APROXIMACIÓ A LA
TOPONÍMIA DE MURO
Josep-Vicent Cascant i Jordà
Introducció
La toponímia és la ciència que té per objecte
els noms propis de lloc o “topònim”.
S’entén per noms de lloc en el sentit més
ample del terme de la paraula: és a dir, tots els noms que designen els indrets
habitats com els no habitats, tant en l‘actualitat com en l’antiguitat.
La toponímia recerca aquests noms de lloc,
n’estableix les llistes, els classifica i estudia, tot provant de resseguir-ne
la història, la raó de la seua creació, el significat, les modificacions
sofertes (adaptacions, traduccions) i la desaparició, quan aquesta ha tingut
lloc.
Aquesta disciplina pertany a les anomenades
ciències humanes, com ho són les diferents branques de
La toponímia naix com a orientació espacial.
Bona cosa dels topònims han perdut el seu valor original. Sols designa el valor
referencial en l’espai. Segons Turull (1994:73-92)1, existeixen
cinc graus d’objectivitat a l’hora de motivar, de fixar i de crear els
topònims:
1. Topònims descriptius per la forma, flora i
fauna: la generació del topònim respon a una escala pel que fa a la motivació.
Els topònims més objectius, més lligats a la referència i per tant, més
acostats als apel·latius són del tipus descriptiu; és a dir, aquells que fan
alguna referència a l’espai (
2. Topònims antroponímics; és a dir, pel nom del
propietari (els pouets de Seguí, l’hort de Sellés, etc.).
3. Tot descendint en el grau d’objectivat són
els hagiotopònims: els noms de sants; vinculació del nom del sant amb l’espai
és molt menor que la que observem en els descriptius o els antroponímics. Tot i
així, hem d’admetre que hi ha un vincle de les creences religioses dels
pobladors (Sant Vicent, Sant Joan, etc.).
4. Topònims traslladats o topònims derivats
d’altres topònims (Montcada, Barcelona, València, Quart de Poblet, etc.). Solen
ser resultat de processos de colonització, els nouvinguts sovint intenten
reproduir la seua cultura en l’espai colonitzat: els calcs toponímics són
paral·lels a l’exportació cultural, lingüística, creences, etc. Els topònims
derivats, simplement, poden respondre a aquest plantejament, o bé solen ser
mecanismes diferenciadors (Quatretondeta, Quatretonda, Barcelona, Barceloneta,
etc.).
5. És el grau de creació de topònims amb el
menor grau d’objectivitat (menys realitat física); és el de l’anomenament per
sèrie; típic de la colonització; modernament, en tenim bona mostra en les
urbanitzacions a pobles on els carrers s’anomenen seguint sèries: noms de rius,
de poble, de països, (Altea Hills, a Altea; Montesol a Alcoi), etc.
Enric Moreu-Rey (1982:12-16)2, planteja estudiar els noms d’un lloc determinat
a través de diverses classificacions:
1.
Segons
el criteri semàntic:
a)
Hi
ha un gran nombre de noms de lloc que són clars i entenedors. En aquest cas,
corresponen a paraules o expressions de la nostra llengua intel·ligibles per
tothom, com ara La cova de
b)
N’hi
ha d’altres, en canvi, que semblen no oferir cap sentit, perquè no corresponen
a cap mot o expressió de la llengua parlada dintre del quadre geogràfic i
lingüístic estudiat. Se’ls anomena “fòssils” perquè són antics noms comuns
cristal·litzats o petrificats; i conservats, alguns d’ells, durant mil·lennis
són noms, com ara Cocentaina, Muro, Alcoi que són mots que no evoquen per a nosaltres res més que les
ciutats que porten aquests noms. Però és segur que en època antiga, tenien un
sentit apel·latiu tan clar per al poble que el va crear, com ho té Vilanova o
2.
Segons l’idioma
al qual pertanyen: llengües parlades o no, llengües vives o llengües
desaparegudes; és a dir, els mots catalans, els mots castellans, els mots
gascons i occitans, i els mots d’origen àrab, germànic, llatí, grec, basc, etc.,
íntegres o transformats, i que són la majoria dels topònims del País Valencià.
3.
Segons
el criteri cronològic o històric; és a dir, segons l’antiguitat de la seua
creació els estrats serien, partint dels temps contemporanis i reculant fins
als mes antics: a) els topònims
creats per influència castellana en el segle passat i present; b) els catalans, creats des de la
formació de la llengua; c) els
aportats per la invasió musulmana; d)
els germànics derivats de la presència franca o visigòtica; e) els llatins, fruit de la dominació
romana; f) els indoeuropeus
prellatins, i entre aquests els celtes i protoceltes; g) els preindoeuropeus (ibers?, bascs, etc.). Aquests darrers
estrats antiquíssims constitueixen els “substrats”.
4.
Segons
es troben en el lloc mateix on van ser creats originàriament, o si han estat
traslladats.
5.
Segons
l’autor o els autors de la creació dels topònims, el qual també marca un temps
definit.
6.
Segons
el punt de vista filològic o fonètic: és a dir, tenint en compte les lleis de
la gramàtica històrica de les llengües successives (Barcino > Barcinona >
Barcilona > Barcelona).
7.
Segons
les seues aplicacions en el camp de les investigacions científiques, com ara
els topònims en
8.
Segons
el mètode comparatiu; és a dir, l’estudi paral·lel de topònims pertanyents a
països tan veïns com llunyans. Al nostre entorn, òbviament, és força
interessant les referències de la toponímia peninsular com també la del migdia
dia de França, especialment.
9.
Segons
els noms del relleu (els orònims) i els fluvials o marítims (els hidrònims),
els quals s’han perpetuat, generalment, ja que els diversos pobles que s’han
succeït en un territori no han sentit tant la necessitat de traduir-los o de
transformar-los.
10.
I,
finalment, segons la toponímia major o “macrotoponímia” (noms de ciutats, viles
i pobles), i la toponímia menor o “microtoponímia” (partides, racons, etc.).
Tenint en compte aquestes classificacions
sobre l’estudi de noms de lloc que planteja tant Turull com també Moreu-Rey, el
nostre treball vol centrar-se en l’estudi del topònim de Muro, i de retruc l’extensió nominal d’Alcoi, com també dels topònims de les seues pedanies; és a dir, Benàmer, l’Alqueria dels Capellans, Setla,
i Turballos.
Primerament, estudiarem l’evolució del topònim
fins l’actualitat i el compararem amb el Muro de les Illes Balears, des del
punt de vista històric, i posteriorment tractarem el topònim des del punt de
vista lingüístic, que és la nostra disciplina, per intentar establir-ne un
origen. Tot seguit, estudiarem els quatre topònims que en conformen el terme
municipal: Benàmer, l’Alqueria dels Capellans, Setla i Turballos, i en seguirem
el mateix plantejament: veurem l’evolució de les poblacions al llarg de la
història i en farem l’estudi lingüístic, tot intentant establir-ne un origen. A
continuació, n’extraurem les conclusions.
La part final del treball correspon als
annexos documentals, la toponímia menor de tot el terme municipal de Muro i la
bibliografia consultada. La metodologia que hem fet servir per recollir la
toponímia menor ha estat la lectura de llibres i articles de diversos autors
locals (vegeu-ne la bibliografia); el plànol de jaciments arqueològics del terme
municipal de Muro que es troben situats al corredor de l’ajuntament de Muro; el
plànol de situació de tots els carrers de Muro, Benàmer i Setla, editat per
l’ajuntament de Muro; Els plànols de senders (pr-v
277, escala 1:10000, el pr-v 56,
escala 1:25000), i el plànol Senda de les Pedanies, escala 1:25000, que es
troben repartits pel terme de Muro; els plànols generals del terme de Muro
realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, de
Amb tota la documentació extreta,
hem procedit a comparar-la amb la recollida per l’AVL mitjançant una taula
dividida en columnes (vegeu els annexos).
Així doncs,
passem a l’estudi de la toponímia de Muro.
1.
Muro
1.1
Muro al llarg de la història
Muro pertany a
la comarca del Comtat i n’és la segona població més important després de
Cocentaina de la qual es va segregar el 1584; amb una població de 8.446
habitants, el 2006,
El primer referent en què ens
hem de basar per localitzar el topònim “Muro” és al Llibre del Repartiment de l'antic Regne de València, en el qual el
rei Jaume i dóna als seus vassalls
les terres “guanyades” als musulmans; això es produí el 12403, és a dir, dos anys després de la
conquesta de València el 1238:
A Çalema Hoto, sarraí de Xàtiva,
l'alqueria que s'anomena Muro, que està entre les aldees de Cocentaina, amb
forns i molins. 18 de setembre.
El
12484:
donacions en
l’alqueria de muro, que està en el terme de cocentaina: A Eiximén Otxova, set jovades de terra a Muro, si no
n'hi haguessen suficients, en les alqueries properes. 7 de maig. A Joan de
Nàjera, a Miquel Arguix i a Domènec Lópeç, i als deu a cavall que duien, cinc
jovades a cadascú en l'alqueria de Muro. 10 de maig. A Llop Otxova, en l'hort
que fou d'Aboambre, contigu a les seues cases, i en altres horts contigus a
aquestes, si no pogués completar-les en el susdit hort. 15 de maig.
I el 12495:
A Eiximén Otxova, unes cases, franques i
lliures, a Cocentaina, i set jovades de terra a Muro; i si n'hi haguessen
suficients, que tinga el que li falte en el terme de Cocentaina. 7 de maig. A
Joan Nàjera, a Miquel Arguix, a Domènec i als seus dotze companys a cavall, a
cadascú d'aquells i d'aquests dotze, cinc jovades de terra en l'alqueria de
Muro, i sengles cases i sengles horts a Cocentaina [...]. 10 de maig.
Per tant, aquest topònim
presenta una antiguitat de 675 anys, sense tenir en compte la denominació que
tenia en l'època musulmana (Murur)6 que, com
veurem després, podria ser d'origen llatí o iberobasc.
Les Illes Balears van estar
conquistades abans que el País Valencià per Jaume i i també hi ha una localitat anomenada Muro7, però no estem en
condicions d'afirmar que el nostre Muro
siga anterior a l’illenc o a l'inrevés; això és una tasca que correspon als
historiadors esbrinar8.
Tota la documentació que hi ha
sobre Muro al llarg de l’època medieval, com també l’edat Moderna és
inalterable; és a dir només hi apareix el terme Muro. No serà fins el començament del segle xx (1906, 1915-1916, 1922)9
que se li posarà el sobrenom “del Alcoy” i “de Alcoy” (la pèrdua de l’article
no està gens clara), ja que a l'Estat Espanyol hi ha molts més Muro que no sembla10, i és clar, i en tant que podia
comportar una confusió entre poblacions, es va optar per posar-li un sobrenom (cf. la nota 9).
De tota manera, l’ajuntament de Muro, tot i
saber d’aquestes realitats, va presentar una sol·licitud de canvi de topònim de
Muro de Alcoy a Muro, el 7 de juliol de l’any
Com podem comprovar, és un tema de plena actualitat que encara no es
troba resolt...
A tall d'exemple, presentem el
topònim en les diferents etapes més importants de la història local:
en este medio llegó a la villa de Pego
micer Nofre Rodríguez, juez de Corte de
1611, abril. Muro. Don Francisco Ruiz de
Corella, como procurador de don Gastón Ruiz de Corella, conde de Cocentaina y
de
I sa Excel·lència usant de sa natural
clemència en dies propassats manà fer un pregó ab lo qual se'ls avisà de son
mal procediment, i amonestà es retirassen dits hòmens, i gent a ses cases, i
que per los camins jurídics se'ls oiria i se'ls administraria la justícia que
els perteneixqués ab tota puntualitat, i amor exceptades les persones de
Francés Garcia menor llaurador del Lloc del Ràfol, i Josep Navarro Barber del
Lloc de Muro, aquell principal promovedor, suasor, i induïdor de la conspiració [Segona Crida del Virrei sobre la 2a
Germania. 25 de juliol de 1693]14.
Francisco Mariano Nipho Cagigal15, el 1771, comenta de Muro:
Muro (Villa) es Universidad, comprendida en el Condado
de Cosentayna: tendrá su termino como una legua de Oriente á Poniente, y algo
menos de media de Medio dia á Norte; en este término se comprehende el
Lugarcillo de Benamur [...]. Se
celebra mercado todos los viernes de la semana; y en 17 de enero tiene feria en
la hermita de San Antonio Abad [...]. Consta su población de 450 vecinos, que
asisten a una iglesia parroquial, cuyo patronato pertenece al mismo Duque de SantiEstevan.
El 1786, Bernat Espinalt Garcia, ressenya el topònim Muro, sense més extensions nominals, a
la seua obra Atlante español o
descripción general de todo el Reyno de España, publicada en tretze volums
entre 1784 i 1786 (Solbes Calbo, Jaime [1993: 43]).
El 1797, Cavanilles16 dirà
de Muro:
El 1845-1850, Pascual Madoz17 descriu Muro:
Muro: villa con ayuntamiento de la provincia de Alicante
(12 horas), partido judicial de Concentaina (sic) (3/4), audiencia territorial,
capitania general y diócesis de Valencia (19) [...].
