “Aixeta”.
I pel que fa a Alcosser, hi havia cinc cups segons ens va
comentar el cronista oficial d’aquesta població, Sergi Silvestre Pérez.
I tot això donà pas a l’actualitat en què s’ha perdut el
referent; és a dir, la gent que té menys de 70 anys ja no sap distingir el raïm
de taula del de vi, i menys encara les classes de raïm. La gent diu, “això és
raïm”. Tot és raïm; s’ha quedat el concepte genèric i s’ha perdut l’especificitat
del concepte. De fet, encara avui dia hi ha gent que es menja el raïm tot
pensant que és de taula però en realitat és de fer vi. En un període de 50
anys, s’han perdut els paisatges de vinya escampada per arreu del Comtat; s’ha
oblidat el període daurat d’aquesta comarca en la producció de vi, i a més i,
el que és més greu, s’han perdut el nom de les plantes, i les plantes mateixes.
S’ha perdut una manera d’entendre el món...
Qui viu del camp encara pot anomenar alguna classe de raïm,
sobretot, de menjar; de vi, ja no ho tenen tan clar... La varietat més coneguda
és el valencí, el moscatell i, tot apurant, l’aledo.
L’excepció ho confirma Beniarrés. Aquesta població ha sigut
l’única que ha aguantat estoicament el pas del temps i la tradició vinatera
encara hi perdura (la cooperativa Verge de la Cova Santa), ja que tot
just el 2006 es va commemorar el 50 aniversari de producció de vi. Les
varietats que premsen són quant al blanc, macabeu i, pel que fa al negre, giró,
primerenc, monastrell i roget. Com tot, i segons ens va comentar Vicent Jordà,
treballador de la cooperativa, la gent jove està arrancant els ceps per plantar
oliveres i ametlers: “no porten tanta faena com el vi...”. Probablement els
ceps més vells de la nostra comarca potser que es conserven a aquesta
localitat, de varietat Monastrell (veieu
els annexos fotogràfics).
Amb tots aquests precedents, hem intentat recollir totes les
classes de raïm que coneix la gent gran, tant si n’han menjat, treballat al seu
bancal, etc., com si l’han sentit nomenar però no el coneixen, tot partint de
Xavier Favà i Agud (2003). Poden
aparèixer duplicats; és a dir, n’hi ha que apareixen tant per menjar com per
fer vi i una mateixa varietat pot ser tant blanc com negre i també roig. Pel
que fa als raïms rojos, els hem catalogat dins els negres.
Paga la pena comentar, també, que a Setla, per exemple, la
varietat planta nova o verdiell (verdil, verdilet),
tot i ser de fer vi, es menjava i no es xafigava
o xafava. Al remat, de fer vi,
s’utilitzaven les varietats garnatxa, monastrell, malvesia, giró (gironet),
roget, boval, etc. De tota manera, hem volgut especificar per a que serveix
cada varietat de raïm, independentment si era transformat en vi o no:
De taula, o de
menjar:
Blancs o verdosos: aledo ([arédo]), cardenal ([cardenáli]), gateta,
grumet blanc [brumét], mamella de vaca, moscatell, moscatell italià, moscatell
romà, planta nova, valencí, verdiell (verdil,
verdilet);
Negres o rojos: alfonso lavallée ([laváll], [lavára]), arcos,
colló de gall ([bóto, bóta] de gall),
gateta, giró (gironet), mamella de vaca, raïm de clotet, roget, rosseti
([rosÉti[k]], a Beniarrés), valencí negre, vermell.
De fer vi:
Blancs: blanquet de [vérma], malvesia [malvasía], messeguera, moscatell, planta nova, valencí blanc, verdiell
(verdil, verdilet);
Negres: arcos, boval, cardenal ([cardenáli]),
garnatxa, giró (gironet), monastrell, roget, valencí negre, veremeta
([verméta]), vermell.
Finalment, el raïm de pansa sempre s’ha identificat
amb el moscatell. No tenim constància
que a Muro, o la resta de la comarca, s’assecassen panses. Aquestes provenien
del marquesat de Dénia.
Per què reben
aquestes denominacions les diverses varietats de raïm? Doncs perquè la seua
motivació semàntica obeeix a la percepció de la realitat. Segons Joan Veny (1993: 105-113), hi ha tres formes que en motiven la
formació semàntica:
1r,
la procedència geogràfica del cep; és a dir, designa un topònim (malvesia, valencí, garnatxa, carinyena, etc.);
2n,
l’antropònim o el nom de la persona que introdueix el cep (massanet, trobat, giró, subirà, etc.) i,
3r,
les característiques del cep, del raïm o del vi, també poden ser la base del
seu nom:
-
el color: blanquet,
raïm blanc, raïm negre, etc.,
-
l’alçada
del cep, com de parra: parell, parralet,
-
la
fulla: la forma (pampe-redó, pàmpol girat) i la qualitat (garnatxa
peluda, lledoner pelut),
-
el raïm: la forma ovoide, allargada (queixal de llop, mamella de vaca), la dimensió (gra-gros,
picapoll), l’olor, la flaire (moscatell); la maduració relacionada:
amb la seua precocitat (verdiell, tendral), i amb una festivitat (de sant Joan, de sant Jaume, de santa Magdalena,
de sant Martí); el destí segons qui
siga: raïm per fer panses (raïm de pansa),
destinat a fer vi (vinater), i destinat
a ser consumit com a fruita (raïm de balança);
la producció abundosa (carrega-rucs),
la qualitat baixa (afartapobres), i que
esquitxa (esquitxagós); i
-
el vi: vi de
peu, vi premsat, vi negre (ant. vermell), vi blanc (claret), el modern vi rosat, vi nou o novell, vi vell, vi d’agulla, etc.
I, finalment, pel
que fa a les parts de la planta, tenim:
Del cep: cep (bord o ver, xacela, patró), arrels (arraïls), soca, tronc i braços, sarment
(serment), borró o mugró (ull), pàmpol o fulla. En el seu conjunt
conformen la parra, el parral o la parreta, si s’emparra (s’emparrala) alta; és a dir, si es deixava alta per fer ombra als
portals dels masos, als patis, etc., o vinya, si es troba al bancal.
Del raïm: cabrerot, xanglot, raïm,
penjoll, gra, i raspa: brisa i rapa no
es fan servir a la zona del Comtat.
Del gra: gra, pell, carn, pinyol i
llavoretes.
Com a curiositat, volem comentar el cas del raïm de pastor, crespinell, raïm de llop, etc. Òbviament, aquesta
planta no té res a veure amb la planta que produeix vi, però rep aquesta denominació
popular, justament, pels raïms que produeix. S’ha creat per afinitat, per
imatge semàntica del raïm del cep. Aquesta planta també formava part de la
cuina tradicional del Comtat, ja que es bullia tendra, no granada, i s’amerava
amb vinagre uns quants dies i ja era bona de menjar. Servia per a acompanyar
les amanides i formava part de l’aigua-sal
o salmorra. També podia curar
diverses dolences.
iii. La verema
Aquest procés, que no és més que la collita del raïm,
començava cap a finals de l’agost. Normalment, començava unes dues setmanes
després que el raïm estigués madur: un color com de canella, el blanc i, quasi
un negre, el raïm negre; per tant, la verema ([vérma] al Comtat) o collita
començava a mitjan o finals de setembre.
Per collir el raïm, hom utilitzava unes tisores de veremar (o de [vérmar]) o un
estri anomenat falçó o falçonet perquè tenien la forma d’una
falç petita; de grandària per a una mà.
Mentre els collidors
feien la verema, hi havia qui es dedicava a transportar el raïm amb el matxo
cap al cup on hi havia una altra persona que estava xafant o xafigant el raïm.
El trepitjador solia portar unes espardenyes d’espart de sola basta, de dos dits de gros.
Un cup, el taulat, solia ser més llarg que ample i solia tenir
unes proporcions d’1,50 m de dalt per 1,50 m de costat. Estava conformat per una mena
de bassa tapada amb uns taulons de fusta, disposats l’un al costat de l’altre,
per on corria el suc del raïm, tot vessant-se dins el cup. A sobre del nivell
de terra, més alt que el cup, es dipositava el raïm. A sota del cup hi havia
una aixeta fonda per on eixia el most. Es trobava dins d’un soterrani que
s’accedia a través d’una rampa; ací també es trobava la premsa de biga o de gàbia.
I pel que fa a les bótes que havien de contenir el nou vi,
normalment es deixaven cap per a avall, una vegada buides del vi vell, per tal
que s’escorreguessen i estiguessen ben eixutes per a quan s’aboqués el nou vi.
Aquestes bótes solien contenir mare;
és a dir, estaven amerades d’una classe de vi determinat, el que li agradés al
propietari, de tal manera que quan hom abocava el vi novell, aquest agafava el
gust de la mare; ço és, del vi que havia amerat la bóta. La mare era el solatge
sec, polsim, d’aquell vi determinat.
El lloc on es xafava el raïm solia disposar de cup i de premsa
de biga o de gàbia. En altres llocs també hi podia contenir uns trulls per
dipositar el vi, una bomba manual per a trastombar
vi del cup al trull o als cuiros, bótes, etc., una destrossadora de raïm, la qual trepitjava el gra d’una manera
mecànica i, més modernament, de gronsa
(cf. el glossari del raïm i del vi) on s’abocava el raïm després de la verema i
separava el gra de la rapa.
Una vegada trepitjat el raïm, el most es deixava reposar
amb la raspa, dins el cup uns quants
dies, generalment 2-3 dies, fermentava un poc i, passat aquest temps, hom abocava,
trastombava el vi als cuiros, recipients fets de la pell del porc cosida, i dels cuiros a
les bótes. Per realitzar aquest afer, hom podia utilitzar bombes de succió, tot
apartant la rapa del suc. Als llocs on no disposaven de bombes, hom feia servir
recipients i es transvasaven de manera manual. Els llocs que disposaven de
trulls, els propietaris anaven barrejant el suc als diversos trulls per veure
si estava baix de sucre i el remenaven amb vares per cremar-lo, li afegien
alcohol, etc., tot això per fer-lo al seu gust. El raïm negre era aixafat en un
cup i el blanc en un altre.
Posteriorment, la rapa era premsada, rodada a braç, i el suc que donava corria per una canal al cuiro i
del cuiro a les bótes. Aquest suc premsat era barrejat amb el trepitjat, ja que
hom entenia que era igual de bo.
El procés canvia si era un vi per ser venut o per al consum propi; per tant, la rapa
era premsada unes quantes vegades en l’afer industrial mentre que només era
premsada una vegada en el procés casolà i el suc resultant es barrejava o no
amb la resta del raïm aixafat; en depenia de cada cas.
Acabat tot el procés, el premsat, les sobres, la brisa es
llançava o s’escampava pel bancal o no, a manera d’adob, i es rentava tot el
cup amb aigua perquè quedés tot ben nét.
Per fer el manteniment del vi a les bótes, el vinater solia
posar calç al tap i ensofrava les
bótes: consistia a cremar unes caneles de sofre dins la bóta per tal que l’aire
es cremés i no llancés a perdre el vi. Si es donava aquest extrem, el vi
esdevenia vinagre i, per aquest
motiu, hom disposava d’unes bótes específiques per guardar-lo. Normalment cada
casa solia tenir un bóta on hi havia vinagre.
Passats un parell de mesos, per la Puríssima (8 de
desembre), el vi ja era bo de
beure. Era aleshores quan als cups hom
penjava una branca de pi, tot indicant que hi havia vi novell per vendre;
l’expressió utilitzada era vi a ram.
Pel que fa als recipients i la seua capacitat, rebien
diverses denominacions en funció dels litres que hi podien contenir; així hi
havia:
1
bóta: 20 cànters (20
arroves), uns 240 litres,
1
tonell: 10-12 cànters (la meitat d’una bota), uns 120 litres,
1
cuiro: 4 cànters (4 arroves; 1 cànter = 1 arrova = 12 litres); a cada cuiro
podien cabre uns 48 litres;
1
barril: 2-3 cànters, més o menys 36 litres,
1
veixell: sinònim de barril; per tant, 2-3 cànters, 36-40 litres.
1
garrafa: 16 litres,
de vidre, de color verd i recoberta d’espart perquè no es trenqués.
S’utilitzava quan hom anava a comprar vi novell a les bodegues;
1
bóta: 1,5 litres;
bot, sinònim de botella, fet de pell d’animal cosit, amb una nansa per
transportar-lo a l’esquena, amb una boca molt estreta per on eixia un rallet
molt prim; i
1
porró: 1 litre;
de vidre, sinònim de botella, per a sobretaula; amb una boca molt estreta i la
base ampla. N’hi havia de dos tipus: la
catalana, de vidre més dur i quadrat i de raig més gros; i l’ampolla, de vidre més delicat, de base
rodona i de raig més prim. L’expressió utilitzada quan hom bevia en aquests
recipients era beure al gall, a gall, al gallet o a gallet
(aplicat també a les botiges, botijons, etc.).
I, finalment, pel
que fa a les parts de la bóta, hi ha: aixeta, dolla, tap (tapó) i boca. Solen ser de fusta de roure. També hi ha els dipòsits
d’acer inoxidable.
En definitiva, la manera tradicional de fer la verema i el
procés de transformació del raïm en vi variava de la forma industrial, ja que
hom feia vi per a casa i, per tant, hi havia manies: es feia com un volia i
l’industrial era per vendre... A més, cadascú tenia la seua tasca ben repartida:
mentre uns collien el raïm, altres carregaven el matxo i el portaven al cup; al
cup, hi havia uns altres aixafant-lo. I mentre uns homes premsaven la rapa, uns
altres omplien els cuiros, els transportaven i els transvasaven a les bótes.
A l’actualitat, si més no a Beniarrés, el procés és el
següent: després de la verema, el raïm arriba a la cooperativa i és abocat a la
gronsa, la desrapadora, i mitjançant uns tubs el raïm és disposat al trull i la
rapa va fora de l’edifici i posteriorment serà traslladada amb la brisa als
bancals.
Una vegada es troba el raïm al trull, hom el deixa uns dies
quiet per tal que vaja premsant-se per si sol. Passats un dies i abans que
fermente, es buida el most, anomenat flor,
del trull a un altre trull (estan numerats) a través d’unes mànegues. Aleshores
es premsa el gra que hi resta: la premsa treu la brisa, les deixalles, per un
lloc i el suc, mitjançant unes mànegues, a un altre: un trull sota terra. No es
barreja la flor amb el suc premsat, ja que la flor té molta més qualitat que el
premsat. Seran tractats de manera diferent,
però tots dos seran remenats i transvasats d’un trull a un altre, sempre per
separat, amb metamisulfit.
Seguidament es buidaran els trulls; es rentaran; es trauran
els solls, les brutícies, etc., i s’hi tornarà a posar el suc, metamisulfit i
finalment serà filtrat i passat a dipòsits d’alumini on serà envasat. El vi
serà bo de beure passats tres mesos.
Per concloure, podem dir que sembla que a l’actualitat no es
fa el vi tot utilitzant una única classe de raïm: a Beniarrés, per exemple, és utilitzat
monastrell, giró i roget. Són barrejades 3 varietats de raïm. El percentatge n’és:
100% d’una varietat per 50% d’una altra i per 50% d’una altra varietat.
iv. Glossari del raïm i del vi
Abreviacions
* sense
documentar
+ uneix
dos elements sintàctics
< provinent
de
>
resultant de
adj. adjectiu
ant. antic
CD complement
directe
cf. campareu
amb
CN
complement del nom
DCVB Diccionari Català-Valencià-Balear, A.M.
Alcover i F. de B. Moll.