Francisco Figueras Pacheco18, el 1919, també ens parla de Muro:
Según estadística de 31 de Diciembre de
1910, el número total de edificios y albergues del término de Muro, asciende á
855 [...] Muro, villa, 604 edificios [...] En el siglo xiv, figuraba ya Muro en los Estados de los senyores de
Concentaina [...].
Així fins el 1906-1922 (cf. la nota 9) en què començà a
aparèixer una doble denominació: Muro de Alcoy i Muro del Alcoy.
1.2
Muro a través de la llengua
El mot Muro, com a topònim del País Valencià, no és d’origen castellà. El
seu origen fluctua entre diverses interpretacions: pot provenir de l’àrab (?), del
llatí (mossàrab), o de l’iberobasc (?)
El català sol perdre les vocals
finals en aquest tipus de mot: Mur. Els topònims, però, presenten un tractament
diferent en la seua evolució fonètica perquè solen mantenir les formes originals
en què van ser creades; per exemple: VALENTIA>VALÈNCIA. Si aquest topònim hagués
evolucionat d’acord amb les lleis fonètiques del català, el topònim hagués esdevingut
VALENÇA perquè TY>Ç (cf. la ciutat
portuguesa). Per tant, MURU (top.)
>MURO perquè hi ha una
dissimilació fonètica de la vocal tònica Ú/U>Ú/O; i així és com apareix al Llibre del Repartiment19.
D’aquest topònim, doncs, s’ha
dit que és mossàrab ‑aquell hipotètic llatí parlat en l’època musulmana‑ a
causa d’aquesta /-O/, la qual seria
una recialla del llatí, que els gods primer i els musulmans després, van
respectar fonèticament, com també Jaume i
en conquerir el regne de València20.
El problema, però, es planteja
quan volem establir l’origen d’aquest topònim i, certament, pensem que aquest
topònim presenta un substrat protoibèric barrejat amb el llatí21 i amb el mossàrab posterior.
El llatí va incorporar aquesta paraula com a “conjunt
de pedres que, disposades d’una manera determinada, tapen, defensen, etc.” El
nostre “Muro” no ha estat mai murallat com Xàtiva, Sagunt, Morella, etc., perquè
l’Arqueologia ens ho demostraria, i creiem impossible que MURO<MARIUS com teoritza
José pascual i Jordà (1990: 38-40)22 ni tampoc per l’homonímia entre l’iber i l’àrab que proposen Anna
P. Colomina i Begoña Payá (2000: 57)23. Per tant, que és aquest “Muro”? En realitat, de quin mot ve?
La majoria dels lingüistes estan
d’acord en un substrat idiomàtic mediterrani; és a dir, una base lingüística
que ens ha arribat a través de mots compartits amb el basc i amb altres
llengües d’altres punts de
Hi ha autors que pensen que l'iber i l’èuscar
eren la mateixa llengua (Hübner, Humbold, etc.) i
d’altres ens diuen que eren dues llengües diferents (Mitxelena, Tovar, F. Villar, De Hoz, Untterman, Román
del Cerro, etc.) però que compartien un lèxic basc. Independentment que en
foren una o dues, una cosa és ben certa: el nostre voltant més immediat està
farcit de topònims iberobascos:
Les arrels preromanes MOR(R),
MUR(R), MAUR designen “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” (cf.
Aquestes arrels preromanes van
passar al llatí com a préstecs amb aquest significat i posteriorment van
designar termes com “muralla” i semblants (cf.
Morella: d’una banda es troba dalt d’una mola de rocam, i de l’altra està
murallada; o Muro de Mallorca, el qual presenta una aparença de mur vist des de
la badia de l’Alcúdia; en definitiva, “conjunt de pedres agrupades en una
elevació”).
El cas de Muro alacantí podria
presentar el mateix plantejament però amb contaminació del mot BURU basc.
Muro històric podria ser tot el
que diuen “la vila Vella”; és a dir, des de la biblioteca municipal (plaça de
I, pel que fa a l’arrel MUR(R)
“muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de pedra” preromà, encara que no es
vegen enlloc rocams ni penya-segats ni res que faça referència a roca33, si més no, en alçada, en el subsòl
sembla que hi ha una mola de pedra, sobretot a la part de l’església, però
també un autèntic marge de pedra que va en paral·lel des del carrer Palacio fins
el Batà34; és a dir, per la part inferior d’aquests
carrers i en diagonal. Si es fessen prospeccions arqueològiques tal vegada ens
enduríem una sorpresa...
Per tant, hipotèticament, estem
jugant amb els equivalents BURU/MURU iberobasc en el sentit de “mola, lloma” i
“monticle rocós”, “moles de pedra”. Si partim de MURU>MURO, perquè es
produeix una dissimilació de la vocal àtona en /-O/. Si partim de BURU>MURU>MURO,
perquè el pas de B>M és molt fàcil i habitual en la dialectologia catalana
—salvant les distàncies temporals—35,
i resulta fàcilment explicable per una equivalència acústica que es dóna moltes
vegades en la nostra llengua, i en altres també36,
afavorida per assimilacions amb les nasals (boniato>moniato;
bajanada>majanada;), o simplement per l’equivalència acústica
(escabot>escamot; Benimussa>Menimussa, poble d’Eivissa; bancal>mancal;
buru>*muru?).
Com podem comprovar,
independentment que partim de MURU/BURU, el resultat és el mateix: “monticle”, “mola”
i “rocam”, “conjunt de pedres”. És més factible, però, que evolucione d’un BURU/MURU
iberobasc preromà que no pas d’un MARIUS37
llatí (antropònim) o d’un MAUR/MURUR38
homòfon iber/àrab “sinuós” “cruïlla de riu”.
Un altre detall és la /-O/ que
segurament s’haurà mantingut per influència aragonesa o amb un valor despectiu
vulgaritzant i no tant pel mossàrab: el Campello<el Campell (el Campet),
Gorgos<Gorgs (els Gorgs), Follos<Folls (folls), etc.
2. Benàmer
Benàmer es troba situat a
L’origen de Benàmer és incert;
va ser creat entre el 713-794 (el Pacte de Teodomir, pel qual tota la zona
entre Múrcia i València s’incorporaven al món islàmic), i el 1238 (quan Jaume I
conquereix València per a
L’ètim del poble és d’origen àrab
pel seu ètim ibn (ben) “fill de”, “família
de”+ Amer39. Noteu que una vegada format el
topònim, aquest no es pronuncia com a mot agut (Benamer) sinó pla: Benàmer.
És ben cert que els musulmans
preferien la costa a l’interior però si s’hi assentaren va ser per la quantitat
d’aigua que brollava de les muntanyes. En el cas de Benàmer, tot just és al
bell mig entre el riu d’Alcoi i el riu d’Agres, cosa que significa que no els
en faltava mai i sempre la podien usar.
També els musulmans eren més
amants de les ciutats que no pas del món rural, i molts senyors vivien a Cocentaina,
Dénia, Xàtiva, etc., i al poble tenien una persona que els portava les rendes,
impostos, collites, etc. Però també és cert que molts d’aquests senyors
s’instal·laren al camp i conrearen en companyia dels llauradors autòctons la
nova terra adquirida40.
La unitat rural important en
terres de regadiu era la qariya
(alqueria, casa rural): casa de conreu amb habitacions (per a quan vingués el
propietari), amb una torreta, sense pati interior i amb construccions annexes
de forns, graners, molins, etc. Així seria el cas del nostre Benàmer, com també
l’Alqueria dels Capellans, l’Alqueria d’Asnar (el Ràfol Blanc fins el 1609),
etc.
El llogarret també disposaria,
possiblement, d’una mena de mesquita annexada a la qariya, per tal de poder fer l’oració del divendres o les cinc
oracions que fan els musulmans al llarg del dia. Aquesta mesquita i la qariya es convertiria, probablement, després
de les Germanies o de l’expulsió dels moriscs, en la casa del senyor del poble,
“la casa del Senyoret” (com encara en diu la gent molt gran del poble), situada
en el número 11 del carrer Major, orientada, si fa no fa, cap al SE, direcció
de la Meca41.
Al llarg de les agitades èpoques
dels regnes de taifa i les dominacions almoràvit i almohade, hi hagué sempre
una gran inseguretat al camp. Aleshores els llauradors musulmans abandonaven
les alqueries i es concentraven al recer dels castells o de les defenses que
havien estat erigits a totes les posicions estratègiques, els quals esdevenien
caps de districtes rurals. Al darrer període de dominació musulmana els veïns
de Benàmer anirien a refugiar-se a qualsevol castell o defensa de les rodalies;
sobretot a Alcosser (“defensa” en àrab), “Alcosseret” a l’edat Mitjana42, que es troba molt prop, però també podrien
anar a Muro (?), Cocentaina (d’on era el seu amo)43, Gaianes, Penella, l’Orxa, Planes o Agres.
Aquests abandonaven el castell o la defensa quan el perill havia passat.
En tota l’Edat Moderna el més
important a recalcar pot ser el bateig forçós dels moros de Benàmer (Germanies),
expulsió dels moriscs el 1609 i la revolta de la 2a Germania el 1693. Pel que
fa a les Germanies, tot i batejar-se a efectes “oficials” i ser cristians, en
la intimitat mai no deixaren els preceptes musulmans. Eclesiàsticament parlant
Benàmer dependrà de l’església d’Alcosser44,
i no serà fins ben entrat aquesta
l’època (entre els segles xvi-xix) que el poble tindrà església pròpia
consagrada a
Pel que fa a l’expulsió dels
moriscs, Benàmer va quedar completament despoblat. Francisco March (senyor
propietari del lloc)45 va
intentar repoblar el poblet amb 15 veïns (juridicció alfonsina), però el comte
de Cocentaina no li ho va permetre perquè podria perdre poder sobre Benàmer i
sobre Francisco March. Si s’hagués donat el cas, ara per ara, el poblet no es
diria Benàmer, si no Alqueria de March.
El 1614 el comte de Cocentaina
va adquirir la senyoria directa del lloc, i per tant, Francisco March va deixar
córrer repoblar Benàmer mitjançant la juridicció alfonsina; de totes les
maneres, va establir: dues cases habitades el 1620 (6-10 habitants?); tres en
1633 (7 habitants); i quatre en 166346
(12-17? habitants) mai sense carta pobla.
El 1693 (any de la 2a Germania),
Benàmer podia tenir 10 cases habitades (30-40 persones?). Francisco Mariano
Nipho Cagigal, el 1771, no ressenya Benàmer; només ens diu “en este término [de
Muro] se comprehende el lugarcillo de Benamur” i no comenta el nombre de veïns
ni parla del poble.
El 1797, Cavanilles47 ens
parla de Benàmer i ens diu:
Algo más
cuantiosos son los frutos de Alcocer, pueblo de 60 vecinos, y de su anexo
Benamer de 52, el cual en otro tiempo se reputó calle de Muro
El 1845-1850 Pascual Madoz48 descriu Benàmer:
Lugar de la
provincia de Alicante (12 horas), partido judicial de Concentaina (sic) (3/4),
audiencia territorial, capitanía general i diócesis de Valencia (19),
ayuntamiento de Muro. Situado a un quarto de hora al Este de esta villa en la
ribera izquierda del rio Alcoy, con libre ventilación i clima saludable: tiene
44 casas de regulares proporciones y distribución interior, un molino harinero,
y es anejo en lo eclesiástico de Alcocér de Planes. Producción: trigo, aceite y
vino. Población: 48 vecinos, 150 almas. En otro tiempo tuvo este lugar
ayuntamiento propio; pero en la actualidad depende de la jurisdicción civil de
Muro, como queda dicho, y forma como una especie de barrio suyo.
Francisco Figueras Pacheco49, el 1919, ressenya que Benàmer té 49
edificis (150-160 veïns?), i “La iglesia de Nuestra Señora de Gracia de la
partida de Benamer, es un anejo de Alcocer de Planes”.
I, finalment, José Sanchis
Sivera50, el 1922, ens parla de Benàmer:
Benamer, Benamir, Benhamir.- Es un caserío de 190 habitantes, del arciprestazgo de
Cocentaina. Perteneció al ciudadano Francisco March, y era anejo de
Concentaina, desmembrándose de esta villa en 1535, para unirlo a la iglesia de
Muro, cuando se erigió ésta parroquia independiente. Hoy es anejo de Alcocer de
Planes, y su iglesia está bajo la advocación de Nuestra Señora de Gracia.
Així doncs, a l’època musulmana,
Benàmer podria ser el carrer Major, després s’ampliaria fins la plaça i la
costera del llavador, construint-se l’església (època moderna), i ja al segle xx (l’escola, al final del carrer major)
es construiria el carrer de l’entrada (escoles noves), i el bar (el bar vell es
trobava al número 35 de la plaça). En l’última dècada s’han construït una sèrie
de cases, al carrer de l’entrada, enfront del bar. El cementeri es troba situat
a uns
3. L’Alqueria
dels Capellans
L’Alqueria (de) Jordà és el nom
oficial d’aquesta pedania de Muro que es troba al bell mig entre Muro i Benàmer
(cap al riu d’Agres); és a dir, al Pla dels quatre camins. Col·loquialment, se
la coneix per “l’Alquerieta” [lalkrjéta] o per “l’Alqueria dels Capellans”. Mai
amb l’extensió de “Jordà”, si més no en l’actualitat.
Segons
Se’ns planteja un problema de
topònims quan parlem de l’Alqueria dels Capellans, ja que ha tingut diverses
denominacions al llarg de la història i la seua localització espacial ha estat
molt discutida pels investigadors (cf.
les notes 51-53), perquè Benifit,
Binifich, Benufit i Benihufit, tenia/tenien església/esglésies filial(s) de la de sant Joan
Baptista de Muro abans de l’expulsió dels moriscs (1609)54.
Sembla que l’evolució temporal
del topònim és: Benifit, Alqueria dels Descalç, Mas, Alqueria dels Capellans o
de jordà i, finalment, l’Alquerieta; i així serà com en parlarem, si donem per
encertat que l’Alqueria de Serra i la dels Sansos van quedar despoblades després
del 1609, i que l’Alqueria de Calatayud i la dels Descalç són Benifit, Binifich
i Ben(ih)ufit, i que, per tant, són la mateixa població i antecessora directa
de l’Alqueria dels Capellans55.
No sabem quan va nàixer el
llogarret (Joan Ponsoda [1996: 351], ja el documenta el 1275-76), però segons
Primitivo Alberola (1986: 18), els Descalç eren els senyors de Benifit el
1609, els quals només tenien el domini útil del llogarret, ja que el directe va
pertànyer sempre als barons de Cocentaina des que Na Violant les va establir a
Juan Martínez de Vera el 1402 i el 140356.
Benifit va patir des de finals del segle xvi un procés de desmembrament i els Descalçs no
es van plantejar repoblar-lo amb carta pobla perquè haguessen patit els
mateixos plets que el senyor de Benàmer amb el comte de Cocentaina. Per tant, el
llogarret va quedar reduït a una sèrie de propietats particulars i les tres
cases57 habitades al llarg del segle xvii estaran ocupades pels drets dels antics senyors. Com en el cas de
Benàmer, si els Descalç haguessen pogut repoblar el llogaret, tot aplicant la
juridicció alfonsina, actualment es diria Alqueria
dels Descalç.
El 1771, Francisco Mariano Nipho
Cagigal, no comenta, ni de passada, Benifit; sembla com si no hi existís. En
canvi, Cavanilles58, el
1797, ja no fa referència a Benifit; ens parla de l’Alqueria dels Capellans i
ens diu que la gent li diu “Mas” (una reminiscència de l’antiga qariya?) o “Alqueria dels Capellans” i
que té 7 veïns.
El 1845-1850, Pascual Madoz59 ens diu de l’Alqueria: “En su radio
[de Muro] se encuentra [...], una alquería de siete casas, y 46 esparcidas por
todo el campo”.
El 1919, Francisco Figueras
Pacheco60, ressenya els edificis disseminats que
té el terme de Muro i ens diu que en té 94 i “un albergue”. Aquest “albergue”
és l’Alqueria dels Capellans? No nomena en cap moment cap alqueria.
I, finalment, José Sanchis
Sivera61, el 1922, ens parla de l’Alqueria dels
Capellans com si es tractara d’una altra població; pot ser de Setla?, ja que
tot el que hi apunta (els habitants, l’església) són errònies:
Alquería
de Jordá.- Caserío de 170 habitantes,
cuyo origen debe ser algún rahal
árabe, que ha tomado el nombre de alguno de sus poseedores, el cual es anejo de
Muro, del arciprestazgo de Concentaina, y cuenta con una iglesia que tiene la
advocació de San Joaquín.
En tant que Alqueria qariya, Benifit era una casa de conreu
amb habitacions, una torreta, sense pati interior i amb construccions annexes
de forns, graners, molins, etc. Així és actualment, salvant les distàncies
temporals, l’Alqueria dels Capellans; és “la casa Gran” com encara en diu la
gent molt gran, situada en el número 1 de l’únic carrer que hi ha, ço és, el
carrer Major.
Efectivament, aquesta “casa
gran” té una mena de torre que corona tot l’edifici; la porta principal de la
construcció està orientada cap al ponent i presenta una paret orientada
llevant-ponent que delimita el recinte i que sembla estar orientada cap al SE, si
més no, cap al migdia62.
El trànsit de Benifit a
l’Alqueria dels Capellans és complicat, ja que ens movem mitjançant hipòtesis
que, en un moment donat, poden ser errònies (cf. les notes 51-54); però una cosa és clara: el 1609 els
propietaris del llogarret són els Descalç; per tant, el llogarret alterna entre
el topònim Benifit i Alqueria dels Descalç.
En algun any de les dècades de
1610-1658 el topònim comença a canviar cap a l’Alqueria dels Capellans (el 1658
va ser l’any en què va ser canonitzat l’arquebisbe sant Tomàs de Villanueva),
ja que el poblet tindrà església pròpia consagrada a aquest arquebisbe63.
Per tant, podem teoritzar que el
canvi de Benifit a l’Alqueria dels Descalç es donaria entre 1609 i 1658.
L’extensió “dels Capellans” es donaria, com a mínim, a partir del 1658, i es
pot donar com a conseqüència que hi hagués capellans que hi visquessen o que
fossen de l’orde dels agustins (com l’arquebisbe sant) i la gent els digués
col·loquialment “capellans”; però encara n’hi ha més: el convent de sant Miquel
dels Reis tenia el domini total del lloc de Benàmer, el 1609; és fàcil pensar
que per extensió (són molt prop tots dos llogarrets) molts religiosos s’hi
deixassen caure.
En qualsevol cas, el 1797, el
lloc alterna entre “Mas” i “Alqueria dels Capellans” [cf. Cavanilles (1797: 94)]; el 1845 ja s’ha establert el terme
“Alqueria” [cf. Díez Fuentes, José M. (2006: 87)], encara
que, el 1919, Francisco Figueras Pacheco l’esmente com “alberg” [(cf. Díez
Fuentes, José M. (2006: 88)].
En canvi, José Sanchis Sivera,
el 1922, ja li posa l’extensió nominal de Jordà (els Jordà sembla que eren uns
religiosos propietaris del lloc), encara que popularment haja mantingut
l’extensió “dels Capellans” o l’Alquerieta (com a oposició a l’Alqueria
d’Asnar, molt prop i més gran). Noteu, per exemple, que el molí (del) Riuet (denominació
popular que fa referència a un molí del riu d’Agres) o el molí (de) Pedro
(perquè Pedro Vilanova Semper va comprar aquest molí el 1920)64: dues maneres de referir-se al mateix
molí el qual es troba al riu d’Agres, tot just entre l’Alqueria dels Capellans
i Benàmer.
Podem concloure, doncs, que
aquest llogarret no ha canviat, com a mínim, en 735 anys que puga tenir
d’existència (recordeu que ja es troba documentat el 1275), tant pel que fa a
les construccions com també per la població.
4.
Setla de Nunyes
Setla
és la població més gran de totes les pedanies que conformen el terme de Muro i es
troba situat a un quilòmetre de Muro, direcció Beniarrés, al marge esquerre del
riu d’Agres. Actualment hi viuen uns 180 habitants (2006) i d’acord amb
El
senyoriu de Setla va pertànyer a la família Bosch des que Pere Bosch, Justícia
de Xàtiva, va rebre l’alqueria de Turballos de la mà de Jaume i, l’11 d’agost de 1247 (cf. després Turballos)67.
L’última
senyora de Setla de la casa Bosch va ser Doña Rafaela Bosch, qui es va casar
primer amb Don Gabriel Bosch (parent d’ella i de qui no va tenir descendència),
i després amb Don Jerónimo [o Miguel] Núñez), el 1597. El fill d’aquest
matrimoni, Don Pedro Núñez Bosch (després senyor de Sempere, Cartaina i Setla),
sembla que passava llargues temporades al palau del poble i, com a conseqüència
de les seues llargues estades, Setla rebrà l’extensió nominal “de Núñez” fins
l’actualitat68.
Don Pedro Núñez Bosch va atorgar escriptura de
capitulació per a la repoblació de Setla, després de l’expulsió dels moriscs, el 1658, amb un mínim de 15 repobladors per a desenvolupar
la jurisdicció alfonsina, la qual cosa no va poder aconseguir el seu pare, Don
Jerónimo Núñez, el qual ja des de 1607 va tenir forts plets amb el comte de
Cocentaina perquè volia desplegar aquesta juridicció69, cosa que no es va aconseguir ni amb
Benàmer ni amb l’Alqueria dels Capellans. Turballos70 disposarà de carta Pobla a partir del
1616. Pel que sembla, el fet de poder desplegar aquesta jurisdicció també
implica tenir poder sobre el topònim perquè serà l’únic dels topònims estudiats
que variarà Setla per Setla de Núñez. Noteu que amb Muro, tot i imposar una
carta Pobla duríssima, sembla que el comte no va poder posar-li extensió de
Corella; tal vegada perquè el poble ja tenia una personalitat força marcada i
no s’ho va plantejar o, simplement, perquè no hi havia cap altre poble de
l’entorn amb el mateix nom que plantegés una confusió de topònims, com en el
cas de les alqueries: la dels Capellans o Alquerieta, la d’Aznar, etc.
El 1520, Setla disposava de 12
cases de moriscs71 i la seua església ja
depenia de l’església de Muro, el 1530 (cf.
la nota 44); però si és cert el que ens diu Pascual Madoz72, el 1845-50, l’església del poblet es
fundaria el 1343.
En
temps de l'Arquebisbe Sant Tomàs de Villanueva, el 1555, estava constituïda per
10 cases de cristians nous.
El 1633 Setla tenia 18 cases habitades, 8 buides i 47 persones “de
confessió”73;
el 1658, tenia
15 veïns (45 habitants?), i el 1693 (any de la 2a Germania), el poblet podria tenir 10 cases
habitades (30-40 persones?).
Francisco Mariano Nipho Cagigal74, el 1771, ens diu de Setla:
Sella de Núñez (lugar) está situado
dentro del término general de Cosentayna; su término es muy limitado,
comprehende de Levante á Poniente por mas de un quarto de legua, y de
Tramontana á Leveche, poco mas de medio quarto; su territorio es delgado, y
seco, y por esto la mayor parte de él está plantado de olivos, i viñedo;
riegase una quarta parte de él no más, por no tener otra agua que la que se
conduce del Riachuelo, llamado Agres, que la toma á cierta distancia; y para el
consumo de sus vecinos, de una Fuentecilla de muy corto manantial, algo
apartada del Poblado, sin poderse por lo dicho aprovechar las sobrantes para
regadío; la mayor cosecha que se coge es de trigo […]; la de panizo […]: la de
seda […]: la de aceyte […]; y la de vino. […] No hay ferias, ni mercados en
este pueblo […]. Este pueblo se compone de mas de 80 vecinos, que se mantienen
con escasez; su dueño directo lo es Don Antonio Núñez y Ribera, vecino dela
ciudad de Valencia. No tiene más de una iglesia pequeña sin renta, y en ella un
vicario, que a expensas de dicho Señor Directo se mantiene, por ser annexo de
El 1778 Setla tenia 272
habitants segons el cens de Floridablanca75.
El 1797, Cavanilles76 ens
parla de Setla, Selha, i ens diu que
forma part dels nou pobles que conformen la contrada, tot fitant amb el riu
d’Agres i, juntament amb Turballos, ens comenta:
Tres quartos de hora hacia el poniente de
este pueblo [Gaianes] está Turballos, aldea de 18 vecinos, anexo, Selha, que
tiene 74. Sus términos reunidos tienen tres quartos de hora de norte a sur, y
apenas la mitad de oriente a poniente: el suelo es desigual de tierra rojiza en
las cercanías de Turballos, y de albarís en las de Selha: sus vecinos
aprovechan las aguas del rio de Agres, que distribuyen por los campos reducidos
a graderías en las largas cuestas de los ribazos del rio. Los campos de
Turballos no pueden disfrutarlas por su mucha altura, pero se riega con las de
una fuente copiosa que sale por entre peñas. Era menor su caudal pocos años
hace, y se aumentó por medio de una excavación hecha en la falda del monte, con
lo qual aumentaron las huertas: el agua es blanda, y al salir conserva su calor
moderado.