DECLC Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana, Joan Coromines.
ed. edició
etc. Etcètera
Etim.
etimologia
f femení
GDCL Gran Diccionari de la Llengua Catalana,
Enciclopèdia Catalana.
m masculí
pl. plural
pr.
abstr. pronom abstractiu
sing. singular
SN
sintagma nominal
SPREP sintagma
preposicional
subs.
substantiu
SV sintagma
verbal
v verb
v intr. verb
intransitiu
v tr. verb
transitiu
Barril:
m Segons el GDLC, d’origen incert,
probablement d’un radical gàl·lic barr-
que és la base dels mots barral i barricada, bóta petita, de secció
transversal circular o ovalada, proveïda generalment de sis cèrcols que té la
finalitat de contenir líquids. Aquest recipient pot ser de roure (americà o
francés...), d’acer inoxidable, etc., i presenta els elements següents:
- Aixeta:
f D’origen incert, probablement
deriva del verb aixetar, derivat de deixatar ‘diluir, afluixar o desfer alguna
cosa ferma o sòlida’, del llatí EX-APTARE ‘deslligar’, vàlvula d’accionament
manual que, adaptada a l’orifici d’un recipient o a l’extrem d’una conducció,
regula l’eixida d’un fluid. Aquest terme encara s’usa al Comtat encara que està
desapareixent en favor del castellanisme grifo.
- Boca:
f Segons el GDLC del llatí vulgar
BUCCA ‘galta, boca botida’, que anà suplantant l’ús de OS, ORIS en la
significació de ‘boca’, obertura semblant o comparable a la boca, obertura que
serveix d’accés (eventualment, d’eixida). Als barrils, bótes, etc., hi ha una
boca per on s’omplen de líquids o per rentar quan són buits. És la forma
habitual que utilitzen els habitants del Comtat.
-
Dolla: f Del germànic fràncic
*DULJA ‘tub’, ‘canó’, part buida, generalment cilíndrica, de determinats
instruments i certes peces mecàniques que serveix per a engrapar l’eina o
acoblar-hi un mànec, per a articular o subjectar entre elles les peces d’una
màquina i per a la funció de coixinet de fregament. En tant que part d’una
tonell, bóta, barril, etc., la dolla és cadascuna de les anelles o cèrcols
metàl·lics que acoblen o engrapen cadascuna de les parts de fusta que conformen
el recipient. Al Comtat és viu.
- Tapó:
f Tap. Del germànic fràncic *TAPPO,
emparentat etimològicament amb TAPA, peça de suro, de fusta, de cautxú, de
plàstic, de vidre, etc., generalment troncocònica, que, introduïda o adaptada a
la boca d’un recipient de boca relativament estreta o d’un conducte, intercepta
la comunicació del seu contingut amb l’exterior. Al Comtat fan servir la forma tapó, bé siga per diminutiu amb el
sufix –ó, o bé per influència del
castellà i eren de fusta però hom també
podia fer servir espigons de dacsa amb la mateixa funció.
- Calç:
f Del llatí CALX, CALCIS, òxid de
calci impur, obtingut per escalfament de la calcària a alta temperatura. Al
Comtat, hom posava aquesta substància als taps de les bótes amb la finalitat
que no hi entrés l’aire, una vegada el most havia passat tot el procés
(remenar, aquietar, ensofrar, etc.) i el tap havia de restar tapat.
Aquest recipient rep diverses denominacions en funció de la
seua capacitat; així, tenim que el barril pot contenir 2-3 cànters, 2-3
arroves, ço és més o menys 36 litres:
- Arrova:
f Rova. Prové de l’àrab vulgar ar-rub’a ‘quarta part’. Mesura de pes
equivalent a ¼ de quintar. La rova catalana val 26 lliures i equival a 10,4 kg. Segons Limorti i Paya, ESTHER (vegeu la nota
27) l’arrova tenia una mida exacta de 11,545 litres
corresponent a l’arrova lleidatana. Al Comtat, i segons el sentir popular, l’arrova
equivalia a 12 litres,
si fa no fa. Aquest pes també s’aplicava a les olives o a qualsevol fruita...
- Bóta:
1. f Derivat de bot, amb terminació femenina
per influx de TUNNA ‘tuna, bóta’, recipient destinat a contenir líquids
(generalment begudes alcohòliques), més llarg que ample, de secció transversal,
circular o oval i més gran al ventre que a les testes. Al Comtat, les bótes
solien tenir una capacitat d’uns 20 cànters; ço és, uns 240 litres. Encetar la bóta i Obrir la bóta eren expressions utilitzades per referir-se al tast
del vi per primera vegada o per omplir un porró, etc. Fer mare, expressió que feia referència a contagiar un vi amb el
gust d’un vi millor. Aquest vi millor era el conjunt de solls i restes seques
dipositades al fons de la bóta que, en entrar en contacte amb el vi novell o el
que hom volia millorar, se n’impregnava i n’agafava el gust. 2. f
Bot. Prové del llatí vulgar
BUTTIS ‘recipient de cuiro per al transport del vi’, cuir, generalment de boc, que cosit i empegat, serveix per a
contenir vi i altres líquids. La diferència que presenta amb el cuiro (vegeu-ne l’entrada) era la seua
capacitat: 1,5 litres
i molt més petit i que es feia amb la pell d’altres animals. Podem dir que era
un sinònim de botella.
- Boter:
m Persona que té l’ofici de fer
bótes, especialment de vi. El substantiu està format per bot + -er, sufix amb
valor d’ofici. A Muro, com també al Comtat, aquest ofici ha desaparegut i ha
quedat en l’imaginari col·lectiu a través malnoms (el boter de Muro) i en antigues referències locatives: el bar Bóta
(l’actual restaurant Dandy’s a l’Av. de València, núm. 3, de Muro), el qual era
el lloc on es llogaven cuiros.
- Cànter:
m Càntir. Del llatí CANTHARUS ‘copa
gran de dues nanses’, atuell portàtil, més ample de dalt, que del peu, amb una
nansa a la part superior central i dos brocs, un per a omplir-lo (tòt) i
l’altre, més petit (galet), per a beure. També correspon a l’antiga mesura de
capacitat per a líquids dividida en dotze porrons. Efectivament, el cànter era
la mida utilitzada per a l’oli i presentava una equivalència d’una arrova, ço
és 12 litres;
per tant, 1 cànter = 1 arrova (vegeu la nota 27). Es feia servir el terme
cànter per equivalència amb l’oli, però no s’omplien els cànters de vi:
s’omplien els cuiros. Els cànters s’omplien d’oli. Els llanterners eren els
encarregats de fer aquests atuells i solien ser de llanda o ferro.
- Cuiro:
m Cuir. Del llatí CORIUM ‘pell d’home
o animal’, pell adobada, caracteritzada pel gruix o per la seua duresa, o bé
pell en brut sense adobar, de bestiar gros. Efectivament, en el cas que ens
ocupa, el cuiro era un recipient, fet de la pell del porc, per a transportar el
vi. El cuiro tenia una equivalència de 4 cànters (= 4 arroves = 48 litres).
- Garrafa:
f D’origen incert potser del persa o
de l’àrab qarâba ‘atuell per a
transportar aigua’, a través d’un àrab vulgar qaraf i després de l’italià caraffa,
ampolla ampla, de coll curt, que sol anar revestida de vímets, d’espart, etc.,
per defensar-la millor dels cops. Al Comtat, les garrafes solien tenir una
cabuda d’uns 16 litres
i eren de vidre, generalment de color verd. Es feien servir quan hom anava a
comprar vi novell als cellers, bodegues
a Muro.
- Porró:
m Derivat de porra o de porro, vas de
forma bulbosa o cònica que es prolonga per la part superior en un broc gros,
per on hom l’omple, i per la part inferior, en un altre de llarg que arrenca de
prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de
líquid en decantar convenientment el vas. Podríem dir que és sinònim de botella
i es feia servir per a sobretaula. Amb una capacitat d’1 litre i fet de vidre,
al Comtat n’hi havia de dos tipus: la
catalana, de vidre més dur i quadrat i de raig més gros; i l’ampolla, de vidre més delicat, de base
rodona i de raig més prim. L’expressió utilitzada quan hom bevia en aquests
recipients era beure al gall, a gall, al gallet o a gallet; en
definitiva, beure tot posant la forma com un gall: el cap mirant cap dalt i la
boca oberta com si cantés (com un gall).
- Tonell:
m Tona (del llatí TUNNA i aquest del
cèltic TUNNA ‘pell, cotna; bot; barril’). Segons el GDLC, bóta grossa d’una
capacitat de més de 500
litres. Aquest no és el cas al Comtat, ja que el tonell
solia tenir una equivalència d’uns 10-12 cànters (si fa no fa 120 litres) i el sentir
popular considerava que corresponia a la meitat d’una bóta (240 litres). Segons
l’etimologia del terme sí que pot presentar aquest significat ja que està
format pel radical ton + -ell, sufix amb valor diminutiu i
fossilitzat, que literalment vol dir ‘tona petita’...
- Veixell:
m Vaixell. Sinònim de Barril. Del
llatí VASCELLUM, diminutiu de VAS, -IS, ‘vas’, ‘recipient’, bóta grossa,
especialment destinada a contenir vi. Segons Coromines (DECLC: IX, 55), en
particular ha designat barrils i bótes de vi i és d’ús corrent a tot el català.
Hem sentit aquest terme a una persona de 73 anys, de Setla de Nunyes, i sempre
com a sinònim de barril, el qual
tindria una cabuda d’uns 40 litres, si fa no fa.
- Ensofrar: v tr. De sofre, sotmetre
alguna cosa a l’acció de l’anhídrid sulfurós produït per la combustió de sofre.
Efectivament, en el tractament del most a les bótes, se solia cremar canales de
sofre a l’interior de la bóta per tal que cremés l’aire del seu interior amb
una doble finalitat: d’una banda perquè no
es piqués el vi (cf. l’entrada Vi);
i de l’altra perquè, el mosquit del vi no s’acostés a la bóta, el qual també
podia llançar a perdre el vi.
- Canela:
f Candela. Del llatí CANDELA, forma
culta de la popular i antiga Canela, cilindre afuat de qualsevol matèria cèria
que envolta una metxa de cotó lleugerament torçuda i que fa una flama lluminosa
quan hom l’encén. Al Comtat s’usa i s’ha usat la forma popular canela i no pas
la seua forma culta i es pronuncia [kanÉlE].
- Metamisulfit:
m Sulfit. Qualsevol sal de l’àcid
sulfurós. El sulfit, anomenat tradicionalment metamisulfit (a Setla de Nunyes, als anys 50-60), i a l’actualitat metasulfit, era una mena de gotes que es
comprava a la farmàcia, les quals es posaven dins les bótes o als seus taps per
matar el mosquit del vi i que aquest no llancés a perdre el vi. A Beniarrés ens
digueren metasulfito.
- Escórrer:
v tr. Del llatí EXCURRERE ‘córrer cap
a fora’, deixar anar, fer córrer, el líquid d’un recipient, d’un indret, fins a
l’esgotament. En el cas de les bótes, tonells, barrils, etc., al Comtat, hom
les preparava per contenir el nou vi tot disposant-les cap per a avall i
deixant anar les restes, impureses, etc. que hi podia tenir.
- Brutea:
f Brutícia. De brut, allò que lleva
la netedat, la puresa, de quelcom. Al Comtat hom fa servir el terme
patrimonial, format per BRUTUS + -itia>bruticia>brutesa>brutea, per
designar tot allò que no està net, aplicat en qualsevol camp semàntic i, per
suposat, al camp del raïm i del vi.
- Fermentar:
v tr. Sinònim de Bullir, del llatí
FERMENTARE, produir fermentació d’una substància; és a dir, procés de
transformació d’un substrat orgànic produït pels enzims de llevats, bacteris o
fongs i que s’esdevé amb despreniments de gasos o sense. Efectivament, en el
sentit popular del Comtat, es diu que el vi bull
(cf. Bullir); és a dir, fermenta,
crema el sucre del most i dóna com a resultat el vi. En aquest procés hi
apareixen uns gasos tòxics que fins i tot en podia produir la mort. L’expressió
utilitzada quan hom notava aquesta mena de gas era picar el nas; és a dir, es notava al nas i molestava, picava el
nas.
Bodega:
f Castellanisme. Celler. Del bizantí
APOTHEKE ‘dipòsit, magatzem’, botiga on hom ven vins i altres begudes. Al
Comtat s’utilitza aquest terme per designar els llocs que venen vi i els llocs
on reposaven les bótes particulars. Antigament, hom penjava una branca de pi a
les entrades dels cellers per manifestar que hi havia vi a ram; és a dir, vi novell a venda (cf. l’entrada Vi). Les persones majors del Comtat utilitzen
el terme celler per referir-se al rebost (cast. dispensa) de les cases
antigues. Era en aquest lloc on eren disposades les bótes, si més no les
mitjanes i petites, si hom no tenia cap altre lloc on guardar-les.
Cabàs:
m Del llatí *CAPACEUM i derivat de
CAPAX ‘que té cabuda’, recipient constituït per un material flexible i proveït
de dues nanses que serveix per a contenir o traginar runa, sorra, etc.
Tradicionalment han estat construït d’espart o de cautxú i a l’actualitat, de
plàstic. També hi ha el cabàs de palma,
de forma més rodona i amb més cabuda. Hom sol utilitzar-los al camp per collir
qualsevol fruit; en el camp que ens ocupa, el raïm en el procés de la verema
(cf. Verema).
Cep:
m Del llatí CIPPUS ‘fita clavada,
estela, tronc colgat per a entrebancar l’enemic’, i per extensió soca emergent
de terra o altres objectes per a entrebancar o travar, soca de la vinya i vinya
cultivada en forma baixa. Efectivament, aquest terme s’usa al Comtat tan per
descriure la soca de la planta com també la planta en si mateix però en forma
baixa, ja que del contrari rep el nom de parra o parral.
- Colgar:
v tr. Del llatí COLLOCARE ‘situar,
col·locar, cobrir el foc’, derivat de LOCUS ‘lloc’, posar (alguna cosa) dins un
clot i cobrir-la amb la terra, la sorra, la cendra, etc., la qual hom havia
tret en fer el clot. Al Comtat, hom encara fa servir aquest verb per designar
el procés de plantació d’un cep, o de qualsevol arbre, al bancal.
- Mallol:
m Del llatí MALLEOLUS ‘martellet;
sarment de vinya tallat en forma de martell o crossa per plantar-lo’, diminutiu
de MALLEUS ‘martell’, vinya novella, o cep jove, plantada d’un any ençà.
Efectivament, al Comtat hom fa servir aquest terme per a referir-se a un cep
jove, però no té per què ser del primer any; normalment es fa referència a
aquell cep que encara no ha produït cap raïm.
- Parra(l)
(El): m Segons el GDLC d’origen incert, però, tenint en compte també el
sentit antic de ‘glorieta, emparrat’, potser d’un gòtic *parra, -ans ‘clos;
glorieta, reixat’, segurament del mateix origen preindoeuropeu que donà barra, vinya no podada com a cep i amb
els sarments enlairats i recolzats en suports. Al Comtat, hom fa la diferència
entre parra i vinya tot just per la disposició que hi presenta: vinya, podada i
baixa en un bancal i parra(l), alta i ocupant marges, patis, portalades, etc.,
fins i tot podria presentar-se com a sinònim d’ombrall.
- Emparrarlar(-se): v tr. i pronominal Emparrar. De parra, donar a una planta forma de
parra, formar amb ella un emparrat. El verb està format pel prefix em- ‘amb si’ + -parr- + -ar (sufix verbal de primera conjugació). A Muro i Setla
(de Nunyes) hom usa la forma emparralar(-se). Probablement aquesta forma nasca
d’em- + parral + -ar>emparralar. Coromines (DECLC, VI: 301) la documenta a Eivissa però no pas al Comtat,
terme que sí que s’utilitza amb el significat esmentat.