El 1845-1850 Pascual Madoz77 ens parla de Setla:
Lugar con ayuntamiento de la provincia de
Alicante (12 horas), partido judicial de Cocentaina, audiencia territorial,
capitanía general, y diócesis de Valencia (19); SUTUACIÓN: en el margen
izquierdo del riachuelo Agres, donde le combeten todos los vientos y goza de
CLIMA bastante templado, una atmósfera pura y cielo alegre, no padeciéndose
otras enfermedades que las estacionales. Tiene 77 CASAS de regulares
dimensiones y buena distribución interior; la del ayuntamiento; casa-palacio
del señor territorial; un pósito con unas 12 fánegas de trigo, y una iglesia
parroquial (San Joaquín), servida por un cura que provee una vez el ordinario y
otra el señor marqués de Albaida, como señor territorial y patrono: es matriz
de la de Turballos, y se fundó en 1343. El vecindario se surte de una fuente
pública que hay fuera de la población, cuyas aguas son abundantes y de buena
calidad. EL TERMINO confina por el Norte con Carrícola; al Este con Gayanes y
Alcocer de Planes; al Sur y Oeste con Muro; estendiéndose ¾ de Norte á Sur, y
apenas la mitad de Este á Oeste. En su radio se comprende el lugar de
Turballos, (véase) que tuvo ayuntamiento hasta el año 1845 en que se agregó á
Cela por no tener los 30 vecinos de la ley, formando con él municipalidad. El
TERRENO es un tanto desigual, de tierra rojiza en las cercanías de Turballos, y
de albani en la de Cela; participa de secano generalmente flojo, y huerta que
es tenaz y bastante productiva, la cual se fertiliza con las aguas del
riachuelo Agres, que se toman por medio de una presa. Sobre su cauce hay un
puente de mampostería de dos arcos y de unos 60 palmos de elevación. El término
antiguo de Turballos no disfruta de este riego por su mucha altura, pero sí del
de una copiosa fuente que nace entre peñas, cuyo caudal se ha aumentado de
resultas de una excavación que se practicó: el agua es blanda y al salir
conserva un calor moderado. Los CAMINOS son locales, de herradura y algo
abandonados.
El 1873 Setla presenta 439
habitants78.
Un fet curiós es va produir el
1875 i és que La senyora Joaquina de pedro i Fernández de Heredia, baronessa
d’Otos, va sol·licitar, el 20 de març d’aquell any, la conversió de Setla en
comtat amb la mateixa denominació a favor del seu consort el senyor Eduardo
Francisco Moore i Wood, marqués de Sant Josep i coronel de cavalleria. El 1879,
i per a que la concessió s’aconseguís, hi van intervenir diputats i senadors
del regne, però no es va aconseguir res, i el 1877 el municipi de Setla de
Nunyes, amb el seu annexat Turballos, van quedar suprimits i els seus termes
van passar a integrar-se al de Muro79.
El 1904, i com a conseqüència
d’unes obres de rehabilitació de la teulada de l’ermita de sant Antoni, a Muro,
es plantejarà un conflicte de jurisdicció sobre l’ermita, ja que el capellà de
Setla al·legava que l’ermita es trobava dins de l’antic terme municipal
(recordeu que Setla perd la seua independència el 1877) i que, per tant, tenia
dret sobre l’ermita.
En canvi, els veïns del poble de
Muro havien construït l’ermita sense cobrar entre els anys 1668-1672, i per
tant, també reivindicaven el seu dret sobre la construcció80.
Efectivament, l’antiga fita
entre Muro i Setla es donava tot just en aquesta construcció; enfront de
l’ermita hi havia la venta de Setla (i també els Fontanars, que es troben ben a
prop), i encara hi ha veus de Setlers majors que diuen que la construcció
estava en el terme de Setla i el pati de l’ermita en el de Muro. El plet va
acabar amb un ofici de l’ajuntament de Muro a l’Arquebisbat, tot demanant a qui
dels dos capellans li corresponia les despeses de rehabilitació de la teulada
de l’ermita. La contestació de
Tot continuant amb el fil
temporal, Francisco Figueras Pacheco82,
el 1919, ressenya que Setla té 88 edificis (250 habitants?), i que “hay iglesia
parroquial de entrada dedicada, á San Joaquín, de la que es anejo la iglesia de
Turballos”.
I, finalment, José Sanchis
Sivera83, el 1922, ens descriu de Setla que
l’església és independent i:
Cetla de Núñez,
Cela, Sela, Selha, Sella de Muro.- Este lugar, de 490
habitantes, pertenece al arciprestazgo de Concentaina, es curato de entrada de
patronato alterno entre el Prelado y el marqués de San José, y su iglesia está
bajo la advocación de San Joaquín. Perteneció a los caballeros Bosch, y
últimamente, su señorío era del referido marqués de San José. En tiempo de
Santo Tomás de Villanueva estaba constituído por 10 casas de cristianos nuevos
y era anejo de Muro. Hoy es parroquia independiente, como queda dicho, y tiene
como anejo a Turballos.
Els orígens de Setla són antics.
Palmira Torregrosa (2009: 8-13), documenta que a l’Alt del Punxó, una partida
prop de Setla, es van trobar restes arqueològiques temporitzades en dues fases:
una d’època neolítica i de l’altra de l’època ibèrica (segles vi-iv aC). En l’última excavació que
s’hi va produir, com a conseqüència dels treballs de l’autovia Central, es va
localitzar un poblat ibèric de, més o menys, una hectàrea de territori. Aquesta
hectàrea estava conformada per unes cabanes d’uns cinc metres de diàmetre amb
estris de cuinar i aixovar domèstic. Aquestes cabanes podrien ser les
precursores de la posterior Setla?84
En qualsevol cas, aquesta
població es degué desplaçar fins on es troba a l’actualitat; és a dir, dalt d’un
turonet on es pot divisar pràcticament tota la comarca.
Efectivament, la localització
geogràfica de Setla és molt interessant, ja que es troba tot just al bell mig
entre el riu d’Agres i el riu del barranc de Turballos, en una posició elevada
i privilegiada, tant pel que fa al paisatge que domina (se’n pot albirar Muro,
Cocentaina, tota
Nosaltres ens decantem a pensar
en l’origen llatí del lloc d’acord amb el que va plantejar Rafael Azuar (2005:
9-28) que les poblacions musulmanes s’assentaven a les parts més baixes del territori
(Benàmer, Alcosser, etc.), tot cercant les aigües del riu; no és el cas de
Setla, ni de Muro, Turballos, Gaianes o Cocentaina, les quals es van ubicar als
llocs més alts, per tal de poder divisar millor els possibles atacs.
En qualsevol cas, Setla va passar
al món àrab entre el 713-794 i 1238 i, per aquesta posició estratègica, és
fàcil pensar que els seus habitants no tindrien la necessitat de desplaçar-se a
cap castell a protegir-se (Alcosser es troba prop, però en una cota de
En època musulmana si el poble
era d’origen llatí, és de suposar que es convertiria en qariya com Benàmer i l’Alqueria dels Capellans i que ja n’hem
parlat. Per tant, Setla, si més no, les dues construccions més importants del
poble, és a dir, el palau de la senyoria i l’església, estaria formada per una
construcció amb habitacions per al propietari, conreus pròxims, una torreta per
guaitar, etc.
Efectivament, així és en
l’actualitat, i tenint en compte el temps passat, el Palau del marqués de
Setla; és “Palacio” com encara en diu la gent molt gran, situada en el número
26 de la plaça del poble, tot just al costat de l’església de sant Joaquim, la
qual també podria tenir els seus orígens com a mesquita, per la seua orientació85. Aquest “Palacio”, com també
l’església parroquial, presenta la porta principal de la construcció cap al SE,
o si fa no fa, cap al migdia86 i és
una construcció molt alta i ampla que pogué ser l’antiga qariya. A la part del darrere, presenta un pati molt gran que fita
amb el carrer Nou. Aquestes dues construccions estan connectades, ja que el
marqués de Setla hi podia escoltar missa sense eixir de casa a través d’un
balcó interior que dóna a l’església.
Així doncs, Setla seria en època
musulmana la plaça de l’església amb la mesquita, i el forn que es troba al
número 1 de la plaça, tot just enfront de l’església (actualment tancat), el
carrer Major i el carrer l’Àngel (on hi ha un llavador). Posteriorment, es
construiria el carrer que dóna a l’altre llavador que hi ha a
5. Turballos
Turballos
és el llogarret més allunyat de totes les pedanies que abracen el terme de
Muro. Es troba situat al peu de la vessant esquerra de la serra del Benicadell,
a
Turballos és la població amb més altitud,
Efectivament, la primera vegada
que apareix Turballos és al Llibre del
Repartiment89, llibre segon, el 1249,
en què podem llegir:
A Pere del Bosch, justícia de Xàtiva,
l'alqueria anomenada Torbayllos, tota
íntegra, en heretat franca, llevat dels forns i molins. 11 d’agost.
Joan Coromines (1997: VII, 364- 366), a través
d’aquesta descripció de la població, pensa que aquest llogarret ja existiria
abans de la conquesta musulmana i li dóna un origen; no llatí sinó paleohispànic:
TURGALIUM ‘gran mercat’, ‘mercadal’, ‘firal’, ‘lloc on es mercadeja’90.
Tot tenint en compte que hi ha molts llocs als
voltants de Turballos que poden ser d’origen preromà (que ja n’hem parlat més
amunt), com per les excavacions arqueològiques d’origen iber properes (l’alt
del Punxó, el mas d’Alfafar, etc.), com per la seua altitud, és fàcil pensar
que aquest llogarret no és d’origen llatí sinó anterior i, podria ser un punt
de mercadeig d’altres poblacions veïnes que hi anirien a bescanviar queviures
(recordem que Turballos es troba molt prop del port d’Albaida, i per tant, molt
ben comunicat amb l’exterior)91.
En qualsevol cas, Turballos es
va arabitzar entre el 713-794 i el 1238, i quan passa a “mans” cristianes, el
1249, la població és totalment musulmana.
En tant que no és una població
d’origen àrab, és lògic pensar que el llogarret estaria conformat per cabanes
amb estris de cuina i del camp (cf.
l’alt del Punxó, Palmira Torregrosa [2009: 8-13]), que posteriorment
conformarien la qariya islàmica amb,
possiblement, una mena de mesquita annexada. Aquestes dues construccions es
convertirien, després, en la casa del senyor del poble i en l’església
respectivament, tal i com degué passar amb Setla; amb l’Alqueria dels Capellans
i Benàmer l’església no fita amb la construcció senyorial, ja que són
construccions posteriors; amb Muro, no ens podem aventurar. En el cas de
Turballos, l’antiga qariya podria ser
l’antiga casa de Rafael Eduardo (com
l’anomena col·loquialment la gent), situada al costat mateix de l’església, a
la plaça. Aquesta construcció està orientada, si fa no fa, cap al SE-S92.
Com en el cas de Setla, i tenint
en compte que es troba en una posició elevada i privilegiada, podem pensar no
tindrien la necessitat de desplaçar-se a cap castell a protegir-se en les
agitades èpoques de les dominacions almoràvit i almohade (les poblacions més
properes són Setla i Gaianes, repectivament) i aguantarien bé les suposades
incursions al llogarret.
El 1358 el senyor de Turballos
era Berenguer de Fabra, veí de València. El 13 d’octubre de 1407 Galceran de
Loris va vendre el llogarret a Martín Ruiz. L’1 d’abril de 1452 Juan Satorre i
la seua dona venen aquest senyoriu a Ximen Roís de Corella, primer comte de Cocentaina,
essent, a partir d’aquest moment, part del Comtat de Cocentaina93.
Quasi 20 anys de la
compra del llogarret pel primer comte de Cocentaina, el 21 d’octubre 1515,
s’acorden els capítols de l’establiment de Turballos. Són 15 capítols de
l’establiment del lloc a favor de moros de Muro, ja que estava considerada com
una alqueria. En aquesta alqueria vivien 14 o 15 famílies de mudèjars que
constituïen una mena de comunitat local regida per “alamí e aljames”. Aquest
establiment no s’ha d’entendre com a una carta pobla94, cosa que sí que es produirà després
de l’expulsió dels moriscos, el 161695,
i vinculada a Muro.
Turballos presentava una
població, el 1520, de 40 cases; és a dir, 160 habitants96,
que podria ser la mateixa població, si fa no fa, que el 1609, any de
l’expulsió dels moriscs. Eclesiàsticament
parlant, Turballos dependrà de l’església de Gaianes97, i
posteriorment passarà a dependre de Setla.
Amb el despoblament del poble, no
serà fins el 1616 que el comte de Cocentaina, En Gastón Ruiz de Corella, es
planteja repoblar-lo; però tot tenint en compte que el vincula a Muro (i ja se
saben les dures condicions de la carta Pobla de Muro, del 1611), la desfeta de
(Lugar) del mismo Condado, tiene de
término media legua de circunferencia: cultiva varias huertas, olivares, viñas,
tierras de pan llevar, frutas, y hortalizas, cuyos abonos, y riegos son los
mismos de Cosentayna: se curte para la leña del Monte de Benicadell. […] Consta
de 14 vecinos: dista de Alcoy unas dos leguas escasas; tiene una Iglesia,
sufragánea del vicariato de Alcocér.
El 1778 Turballos tenia 153
habitants segons el cens de Floridablanca99.
Cavanilles100, el
1797, ens parla de Turballos, vinculat a Setla, i només ens diu que forma part
dels nou que conformen la contrada, tot fitant amb el riu d’Agres, i:
Tres quartos de hora hacia el poniente de
este pueblo [Gaianes] está Turballos, aldea de 18 vecinos, anexo, Selha, que
tiene 74. Sus términos reunidos tienen tres quartos de hora de norte a sur, y
apenas la mitad de oriente a poniente: el suelo es desigual de tierra rojiza en
las cercanías de Turballos, y de albarís en las de Selha: sus vecinos
aprovechan las aguas del rio de Agres, que distribuyen por los campos reducidos
a graderías en las largas cuestas de los ribazos del rio. Los campos de
Turballos no pueden disfrutarlas por su mucha altura, pero se riega con las de
una fuente copiosa que sale por entre peñas. Era menor su caudal pocos años
hace, y se aumentó por medio de una excavación hecha en la falda del monte, con
lo qual aumentaron las huertas: el agua es blanda, y al salir conserva su calor
moderado.
El 1845-1850 Pascual Madoz101 ens diu de Turballos:
Lugar agregado en el año 1845 á Cela de
Núñez, de la provincia de Alicante (10 leguas), partido judicial de Cocentaina
(1 ¼) audiencia territorial, capitanía general y diócesis de Valencia (13).
SITUADO al pie de la parte meridional de la montaña de Benicadell; le baten los
vientos del Norte y Este. Su CLIMA es templado y sano. Tiene 24 CASAS; una
iglesia dedicada a San Francisco de Paula, aneja de la de Cela (1/4 legua), y
un cementerio á 300 pasos al Sur del pueblo. Los vecinos se surten para sus usos
de 2 fuentes que hay en la inmediaciones de aguas algo flojas. Carece de
TERMINO por estar comprendido en el de Cela de Núñez, y sus confrontaciones
son, por el Norte y Oeste Muro; Este Gayanes, y Sur Cela de Núñez: comprende el
monte de Bencadell. El TERRENO es secano de regular calidad, y una porción de
huertas que se riega de la abundante fuente que brota en las faldas del monte
antes mencionados. CAMINOS: la carretera para Alicante, y otras sendas á los
pueblos limítrofes, en mal estado. El CORREO se recibe de Cela tres veces á la
semana. PRODUCTOS: trigo, maiz, vino y aceite; mantiene poco ganado lanar y
cabrío. INDUSTRIA: la agrícola. POBLACIÓN: 23 vecinos, 96 almas…
Francisco Figueras Pacheco102, el 1919, ressenya que Turballos té
19 edificis (50-60 habitants?), i que la seua església és annexada a la de
Setla.
I, finalment, José Sanchis
Sivera103, el 1922, ens dirà de
Turballos:
Turballos, Torballos.- Es un caserío de 150
habitantes, del arciprestazgo de Cocentaina, anejo de Setla de Núñez, cuya
iglesia está dedicada a San Francisco de Paula. Tal vez sea la alquería que el
Repartimiento indica con el nombre de Torbayllos,
que concedió D. Jaime el 11 de agosto de
Com
es pot comprovar, hi ha un ball de nombres relativament gran pel que fa als
habitants de Turballos en 151 anys de diferència.
Per concloure, podem dir, doncs,
que la fesomia de Turballos no ha canviat pràcticament res en 761 anys, com a
mínim d’existència.
A partir dels anys 80 del segle
passat es va donar un fet curiós: hi vivien uns pocs veïns, però s’hi va
establir una comunitat religiosa que volia viure d’acord amb els principis del
Cristianisme i l’Ecologia. Una comunitat Ecumènica, de la no-violència i desnuclearitzada,
que va acabar transformant profundament el poble. Gràcies al pare Vicent Micó,
es van restaurar la majoria de cases enderrocades; es va reconstruir l’església
(de planta grega, no llatina, segons ens va dir ell mateix); es va traure el
trànsit de vehicles per fora de la població; etc. En definitiva, van restaurar
tot el poblet tot intentant respectar la seua estructura original. Ara per ara
és un lloc molt admirat arreu del País Valencià, perquè estan posant en
pràctica el concepte d’ecoaldees.
Conclusions
Hem fet un
repàs a tota la història de Muro i els seus llogarets, com també hem intentat
donar-los un origen. A grans trets, podem comentar que hem de partir de quatre
punts d’inflexió; a saber, la toponímia original (iberobasca, llatina, àrab);
la repoblació de 1238 (català, aragonés); la repoblació posterior de l’expulsió
dels moriscs el 1609 (en què es perd una gran quantitat de toponímia àrab i
comença a introduir-se el castellà); i la legislació en matèria toponímica
promoguda per Manuel Foronda, el 1916, en la qual només es difondrà la llengua
castellana i no tindrà en compte factors històrics o tradicionals.
Muro ha
desencadenat moltes discussions acalorades sobre el seu possible origen: part
d’una construcció (MURUS, llatí), antropònim (MARIUS, llatí), o cruïlla de riu
(MAUR/MURUR, homofonia de l’iber i de
l’àrab); però com tot, de vegades, la resposta la tenim davant nostre i no la
veiem; és a dir, la pura descripció de la realitat. I aquesta descripció
de la realitat es faria en la llengua original dels primers pobladors,
l’iberobasc: MUR(R) + BURU “muntó de pedres”, “monticle rocós”, “moles de
pedra” en una elevació, en una “lloma”, en una “mola” (cf. l’Arpella). L’elevació del poble s’aprecia, però les roques no;
per tant, les haurem de cercar al subsòl i és ací on les trobem. El poble no ha
estat sempre com ho és ara... Encara que per a nosaltres siga un element
opac o fosc, no ho seria pas per als primers pobladors i aquests pobladors descriurien
la realitat que percebien: “rocam”, “conjunt de pedres en una elevació”. Aquest
plantejament també seria aplicable al Muro de les Illes Balears.
L’extensió
nominal “de Alcoy” també ha tingut fortes discussions sobre el seu origen; sobretot,
la intoxicadora llegenda urbana d’agraïment als alcoians per l’ajuda rebuda en
l’epidèmia del colera de 1885. Queda demostrat, però, que l’extensió nominal prové
d’un dels criteris de Manuel Foronda, el 1916, aquell que fa referència a rius
o partides, etc.; en aquest cas, el riu d’Alcoi o Serpis.
Als anys 70 hi
van aparèixer uns pegats “Muro, cuna del tio Pep”, quadrats, de color blau i
les lletres de la paraula Muro estaven formades per blocs de pedra de color
marró; van tenir tan d’èxit que els van enganxar als cartells de les entrades
del poble.
En qualsevol
cas, les fortes discussions sobre l’extensió nominal van aparèixer en els
primers anys de la democràcia, ja que aparegueren diverses denominacions (de
Alcoy, d’Alcoi, de l’Alcoi, del Comtat) en funció del pensament polític. És
més, aquestes discussions provocaren l’aparició de diverses pintades als anys
80 que provocaren la ira o la mofa de veïns i forasters (soles Muro... de Janeiro, per exemple), fins al punt que encara és
un tema d’actualitat, ja que l’ajuntament de Muro va demanar formalment la
supressió d’aquesta extensió nominal i tots sabem que el Govern Valencià la va
denegar...
Benàmer, en tant
que antropònim, no canviarà en favor de l’Alqueria
de Marc, segurament, per no tenir carta pobla. Amb Benifit, és dóna un fet
curiós: sí que se’n produeix el canvi (l’Alqueria dels Capellans), tot i que li
passarà com a Benàmer. Segurament el canvi es produirà a nivell popular, ja que
la majoria dels propietaris que la van succeir eren religiosos i no es van
perdurar tant en el temps com per a fixar el seu cognom (tret dels Jordà).
Establir si Benifit era un antropònim (Ibn Fahd) o un tecnicisme jurídic
o eclesiàstic (el Benifet, benefici) és
una qüestió que encara resta oberta.
Els topònims
Alqueria i Ràfol/Ràfols, que tot i ser d’origen àrab s’han mantingut en la
microtoponímia (quan sabem que aquesta és la primera a desaparèixer per tal
d’orientar-nos espacialment), seran respectats després dels dos repoblaments
(1238, 1609), perquè designaven proves documentals; és a dir, servien com a
referència documental de base per a adjudicar el patrimoni als colons. Era un
mitjà de referència. Segons Antoni Mas i Forners (citoc 2001: 323), els transmissors d’aquests termes havien
de ser necessàriament els escrivans i procuradors; és a dir, els registradors
de la “propietat”.
Tot tenint en
compte que els pobladors deien “llocs” (el lloc de Muro, etc.), a partir de
1609 es dóna un punt d’inflexió, a causa de les cartes pobles i del segon
repartiment: els “llocs” es transformen en alqueries
o ràfols (cf. el Ràfol Blanc > l’Alqueria d’Asnar; Benifit > l’Alqueria dels Capellans, a l’actualitat l’Alquerieta, en
oposició a la d’Asnar), però amb un matís semàntic: alqueria no pren el significat de “lloc habitat” o de “construcció”
(l’antiga qariya) si no de “terres”,
“possessions” (les terres d’Asnar, les terres dels Capellans). En el cas de la
partida del Ràfol/Ràfols (entre Setla i Alcosser), no es rebatejarà i romandrà
al llarg del temps com a referència documental per als notaris, com hem dit més
amunt.
Setla, en tant
que llatí o mossàrab, descriuria la realitat a través d’una metàfora, més o
menys literària: “poal”, “setrill”, “recipient ple d’aigua”. El poble es
trobaria entre la fita de les poblacions prearàbigues i les aràbigues, ja que es
troba en una cota elevada i té un riu relativament pròxim (el riu d’Agres). El
llogarret va aconseguir carta pobla i per això, probablement, va rebre
l’extensió nominal “de Núñez”, encara que a nivell popular va rebre altres denominacions:
Setla de Muro, d’Agres, etc; però notem que no tenia per què rebre’n, ja que no
hi ha cap topònim amb el mateix nom pròxim que plantege cap confusió de
localització.
Turballos, de
possible origen paleohispànic, també designaria la realitat en la seua llengua
original, encara que per a nosaltres siga un element opac o fosc; i ho faria des
del punt de vista descriptiu: “lloc de trobada per a mercadejar”, “mercat”, etc.
És el mateix referent que fem servir nosaltres quan diem la “Fira de Mostres”,
la “Venta del Pilar”, etc., però en una altra llengua. Com tot, Turballos també
va ser repoblat però no va rebre cap extensió nominal.
Tota la
toponímia menor (vegeu-ne els annexos) mereix un tractament diferent de la
macrotoponímia, ja que no està tan exposada a la pressió de les esferes
polítiques o de les grans transformacions de la societat, si més no, en
l’antiguitat. Com més muntanyenca, més antiga és (preromà, llatí); si descendim
a les parts més planes o baixes del relleu, hi trobem la toponímia àrab; si en
descendim encara més (camins, partides, etc.) més catalana és. Com més recent
ens localitzem en el temps, més castellana és (Ventorrillo), i tenim sort que no ens trobem prop de la costa, ja
que podríem trobar-nos noms de partides en anglés...
La
microtoponímia murera fa referència a les possessions d’algun propietari en
concret (corral d’Alonso); descriu el paisatge en la llengua actual, el català
(la font del Baladre, la lloma de Carrera); i les vies de comunicació fan
referència a la proximitat de les possessions d’algun propietari (camí de la
caseta de Senabre) o a l’observació de la realitat més immediata (camí de
Turballos).
Mereix especial
atenció el terme “racó” (del Puig, de Roca), el qual fa referència a
“barranquet fondo o recòndit” (declc,
[1987: vii, 28-29]), o “vall
d’extensió reduïda” i no pas la idea de “cantó”. Hom diferenciava “barranc” (de
gran cabal, per on passen fortes vingudes d’aigua; el barranc de
Altres termes
que mereixen especial atenció són l’Arpella, l’Escurruspènia i
Per a
concloure, volem dir que la toponímia és un món apassionant. Provoca
discussions acalorades fins a fregar l’enfrontament polític. La gent té la
necessitat de saber on viu, que hi vivia abans i com ha arribat allà. El fet de
cercar els orígens d’una població no vol dir formar-ne part. Que no s’enganye
ningú: nosaltres formem part de les dues repoblacions que es van produir al
País Valencià: el 1238 i el 1609, respectivament. Nosaltres som els ocupadors
d’una terra que sempre hi ha estat, però de pobladors diferents: els ibers, els
romans, els gods, els àrabs, els catalans, els castellans... Nosaltres no som
hereus d’aquella gent que hi vivia; nosaltres els en vam expulsar i com a
guanyadors fem i desfem aquesta terra. Ara, nosaltres formem part del País
Valencià, i algú hi vindrà al darrere, i si volem mantenir aquestes formes de
percebre la realitat, hem de començar per respectar-les; per no transformar-les
amb elements nous. Hem de saber qui som i què volem fer, perquè, en cas
contrari, els futurs estudiosos de la toponímia la trobaran... en castellà?, en
anglés? De nosaltres depèn la nostra manera de percebre la realitat i de mantenir-la,
i que els futurs pobladors la respecten...