- Secar: v
tr. Assecar. Del llatí SICCARE ‘secar’, fer tornar sec; traure la
humitat (d’alguna cosa). Aquest verb era l’usat en tot el català fins que el va
desplaçar el modern assecar. En
el camp que ens ocupa, és la forma verbal usada al Comtat per a referir-se a
qualsevol planta, arbre que s’ha assecat; és a dir, s’ha mort.
- Vinya: f Del llatí VINEA i derivat de VINUM,
forma femenina substantivada de l’adjectiu VINEUS, -A, -UM ‘del vi, relatiu al
vi’, planta que produeix el fruit del raïm i del qual hom extrau el vi.
Efectivament, com s’ha dit, la vinya és el conjunt del ceps baixets disposats
en un bancal; en aquest cas seria antònim de parra(l). Al Comtat aquest terme
és força viu.
- Camà(-da),
-(d)es: f Camada, de cama
(del llatí vulgar CAMBA, però potser d’origen preromà), passa llarga, gambades.
A camades, locució adverbial que fa
referència ‘a grans passes, corrents’. Al Comtat (Muro, Setla i Beniarrés) hem
sentit que la vinya es disposa al bancal en forma de camaes; la qual cosa pot significar que hom la disposa ampla, no
espessa; és a dir, entre cep i cep hi ha una distància de ‘grans passes’. Ací
el terme se’ns fa transparent...
- Carregar:
v tr. Del llatí vulgar CARRICARE,
oprimir amb el seu pes. Amb aquest verb hom fa referència, a la comarca del
Comtat, que la vinya fa molta producció de raïm; és a dir, produeix molts
quilos de fruita. L’expressió utilitzada és: la vinya és molt agraïda i carrega molt...
- Pam: Del llatí PALMUS i derivat de PALMA
‘palmell’, mesura lineal aproximativa, consistent en la distància que hi ha
entre el cap del dit polze i el del dit petit, tenint la mà oberta i els dits
estesos. Efectivament, aquesta és la mesura que utilitzava un camperol per a
empeltar un cep bord: l’alçada d’un pam de terra.
- Terreno:
m Terreny. Segons el GDLC, del llatí TERRENUS ‘terrè’, extensió de terra
quant a la seua natura, els accidents, etc. Conjunt de roques, blanes o dures,
que té una composició, gènesi o fàcies comunal. Efectivament, en parlar del
tipus de terreny més idoni per plantar vinya, hom en diferencia dos:
- Gros/Gord (castellanisme): adj. del llatí GROSSUS ‘gras; gruixut’,
que té un volum considerable, que ultrapassa el volum ordinari. L’expressió
utilitzada terreno gros fa referència
a un tipus de terreny que no reté l’aigua en superfície i trascola cap al seu
interior. És un tipus de terreny, de color marronenc, que presenta poca pedra i,
per tant, molta terra, molta molla. Tindre molla, fa referència a tenir molta
terra. A l’hivern sol convertir-se en aiguamoll; és a dir, fangós, no trascola,
i a l’estiu s’esquerda, se’n resseca molt sovint, però davall presenta saó i
sempre hi ha humitat. Aquest tipus de terrenys no és el millor per plantar
vinya de fer vi; de menjar, pot ser bo, el gra tindrà molta aigua però en
perdrà la dolçor.
- Tap:
adj. Segons Joan Coromines (VIII:
289), prové d’una arrel TAP creada sobre el so de piconar materials o
esclafar-los, amb petits xocs, tornant-los compactes: ‘capa de terra gredosa afetgegada
fins a consistència quasi pètria’. D’acord amb la tradició popular del Comtat,
el tap és un tipus de terreny més
blanquinós, o blanc, ‘patit’, que és molt pedregós amb poca terra. Terreno tap és un tipus de terreny molt
bo per a la vinya de fer vi, ja que el gra restarà amb poca aigua però serà
molt dolç; és a dir, tindrà molt de sucre i per tant, més graduació.
Un cep
pot ser:
- Bord:
m Del llatí vulgar BURDUS ‘mul,
híbrid de cavall i somera’, dit d’un arbre que no produeix fruit, silvestre, no
empeltat. Hom fa la diferència entre el peu
europeu i el peu americà, com a
conseqüència de l’entrada de fil·loxera (cf. nota 16), ja que aquest insecte
destruïa els ceps europeus però no pas els americans. A Beniarrés vam sentir el
terme xacela per designar el peu bord
americà. D’acord amb el que ens van dir, és un peu que no es desenvolupa (es cria, ens van dir) en terrenys on hi
ha raïm; en terrenys nous sí; és a dir, on no hi havia res abans sembla que sí
que es desenvolupa bé. Cap dels grans diccionaris o enciclopèdies recull el
terme; només Coromines (DECL, IV: 889) recull el terme jacera ‘jaç, a plena de bestiar’ i jaçal ‘paratge que el bestiar ha deixat ple d’adob, però ja no hi
dorm’, derivats de jaure; però no estem en condicions d’afirmar
que la xacela beniarrera presente una
afinitat semàntica amb aquests mots. Si forcem un poc la imaginació, podem
pensar que en lloc d’haver ‘adob de bestiar’ o un ‘jaç ple de bestiar’, pot
haver ‘conjunt de ceps bords que conformen un terreny’. És una hipòtesi que
deixem oberta...
- Rebordonir-se:
v pronominal De bord, restar una
planta com aturada en el seu desenvolupament, seca i esquifida. El verb està format per –re ‘tornar a’ + -bordon- (del francés bourdon
‘mentida’?) + -ir ‘sufix verbal de
tercera conjugació + -se (pronom) ‘a
si mateix’; és a dir, tornar a fer-se bord, dolent, ha perdut la part vera,
bona, etc. Efectivament, al Comtat, hom diu que la vinya tendeix a fer-se
borda, passat un temps, si no se la tracta; torna al seu estat primigeni.
- Ver:
m i f Del llatí VERUS, -A, -UM, dit de l’exemplar més pur dins la seua
espècie, la classe millor (en oposició a fals,
a bord). Efectivament, aquest terme
s’utilitza al Comtat per designar una varietat (la que siga) bona i és antònim
de bord. Com s’ha dit, la viny, com
també els arbres fruiters, és borda i ha de ser empeltada perquè produesca
fruits.
- Empeltar: v tr. Segons el GDLC, probablement d’un llatí vulgar *EMPUTARE, del
llatí clàssic IMPUTARE, de PUTARE ‘podar’, fer un empelt; és a dir, acció de
fer dues o més parts (tija, tronc, branca, etc.,) de plantes diferents de
manera que el conjunt es comporte com una sola planta. Com s’ha dit, en el camp
de la vinya hi ha dues maneres d’empeltar: d’agulla (cf. Sarment) i d’escut (cf.
nota 7) i sempre tenen la finalitat de fer productiu un cep.
Quan a expressions utilitzades referides
al cep, la vinya, etc.:
- La vinya, la parra, els ceps s’han de criar: Expressió utilitzada al Comtat per manifestar que la vinya, o
qualsevol altre arbre o planta, és jove, és novella i necessita el seu temps
perquè es desenvolupe. És molt curiós que la gent del camp parla dels arbres,
de les plantes, etc., com si fossen persones, ja que, seguit seguit, empren
aquesta terminologia per a parlar de la formació dels vegetals; en definitiva,
com si fossen nens petits que estan creixent: està patida (la planta...), és
jove, plora (cf. Borró), té una ferida, està viva,
morta, etc.
Un cep
consta dels elements següents:
- Arraïl:
f Arrel. Del llatí RADIX, -ICIS
‘raïl, rel’, >raïl, amb aglutinació de l’article la: la raïl>la arraïl. Quant a arrel<rel<raïl, és a dir, l’evolució moderna de raïl. Òrgan de les plantes superiors,
generalment axiforme, de simetria radiada, sempre privat de fulles i proveït
d’elements conductors, especialitzat en la fixació de la planta i en l’absorció
d’aigua i de substàncies químiques que hi són dissoltes. Aquesta és la forma
que s’utilitza al Comtat i molt viva: arraïls
de la vinya, de les plantes, etc.
- Enraïlar:
Arrelar. v intr. Fer, criar arrels
una planta, fixar-se al sòl mitjançant l’arrel o les arrels. Al Comtat hom
empra aquest verb per designar el procés de fixació de les arrels a la terra.
- Borró:
m Del llatí BURRA ‘borra’, a causa de
la pelussa dels borrons, gemma ovoïdal o fusiforme constituïda per una coberta
de fulletes modificades (catafil·les) estretament imbricades, sovint piloses,
que protegeixen una porció de teixit meristemàtic en fase de repòs, destinat a
originar un brot o una flor. Al Comtat s’usa el terme borró per designar per on brotarà una flor, una branca, etc.
- Mugró:
m Sinònim de Borró. Segons el GDLC d’origen incert, probablement d’un llatí
MUCRO, -ONIS ‘punta’, però pot presentar una base preromana, papil·la situada
al centre de l’arèola mamària, amb petits orificis on desemboquen els conductes
galactòfors. Al Comtat, no és un terme general però que sí que s’utilitza per a
designar per on brotarà una planta, etc., encara que la més habitual i comuna siga
borró.
- Ull:
m Sinònim de Borró. Del llatí OCULUS,
òrgan fotoreceptor dels animals capaç de formar imatges de l’objecte emissor o
reflector de llum. Per extensió, nom donat a algunes coses, o part d’algunes
coses, que recorden un ull per llur forma, posició o aparença: brot, borró, per
on la planta creix. Efectivament, al Comtat, el borró també es diu molt ull: aplicat a qualsevol cosa que siga
vegetal per on pot brotar.
- Començar
a plorar: v + SPREP, expressió
metafòrica utilitzada que hom fa servir per manifestar que la saba fa l’intent
de pujar pels sarments, branques, cimals, etc., i goteja, plora, pel tall que
se li ha practicat com a conseqüència de la poda a finals de l’hivern. (cf. La
vinya, la parra, els ceps s’han de criar).
- Córrer
la sàvia (saba): v + CD, com al
cas anterior, aquesta expressió, molt utilitzada al Comtat, manifesta que el
món vegetal està despertant del repòs de l’hivern i comença a circular la saba
pels teixits vasculars de les plantes. Pel que sembla, hi ha dues pujades de
saba al període vegetatiu de la planta: finals de l’hivern i principi de la
primavera i al mes d’agost.
- Sàvia:
f Castellanisme. Saba. Segons el
DGLC, probablement del llatí SAPA ‘vi o most cuit’, líquid que circula a través
dels teixits vasculars de les plantes i que consisteix en aigua amb substàncies
minerals i orgàniques dissoltes. Al Comtat, hom fa servir el terme en castellà.
- Moure:
v tr. Sinònim de Brotar, del llatí
MOVERE, posar en moviment. En sentit figurat, les persones grans dels pobles
del Comtat fan servir aquest verb per a referir-se que un borró brota: que mou, que comença a desenvolupar-se a
finals de l’hivern i principis de la primavera. També es fa servir aquest verb
quan els animals es troben en zel. (cf. La
vinya, la parra, els ceps s’han de criar).
- Rebrotí(ns):
m Sinònim de xuplador(s) (cf.).
Rebrot. De brot, brot nou. Del gòtic *brut.
Branqueta tendra, en fase de creixença, novellament originada a partir d’una
gemma. Al Comtat hom designa rebrotí per
aquells brots nous d’arbres, ceps, etc., que es tallen quan sobren o que es
respecten si estan formant-se. En el cas dels ceps, si no tenen raïms, es
tallen (cf. Despuntar).
- Braç:
m Del llatí BRACHIUM, cadascuna de
les dues extremitats toràciques de l’home. En el cas que ens ocupa, té un
sentit figurat, ja que el braç fa referència als cimals, a les branques
centrals d’un arbre, un cep, etc. Efectivament, al Comtat, i parlant de ceps,
hom diu que un cep presenta un parell de braços des d’on eixiran els sarments,
i d’ací els raïms, etc.
- Pàmpol:
m Sinònim de fulla. Del llatí
PAMPINUS ‘fulla de vinya; sarment tendre’, fulla del cep. Efectivament, al
Comtat hom fa servir aquest terme per definir la fulla de la vinya, com també el
de la figuera.
- Aclarir:
v tr. Del llatí CLARUS, -A, UM + el
prefix a- amb valor modificatiu i
serveix per formar verbs + el sufix verbal de 3a conjugació –ir: acció de fer clar. Fer menys fosc,
menys obscur. Amb aquest verb hom fa referència al procés de traure els pàmpols
dels ceps per tal que la llum del sol incidesca sobre els raïm i maduren.
Aquest procés hom el realitza pel mes de maig-juny... Aquest verb també fa
referència al procés de depuració del vi: quan es cola, etc., per tal de traure
els solls i impureses que hi pot contenir... (cf. Vi)
- Arruixar:
v tr. Ruixar. Del llatí
ROSCIDARE<ROCIDUS, -A –UM ‘ple de rosada, ple mullat’ i derivat també de
ROS, RORIS ‘rosada’. Llançar un líquid de manera que caiga dividit en gotes,
una quantitat de grans, etc., de manera que caiguen disseminats sobre algú o
alguna cosa. Sulfatar el cep. Efectivament, amb aquest terme es designa el
procés de ruixat amb sulfat de coure la vinya pels mesos de maig-juny, tot just
en haver plogut per tal de prevenir el fong del míldiu. Al Comtat es diu
[aruiSár] segurament per un mal tall sil·làbic com ara [amóto] o [arádio], etc.
- Sulfatar:
v tr. Sinònim de Ruixar. De sulfat
(qualsevol sal o èster format per substitució dels dos àtoms d’hidrogen de
l’àcid sulfúric), efectuar la sulfatació de les plantes. Per a realitzar
aquesta tasca, hom fa servir màquines de
sulfatar o motxiles (motxilles),
les quals són polvoritzadors emprats en la sulfatació de les plantes, arbres,
etc. En el cas que ens ocupa: la vinya o el parral.
- Míldiu
(de la vinya): m fong Plasmopara viticola, el qual
ataca els pàmpols i els raïms del cep; és per això que ha de ser ruixat amb
coure, com s’ha dit. Al Comtat hom pronuncia [mildÉw] (cf. nota 11).
- Despampolar: v tr. De pàmpol, del llatí PAMPINUS
‘fulla de la vinya’, ‘sarment tendre’, fulla del cep. Amb el prefix des-, literalment vol dir traure la
fulla (els pàmpols) d’un cep: efectivament, això és el que passa quan els ceps
presenten moltes fulles: se les ha de treure perquè hi entre el sol...
- Fulla:
f Sinònim de Pàmpol. Del llatí FOLIA,
plural del neutre FOLIUM ‘full’, inicialment usat com a mot col·lectiu i estès
després a designar cada fulla de les plantes, òrgan laminar de creixement
limitat que apareix lateralment a la tija o a les branques. Al Comtat, s’usa
indistintament fulla/pàmpol per descriure les fulles d’un cep
o d’una figuera.
- Serment:
f Sarment m i f. Del llatí
SARMENTUM, derivat de SARPERE ‘esporgar la vinya’, branca d’un cep o d’una
parra. Efectivament, amb aquest terme, es designa a la comarca del Comtat,
cadascuna de les branques que conformen un cep. A Muro, com també Setla i
Beniarrés, hom diu usa el terme en femení amb una assimilació fonètica de la
vocal pretònica en /e/: sarment>serment; la
serment.