Annexos
Annexos
documentals
(Prové de l’annex 9)
MINISTERIO DE
SERVICIO NACIONAL DE
INSPECCIÓN
Y ASESORIAMENTO DE LAS
CORPORACIONES LOCALES
JEFATURA PROVINCIAL
ALICANTE
En
relación con la denominación de ese Municipio, se ha observado por este
Servicio Provincial, que se viene usando la de Muro del Alcoy o la de Muro de
Alcoy, habiéndose producido últimamente algunas consultas acerca de cuál será
el nombre correcto y exclusivo del Municipio cuyo Ayuntamiento V. S. preside.
A
este efecto, y dada la extrañeza de que un Municipio no tenga una denominación
uniforme, se ha procedido por este Servicio a indagar sobre el posible origen y
fundamento del mismo.
De
las indagaciones efectuadas, resulta evidente que el verdadero nombre de Muro,
es MURO DEL ALCOY, ya que nunca podría ser Muro de Alcoy, dado que ni histórica
ni administrativamente ha dependido nunca de la ciudad de Alcoy, y sí en cambio
ha estado unido siempre, histórica y administrativamente, a Cocentaina, primero
como parte de su villa, después como parte de su Baronía y Condado, y últimamente
formando parte de su partido judicial, hasta que en época muy reciente que no
afectaría a su nombre (ya en el año 1915 aparece en el Boletín Oficial de la
provincia el nombre de MURO DEL ALCOY, que se continúa en el mismo generalmente
cuando se habla de Muro), hubiere podido haber alguna variación.
Consultados
además no solamente los Boletines Oficiales de esta provincia resulta que hasta
1915 jamás se encuentra en ellos otra denominación que la de MURO, con
excepción del año 1882 en que se llega a encontrar la de Muro y Cela, siendo a
partir de 1915, cuando en los Boletines Oficiales de esta provincia se
encuentra la denominación de MURO DEL ALCOY.
Ahora
bien, ¿por qué “del Alcoy”? La razón es clarísima si se tiene en cuenta, que
hay otros Municipios en la provincia como Formentera del Segura, Guardamar del
Segura, etc., que reciben nombre del río que los riega.
¿Y
en Muro? Efectivamente, consultado el DICCIONARIO GEOGRAFICO Y ESTADISTICO de
España y provincias de Ultramar de 1885, en la voz “MURO”, resulta que el río
Serpis se ha denominado hasta época muy reciente usualmente bajo el nombre de
RIO ALCOY, lo cual explica y fundamenta la denominación de MURO DEL ALCOY que,
tenemos pleno convencimiento, es el correcto y exclusivo de ese término Municipal.
Por
tanto, tengo el gusto de comunicárselo a V. S. a fin de que quedando enterada
Dios
guarde a V. S. muchos años.
Alicante,
24 de Octubre de 1972.
EL
JEFE DEL SERVICIO
Firmado:
PATRICIO SAURA
Sr.
Alcalde, Presidente del Ayuntamiento de MURO DEL ALCOY
(Prové de l’annex 11)
DECRET 196/2002, de 3 de desembre, del
Govern Valencià, pel qual es denega el canvi de denominació del municipi de
Muro d’Alcoy per la forma Muro. [2002/X13536]
L’Ajuntament de Muro d’Alcoy, en la reunió del dia 7
de juliol del 2000, va sol·licitar el canvi del nom actual del municipi per la
forma tradicional en valencià de Muro.
El Registre d’Entitats Locals de
De conformitat amb el que disposa l’article 6 del
Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, es va procedir a traslladar
els informes emesos a l’Ajuntament, perquè realitzara les al·legacions
oportunes a l’efecte d’introduir un element que diferenciara el nom de Muro. No
obstant això, l’Ajuntament no ha acceptat introduir els mencionats elements
diferenciadors, per la qual cosa, tal com prescriu l’article 6 del Decret
58/1992, de 13 d’abril, del Govern Valencià, es va procedir novament a
sol·licitar l’informe de
L’article 14.1 de
D’acord amb el que preveu el Reial Decret 382/1986, de
10 de febrer, pel qual s’aprova el Reglament del Registre d’Entitats Locals, i
l’Orde de 3 de juny de 1986, que desplega el Reial Decret 382/1986, les
modificacions de la inscripció dels municipis, respecte al canvi de
denominació, seran procedents una vegada que es comprove en el Registre
d’Entitats Locals que la nova denominació no coincideix ni produeix confusió
amb altres ja existents.
En virtut de tot això, vist l’expedient instruït per
l’Ajuntament de Muro d’Alcoy per a la modificació de la denominació actual del
municipi per la forma Muro, a proposta del conseller de Justícia i
Administracions Públiques i després de la deliberació del Govern Valencià, en
la reunió del dia 3 de desembre de 2002,
DECRETE
Article únic
Queda denegada la sol·licitud presentada per
l’Ajuntament de Muro d’Alcoy, de la província d’Alacant, per a canviar la
denominació del municipi per la de Muro.
Contra este decret, que posa fi a la via
administrativa, procedeix interposar recurs contenciós administratiu davant
València, 3 de desembre de 2002
El president de
JOSÉ LUIS OLIVAS MARTÍNEZ
El conseller de Justícia i Administracions Públiques,
CARLOS GONZÁLEZ CEPEDA
Annex toponímic
Presentem, a continuació, tota la toponímia del
terme de Muro. La informació s’hi presenta a través de columnes en què n’hi ha
l’ordenació alfabètica, tot seguint la terminologia de l’Acadèmia Valenciana de
Observacions segons el nostre estudi:
- Només hi incorporem aquells topònims que
l’AVL no inclou al Corpus toponímic
valencià, per tal de no duplicar-ne.
- A l’apartat “vies de comunicació” hi ha camins recollits amb el
símbol (*) que entenem que són una invenció de l’ajuntament de Muro, ja que no
hem sentit a la gent gran reproduir-los.
- Hi poden aparèixer duplicats
toponímics, com ara el riu Fondo o el
barranc de Vargues els quals són dues
maneres de fer referència al mateix lloc.
- Hi ha topònims extrets de la publicació
de Juan-Josep Pascual (2004: 72-81), “Els
assegadors de Muro”, que no els hem pogut localitzar a través de l’observació
directa ni mitjançant l’enquesta a persones majors; però que segurament són
duplicacions toponímiques d’un mateix lloc (alcavó
de l’Almoroig o séquia de Setla) o
que s’han perdut a causa del pas del temps.
- També n’hi ha hidrònims que han
desaparegut (i que recollim) a causa de l’evolució urbanística de Muro, com ara
la bassa de Mossèn Gènit, la font del carrer Sants, etc.
- Els topònims que recullen els plànols generals del
terme de Muro realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, de
- L’AVL recull el terme Crebantada, terme correcte, però hem de
tenir en compte que a Muro es diu dialectalment: Cabrantà. En canvi, sí que recullen el terme dialectal flare.
També incorporen, però, la forma correcta castellana, Collado, quan tots sabem que a nivell dialectal hom pronuncia Collao. Finalment, l’AVL recull la
partida de l’Amoroig i el barranc de l’Escorrupènia; en canvi els murers pronuncien
l’Almoroig i l’Escurruspènia.
- L’AVL recull, també, la partida del Braçal; òbviament, és un error; aquesta
partida es diu Bracal. Francisco
De Paula Momblanch (19593: 27), en pensa que vol dir “lloc de
verdures”. No té res a veure amb braç o
derivats.
- Pel que fa als criteris lingüístics, mostrem la paraula normativa i
les formes col·loquials es presenten en cursiva i entre parèntesi (aigüera [auiera]);
pel que fa a l’ús de la preposició medial, hem optat per posar-la entre parèntesi
(penya [de]
- Finalment, volem comentar que hem intentat recollir tota la toponímia
menor del terme de Muro, però que de segur que ens n’haurem deixat per
recollir. Valga aquest treball, però, per presentar-ne una bona mostra ben
representativa, si no tota, quasi tota.
Segons l’AVL Orografia Alt
de Creus Alt
de Alt
de Montagut Alt
de Punxó Alt
de Senabre Alt
del Mig Altet
dels Canons Alts
de Fontanars Cova
Alta Cova
de Beneito Cova
de el
Cotet el
Reclot Lloma
de Cabrera Lloma
del Pelegrí+ Lloma
del Tio Melic Penya
del Flare Penya
Grossa Pla
de Turballos Pla
Roig Port
d'Albaida Serra
d'Agullent Serra
de Benicadell Serra de Mariola Hidrografia Barranc
d'Albacar Barranc
de Barranc
de Barranc
de l'Ama Barranc
de l'Escorrupènia Barranc
de l'Olivaró Barranc
de Puig Barranc
de Reig Barranc
de Turballos Barranc
del Collado Barranc
del Forà Barranc
del Mas d'Alfafar Barranquet
de Setla Barranquet
de Vargues Cisterna
de Font
del Paradís Fonteta
de Pedra Riu
d'Agres Riu d'Alcoi o Serpis Poblament Benàmer Casa
Blanca Cases
de Llorenç Caseta
de Cigala Caseta
de Maïques Caseta
de Mitgeta Caseta
de Senabre Corral
Blanc Corral
d'Alonso Corral
Roig el
Calvari l'Alquerieta Mas
d'Alfafar Setla
Turballos Partides i paratges el
Braçal el
Calvari el
Forà el
Manzem el
Planet de Muro el
Préstamo el
Quint el
Racó de Puig el
Ràfol el
Reg de el
Romeral el
Sernical els
Fondos d'Oltra els
Fontanars els
Pinarets els
Quatre Camins l'Amoroig les
Solsides de Setla l'Olivar
Vell del Marqués Solana de Mariola Vies de comunicació Costera
del Xop Pont de les Nou Llunes
Segons el nostre estudi Orografia Alt d’Abat Alt de Gaianes (alt del Pelegrí+?) Alt de
l’Ovella+ Alt de Turballos Alt dels Volcadors Carrasquetes Collao Cotet (Serra Antona) Cova (d)el Moro Cova Alta Cova de la penya (del) Flare El de les
Neveres+ Estret d’Agres Fita (amb Agres) Flare d’Agres Hidro (subestació de llum
Setla-Alcosser) Lloma Lloma (de la) Garrofera Lloma (de) Carrera (de Cabrera) Lloma del Cotet
(d’Albors) Lloma del
Pelegú+ Lloma del Port Llometa Montserra(d)es Morro (de) Senabre Para(da) del Sargento
(lloma [de] Carrera) Penya (de) Penya de l’Àguila Penyeta del Rellotge Pla d’Oltra Port Port d’Albaida Puntal Negre Racó (del) Grenyó Racó (del) Llobet Serra de Turballos Solana de Turballos Hidrografia Aigüera (auiera)
del ti Jeroni Alcavó de l’Almoroig Assut (presa del reg de sant Joaquim) Banyets d’Agres (terme d’Agres) Barranc de l’auela
malicciosa Barranc de Barranc de Barranc de Barranc de Sanchis Barranc de Senabre Barranc de Turballos Barranc de Valero Barranc del Mas Barranc del Quin Barranc del riu Fondo (barranc de Vargues) Barranc del Rull Bassa (de) Bassa de la font de Bassa de la font de Turballos Bassa de les Fontanelletes Bassa de Mossén Gènit Bassa del llavador de Benàmer Bassa Nova (Benàmer) Batà Canal de Benàmer Depòsit dels Fontanars Derramador (de Ramírez) Escurador de la plaça de l’Ermita Font (de) Mitgeta Font (de) Cento
Gota Font de Carmen, la Rossina Font de Diuardet
de Mollà Font de Juan de Dios Font de l’Esbarzer Font de l’Estret (d’Agres) Font de l’Om Font de la bassa (de) Maïques Font de la bassa (de) Mitgeta Font de Font de Font de Font de la caseta (de) Maïques Font de Font de Font de Font de Font de la venta de Setla Font de les Bassetes Font de les Fontanelletes (o de Cotimanya) Font de Muta Font de Rella
(de la Fotja) Font de sant Roc o font Major Font de Senabre Font de Turballos Font de Vicedo Font del Baladre Font del barranc de Sanchis Font del barranc de Turballos (bassa de les
Monges) Font del Barranquet de Joana Font del Batà Font del Canyaret Font del carrer Sants Font del Civil Font del Depòsit Font del Magre Font del mas d’Alfafar Font del molí de Ciment Font del Morenet Font del Nouer (de l’Anouer) Font del Pantanet Font del Pelat Font del Pinar Font del Pinaret Font del Racó (de) Llobet Font del Sevilero Font del Uito Font del Xop Font Gela(da) Font Santa Fontanars Fonteta de Fontetes Santes Fonts de Barberet Fonts del Marge Fonts del molí (del) Riuet Fonts del Pantanet Llavador de Benàmer Llavador de de la plaça de Turballos Llavador de l’Ermita (Muro) Llavador de la font Turballos Llavador de sant Roc (Muro) Llavador de Setla Llavador del Canyaret (Muro) Llavador del carrer (de) l’Àngel (de Setla) Pou d’aigües de Pou d’aigües del Pinar Pou de Pou de Pou del passeig de Pouets de Seguí Reg de Reg de Reg de Reg de les
Bassetes Reg de les Fontanelles Reg de Palacio Reg del Bracal Reg del Matzem (Manzem) Riu del barranc de Turballos Riu Fondo (barranc de Vargues) Sénia Séquia de Setla Poblament Bogesa (fàbrica) Casa (de) Barberà Casa (de) Dentilla Casa de
l’Alacantí (l’Alicantí) Casa de les Cabeces Casa del Coto Caseta (de) Baeza Caseta (de) Barreta Caseta (de) Cama Caseta (de) Candela Caseta (de) Fullana Caseta (de) Gallina Caseta (de) Paiano Caseta (de) Pepe, el Llumener Caseta (de) Solbes Caseta de Ca(d)ira Caseta de Juanito Albert Ragüés Caseta de Puig Caseta de Vargues Caseta del Cabreret Caseta del Tap Caseta del ti
Jeroni Casilla de Benàmer Casilla de l’Estret (caseta del
Tren) Casilla de Turballos (caseta del
Tren) Club de tenis Corral de Boix Corral de Gonzálbez Corral de Corral de les Coves Corral de Miquel Corral de Santiago Corral de Soriano Corral de Valero Corral de Veneno
(corral Blanc) Fàbrica de Mataredona (les Caixetes) Forn (de calç) de Bellot Mas (del) racó Llobet Mas d’Agulló Mas de Benataire Mas de l’Arpella Mas de la casa Blanca (casa Blanca) Mas de Mas del Magre Mas
del Teula(d)í Mas Nou ( Mines de Tatam Molí (de) Cartons (o de Ganzálbez) Molí (de) Ciment (de Benàmer) Molí (del) Riuet (molí [de] Pedro) Molí de Baix (o de Ciment, borrera del ti Pejerto, borrera de Cabeça) Molí de Dalt (o del ti Juanet) Molí de l’Estret Molí de sant Antoni (Orujera, fàbrica de pinyol) Molí del Batà Molí Nou (o de Cloquell) Ranxo Wilson Venta (d)el Pi Venta de Setla Ventorrillo Xalet d’Adrian Xalet de Pepe l’arquitecto Partides i paratges Barranc de Barranc de Sanchis Barranc de Turballos Barranc del Quin Benataire Camí de Senabre Carretera d’Agres Carretera de Setla de Nunyes Duquessa d’Almodóvar El Carliste El Morro (de) Senabre El Padre
Nuestro El Pinar El Pinaret El Pla de El Pont de sant Gonçalo El Real Franc Els màrgens Alts Els Ràfols (el Ràfol) L’Arpella L’Estret (d’Agres) L’Hort de Sandingo L’Horta del Paradís L’Horta Fonda L’Olivar Gran La Canya(da) La Font Major La Solana d’Agres La Solana de Gaianes La terra Blanca Les Cabanyes Palacio Pequís Vies de comunicació Alcantarilla - Androna del Pla Antic camí de Cocentaina Assega[d]or de Gandia Assega[d]or del racó (de) Cabrera (de Carrera) Assega[d]or del racó (de) Seguí Assega[d]or del racó de Navarro Assega[d]or del racó del Teular (camí [del] racó
del Teular) Camí (del) racó (de) Roca Camí (del) racó (del) Puig Camí (del) racó de(l) Rai Camí de l’Alcúdia Camí de l’Alquerieta ([de] Jordà o dels Capellans) Camí de l’Ametler* Camí de l’Assega[d]or Camí de l’Espígol* Camí de l’Estornell* Camí de l’Eucaliptus* Camí de l’hort de Sandingo Camí de l’Òbila* Camí de l’Olivera* Camí de l’Oreneta* Camí de la bassa de Turballos Camí de Camí de Camí de Camí de Camí de Camí de la carretera Nacional 340 Camí de la casa Blanca (mas de...) Camí de la caseta (de) Mitgeta Camí de la caseta de Senabre Camí de Camí de la costera de Valero Camí de la cova (de) Beneito Camí de la creu de Triana Camí de la fita de Cocentaina Camí de Camí de la font de Senabre Camí de la font del Baladre Camí de la font del Paradís Camí de la font del Uito Camí de la font Major Camí de la lloma del Pinaret Camí de Camí de Camí de Camí de la senda de Benàmer Camí de Camí de la solana del Pinaret Camí de Camí de Camí de la via de Cocentaina Camí de la via Xixarra (via del tren Alcoi-Iecla) Camí de les brises de Mariola* Camí de les fontetes Santes (o vell de Muro) Camí de les Llorences Camí de les Vaqueries Camí de Pequís Camí de Turballos a Gaianes (Assegador) Camí de Turballos o del Port (d’Albaida) Camí del Barranc Camí del Bedoll* Camí del Calvari Camí del Colom* Camí del Créixens* Camí del Donzell* Camí del Fenoll* Camí del Freix* Camí del Ginebre* Camí del Malvi* Camí del mas d’Alfafar Camí del mas Nou Camí del molí Pedro (o del Riuet) Camí del morro (de) Senabre Camí del Mussol* Camí del Pàmpol* Camí del peu de Montcabrer* Camí del Pinar Camí del Poliol* Camí del racó del Moro Camí del Ràfol Camí del Romer* Camí del Rull Camí del Saüc* Camí del Til·ler* Camí del Timó* Camí del Trèvol* Camí del Ventorrillo Camí dels Fontanars Camí dels Trigueros* Camí vell d’Agres Camí vell d’Alcoi (o camí de Turballos) Camí vell de Benimarfull Camí vell de l’Alqueria Camí vell de Muro Camí vell de Setla Costera de Valero Passadís de Passeig de Pont de Ferro Pont de l’Almorig Pont de l’Empedrat Pont de Pont de la Canaleta (Séquia de Setla) Pont de Pont de sant Gonçalo Pont de Satorre Pont de Senabre Pont de Setla Pont de Vargues Port d’Albaida Terraplé |
Bibliografia
“Diligència del ministeri de Governació d’Alacant
sobre el topònim Muro del Alcoy” (1977), Revista
de festes, Junta de festes, Muro.
Acadèmia
Valenciana de
Alcover-Moll (1980), Diccionari català-valencià-balear,
(DCVB), ed. Moll, Ciutat de Palma.
Azuar,
R., (2005), “Los orígenes islámicos de
Muro”, Actes de les i jornades d’història local de Muro,
Institut d’Història Almoroig, Elia Gonzálbez Esteve coord., Muro, pp 9-28.
Badia
i Margarit,
Antoni (19943), Gramàtica
històrica catalana, Tres i Quatre, València.
Blanes nadal, G., et al. (1995),
“Aproximació a la mineria de Muro”, Revista
de festes, Muro, pp 58-59.
Blanes nadal, G., et al. (1996), “Muro según la descripción de Francisco
Mariano Nipho Cagigal” Revista de festes
Muro, pp 70-71.
Borja,
J. (2005), Llegendes del Sud, ed. del Bullent,
Picanya, pp 183-184.
Burguera,
Jordi (19852), Història del lèxic català, Enciclopèdia
Catalana, Barcelona, p 38-45.
carbonell
i Iglesias, I. (2009), “Llegendes del Comtat (I); El cicle de llegendes
de la bèstia”, Alberri, 19, Quaderns d’investigació del Centre d’estudis
contestans, Centre d’Estudis Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina i
l’Institut Juan Gil Albert, Cocentaina, 2008-2009, p 163-169.
Cerdà
i Aresté, M. (2004), “Els altres Muros”, Revista de festes, Muro, pp 38-41.
Cerdà i Pérez, M. (1979), “La epidemia colérica de 1885 en Muro”, Revista de festes, Junta de Festes,
Muro.
Cerdà i Pérez, M. (1979), “Sobre el nom del nostre poble”,
suplement extraordinari dedicat a les festes de Muro del periòdic Ciudad de Alcoy, dijous 6 de maig de
1982.
Cerdà i Pérez, M. (1985), “De Muro a Muro de Alcoy: el canvi de nom
del nostre poble”, Revista de festes,
Junta de Festes, Muro, pp 12-13.
Colomina
Cortés, A. P. i Payá Todolí, B. (2000), “Toponímia de Muro”, Revista de festes, Muro, pp 56-58.
Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica
Catalanes (citoc), a cura d’Emili Casanova i Vicenç M. Rosselló (2002),
Universitat de València i Denes editorial, València.
Coromines,
Joan (1970), Estudis de toponímia catalana, 2 VOL., Ed. Barcino, Barcelona, pp
254, 269.
Coromines,
Joan (1984 i ss), Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana, (DECLC), 9 VOL., Ed. Curial, Barcelona, 1984.
Coromines,
Joan (1997), Onomasticon cataloniae, (OC),
8 VOL., Ed. Curial, Barcelona.
ddaa (1973), Gran Enciclopedia de
ddaa (1985), Historia de
ddaa (1987), Diccionari
de la llengua catalana, (DLC), ed. Enciclopèdia catalana, Barcelona.
ddaa (1987), Enciclopèdia catalana, ed. Enciclopèdia
catalana, Barcelona.
ddaa (1988), Història del País Valencià, Edicions 62,
Barcelona, Vol. I, pp. 252-379.
ddaa (1992), Diccionario Histórico de
ddaa (1994), Introducción a los estudios árabes e
islámicos, a cura de Ma Jesús Rubiera Mata, Área de estudios árabes e
islámicos, Universitat d’Alacant, pp. 87-88, 113.
ddaa
(1997), Les Observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després. Fundació
Bancaixa, València, VOL, IV, p 94, 96, 158-159.
Díez
Fuentes, José M. (2006), “Muro de Alcoy
en el tiempo, según las descripciones de Cavanilles (1797), Madoz (1845) y
Figueras Pacheco (1919)”, Revista de
festes, Muro, pp 85-90.
Duarte i
montserrat, C., i Alsina i Keith, A.
(1986), Gramàtica històrica del
català; morfologia (II), ed. Curial, Barcelona.
Faus
Cardona, J., i Faus Barberá, J. (1990), “Toponímia alicantina: Muro del
Alcoy”, Revista de festes, Muro, pp
64-65.
Fullana Mira OFM, Luis (1920), Historia
de la villa y condado de Cocentaina, Imprenta Huici, València, p 29.
Galmés
de Fuentes,
Álvaro (1990), Toponimia de
Alicante. La oronimia, Universitat d’Alacant, p 11-18.
Gonzálbez
Esteve, E. (1990), “Capitols
del Stabliment de Turballos,
Gonzálbez
Esteve, E. (2005), “De Muro
a Muro del Alcoi (año 1916)”, Revista de
festes, Muro, pp 74-83.
Jordà
i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2001), “Padró de Cetla de Nunyes des de 1869 fins
a
Jordà
i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis,
Santiago (2005), “Les fonts del
riu d’Agres i del barranc de Turballos (i)”, revista de Festes de Setla de Nunyes,
Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 8-17. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Jordà
i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis,
Santiago (2006), “Les fonts del
riu d’Agres i del barranc de Turballos (ii)”, revista de Festes de Setla de Nunyes,
Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 8-22. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Jordà
i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis,
Santiago (2007), “Fonts del
barranc de Turballos”, revista de Festes
de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de Nunyes, Muro, pp 23-33. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Llibre del Repartiment de Mallorca, a cura de Ricard Soto i Company (1984), Conselleria
d’Educació i Cultura del Govern Balear, Ciutat de Palma.
Llibre del Repartiment, a cura d'Antoni Ferrando (1979), Vicent Garcia
Editores S. A., Paterna, p 181-182, 200.
Momblanch
y Gonzálbez, Francisco de P. (19593), Historia de
Moreu-Rey, Enric (1982),
Els nostres noms de lloc, Ed. Moll,
Palma de Mallorca.
Pascual
Gisbert, J.J. (1988), Rondalles mureres, Ajuntament de Muro,
Muro. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Pascual
Gisbert, J.J. (2004), “Els assegadors de Muro”, Revista de festes, Muro, pp. 72-81. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Pascual Gisbert,
J.J. (2005), “La fira de sant Antoni de Muro als segles xviii, xix
i xx”, Actes de les i jornades
d’història local de Muro, Institut d’Història Almoroig, Elia Gonzálbez
Esteve coord., Muro, pp 215-249.
Pascual
Gisbert, J.J. (2009), L’Angelet, personatge fester, Ajuntament
de Muro i
Pascual
i Jordà,
José (1990), “Divagacions sobre el nom de Muro. La vertadera i veritable
història del nom de Muro”, Revista de
festes, Muro, p 38-40.
Pascual
i Jordà, José (1991), “La
veu de Muro”, Revista de festes,
Muro, p 29-30.
Peiró
i Pérez, Josep-Lluís (2005), “Fonts i
manantials del terme de Muro (I)”, Revista
de festes, Muro, pp 60-66. L’hem utilitzat per
extraure alguns topònims.
Peiró
i Pérez, Josep-Lluís (2006), “Fonts i
naixements del terme de Muro (II)”, Revista
de festes, Muro, pp 91-95. L’hem utilitzat per
extraure alguns topònims.
Pla
Alberola, Primitivo J.