- Agulla:
f Sinònim de Sarment (en l’empelt). Del
llatí ACUCULA ‘agulleta’, diminutiu d’ACUS ‘agulla’. Barreta de metall o d’una
altra matèria dura terminada en punta. Al Comtat hom fa servir aquest terme per
designar cadascuna de les branques que poden ser empeltades; és a dir, s’aplica
a qualsevol branca que pot ser empeltada: vinya, arbres fruiters, etc. Rep el
nom d’agulla per allò d’acabar en
punta per tal de ser encastades al tronc, cimal, etc., d’un arbre (cf. Empeltar).
- Desmuntar: v tr. i intr. Sinònim d’Aclarir. De muntar, el qual prové del llatí MONS,
MONTIS ‘muntanya’, amb el prefix des- +
el sufix verbal de 1a conjugació ar-,
separar les parts, les peces que formen un tot. En el camp que ens ocupa, hom
fa referència al tallat de sarments, pàmpols, etc., del cep per tal que hi
entre el sol, la claror etc.
- Despuntar: v tr. De punta (llatí PUNCTA ‘estocada,
punxada amb arma blanca, participi de PUNGERE ‘punxar’), trencar, esmussar, la
punta d’alguna cosa. En el camp que ens ocupa aquest terme fa referència al
procés de tall dels sarments que comencen a ser massa llargs i se’ls despunta
per tal que tota la força del cep vaja als raïms: com a conseqüència d’aquest
procés, els raïms es fan més grans.
- Xuplador:
m adj. Sinònim de Sarment. Que xupla.
Aquest adjectiu prové del verb xuplar; xuclar. Segons el GDLC, xuplar prové
d’un encreuament entre xupar i xuclar,
com ara tatxa, de taca i mancha i que es diu molt al Comtat. Probablement d’un llatí vulgar
*SUCTULARE, derivat de del llatí clàssic SUGERE, Apilar els llavis a una cosa
de manera que l’aire exterior no puga entrar a la boca i, llavors, fer una
aspiració, especialment per traure’n el líquid o suc que conté. Per extensió, extraure
un animal la sang d’un altre animal, d’una planta, etc. En el cas que ens
ocupa, aquest terme designa els rebrotins (cf.), els sarments que no presenten
raïm que ‘xuclen’ la saba dels sarments que tenen raïm, cosa que provoca que
els raïms no es desenvolupen tant. Per aquest motiu, hom els talla per tal que
tota la força del cep vaja als sarments que tenen raïms.
- Soca:
f Probablement d’un cèltic *tsukka, corresponent al germànic stokk ‘garrot’, part del tronc d’un
arbre o arbust pròxima a les arrels. Efectivament, amb aquest terme hom designa
la base del cep, o de qualsevol altre arbre, al Comtat.
- Patró:
m Sinònim de Soca, del llatí
PATRONUS, ‘protector, defensor, patró’, arbre que suporta l’empelt. En el cas
dels ceps, el patró és la soca borda que ha de ser empeltada.
- Peu:
m Sinònim de Soca, del llatí PES,
PEDIS, base, soca que serveix de suport a una altra part d’un objecte que li
serveix de sosteniment; fonament. Al Comtat, aquest terme es fa servir en
qualsevol soca borda que ha de ser empeltada, com ara, per exemple, això és una bresquillera (un presseguer)
amb peu d’ametler.
- Tronc:
m Del llatí TRUNCUS, -A, -UM ‘tallat
de l’arbre o del cos’, tija principal, gruixuda i lignificada, d’un arbre o
d’un arbust; en aquest cas del cep i de la vinya i és la forma en què hom la
utilitza al Comtat.
Cup:
m Del llatí clàssic CUPA ‘bóta’, recipient
sobre el qual hom trepitja el raïm i on el most es transforma en vi.
Efectivament, a la comarca del Comtat aquest terme continua ben viu.
- Abocar:
v tr. Segons l’Enciclopèdia Catalana,
acció de buidar (un
recipient) abaixant-ne la boca (inclinant-lo, ajaient-lo, capgirant-lo, fent-lo
caure). En el cas que ens ocupa, aquest verb fa referència a buidar els
cabassos plens de raïms a la desrapadora. Antigament, s’abocava el raïm al
taulat del cup. Al Comtat, no s’aplica en el procés de transvasar líquids, el
qual s’usa amb el terme trastombar (cf.).
- Desinfectar:
v tr. Sotmetre algun objecte o algun
ésser viu a la desinfecció. El verb està format pel prefix des- + infectar (del
llatí INFECTARE, INFICERE ‘tenyir, tacar, embrutar’). En el camp semàntic del
raïm i de vi, aquest terme fa referència al procés de neteja del cup, de la bóta,
etc. (traure la brutícia, solatges, etc.) amb la finalitat de preparar-los per
a incorporar-hi tot el procés de l’aixafat.
-
Espardenyes (d’espart, de careta): f Calçat
de sola de cànem trenat (o espart o jute), puntera i taló de roba gruixuda,
empenya feta amb vetes (o també amb roba gruixuda) i generalment amb dues vetes
que es lliguen al turmell. Hom utilitzava les d’espart en el procés d’aixafat
del raïm sobre el taulat del cup: també n’hi havia que aixafava el raïm descalç
(cf. nota 21). Solien ser d’espart per trepitjar millor el raïm; les ‘de
careta’ s’anomenaven així per allò de la puntera quan era d’ús corrent;
‘d’avarques’ quan la sola era de goma, de ‘roda de camió’, però que no tenen res
a veure amb les mallorquines; i ‘de masero’
quan aquest calçat va desaparèixer de l’ús corrent i només el feien servir la gent
del camp, però sense valor despectiu.
- Netejar:
v tr. Del llatí NITIDUS, -A, -UM
‘clar, pur’ + -ejar que indica
reiteració en l’acció, fer treure la brutícia o allò que hi és de més. Efectivament,
aquest verb s’aplica en tot el procés de neteja del cup, les bótes, etc.,
després de fer-los servir.
- taulat
(El): pr abstr. i adj. Sinònim
de ‘cup’. Expressió utilitzada per designar el conjunt del cup i els taulons
que tapen el cup. El terme naix del llatí TABULA ‘post, tauló’.
- Temperatura: f Del llatí TEMPERATURA ‘constitució regular, temperatura’, expressió
numèrica del grau de calor de l’organisme o qualsevol cosa que desprenga calor.
En el cas del raïm i del seu suc, la temperatura té a veure amb el procés de
fermentació del most en vi, mitjançant el procés del cremat del sucre i de
l’oxigen que hi ha dins les bótes o els cups.
- Trastombar:
v tr. Sinònim de transvasar: fer passar d’un vas a un altre, trafegar. Aquest verb
és molt típic a la comarca del Comtat i s’usava antigament en el procés del
transvasat del suc resultant del procés del premsat o aixafat del cup a les
bótes o als trulls, o entre bótes o entre trulls. En l’actualitat, s’ha quedat
fossilitzat en aquest camp d’especialitat. El verb està format pel prefix tras-<trans- llatí, el qual significa ‘a través de’ i denota posició o
direcció a través o transversal + tombar
v tr.: ‘posar una cosa de l’altre
costat, fer anar a baix, endarrere, a l’esquerra, la part que era dalt, al
davant, a la dreta; girar’. ‘Fer caure allò que estava dret’. Segurament, la
idea original seria aquesta: moure les bótes per transvasar-les; posteriorment
només s’habilitaria i designaria el procés de transvasat entre recipients. Cap
dels grans autors, el DCVB, els diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana, etc.,
recullen el terme. Només Joan Coromines al DECLC (VIII: 554) recull ‘el
trastombat’, però amb una altra accepció: ‘trastornat’, aplicat a les ovelles quan
mengen una herba determinada i els senta malament..., però no en l’accepció que
ens ocupa.
- Embut m Del llatí tardà IMBUTUM,
participi de IMBUERE ‘mullar o amarar, impregnar’, estri
de metall, vidre o material plàstic que té la forma d'un con buit invertit, amb
un tub d'escolament en el vèrtex, el qual serveix, posant-lo al forat o al coll
d’una bóta, ampolla, etc., per a abocar-hi o trafegar-hi un líquid, gra, etc.
Al Comtat es feien servir en el procés del transvasat del vi a les bótes.
-
Trull: m Segons l’Enciclopèdia Catalana, premsa de vi,
cup. Aquest substantiu prové d’un hipotètic *troclu<torclum<TORCULUM
i derivat de TORQUERE ‘retòrcer, esprémer retorcent’. Hem sentit aquest terme
només a Beniarrés, i sempre amb un significat de ‘dipòsit’ i no pas de
‘premsa’. Efectivament, encara que a l’actualitat signifique ‘dipòsit per
contenir quelcom’, el terme no ha perdut la idea original, ja que quan hom
aboca el raïm, el gra va premsant-se pel seu propi pes; va assentant-se per ell
mateix i en provoca ‘la flor’: el suc de major qualitat resultat del premsat
per si sol.
- Xafar,
xafigar: v tr. D’origen onomatopeic i expressiu, aixafar: variant més
moderna de xafar; deformar (una cosa) per comprensió, aplanant-la,
disminuint-ne el gruix. Trepitjar, esclafar. Al Comtat, s’empren indistintament
tots dos sinònims (xafar, xafigar) i s’usen en qualsevol context. En el cas del
raïm i del vi, aquests verbs s’usen per designar el trepitjat, amb els peus,
del raïm dalt del taulat del cup. L’expressió utilitzada era Xafar a peu.
Gronsa:
f Tremuja. Segons l’Enciclopèdia Catalana, dipòsit
generalment gros, en forma de tronc de piràmide o de tronc de con invertits,
que funciona com un embut, en el qual hom acumula i emmagatzema diverses
matèries, que hi són posades per la seua part superior i ixen per la inferior,
i que, disposat sobre un aparell classificador, triturador, etc., o sobre un
forn, els alimenta, o sobre un camió, un vagó, etc., els carrega. Joan
Coromines escriu gronça al DECL (IV:
673 i VIII: 752) i la deriva d’un gal *CRONTICARE/*CRONTIARE ‘bressar’,
‘bressol’, ‘sacsar’, ‘brandar’, ‘trontollar’ > GRONXAR/gronçar/engrunçar.
Efectivament, la gronsa és una mena de dipòsit amb un caragol sense fi que va
removent el raïm i en separa el gra de la rapa. Aquest terme el va usar Vicent
Jordà, treballador de la cooperativa vinatera de Beniarrés, per designar el
lloc on es deixava el raïm. Però només la va fer servir ell, ja que quan
preguntàvem a la gent si coneixia aquest terme, sempre l’identificaven amb
l’almàssera de fer oli (l’oliva segueix un procés semblant) i el designaven amb
el terme ‘destrossaora de raïm’, ‘trituradora de raïm’. El terme exacte
seria Desrapadora, terme no usat al
Comtat, i d’ací la varietat semàntica per designar aquest afer.
- Desrapadora:
adj. Sinònim de gronsa: que desrapa o que serveix per traure’n la rapa. Aquest
terme, com també rapa, no s’utilitza al
Comtat (cf. Raspa). Com s’ha dit, hom
fa servir els termes més amunt esmentats i raspa,
però que seria el terme exacte per designar l’eina que separa el gra de la
rapa. L’adjectiu està format des-
‘que treu’ + rapa ‘raïm despullat de
grans’ + -dora ‘acció de...’.
- Destrossa(d)ora: adj.
Sinònim de Trituradora. Que destrossa
o serveix per destrossar. Segons el GDLC de l’Enciclopèdia Catalana, derivat de tros i aquest potser del llatí THIRSUS, hi degué influir
fonèticament el català trossar ‘arremangar’,
‘posar la càrrega damunt d’un animal, i destrossar
‘arrabassar a algú la seua càrrega’, presenta el significat de rompre,
deformar, gastar, desballestar (alguna cosa) posant-la en tan mal estat, que no
és bona per a res, que hom no pot aprofitar-la, que no té adob possible. Com la
gronsa, la destrossadora era una màquina que xafava el raïm i funcionava com a
substitutiva de l’aixafat manual amb els peus. Hom hi abocava cabassos de raïm
per la part superior mentre que una altra persona rodava una maneta que activava
uns rodaments per on passava el raïm i li’n treia el suc. Al Comtat, hom
pronuncia [destrosaóra]. La pasta restant del gra era passada per la premsa (veieu
els annexos fotogràfics).
- Tritura(d)ora:
adj. Sinònim de Destrossadora. Que tritura o que serveix per triturar. Màquina
manual en forma de piràmide invertida que redueix a trossos més petits una
matèria sòlida; en el cas que ens ocupa, el raïm. Aquesta màquina va substituir
el procés d’aixafat del raïm amb els peus, com s’ha dit. L’adjectiu està format
pel verb triturar (del llatí tardà
TRITURARE ‘esmicolar’) + -(d)ora
(acció de...).
Planteriste:
m i f Planterista. Persona que es dedica a conrear planters per
vendre’n les plantes joves. En el camp que ens ocupa, és aquella persona que es
dedica a preparar planter de vinya per a la seua venda. Al Comtat, com també a
la major part del català occidental, és molt habitual utilitzar el sufix amb
valor d’ofici –iste al masculí
singular: psiquiatre, taxiste, oficiniste, ‘bariste’, etc.
Premsa
(de biga, de gàbia): f Del llatí
PRESSARE, freqüentatiu de PREMERE ‘prémer’, amb /-m-/ per influx de prémer,
màquina constituïda bàsicament per dos elements plans o cilíndrics, generalment
l’un fix i l’altre mòbil, disposats de tal manera que per accionament mecànic,
hidràulic o pneumàtic poden agafar entre ells i estrènyer una cosa per
subjectar-la, esclafar-la, esprémer-la, estampar-la, imprimir-la, etc. En el
cas del raïm, la premsa era la màquina que espremia al màxim els grans del raïm
donant com a resultat el most que posteriorment fermentarà. Tradicionalment al
Comtat es feien servir les ‘de biga’ o ‘de gàbia’, les quals eren unes màquines
que espremien el gra manualment, fent servir una barra que anava rodant per un
caragol sense fi escorrent el gra. L’expressió utilitzada era ‘rodar a braç’;
és a dir, feien rodar la barra pel caragol sense fi i premsaven el raïm. Les
premses de fer oli (de ferro), amb els esportins, també s’han utilitzat per
premsar el raïm quan hom no disposava de la premsa de biga o de gàbia.
- premsat
(El): pr abstr. i adj. Conjunt de restes, sobres, en definitiva,
la brisa que ha passat per la premsa. Aquestes restes eren llançades al bancal
com a adob o simplement eren llançades. Al Comtat no es fa servir el terme brisa.
Raïm: m. Del llatí vulgar RACIMUS,
variant del llatí RACEMUS, ‘gotim’ ‘gotim del fruit de la vinya’, ‘gra de
raïm’, fruit comestible de la vinya constituïda per una panícula de fruits en
baia, de diversos colors formats per una pellofa, la polpa i unes quantes
llavors. Al Comtat el raïm és el conjunt dels grans i de la rapa i hom diu que
apareix en la primera florada;
és a dir, el fruit que floreix pel maig. Pel que fa a les parts del raïm, n’hi ha:
- Cabrerot:
m Bagot. Segons el GDLC, potser d’un
abegot ‘abellot, vagarro’, aplicat al raïm no madurat i inútil, o directament
del cèltic *BEKOS ‘abella’, amb la mateixa metàfora. Gotim de raïm que resta al
cep després de la verema; carroll. El DECLC (II: 370) recull el terme cabrerot però no li dóna un origen. Sí
que en pensa que pot haver-hi una contaminació de bagot. El Costumari català de Joan Amades (13: 22)
recull el terme cabrot amb el mateix
sentit: raïms que resten al cep després de la verema. El DCVB (2: 790) recull
de cabrerot: ‘m raïm que és més tardà que els altres i queda sense collir al
temps de la verema’. El recull a Castelló, València, Alcoi, Pego i Alacant. L’etimologia
que dóna al terme és: ‘derivat pejoratiu de cabrer’.
Al terme cabrer, recull: ‘singló de
raïm’ i el recull a Lleida, al Pla d’Urgell i a Segarra. Podem interpretar que
el terme prové de cabrer>cabreró>cabrerot; és a dir, amb el sufix –o, -ot, el qual designa
diminutiu, com ara bassó, bassot ‘bassa petita’, garró, etc. En tant que deriva de cabra, podem pensar que és un raïmet
menjat per les cabres o pels cabrers. És la mateixa semblança que el raïm de pastor: raïm de muntanya, de camp,
en oposició al raïm de vinya, a la vinya. Al Comtat hom diu que apareix a la segona florada (finals de juny) i la tradició
popular també diu que hom no havia de collir aquests raïmets i havien de ser
deixats per als ocellets, ja que tots tenien el dret de menjar; en definitiva,
era donar gràcies a Déu pels fruits rebuts i demostrar humilitat.
- Gra:
m Del llatí GRANUM, cadascuna de les
baies del raïm. Efectivament, al Comtat hom fa servir aquest terme per designar
el fruit de la vinya.
- Carn:
f Sinònim de Polpa, del llatí CARO,
CARIS, conjunt de part tendra, carnosa de l’interior dels fruits o d’altres
òrgans vegetals. Al Comtat hom fa servir aquest terme per designar la polpa del
gra de raïm.
- Llavor: f Sinònim de pinyol (cf.), del llatí LABOR, -ORIS, especialitzat en el llatí
vulgar hispànic de ‘producte agrícola’, embrió en estat de vida latent,
acompanyat o no d’endosperma i de perisperma i protegit per l’episperma. Al
Comtat s’empra el terme llavoretes
per designar les llavors que pot presentar qualsevol fruit: en aquest cas, el
raïm.
- Pell:
f Del llatí PELLIS, tegument
resistent i flexible que recobreix la superfície d’un cos. Quant al camp que
ens ocupa, la pell és la capa protectora del gra de raïm.
- Pinyol: m Sinònim de llavor (llavoretes) (cf.),
variant formativa de pinyó, i per extensió de pinya, part interna
llenyosa d’un fruit carnós; en aquest cas les llavors del gra del raïm.
- Penjoll:
m Sinònim de raïm. Segons el GDLC, probablement d’un llatí vulgar *PENDUCULUS i
aquest del llatí clàssic PENDICULUS, derivat de PENDERE ‘penjar’, grup de
fruits o de flors que pengen plegats formant pom o ramell.
- Raspa:
f Castellanisme. Rapa. Raïm despullat de grans. D’origen
incert, pot provenir d’una forma dialectal del sud d’Itàlia rappa ‘raïm, gotim’, pròpiament ‘grapa,
urpa’ del germànic occidental *KRAPPA. Al Comtat no s’usa el terme rapa; sempre fan servir raspa per designar l’esquelet del raïm
sense grans.
- Xanglot:
m Singló. ‘Gotim, raïm petit de
vinya’. Joan Coromines (DECLC [VII: 791]), pensa que aquest mot presenta una
contaminació amb bagot (cf. cabrerot)
i que en temps remots seria un terme comú i general, ja que en l’occità fan
servir el mateix terme amb el mateix significat. Al Comtat aquest terme
significa ‘porció de raïm’; és a dir, un raïm esgüellat, partit.
- Escaldar-se:
v tr. i pronominal. De cald
(del llatí CALDU<CALIDUS, -A –UM<CALERE ‘ser o estar calent,
escalfar-se’), abrusar-se els sembrats, una planta, etc., assecar-se l’escorça
d’una planta, per l’efecte de la calor excessiva, acompanyada, sovint, de vents
molt secs. Efectivament, aquest procés d’assecat es dóna als raïms quan hom
despampola, desmunta o despunta massa els sarments.
- Escombrar:
v tr. Del llatí vulgar *EXCOMBORARE
‘treure noses, destorbs’, del cèltic Comboros
‘amuntegament, entrebanc’, format per com-
‘juntament’ i bero ‘porte’,
llevar allò que embruta el sòl, brosses, neu, pols, etc., empenyent-lo a un
costat amb una escombra. En el camp que ens ocupa aquest verb presenta una
habilitació i té un valor figuratiu, ja que designa el procés de pèrdua de la
flor del raïm, tot deixant perdre la pellofa i deixant veure el futur gra de
raïm. S’entén com sinònim de netejar però
per si sol, sense cap ajuda humana, etc., només pel seu procés natural. Al
Comtat, hom fa servir aquest verb només en la vinya i l’olivera, ja que
aquestes varietats en florir formen una mena de bola que quan esclata escombra;
és a dir, perd la flor i deixa entreveure el futur raïm o la futura oliva. La
resta d’arbres no escombren; simplement produeixen una flor que en caure es veu
en el calze del futur fruit: l’ametla, la cirera, etc.
Quan a expressions utilitzades referides
al raïm:
- Pintar
el raïm: v + CD. Expressió
metafòrica utilitzada quan hom vol manifestar que el raïm està en procés de
maduració; és a dir, el raïm és verd però hi ha algun que altre gra que pren
color; sobretot el raïm negre. Aquesta expressió s’utilitza molt sovint al
Comtat i és utilitzada en qualsevol fruit que madura: les cireres, les figues,
etc.
- Raïm
d’escombros: SN (subs. +
CN) Expressió sentida només a Beniarrés i fa referència, en temps antic, a
utilitzar les sobres de raïm de menjar per a fer vi. Les varietats
utilitzades eren: Rosseti, Valencí i Roget. Amb aquestes sobres també es feia
alcohol.
- Raïm
de (fer) vi, raïm per al cup: SN (subs. + CN), subs. + SPREP Sinònims de raïm
vinater. Expressions que designen aquells raïms que han de ser premsats; no
consumits o menjats. Amb aquestes expressions hom diferenciava el raïm de taula
del raïm de xafar, de premsar; en definitiva, de fer vi. Aquesta expressió
encara és molt utilitzada al Comtat, si més no la primera.
- Raïm de pansa: SN (subs. + CN) Sinònim del raïm moscatell.
Varietat del raïm moscat que no era menjat ni premsat, sinó que es deixava
assecar al sol perquè és pansís; és a dir, panses. Al Comtat aquesta
denominació encara s’utilitza molt.
- Raïm
de pastor: SN (subs. + CN)
Sinònim de crespinell. Denominació
que rep el crespinell a la comarca del Comtat per afinitat amb els raïms que
produeix (cf. Cabrerot). És clar que
l’un no té res a veure amb el raïm.
- Raïm
de taula, de menjar, de lleis o de
plaça: SN (subs. + CN) Denominacions
que manifesten el raïm que ha de ser consumit; és a dir, menjat i són, alhora,
antònims del raïm de fer vi. Totes
aquestes denominacions encara són molt vives al Comtat; probablement de lleis o de plaça es troben en retrocés, ja que les vam sentir menys.
- Raïm
(que ve) primerenc (que s’avança, que s’adelanta): SN
(subs. + adj.) Expressió utilitzada per designar una classe de raïm que madura
aviat, prompte; per exemple Rosseti, Santjaume, etc. És utilitzada en qualsevol
fruit i és molt viva al Comtat.
- Raïm
(que ve) tardà: SN (subs. + adj.) Expressió utilitzada per
designar una classe de raïm que madura molt més tard; cap a final d’any; per
exemple, Aledo, Arcos, etc. L’antònim d’aquesta expressió és, tot just, raïm
primerenc.
Les
varietats que s’han conreat tradicionalment a la comarca del Comtat són:
-
Aledo: m. Cep emparrat de raïms
grossos i espaiats, de maduració molt tardana. Varietat de grans blancs,
ovalats i ben grossos. Té la pell fina i val per a menjar a causa de la seua
dolçor. ETIM. Segons Xavier Favà, nom d’origen toponímic. Prové de la localitat
d’Aledo, a la regió espanyola de Múrcia. A Muro, Aredo, per canvi de consonant l>r, tant típic en català.
-
Alfonso Lavallée: també lavall, lavara. m. Cep emparrat de raïms negres i grossos. Varietat de taula, de
grans grossos, rodons i apinyats. De polpa carnosa i blana, té un gust dolç i
una pell forta que en facilita el transport i la manipulació. Madura entre
mitjan agost i principi de setembre. Etim.
D’origen antroponímic, Alphonse-Lavallée, fill d’un jurista francès amb el mateix
nom (1791-1873, president de la
Société d'horticulture i creador de l’École
centrale des arts et manufactures, de París), va crear
aquesta varietat de raïm, el 1860,
a la ciutat francesa d’Orleans. Aquesta varietat és molt popular a
Alemanya, Suïssa i Bèlgica. En portuguès també rep el nom de Ribier i Royal. Es conrea a la Costera, la vall d’Albaida i al Comtat. A
Cocentaina, hem sentit alfonso lavara i
lavall; és a dir, s’ha desvirtuat el
cognom per ser un mot estrany al català o per alguna imatge mental del cep. Noteu
que tot i ser un antropònim francés, ha passat al català en castellà i hom no
diu alfons o anfons, que seria d’esperar, sinó alfonso. Xavier Favà no el recull al seu diccionari. A Muro i a
Setla n’hi ha molt però en desconeixen el nom: qui ens va proporcionar el nom
d’aquest raïm, en mostrar-li’n un, va ser Viveros
Manolo, de Cocentaina.
-
Arcos: m. Cep de raïms grossos i
apinyats. Varietat de grans negres, grossos i rodons, de pell forta. Fa un vi
de poc grau alcohòlic. Etim. Segons
Xavier Favà, és d’origen toponímic aragonés (serra d’Arcos, situada al nord de
la província de Terol) i antroponímic (Miguel
de). A Setla no es feia vi amb ell; es menjava. Segons el sentir popular
aquest nom li ve perquè hom penjava aquest raïm als arcs, als revoltons, a les
jàssenes de les cases i el deixaven pansir: es feia molt dolç i era menjat per
Nadal o passat sant Antoni (15 de gener).
-
Bota de gall: també boto. m. Colló
de gall. Cep emparrat de raïms rojos i grossos. Varietat de taula, de grans
grossos i ovalats. Té gust dolç i una pell forta que en facilita la
conservació. Etim. Nom que fa
referència, segons Favà, a la forma ovoide dels grans de raïm, semblantment com
els collons d’un gall. Terme eufemístic per evitar el terme colló de gall, mot
d’explícit contingut sexual i, per cert, marcadament antropocèntric. Al Comtat
s’ha perdut el referent i no saben a què es deu aquest nom però sí que empren
molt l’eufemisme “botons” per evitar el terme “collons”. És un raïm que ve
tardà, segons la tradició popular.
-
Boval: m. Cep de raïms grossos i
apinyats, de maduració tardana. Varietat de grans negres, rodons i ben grossos,
de pell forta i molla sucosa. S’usa per donar color al vi. Etim. D’acord amb Favà, des del punt de
vista morfològic, aquest ampelònim deriva de bou. Pel que fa a la seua motivació semàntica, deu fer referència a
un cep de més producció que no pas qualitat; és a dir, en produeix tant que
fins i tot podia afartar bous. A Muro o a Beniarrés el tenen molt sentit, però s’ha
perdut el referent i no saben a què es deu aquest nom.
-
Cardenal: m. Cep de raïms llarg i
ben espaiats, de maduració molt primerenca. Varietat de taula de gra negrós,
ovalat i molt gros; amb la pell fina. És ben dolça per menjar i també fa vi,
però de poc grau alcohòlic. Etim.
Segons Xavier Favà, nom que fa referència al color dels seus grans de raïm,
concretament d’un to morat, perquè aquest era el color de les antigues púrpures
cardenalícies. Es tracta d’una hibridació moderna, produïda a Califòrnia cap a
l’any 1939. A
Muro, aquest ampelònim hom sol pronunciar-lo [kardenáli] i a Beniarrés [kardenálik] i hom pensa que podria ser
d’origen italià.
-
Garnatxa: f. Cep de raïms
apinyats i mitjans; n’hi ha de blancs, de grisos i de negres. Varietat de grans
mitjans i rodons, de cua fràgil. Es pot menjar i guardar penjada, però sobretot
fa un vi alcohòlic de gran qualitat, encara que escàs. Etim. Nom d’origen toponímic. Prové de la localitat italiana
de Vernazza, situada en una famosa comarca vitícola de la Ligúria. Al Comtat,
s’ha perdut el referent i no saben perquè té aquest nom.
-
Gateta: f. Cep de raïms mitjans i
apinyats, de maduració primerenca. Varietat de grans rodons, tant blancs com
negres, de pell fina. Etim. Segons
Favà, incerta. Potser provinga de l’àrab gatta
‘alambic per destil·lar aiguardent’. Segons això, hauria de ser una
varietat indicada per convertir el seu most en aiguardent; per tant, amb un alt
contingut en sucre. Una altra interpretació podria ser la relació semàntica
entre l’ampelònim i diversos derivats del terme gat que serveixen per definir l’embriaguesa alcohòlica: gatera ‘borratxera’, engatar-se ‘emborratxar-se’, etc. La
gent gran de Muro, té sentit aquest ampelònim però no saben com és.
-
Giró: també gironet. Sinònim de garnatxa.
m. Cep de raïms mitjans i apinyats, de
maduració primerenca. Varietat de grans morats, rodons i petits; amb la pell
ben fina i una cua trencadissa. És molt dolça per menjar, però poc productiva a
l’hora de fer vi. Etim. Segons
Favà, d’origen català, nom que deriva del gentilici de Girona: gironí. Joan
Veny (1993: I, 108) també en dóna aquest origen; és a dir, antroponímic. Aquesta
terminació, sobretot en plural (-ins),
va ser interpretada com un diminutiu i del raïm
gironí es va arribar al raïm giró;
posteriorment, la mida reduïda dels raïms ha tornat a generar un segon
diminutiu al sud del País Valencià: gironet.
Pel que fa al seu sinònim, garnatxa,
probablement, alguna persona amb el cognom Giró
portés aquesta varietat al lloc on visqués i hi hagué un canvi en la
denominació del cep. D’ací la sinonímia entre els dos ceps. A Beniarrés encara
l’utilitzen per produir vi i ens comentaren que tant giró/gironet com garnatxa són sinònims.
-
Grumet: també [brumét]. m Cep
emparrat de raïms de taula espaiats i ben grossos. Varietat de grans grossos i llarguers,
grisos o vermells. Té un gust dolç i la pell molt forta per la qual cosa es pot
conservar penjada. Etim. Segons
Xavier Favà, nom que semblen derivar de grum
‘líquid coagulat’. La motivació semàntica és prou òbvia: el caràcter
pastós, poc liquós, de la polpa faria que la varietat no fos escaient per
vinificar a causa de la manca de suc. És a dir, produiria un vi grumós. La gent
gran de Setla ha sentit aquest ampelònim però no el coneix. A Beniarrés el
pronuncien [brumét/grumét].
-
Malvesia: f. Cep de raïms llargs
i espaiats; de maduració primerenca i poca productivitat. Varietat de gra clar,
mitjà i rodó; amb la cua dura. Fa un vi molt bo amb elevada graduació, però té
la pell molt gruixuda i no val res per menjar. Etim. Nom d’origen toponímic. Deriva de la forma romànica
Malvasia, adaptació del topònim grec Monembasia, ciutat portuària del
Peloponès. El cep (i el seu nom) van ser importats al segle XIV, durant la
dominació catalana de Grècia. L’èxit d’aquesta importació es basava en la bona
fama que tenien els vins grecs a tota la Mediterrània
occidental. A Muro i Setla, aquest nom el tenen sentit però no saben si és
blanc o negre. Hom el pronuncia [malvasía].
-
Mamella de vaca: f. Cep emparrat
de raïms llargs i espaiats, de maduració tardana. Varietat de grans grossos i
llargaruts, tant blancs com rojos; amb la molla cruixent i la pell forta. És
dolça per menjar i molt adequada per penjar. Etim.
Segons Favà, el nom fa referència a la forma ovoide dels grans de raïm;
semblantment com les mamelles d’una vaca. Com als ceps anteriors, als pobles
del Comtat tenen sentit aquest nom però no saben com és.
-
Messeguera: f. Messeguer. Cep productiu de raïms
grossos i apinyats, de maduració tardana. Varietat de grans daurats, mitjans i
arrodonits. Té un gust molt dolç i fa un vi d’escassa graduació alcohòlica. Etim. Nom d’origen antroponímic, segons
Favà. Deu provenir de Messeguer, un extens llinatge valencià que també apareix
a l’Aragó i a la Manxa,
ja que sovint els parlants donen a una planta el nom del seu interlocutor en un
nou territori (cf. Veny, Joan
[1993: 103-115]). A Muro i Setla i Beniarrés, aquest nom el tenen sentit però
no saben si és blanc o negre.
-
Monastrell: f. Cep de raïms
petits i apinyats; de maduració un xic primerenca. Varietat de grans negres,
mitjans i rodons, de pell forta. És dolenta per menjar, però fa un vi negre amb
força grau alcohòlic. Etim. Nom
que prové del llatí *monasteriellu
> *monasteriell >
monastrell, diminutiu del també llatí monasteriu
‘monestir’. El nom s’explica, en últim terme, per l’originària provinença
monàstica d’aquests ceps. I les raons de l’èxit de les vinyes monacals eren
bàsicament dues: la importància sacramental del vi en la litúrgia, i la fama
que els seus vins aportaven a uns monestirs que sovint servien d’albergs i on
la bona hospitalitat era més que proverbial. Encara s’utilitza a Beniarrés per
fer vi, però els beniarrers no saben per què té aquest nom
-
Moscatell: m. Moscat. Cep poc productiu, de raïms de
taula llargs. Varietat de grans llargaruts, clars (o foscos). És molt dolça per
menjar, però també val per fer panses o per fer aiguardent. Etim. Nom provinent del llatí tardà MUSCUM
(en català, ‘mesc’), terme general a totes les llengües romàniques. Tant moscat com moscatell, diminutiu, s’expliquen per uns raïms d’olor i gust
moscats, és a dir, que recorden el mesc. A la comarca del Comtat és força
conegut.
-
Moscatell italià: m. Cep de raïms
grossos i apinyats però que també poden ser espaiats. Varietat de grans grossos
i rodons, clars, blancs i daurats; de pell dura. El gra és més gran que el
moscatell romà i és molt dolça per menjar però menys que el romà. Etim. Gentilici referit al país
mediterrani, el qual assenyala la diferència amb el moscatell i amb el romà. En
tant que hom fa diferència entre l’italià i el romà, aquesta diferència es pot
donar per la dolçor que presenten totes dues varietats: el romà és el més dolç
per excel·lència. Al Comtat se’n produeix molt i és molt admirat. Favà no el
recull al seu diccionari.
-
Moscatell romà: m. Cep de raïms
grossos i espaiats. Varietat de grans grossos i llargaruts, tant blancs com foscos;
de pell prima. És molt dolça per menjar. Etim.
Gentilici referit a la ciutat de Roma, per indicar l’origen d’aquesta
subvarietat de moscatell.
Possiblement els parlants van escollir el terme romà per atribuir al raïm una
antigor “clàssica”, un suposat origen patrimonial. Com l’italià, el romà se’n
produeix molt i és força admirat al Comtat. Tradicionalment s’ha fet d’aquesta
varietat el licor de moscatell o mistela i les panses.
-
Planta nova: f. Cep de raïms
grossos, de maduració molt tardana. Varietat de grans verdosos, rodons i
grossos, ben cruixents. Val per menjar i també per fer vi, però de poc grau
alcohòlic. Etim. Aquest ampelònim
fa referència a una segona varietat de raïm de planta, d’introducció més recent, ja que pressuposa l’existència
d’altres plantes anteriors, més velles, que no dóna cap pista sobre quina va
ser l’època de la nova introducció, segons Favà. A Setla, n‘han tingut i sembla
ser com el moscatell de dolç i millor
que el verdilet (verdiell).
-
Raïm de clotet: m. Cep de raïms
espessos i carregats. Gra menut i llarg, d’un roig fosc. S’usa per fer vi. Etim. Favà (2001: 86-87), el presenta amb un petit clot a la part
inferior del gra i d’ací pot prendre el seu nom. A Cocentaina i a Setla, s’ha
utilitzat aquest ampelònim com a verset tot i haver perdut el seu referent
(vegeu l’apartat v. Frases fetes, refranys, locucions, etc., referides al món del raïm i
del vi). Així i tot, sembla que
era un raïm molt tardà que es menjava, molt dolç, pansit, per Nadal (cf. Arcos). A Beniarrés no el coneixen.
-
Roget: m. Cep de raïms grans,
espessos i apinyats. De gra rodó, de color negre i roig, tant clar com fosc i
de pell fina. S’utilitza per fer vi. Etim.
El seu ètim pren el nom d’una de les tres característiques que designa un
ampelònim; ço és el color del raïm i, per extensió, del gra: roig; en aquest
cas amb el sufix –et, amb valor diminutiu. En l’actualitat, encara s’usa
aquesta varietat per fer vi a Beniarrés. A la resta del Comtat, pràcticament ha
desaparegut.
-
Rosseti: f. Cep de raïms
allargats, de maduració primerenca. Varietat de grans rossos i grossets, de
pell forta. En produeix poc, però fa uns raïms de taula ben gustosos. Etim. Segons diversos autors europeus,
el raïm rosaki es documenta a França
a mitjans segle xix, com una
varietat provinent de Turquia (o d’Egipte). Per tant, aquestes fonts creuen que
es pot tractar d’un préstec lingüístic del turc, encara que no aporten cap dada
que ho demostre. Favà (2003: 118), documenta un vi francès tardomedieval
anomenat rosette o roséttique, ambdós derivats del francès rose <rosa
llatí, per la seua tonalitat rosada. En qualsevol cas, sembla ser d’origen
forani. A Setla i Muro, per exemple, aquesta varietat és molt coneguda i hom pronuncia
([rosÉti]); en canvi a Beniarrés, hom
pronuncia [rosÉtik]. Pel que fa al nom, hom pensa que en pot ser pel color:
rosat, rogenc.
-
Valencí: m. Cep de raïms llargs i
espaiats, tant blancs com negrosos. Varietat de grans grossos i ovalats, de
pell molt dura. Raïm de taula força dolç que també val per produir vi. Etim. Nom provinent de l’antic
gentilici àrab balansî ‘valencià’. Favà (2003: 141), també recull la forma balancí i per això creu que ha d’haver
una associació amb el terme general raïm
de balança, forma tradicional d’anomenar el raïm de taula. Aquesta varietat
és un de les principals per menjar com a fruita. A Muro i Setla, i a tot el
Comtat, se’n produeix molt i sempre s’ha menjat però no per premsar. A
Beniarrés ens van dir que podia haver estat premsat, ja que és molt dolç,
sobretot el negre, però al Comtat, hom no n’ha tingut el costum. Sembla que a
Ibi, l’Alcoià, hi ha una varietat de valencí rosat.
-
Verdil/verdilet: m. Verdiell. Cep de raïms mitjans i
apinyats, de maduració ben primerenca. Varietat de grans verdosos i rodons, de
pell final. És de gust dolç i fa un vi molt bo, amb considerable grau
alcohòlic. Etim. Segons Favà, molt
explicable pel color verdós que té aquesta casta de raïm primerenca, fins i tot
quan està madura. A Muro i Setla, se n’ha conreat; semblava el moscatell per
allò de la dolçor. Era més bo que la varietat planta nova. Al Comtat en general, aquest ampelònim es menjava; a
Benimarfull però, sembla que també es premsava (cf. la nota 18). De fet, sembla
que era el primer que es premsava de tots els raïms, segons ens van dir a
Beniarrés.
-
Veremeta: f. Cep de raïms
apinyats, grossos i allargats. Varietat de grans rodons, negres i mitjans. Fa
un vi amb elevat grau alcohòlic. Etim.
D’acord amb Favà, nom que fa referència a un raïm destinat a la verema, a la
producció de vi. Però el sentit originari, vàlid per a qualsevol raïm que es
vinificava, ha acabat esdevenint un ampelònim específic al sud del País
Valencià. Sens dubte, la metonímia s’haurà produït amb la varietat predominant
d’aquelles que s’hi aboquen al cup en cada contrada. Encara que tradicionalment
al cup anava tota mena de raïms, hi predominaven aquelles classes que produïen
els vins més estimats: d’alt grau alcohòlic i pujats de color. A Muro, Setla i
Beniarrés, el tenen sentit i hom el pronuncia [verméta]. A Beniarrés també ens comentaren una varietat, blanquet de verema, la qual seria antònim
de veremeta, ja que és de varietat
negra.
-
Vermell: m. Cep de raïms grans,
espessos i apinyats. De gra rodó, de color negre i roig, tant clar com fosc i
de pell fina. S’usa per fer menjar o per fer vi. Etim. Com el roget,
aquesta varietat adopta el nom del color del raïm i del gra: vermell. Favà no
el recull al seu diccionari. Esmentem aquesta varietat amb totes les
prudències, ja que no l’hem trobada enlloc. La incloem perquè un camperol de
Muro de 41 anys d’edat, i amb el que això vol dir, la tenia sentida per la seua
àvia, de Setla de Nunyes, i ens la va descriure com la definició que hem
presentat, però tot parlant de memòria. També ens va comentar que aquest raïm es
deixava assecar per fer panses: es feia una pansa molt petita amb molt de
pinyol. A Beniarrés, el nostre enquestat, una persona jubilada, el tenia sentit
però no sabia descriure’l. Pot ser que siga la varietat antiga de roget? De tots és sabut que el terme ‘roig’
ha desplaçat ‘vermell’ al País Valencià i ha quedat en contextos molt
fossilitzats, encara que és viu a poblacions com ara Castalla on l’usen de
forma habitual.
Verema:
f Segons el GDLC, del llatí VINDEMIA,
compost de VINUM ‘vi’ i DEMERE ‘traure, tallar’, Collita dels raïms. Temps en
què es feta la collita dels raïms o verema. Quantitat de raïm que hom cull.
Aquestes tres accepcions eren i són usades al Comtat per parlar del temps, de
la quantitat i del procés de collida, però hi ha una síncope fonològica, ja que
la gent gran del Comtat pronuncia [vérma]; en canvi la gent de mitjana edat i
més jove fan servir el terme en castellà: vendimia...
- Falçó
o falçonet m De falç, i del llatí FALX, -CIS, eina que
hom empra per a segar les messes o tallar l’herba, consistent en una fulla o
dentada en la seua part còncava, amb un dels extrems acabats en punxa i l’altre
amb un mànec. El falçó és una mena de
falç petita emprada per a tallar els raïms durant la verema, per a tallar
herba, per a empeltar, etc. Efectivament, el sufix –ó tot just indica un diminutiu; en aquest cas de falç. Pel que fa al diminutiu amb el
sufix –et, falçonet, entenem que s’ha creat per analogia amb altres termes,
com ara bassó>bassonet, garró>garronet; és a dir, amb el doble sufix
diminutiu –o + -(n)et, o per afinitats
amb termes, com ara falconet, del
llatí FALCO, FALCONIS. En qualsevol cas, la gent gran del Comtat, si més no a
Muro o Setla, fa servir indistintament aquests dos termes per referir-se a
aquesta eina per tallar els raïms durant la verema.
- Tisores
de veremar [astizóres de vermár]: SN (subs. + CN). Sinònim de falçó/falçonet i
de Tisores de podar. Podadora de tisora. Del llatí TONSORIAS ‘tisores
esquiladores’. Efectivament, tant les tisores de veremar com les de podar, són
les mateixes; però en aquest cas, hom les usa per collir el raïm. És un terme
molt viu al Comtat. Finalment, al Comtat, com també a la major part del
valencià estricte, hom pronuncia tisores [astizóres] per designar
aquesta eina del camp.
Vi:
m Del llatí VINUM, beguda alcohòlica
obtinguda per fermentació del most de raïm. Al Comtat és la forma habitual i
corrent de referir-se a aquesta beguda alcohòlica.
-
Aclarir: v tr. Acció de fer clar;
fer menys fosc, menys obscur. A banda de fer referència al procés de traure els
pàmpols del cep (cf. Cep - Aclarir), aquest verb fa referència al
procés de depuració del vi: quan es transvasa, es cola, etc., per tal de traure
els solls i impureses que hi pot contenir... Al Comtat, aquesta accepció és
força viva.
-
Aquetar: v tr. Aquietar. Segons
Coromines (VI: 950-951), ant. i tr. prové del llatí tardà QUIETARE ‘aquietar,
fer callar’, i la forma del Comtat quet
-a, i per extensió aquetar, és un duplicat de quiet per via popular. El verb prové de
quiet i del llatí QUIETUS, -A, UM, participi de QUIESCERE ‘reposar’, en repòs o
en calma, calmar, apaivagar, assossegar. Efectivament, aquest verb es fa servir
en el lèxic del raïm i del vi després del procés de l’aixafat, del premsat, del
remenat dins les bótes en què el most s’ha d’assossegar perquè esdevinga vi. Al
Comtat, és un verb molt viu.
- Baquejar:
v tr. Baquetejar. Segons el GDLC i
Joan Coromines (I: 624), pegar (a algú), maltractar; de baqueta, prové del llatí
BACCHETTA, diminutiu de BACCHIO, del llatí BACULUM ‘bastonet’, ‘vara prima per
atacar les armes de foc que es carreguen per la boca, ‘bastó per fer sonar el
tambor’. Segons el DCVB v tr. (2:
277), ‘tirar violentament en terra’; com verb pronominal, ‘tirar-se a terra dos
lluitadors’, ‘riure molt’. El deriva de Bac,
‘caiguda violenta, forta’. Al Comtat aquest verb presenta tres significats:
remenar el suc del vi violentament, per cremar el sucre; palpar, tocar sense
delicadesa, sobretot la fruita, la qual madura per aquest procés de contacte; i
riure molt fort.
-
Bullir: v intr. Del llatí BULLIRE
‘borbollejar: estar en ebullició’, derivat de BULLA ‘bombolla’, ésser un líquid
agitat de semblança de l’aigua quan bull, a causa d’una fermentació, d’una agitació
mecànica, etc. Efectivament, la gent gran del Comtat diu que el vi bull; és a dir, que fermenta, que
crema el sucre que conté el most (cf. Vinagre
i Fermentar).
-
Densitat: f Del llatí DENSITAS,
-ATIS, qualitat de dens, substanciós, amb molta matèria o molt contingut. El
terme, ens el va proporcionar Vicent Jordà, de la cooperativa vinatera de
Beniarrés, i es referia a la graduació que pot presentar el vi abans de ser
premsat; és a dir, al contingut de sucre que hi pot contenir.
-
Flor: f Del llatí FLOS, FLORIS. Segons
el GDLC (accepció 4), la part més delicada, més triada d’una cosa.
Efectivament, en el camp del raïm i del vi, aquest terme presenta un sentit
figurat, ja que fa referència al most del raïm premsat per si mateix; és a dir,
pel seu propi pes i sense l’ajuda de cap força humana o mecànica (peus,
premsa...). Com a conseqüència d’això, no serà barrejat amb el resultat del
premsat.
-
Mistela: f Sinònim de vi moscatell. Segons el GDLC,
probablement d’un italià dialectal mistella
derivat de misto, participi de mescere ‘mesclar’, beguda feta amb aiguardent, aigua, sucre i canyella. Al Comtat, la
mistela no té aquest valor, ja que hom empra indistintament el terme mistela/moscatell per a fer referència al licor del vi dolç, de moscatell o
de raïm de pansa.
-
Most: m Del llatí MUSTUM, suc del
raïm abans de fermentar i esdevenir vi; és a dir, el suc acabat de premsar.
Aquest terme encara és molt viu a la comarca del Comtat, si més no la gent més
gran.
-
Tastar: v tr. Segons
el GDLC, d’origen incert, probablement onomatopeic, prendre una petita
quantitat d’un menjar o una beguda, posar-se’n un poc a la boca per apreciar-ne
el gust. En el camp que ens ocupa, tastar el vi fa referència a provar
el suc que hom feia per comprovar el procés d’evolució del most en vi (cf. Fer-se
[el vi]).
- Vinagre
(fer): m de vi + agre. Segons el
GDLC, líquid obtingut per fermentació acètica del vi i dels seus subproductes
(brisa), bé que també pot procedir d’altres productes com sidra i malt (cf. Fermentar). Al Comtat, qui solia fer vi
per a casa tenia una bóta amb vinagre, ja que era molt fàcil que el vi es piqués (cf. Anar-se’n); és a dir, es transformés en vinagre a causa de
l’entrada d’aire a la bóta.
-
Vinater: m i f Persona dedicada a la indústria o al comerç del vi. A la comarca
del Comtat hom designa, amb aquest ofici, aquella persona que es dedica a
produir vi i a vendre’l.
Quan a expressions utilitzades referides
al vi:
- A granel: locució adverbial que designa
en abundància, a doll, a manta, a l’engròs. Aquesta expressió s’utilitza quan
hom compra en grans quantitats. En el cas que ens ocupa, l’expressió designa
comprar vi en grans quantitats.
- Anar-se’n
(el vi): v intr. Sinònim de
‘picar-se el vi’. Del llatí AMNARE<*AMLARE<AMBULARE ‘caminar, fer pas de
marxa’, moure’s passant d’un punt a un altre en una direcció determinada. En el
cas de la vi, aquest terme s’aplica quan es pica el suc; ha fermentat, ha
esdevingut vi, però ha entrat aire a les bótes i s’ha picat o s’ha convertit en
vinagre (cf. Vinagre).
- Fer-se (el vi): v tr. i pronominal. Del
llatí FACERE, formar alguna cosa transformant-ne una altra o transformar-se.
Efectivament, al Comtat, la gent gran sol dir que el vi es fa; és a dir, el suc passa per tot un procés de
(fermentació, repòs, etc.), fins a esdevenir vi.
- Vi (a ram): locució adverbial que
designava vi novell a la venda (cf. nota 26). Al Comtat, aquesta
expressió està en procés de desaparició.
- Vi
blanc: m SN (subs. + adj.). Vi resultat del premsat de raïm blanc.
Al Comtat es feia un vi blanc de la varietat Verdiell (cf. Verdil/verdilet),
a Benimarfull, i un altre de la varietat de blanquet de verema.
- Vi
de consagrar: m SN (subs. + CN). Vi pur sense
manipular, sense afegir-hi sulfits, sense ensofrar, etc. En definitiva, vi
reposat, verge que utilitzava el rector, el capellà, per a consagrar a missa
(cf. nota 20).
- Vi
negre: m SN (subs. + adj.) Vi resultat del premsat de raïm negre.
Al Comtat era el més majoritari.
- Vi
novell: m SN (subs. + adj.) Vi acabat de fer, nou; de la temporada
i, per tant, antònim de Vi vell (cf.). Aquest vi es posava a la venda a
partir de sant Andreu (30 de novembre) o de la Puríssima (8 de
desembre) (cf. nota 25-26 i Vi a ram).
- Vi
rosat: m SN (subs. + adj.) Vi resultat del premsat de raïm blanc i
de raïm negre. Al Comtat només es feia vi negre, però si hom barrejava
qualsevol classe de raïm (cf. Raïm d’escombros) el vi podia presentar un
color com de rosa.
- Vi
vell: m SN (subs. + adj.) Vi que tenia un any o més. Aquest vi és
antònim de Vi novell (cf.). La gent gran del Comtat, de vegades,
l’utilitza amb valor despectiu.
v. Frases fetes, refranys, locucions, etc.,
referides al món del raïm i del vi
Presentem a continuació refranys, frases fetes, locucions,
versets, etc., que fan referència al món del raïm i del vi. Els hem recollit
d’acord amb les diverses publicacions que hem consultat i els que hem sentit de
viva veu. Així, n’hi ha:
- Joan Amades
- Aigua d’agost, safrà, mel i most.
- Al davant hi va l’estel, i al darrera,
sant Miquel, que duu la verema del cel.
- Allò que l’agost madura, el setembre ho
assegura.
- Bona gallina serà la que pongui pel
veremar.
- Des del setembre a l’agost, beu vi vell
i no beguis most.
- El bot de cabró és el més bo.
- El bot de cabró fa el vi més bo.
- El raïm d’agost, pel setembre, most.
- El setembre és veremador, i es fa vi, el
bo i millor.
- El sol d’agost fa oli i fa most.
- El vi d’agost no fa bon most.
- En temps de figues i de raïms, eixampla
els vestits.
- Figues i raïm per l’agost, i pel
setembre, codonys.
- L’agost els madura i el setembre els
captura.
- L’agost ho eixuga tot, menys el most.
- L’agost madurador i el setembre
collidor.
- L’aigua d’agost, tot oli i tot most.
- La primera pluja d’agost avança el most.
- Les darreres pluges d’agost porten la
tardor i aigualeixen el most.
- Madura el raïm l’agost, i el setembre
dóna el most.
- No és bo el most collit per l’agost.
- Passat l’agost, a collir el most.
- Pel mes de setembre, es talla el que
penja.
- Pel setembre vi per vendre.
- Pel setembre, no veremis de vespre.
- Pel veremar, les gallines pots donar.
- Per l’agost calent, ni vi ni aiguardent.
- Per l’agost ni vi ni most.
- Per l’agost, a fer most.
- Per l’agost, beu vi vell i deixa el
most.
- Per l’agost, bull el cànem i bull el
most.
- Per l’agost, cigrons i most.
- Per l’agost, el que pansa, balla la
pansa.
- Per l’agost, el raïm posa most.
- Per l’agost, fesols, sègol i most.
- Per l’agost, most; pel setembre, vi per
vendre.
- Per l’agost, ni dona ni most.
- Per l’agost, tota l’aigua es torna most.
- Per l’agost, val més el vinagre que el
most.
- Per veremar, la cabra s’ha de matar.
- Pluges per l’agost, safrà, mel i most.
- Pluja d’agost, ni pa ni most.
- Quan arriba l’agost prepara la bóta per
al most.
- Quan el raïm comença a madurar, comencen
les velles a filar.
- Quan madura la móra, la vinya ja és
veremadora.
- Quan plou per l’agost, no gastis diners
en most.
- Qui cava per l’agost, omple el celler de
most.
- Qui no té era ni cup, la meitat del blat
i del vi, perdut.
- Setembre assolellat, bon vi assegurat.
- Setembre molt humit, molt vi, però
aigualit.
- Setembre, el veremador, talla els gotims
de dos en dos.
- Si per l’agost se senten trons, els
raïms, bons.
- Si plou massa per l’agost, no gastis
diners en most.
- Si vols tenir un bon most, cava la vinya
a l’agost.
- Verema sense cabra, com núvia sense
arracada.
- Vi de setembre a les dones fa estendre.
- Vinet, qui et va batejar?; l’agost, que
em va remullar.
- Alexandre Aguiló i
Guerra,
- A l’agost, figues i most.
- A sant Jaume i santa Anna, pinta la uva; i a la mare de Déu d’Agres ja està
madura.
- Aigua clara i vi calent, mal per al
ventre.
- Allò de dins és vi; allò de fora, vidre;
i si em gitara amb tu, et faria riure.
- Allò que és pa, pa; i allò que és vi, vi.
- Als trenta, vinya i als quaranta, mallol.
- Estar arrugat com una pansa.
- Este vi és de Jumilla; me’l bec per la boca i el pixe per l’escampilla.
- Fes-te fotre i planta vinya.
- Olivera prop de mi, ni tu faràs oli ni jo
faré vi.
- Per sant Jaume i santa Anna, figues i
raïm a la Plana;
verd o madur, però segur.
- Pluges de sant Joan, lleven oli, lleven
vi i no donen pa.
- Ponent, l’aigua fresca; i el vi, calent.
- Salut i força al canut.
- Una vegada mort, ni vinya ni hort.
- Expressions sentides per
nosaltres de viva veu
- El vi en porró, l'aigua en botijó.
- El vi fa sang i l’aigua, fang.
- Per sant Jaume i santa Anna, raïm a la Plana; verd o madur, però
segur.
- Podar no té cap importància; un burro
poda i fa raïm.
- Qui
té renta al carrer, ni té renta ni té res.
- Vi d’Olocau; entra per la boca i ix pel
cacau.
- Verset de viva veu
recollit per nosaltres
Cento p’a Tanto,
raïm de clotet,
acaça les xiques
amb un gaiatet.
(Aquest verset era
recitat als xiquets que es deien Vicent, per emprenyar-los, quan anaven a escola.
Es deia a Setla de Nunyes).
- Versets recollits
per Francesc Jover i Domínguez
Asguinaldo cego,
raïm de clotet;
una llimosneta
per a este pobret.
Done-me-la prompte
que me’n tinc d’anar
a missa Maitines
i a missa del Gall.
(Cantat a Cocentaina per Nadal, per demanar estrenes)
Alcoleja és celebrada
per lo raïm de clotet,
i per gallardos i
borres
de Benasau, el poblet.
(Segons Martí Gadea a op. cit.)
P’a aiguardent la vall d’Albaida;
per a bon vi, en lo Comtat;
p’a cireres, Almudaina;
per a pansa, el Marquesat.
(Cantat a la Marina
a op. cit.)
En Planes tots són burreros;
Benimarfull, vinaders;
en Albaida són morqueros
i en la Vila,
peixcaters. (Dit a Alcoi a op. cit.)
vi.
conclusió
El raïm i la vinya, juntament amb l’oli i el blat, formen
part d’allò que els historiadors anomenen la
trilogia mediterrània. Efectivament, la comarca del Comtat ha participat
tradicionalment d’aquesta trilogia, avui en retrocés, ja que el blat ha
desaparegut, la vinya és testimonial i l’oli i l’olivera és l’única de les tres
que perviu amb força, com a conseqüència de l’abandó de la vinya en favor de
l’oli.
Ací tot era vinya,
diu la gent gran. En 100 anys, ha canviat el paisatge radicalment i s’ha
transformat tot en oliveres i ametlers. Tradicionalment el camperol que tenia
tres rendes no passava fam: olives, vinya i ametlers, i si tenia algun porc o
alguna cabra, configuraven la seua renda econòmica.
L’activitat econòmica ha desaparegut o està en procés
d’extinció, però la forma de conrear la vinya i el raïm i la verema al Comtat ha
romàs inalterable amb el pas del temps i els camperols l’han treballada com a
l’Edat Mitjana. Per això, tot el lèxic
emprat en aquest procés és molt tècnic, específic i antic: ensofrar, despuntar, despampolar, empeltar, bord, ver, etc. El lèxic encara resta viu –és
qüestió de temps–, però constatem, com a curiositat, que la gent de camp parla
de la vinya com si de persones es tractés: la
vinya s’ha de criar, és joveneta,
mou, està patida, etc.
Pel que fa al glossari específic del raïm i del vi, es pot comprovar
que és molt viu i molt tècnic (trull,
cup, cuiro, bóta, dolla, etc.) fins al punt que ha
encunyat termes nous només a la comarca del Comtat, com ara trastombar o s’han produït habilitacions
semàntiques com escombrar.
A primer colp de vista no queda res de vinya a la nostra
comarca i del lèxic, tampoc. Cal rascar una mica si volem traure a la llum tot
el lèxic descrit. Efectivament, pel que fa al lèxic, encara hom té un bagatge
molt fort pel que fa al raïm i el vi encara que s’estiga perdent el referent.
La gent gran o del camp encara conserva moltes expressions (pintar el raïm, vi a ram, el taulat...) i
molts mots que desapareixeran amb el pas del temps (mallol, gronsa, xanglot, cabrerot, baquejar, etc.).
Les varietats de raïm que s’han desenvolupat al Comtat són
moltes i molt riques: 30 varietats, entre les de menjar i les de fer vi en un
territori d’uns 376 km2, diuen molt d’aquest conreu encara que a
l’actualitat han quedat amb més força el valencí, el moscatell, el rosseti i de
fer vi, el monastrell, el roget i el giró. És una llàstima però les varietats
tradicionals de la comarca que no han desaparegut poden cabre als dits de les
mans. Els planteristes de la comarca no comercialitzen les varietats valencí,
colló de gall, mamella de vaca, arcos, etc., perquè no són rendibles i
introdueixen varietats noves que desplacen les autòctones fins l’extinció. Això
provoca que la memòria històrica desaparega i la gent no sàpiga definir-les;
però els noms de les varietats de raïm descriuen la realitat: topònims (arcos,
aledo, valencí); proporcionen antropònims (Alfonso Lavallée, giró); mostren imatges
semàntiques (mamella de vaca, colló de gall, gateta); són despectius (boval); descriuen
el color del gra (verdiell, rosseti, cardenali, roget, vermell); el gust que té
el raïm (moscatell); el raïm (grumet); i en proporciona antònims d’una altra
varietat ja existent (planta nova).
Amb els refranys, les frases fetes i les locucions, hem
intentat recollir una forma d’entendre el món que malauradament ha desaparegut i ho hem fet mitjançant publicacions
perquè de viva veu o les típiques del Comtat es troben en retrocés, se’n troben
ben poques o no se’n troben. De fet, amb els versets de les estrenes de
Cocentaina i el verset Cento p’a Tanto,
de Setla, hom fa servir “raïm de clotet” però no sabia dir-nos de quin raïm es
tractava: ha quedat fossilitzat i s’ha convertit en opac.
Diuen que qui de casa fuig, a casa torna; o el que és el
mateix, gira el món i torna al Born. Amb aquesta expressió volem fer
reflexionar sobre tot aquest món. Seria interessant protegir aquestes varietats
per tal d’evitar-ne l’extinció total i reviscolar-ne l’activitat econòmica.
S’hauria de crear una marca específica de protecció d’aquestes varietats, tant
de menjar com les de premsar, i evitar les noves varietats empeltades, híbrides
d’altres llocs de la península o d’Europa.
Tots hi estan d’acord que les varietats autòctones són
extraordinàries; per tant, s’haurien de fomentar per a recuperar el prestigi
perdut. La cooperativa vinatera de Beniarrés, Celler de la muntanya i Vins del
Comtat en són un bon exemple. I amb el raïm de menjar s’hauria de fer el
mateix: recuperar, protegir i comercialitzar les varietats pròpies pot ser una
alternativa econòmica. Feu-ne una prova; mengeu un poc de moscatell romà (dolcíssim
i molt preat) i després mengeu valencí blanc (molt dolç però més fi), i
comprovareu que desembafa la boca; la refresca. Ai, si Ferran Adrià descobrís
el valencí blanc...
Hem intentat recollir tot el lèxic d’aquest camp semàntic i
esperem haver-lo recollit quasi tot, però si fem el paral·lelisme entre el
conreu del raïm i del vi i la llengua, podem constatar que estem quedant-nos en
l’esquelet de l’idioma: la gent fa servir paraules que ja no sap que
signifiquen; la substitució lingüística és qüestió de temps. Hem de fer el
procés reversible i, per fer això, tot el món ha d’estar implicat: les
autoritats polítiques, les culturals, les econòmiques, etc., perquè la gent
gran es mor i les noves generacions ens quedem sense lèxic i, per tant, sense
llengua. Encara n’estem a temps, si volem; si no, podem trobar-nos comentaris
com ara el que ens feren tot just quan mostràvem un raïm de valencí negre: ha de ser una d’eixes classes velles que no
tenen nom...
Agraïments
A la
Cooperativa Verge de la Cova Santa de
Beniarrés i a Vicent Jordà per les fotografies i per tota la informació
proporcionada.
A Viveros Manolo, de Cocentaina, pels noms
proporcionats dels ceps Alfonso Lavallée i moscatell italià.
A Sergi
Silvestre Pérez, cronista oficial d’Alcosser, per les converses mantingudes.
Al Centre d’Estudis Contestans i a l’Associació d’Amics del Centre d’Estudis
Contestans, Museu i Patrimoni Cultural del Comtat, pel vídeo La tradició vinatera al Comtat i per les
converses mantingudes.
I al
nostre pare per tota la paciència que ha tingut amb nosaltres...
Annexos fotogràfics
Fotografies realitzades al 2010
bibliografia
Agulló
i Guerra, ALEXANDRE (1989), Brots
i esclafits verbals d’Alcoi i rotgle dels pobles muntanyencs, ed. Artes gráficas Alcoy, Alcoi.
Alcover,
Antoni M.; Moll, Francesc de B (1980), Diccionari
Català-Valencià-Balear,
Moll, Palma de Mallorca, 10 v.
Amades,
JOAN (2005), Costumari català,
Edicions 62, Barcelona, 16 v.
Cabré,
MARIA TERESA (1985), “La
competència lèxica”, Com ensenyar català als
adults. Núm. 7. Butlletí del Gabinet de Didàctica i Coordinació,
Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, p 30-33.
Cabré,
MARIA TERESA (1992), La terminologia: La teoria, els mètodes, les
aplicacions, Ed. Empúries, Barcelona.
Cabré,
MARIA TERESA (1994), A l’entorn de la paraula: Lexicologia
general, Servei de Publicacions de la Universitat de
València, València, 2 v.
Cascant Jordà, JOSEP VICENT (2009), “La
porquejada, o mort i procés que segueix la matança del porc”, Alberri. Núm. 19, Centre d’Estudis
Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina, Institut Juan Gil Albert,
Cocentaina, p 193-223.
Coromines,
JOAN (1980-1988), Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana, ed. Curial, Barcelona,
10 v.
Diccionari de la llengua catalana (1987),
Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Favà
i Agud, XAVIER (2001), Diccionari
dels noms dels ceps i raïms: l’ampelonímia catalana, Institut d’Estudis
Catalans, Barcelona.
Favà
i Agud, XAVIER (2003a), “Els
noms de ceps i raïms a la lexicografia catalana de segle xx: Algunes propostes per al DIEC”, Estudis romànics. núm. 25, Institut
d’Estudis Catalans, Barcelona, p 167-186.
Favà
i Agud, XAVIER (2003b), Els noms dels raïms: Estudi lèxic de cent
ampelònims catalans, Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, Sant Sadurní
d’Anoia.
Gran diccionari de la llengua catalana (1998), Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Jover i
Domínguez, FRANCESC (1988), “La
tradició vinatera del Comtat”, Alberri.
Núm. 1, Centre d’Estudis Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina,
Cocentaina, p 123-163.
La tradició vinatera del Comtat (1995), Centre d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina. Vídeo en format
VHS.
Ramírez
i Tortosa, R. (2001), Ambaixada
del tonell, a cura de Joan Josep Pascual Gisbert, ed. Filà Mare de Déu,
Filà Llana, Arts Gràfiques Alcoi, Muro.
Rull, XAVIER (1997), Lèxic bàsic
d'enologia i viticultura,
Universitat Rovira i Virgili, Servei lingüístic, Tarragona.
Rull, XAVIER (1999), Diccionari del
vi, Enciclopèdia Catalana,
Barcelona.
Vinyes i vins, mil anys d’història: actes i comunicacions del iii Col·loqui d’Història Agrària sobre
mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als
Països Catalans, febrer de 1990, a cura d’Emili Giralt
(coord.) (1993), Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2 v.
Adreces
consultades d’Internet
Etnovarietats de vinya d’Ibi
<http://www.identiacentre.net/ibi/LlibreIBI/vinya/>
[Consulta: 1 de novembre de 2007.
A l’actualitat, no es troba operativa].
Enciclopèdia Catalana
Definició vinya: (diccionaris en línia) <http://ec.grec.net/lexicx.jsp?GECART=0142592>
[Consulta: 15 de juliol de 2010].
Definició Míldiu: (diccionaris en línia)
<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0123664&BATE=m%EDldiu>
[Consulta: 17 de juliol de 2010].
Definició Fil·loxera: (diccionaris en línia)
<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0108976&BATE=fil%26middot;loxera>
[Consulta: 20 de juliol de 2010].
Alfonso Lavallée
<http://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_Lavall%C3%A9e>
[Consulta: 31 d’agost de 2010].
<http://www.flickr.com/photos/39923705@N07/4144477290/>
[Consulta: 31 d’agost de 2010].
<http://www.cerespain.com/variedades_de_uva_de_mesa.html> [Consulta: 31
d’agost de 2010].
<http://www.viveroscortes.com/p39_alfonso_lavallee.aspx>
[Consulta: 31 d’agost de 2010].
<http://www.solostocks.com/venta-productos/ocio/jardineria/plantas-injertas-en-uvas-de-mesa-alfonso-lavallee-5616678>
[Consulta: 31 d’agost de 2010].
<http://www.vitisexport.es/productos/23-alfonso-lavallee.aspx>
[Consulta: 31 d’agost de 2010].
Cabré, Maria
Teresa (1985), “La competència
lèxica”, Com ensenyar català als adults.
Núm. 7, Butlletí del Gabinet de Didàctica i Coordinació, Departament de
Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, p 30.
Cabré, Maria
Teresa (1994), A l’entorn de la paraula (I): Lexicologia
general, Publicacions de la
Universitat de València, València, p 33.
Cabré, Maria Teresa (1992), La
terminologia: La teoria, els mètodes, les aplicacions, Ed. Empúries,
Barcelona, p 17-76.
Tradicionalment, la vinya tenia forma d’arbres
baixets i seguia línies rectes pel bancal; anomenades col·loquialment, camaes. Actualment, sol tenir un parell
de braços i s’emparren (emparralen a Muro) a un fil d’aram
amb puntals, tot adequant-se a la maquinària que cull el raïm quan es fa la
verema.
La vinya es podava abans de rompre; és a dir, abans
de fer el primer rall o la primera llaurada després de l’hivern. Es deia
d’aquesta manera perquè la terra estava molt dura. Era la primera llaurada de
l’any. Posteriorment, es desfonava o es cavava
la soca del cep per fer bla el seu voltant i poder, així, absorbir millor
l’aigua de pluja.
Segons l’Enciclopèdia Catalana, nom donat a
diverses malalties de les plantes, produïdes per fongs ficomicets oomicetals de
la família de les peronosporàcies. Aquests fongs ataquen els òrgans verds
(fulles, tiges i, de vegades, fruits) i produeixen una clorosi amb l'aparició
d'uns micelis blancs, grisos o violacis al revers de les fulles lesionades. […]
El míldiu de la vinya és produït per Plasmopara viticola, que
ataca tant els pàmpols com els raïms. Les fulles malaltes presenten unes taques
groguenques que consumeixen la fulla fins que cau. En els grans de raïm joves
apareix una pelussa de color vermell grisenc, que es converteix en vermell
terrós a mesura que avança la malaltia. El miceli del fong és intercel·lular i
emet a través dels estomes uns conidiòfors, que contenen els conidis, on hi ha
els òrgans reproductors que propaguen la malaltia. La disseminació de la
malaltia depèn de les condicions climàtiques i de la sensibilitat de les
espècies de vinya. Per a atacar la malaltia hom empra el coure i, actualment,
molts anticriptogàmics.
<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0123664&BATE=m%EDldiu>
[Consulta: 17 de juliol de 2010].
Terme
compost culte del grec AMPELOS “vinya”
i ONOMA “nom”. Literalment, ‘nom d’una classe de cep i del seu raïm’.
Encara
que estem presentant aquelles varietats que s’han conreat tradicionalment a la
comarca del Comtat, volem presentar, com a curiositat, les varietats autòctones
d’Ibi, l’Alcoià, mitjançant una pàgina d’Internet que ja no es troba operativa:
<http://www.identiacentre.net/ibi/LlibreIBI/vinya/>
[Consulta: 1 de novembre de 2007]. Bonicaire (verdós i negre), Cardaó (verdós
i negre), Del pàmpol lluent (verdós),
Forcallat (negre i roig), Montalvà (negre) i tinto d’Aragó (negre). Hem posat, només, aquelles que no serien conreades al Comtat.
Xavier Favà
i Agud (2001 i 2003) interpreta que Bonicaire és la varietat Embolicaire; Cardaó, la
identifica amb la varietat Cardador; Del pàmpol lluent, no la identifica; Forcallat la identifica amb la varietat Forcallada; Montalvà, no la identifica; sí que ho fa, però, Joan Veny (1993:
108) i correspon a la varietat Martorelles, Martorella segons Favà. Finalment, tinto d’Aragó, no la identifica ni l’un ni l’altre.
Jover i
Domínguez, Francesc (1988), “La tradició vinatera del Comtat”, Alberri. Núm. 1, Centre d’Estudis
Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina, Cocentaina, p 123-163.
Fil·loxera
(Phylloxera
vastatrix). Insecte de l'ordre dels homòpters que parasita en
massa els ceps, dels quals succiona la saba fins que en provoca la mort.
Presenta un cicle biològic complex, tal com és propi dels afídids, que comporta
fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles àpteres que es reprodueixen
partenogenèticament, i d'individus mascles i femelles, alats o no, que es
reprodueixen sexualment. Els efectes de la fil·loxera són diferents sobre els
ceps americans i sobre els europeus. Els primers no en són gaire afectats, però
en els segons els ous de l'hivern donen lloc a un pugó, que habita al damunt de
les arrels petites, i el cep es debilita i a l'últim mor. L'atac de la
fil·loxera es manifesta a rodals, que destaquen enmig del color verd de la
vinya; la mort dels ceps comença pel centre del rodal. Per a lluitar contra la
fil·loxera hom empra portaempelts americans, resistents a l'atac. Originària de
l'Amèrica del Nord, la fil·loxera fou transportada a Europa, d'una manera
accidental (el 1863 a
Anglaterra i el 1865 al continent), i constituí una arrasadora plaga de les
vinyes europees [...].
<http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0108976&BATE=fil%26middot;loxera>
[Consulta: 20 de juliol de 2010].
La forma de fer del nostre avi
canviava una mica de la manera de fer general, ja que ell no tenia un cup
particular on trepitjar el raïm. Per això, en lloc d’estar el vi fermentant al cup uns quants dies,
l’abocava a les seues bótes un dia o dos després d’haver-lo trepitjat. Una
vegada a les bótes, remenava tots els dies el suc amb una vara per allò de
cremar el sucre i trobar-li un punt de gust que volia el seu paladar; és a dir,
sec. A més, cremava unes canales de sofre, per cremar l’aire, perquè el vi no es picara o se n’anara i li posava un component químic de la farmàcia, metamisulfit, perquè el mosquit del vi
no anés a la bóta i piqués el vi. Finalment, hi posava calç al tap perquè no hi
entrés l’aire i no el manipulava més.
El vi de consagrar era pur: no
el manipulava; era abocat a un barril petit (10-15 litres) i el deixava
reposar fins que s’obria cap a finals d’any.
Segons Jover i Domínguez, Francesc
(1988: 130, 144, 147-148), en el procés
industrial, els serenos
agafaven la rapa del fons del cup aixafat i el tornaven a trepitjar, tot
tirant-li aigua. Com a conseqüència d’aquest procés, eixia un vi molt dolent
que s’havia de beure abans que es piqués. Rebia la denominació de vi de reprimit. El vi de piqueta o de fregalà
era un vi dels anys de baixa qualitat o de preus molt elevats, el qual era fet
pels mateixos treballadors que llogava el colliter i se l’emportaven a casa. En
els anys molt excedentaris, la gent obrava amb vi en lloc d’aigua.
Efectivament, Sergi Silvestre Pérez, cronista oficial d’Alcosser, ens comentà
que té localitzada a l’actualitat una casa a Alcosser obrada amb vi d’aquell
temps.
El
cànter era la mida utilitzada per al vi. Cada cànter tenia una equivalència
d’una arrova, ço és 12
litres, segons el sentir popular. La seua mida exacta
era de 11,545 litres,
segons Limorti i Paya, Esther
(1993: 288). Es feia servir el terme cànter
per equivalència amb l’oli; és a dir, no s’omplia el cànter de vi; s’omplien
els cuiros. Els cànters s’omplien d’oli. Els llanterners eren els encarregats
de fabricar els cànters i mides diverses i solien ser de llanda o ferro. A Muro
els construïa Juan Jordà Calatayud, Juanito el Llandero, avi nostre.
Pel que fa a l’ús de diccionaris per cercar els noms de les varietats de raïms,
hem obviat el DECLC de Joan Coromines i el DCVB d’Alcover-Moll; hem utilitzat
la informació proporcionada per Xavier Favà (2001, 2003a i 2003b), ja que
aquest filòleg ha estudiat en profunditat el lèxic ampelonímic d’aquests
diccionaris, i d’altres, i ha esmenats els errors que hagen pogut produir
aquells filòlegs (varietats, subvarietats, duplicacions, definicions, etc.) i
n’ha fet una proposta per a futurs diccionaris de l’IEC (2003: 167-186). Quant
a la resta dels termes, hem utilitzat els diversos diccionaris que hi ha al
mercat (cf. la bibliografia).
Amades, JOAN, (2005), Costumari català, Edicions 62, Barcelona,
(vol. 12: 27-28, 35; vol. 13: 7-8, 24,
36, 41, 53, 76, 84). Aquest autor, però, no parla en cap moment de la
manera de fer vi del País Valencià.
Si voleu saber més de tot el procés de la vinya i del
vi a través dels refranys i cançons, vegeu Subirats
I Bayego, M.A. (1993), “La
vinya, el vi i les feines de veremar a través de les dites i les cançons
populars”, Vinyes i vins, mil anys d’història: actes i comunicacions del iii Col·loqui d’Història Agrària sobre
mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als
Països Catalans, febrer de 1990, Giralt,
EMILI (coord.), vol. 1, Publicacions de la Universitat de
Barcelona, Barcelona, p 273-284; i Castaño
i Garcia, JOAN (1993), “Les
begudes alcohòliques en els cançoners populars del Baix Vinalopó”, Vinyes
i vins, mil anys d’història: actes i comunicacions del iii Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de
producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans,
febrer de 1990, Giralt, EMILI (coord.),
vol. 1, Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona, p 296-311.
Agulló i Guerra, Alexandre (1989), Brots i esclafits verbals d’Alcoi i
rotgle dels pobles muntanyencs, ed. Artes gráficas Alcoy, Alcoi. Aquest
autor se centra en les comarques de l’Alcoià-Comtat. N’hi ha moltes sentides per
nosaltres.
Jover i
Domínguez, Francesc (1988: 143,
147). Nosaltres també hem sentit ...p’aquesté
pobret...