(1986), Cartas pueblas del Condado de
Cocentaina, Excm. Ajuntament de Cocentaina-Institut d'Estudis Joan
Gil-Albert, Alacant, p 14-41.
Plànol de jaciments
arqueològics
del terme municipal de Muro (es troben situats al corredor de l’ajuntament de
Muro). L’hem utilitzat per extraure
alguns topònims.
Plànol de senders (pr-v
277), escala
1:10000, editat per l’ajuntament de Muro (exposat al camí de
Plànol de senders (pr-v
56), escala
1:25000, editat per l’ajuntament de Muro (exposat al camí Racó de Roca, cruïlla
amb la via Xixarra [Alcoi-Iecla]). L’hem
utilitzat per extraure alguns topònims.
Plànol de situació de
tots els carrers de Muro, Benàmer i Setla, editat per l’ajuntament de Muro. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Plànol de situació dels
camins rurals del terme municipal de Muro (exposat a diversos indrets del terme). L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Plànol Senda de les
Pedanies,
escala 1:25000, editat per l’ajuntament de Muro (exposat al complex esportiu de
Muro, a la carretera de Setla). L’hem
utilitzat per extraure alguns topònims.
Plànols del terme de Muro
realitzats pel Centre de Gestió i Cooperació Tributària, Gerència Territorial
d’Alacant, contribució territorial urbana servei de cadastre i valoració
d’urbana, realitzat pe l’empresa CARTOYCA SA, escala 1:5000, amb 2a revisió,
plànol general, no hi inclou data ni anys de realització. L’hem utilitzat per extraure alguns topònims.
Ponsoda Sanmartín, Joan J. (1996), El
català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el llibre de
cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), ed. Marfil, Alcoi, pp 351-352.
Ramírez i
Tortosa R.
(2001), Ambaixada del Tonell, a cura
de Joan Josep Pascual Gisbert, Edició de
Rosselló Bordoy, Guillem (2007), Mallorca
musulmana, UIB, Mallorca.
Sebastiá Alcaraz, R., (1988), “Muro en
el censo de Floridablanca”, Revista de festes, Muro, pp 74-75.
Solbes
Calbo, Jaime (1993), “La
vila de Muro segons Espinalt (1786)” i “Muro y su término en la obra de Madoz
(1850)”, Revista de festes, Muro, pp
43-46.
Solbes
Calbo, Jaime (1995), “Muro
y sus pedanías”, Revista de festes,
Muro, p 65.
TAlabau Calle, J.A. (2009), “De
Tormo
Colomina, Josep (1990), “Notes
heràldiques sobre Muro del Comtat i Setla de Nunyes”, Revista de festes, Muro, pp 62-63.
Torregrosa
Giménez, P., et al. (1991), “Els orígens
del poblament humà a Muro”, Revista de
festes, Muro, pp 67-68.
Torregrosa
Giménez, P., et al. (1993), “Excavació
arqueològica de salvament a Fontanelletes: noves dades sobre la romanització a
Muro”, Revista de festes Muro, pp
76-77.
Torregrosa
Giménez, Palmira (2009), “L’alt del
Punxó: una aldea campesina de la cultura ibèrica”, Revista de festes de Setla de Nunyes, Ajuntament pedani de Setla de
Nunyes, Muro, pp 8-13.
Torró Abad, J. i Ferrer
Marset, P. (2009), “La societat andalusí
al Comtat”, Els musulmans al Comtat,
ed. Centre d’Estudis Contestans (CEC), Cocentaina, p 71.
Turull, A. (1994), “La formació dels topònims”, Introducció a l’onomàstica. Toponímia i antroponímia catalana i general,
Institut d’Estudis Ilerdencs de
Veny,
Joan (1982), Introducció a la
dialectologia catalana, Enciclopèdia catalana, Barcelona.
Veny, Joan (1996), Onomàstica i dialectologia, PAM, Barcelona, p 149.
1 Turull, A. (1994), “La formació dels topònims”, Introducció a l’onomàstica. Toponímia i antroponímia catalana i general,
Institut d’Estudis Ilerdencs de
2
Els
nostres noms de lloc, Ed.
Moll, Mallorca.
3
Llibre del Repartiment, a cura
d'Antoni Ferrando, (1979: 200). La traducció del llatí al català és de l’autor.
4
Llibre del Repartiment (1979:
181-182).
5
Llibre del Repartiment (1979: 209). Joan Ponsoda (1996: 352) documenta el topònim
Muro al Llibre de cort de Justícia de
Cocentaina, el volum transcrit de
1275-76.
6 Azuar, R., (2005), “Los orígenes
islámicos de Muro”, Actes de les I
jornades d’història local de Muro, Institut d’Història Almoroig, Elia Gonzálbez
Esteve coord., Muro, p 11.
7
El nom de Muro mallorquí apareix escrit per
primera vegada al Llibre del repartiment
de Mallorca, el 1232; és a dir, sis anys abans de la conquesta de València.
Com a curiositat, podem comentar que el Muro mallorquí va visitar el Muro
alacantí el 9 d’octubre de 2009.
8
Efectivament, al terme de Muro alacantí s’han localitzat 21 punts amb restes
arqueològiques, d’acord amb el panell de jaciments arqueològics exposat a
l’ajuntament de Muro i amb les diverses publicacions que s’han fet sobre aquest
tema en diverses revistes; a saber:
- Període Calcolític (3r mil·lenni aC):
l’Almoroig, Benataire, la cova de Beneito, els marges Alts, la cova del Moro,
Pequís, el reg de
- Edat del Bronze (2n mil·lenni aC):
l’Almoroig, l’alt del Punxó, el barranquet de Vargues, la cova de Beneito, la
cova de
- Període Paleolític (40.000-
- Període ibèric (segles vi-i
aC): l’Almoroig, l’alt del Punxó, l’Arpella, el barranquet de Vargues, el
bancal de Benàmer, el Mas de la casa Blanca, la comuna de Benàmer, la cova de
- Període romà (segles i-iv
dC): l’Arpella, la comuna de Benàmer, el mas d’Alfafar, Fontanelletes. 4 jaciments
aqueològics, els quals representen el 19,04% del total.
- Període tardoromà (segles iv-v
dC): el Pinar. 1 jaciment que representa el 4,76% del total .
- Edat Mitjana (segles xiv-xv):
el bancal de Benàmer, la cova de Beneito, la necròpolis de Benàmer, l’Alqueria
dels Capellans. 4 jaciments que representen el 19,04% del total.
Com
es pot comprovar hi predomina, sobretot, el període ibèric amb 13 jaciments.
Palmira Torregrosa et al. (1991: 67-68) documenta la
localització de “fons de cabanes”, sitges, és a dir, restes d’antigues cases,
construïdes, segurament, amb fang o material poc resistent, datades del 3r
mil·lenni aC al carrer del Mestre J. Esteve, i d’altres, hui desapareguda, i
que constitueix, en certa manera, l’ocupació humana més antiga d’allò que més
tard seria el poble de Muro.
De l’època dels romans, s’han trobat ceràmiques a la
partida del Quin i tombes (el Pinar, màrgens Alts, l’Arpella) del segle I dC i
època tardoromana. Segons aquesta autora, això demostraria l’existència de
vil·les a Muro i els seus voltants. En una publicació posterior (1993: 76-77),
documenta l’existència d’una construcció, un assentament, una vil·la dedicada a
l’explotació agrícola comuna als segles iii-iv dC, ja que van localitzar una moneda
de l’emperador Claudi ii datada
entre 268-270 dC i un tipus de ceràmica “Terra Sigillata Clara” procedent de la
vall del Ródano, datada del segle iv
dC i molt típic de les rutes comercials on es troba avui en dia l’hotel de
Pel que fa a les troballes de Muro mallorquí, la població té documentades 51 jaciments
arqueològics (30 jaciments més que Muro d’Alacant). Del pretalaiòtic es
conserven moltes coves utilitzades com habitacles. Del talaiòtic, existeixen
molts talaiots aïllats. Del període romà hi ha diverses troballes, com ara
monedes i sepulcres.
9
A la revista de Festes de Muro de l’any 1977 apareix una reproducció, molt
interessant, d’una diligència del ministeri de
Aquesta extensió nominal
“del Alcoy” té més importància que no sembla, ja que s’ha arribat a discutir
molt, en funció de la ideologia política, sobre el seu origen en els anys de la
transició política espanyola (1977-1982 i 1985); a saber: Muro, Muro de Alcoy,
Muro del Alcoy, Muro d’Alcoi, Muro de l’Alcoi, Muro del Comtat. Depenent del
pensament polític es defensava una denominació, fins al punt de justificar “del
Alcoy” o “de Alcoy”com a agraïment als alcoians que van ajudar el poble de Muro
quan es produí l’epidèmia del còlera de 1885, cosa que fou una autèntica
barbaritat, ja que l’esmentada epidèmia es produí el 1885 i la primera extensió
nominal de Muro apareix el 1915, com ja ha estat dit. 30 anys agraint els
murers l’ajuda alcoiana? Sense paraules.
Aquesta hipòtesi es produí
com a conseqüència, el 1979, d’un article de Manuel Cerdà i Pérez (1979),
primer cronista de Muro en democràcia, en què ressenyava l’epidèmia colèrica a
Muro l’any 1885. Aquest autor documenta com els periòdics de l’època (El Serpis, Las Provincias, etc.), parlen de l’epidèmia (144 morts, en dos
mesos, en una població de, més o menys, 3.000 habitants) de l’ajuda que va
donar Agres o Alcoi als veïns de Muro. Com a conseqüència d’aquesta ajuda, els
murers van donar més de
El mal ja estava fet; algú
hi va lligar caps i això va provocar que el mateix autor, el 1982, publiqués un
article (“Sobre el nom del nostre poble”) al suplement especial dedicat a les
festes de moros i cristians de Muro que va publicar el diari Ciudad, el 6 de maig de 1982. Manuel
Cerdà hi descriu les tres postures (Muro, Muro de l’Alcoi, Muro del Comtat) en
què estava dividit el poble a causa del topònim i desmenteix aquesta mena de
llegenda que ja corria per Muro i per la comarca que “del Alcoy” apareix com a
agraïment als alcoians per haver ajudat Muro quan es produí el còlera (a l’actualitat,
el 2010, encara hi circula). Tot aquest debat (qui no recorda aquelles pintades
dels anys 80 que van aparèixer per tot el poble “Ni de l’Alcoi ni del Comtat,
soles Muro... (d’Albaida)” o “Muro de Berlín”, “Muro de Janeiro” [per les
carnestoltes]?), desencadenà que el mateix autor (1985: 12-13) intentés
realitzar un treball de documentació i d’investigació per veure quina era la
primera vegada que Muro tenia una extensió nominal. Cerdà la localitza l’any
1906 i va ser “de Alcoy” (por el río vecino).
Cerdà es basa en Manuel Foronda (1840-1920), un historiador i geògraf d’Àvila,
que va iniciar una sèrie de viatges per tota la península, tot resseguint els
llocs per on havia passat l’emperador Carles V i es va adonar que hi havia
moltes poblacions que es repetien. Davant d’aquest problema, el senyor Foronda
va establir uns criteris per a poder diferenciar un poble d’un altre que portés
el mateix nom. Aquests criteris quedarien posteriorment reflectits en el
“Proyecto de Reformas en
Elia Gonzálbez (2005: 74), actual cronista oficial de
Muro, documentà en contra de Manuel Cerdà, a través de la publicació Reforma de
10 José Pascual (1991: 29-30) enumera una
llista del diferents “Muro” que hi ha a la península Ibèrica:
Muro: Ciutat oretana d'Espanya corresponent a la província
cartaginesa i situada al marge del riu Guadiana [...]; Rierol de
Marina Cerdá (2004: 38-41) realitzà una visita
turística per totes les poblacions esmentades més amunt i les documentà
fotogràficament.
11 És el Decret 196/2002, de 3 de desembre, del Govern Valencià (DOGV
4.394/09-12-2002) pel qual es denega el canvi de nom (vegeu els annexos
documentals).
12 Momblanch
y Gonzálbez, Francisco De P,
(19593: 84).
13 Pla
Alberola, primitivo J., (1986:
37).
14 Momblanch
y Gonzálbez, Francisco De P,
(19593: 195).
15
Blanes Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71), documenten que
Francisco Mariano Nipho Cagigal era un periodista (1719-1803) de tendència
il·lustrada que va estar al front de diversos periòdics i que va recollir
informacions dels pobles de l’estat Espanyol a través de correspondència i
posteriorment les publicava. Les veus de Muro, Setla i Turballos les publica al
Correo general de España y noticias
importantes de Agricultura, Artes manufactureras, Comercio, Industria y
Ciencias, Madrid, 1769-1771.
16 DDAA, Les Observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després (1997: IV,
96).
17 Solbes
Calbo, Jaime (1993: 44-46) i Díez
Fuentes, José M. (2006: 87).
18 Díez Fuentes,
José M. (2006: 88-89). Sembla que Figueras Pacheco no té notícies de la
publicació de Reforma de
19 Llibre del Repartiment (1979: 200).
20 Enric
Moreu-Rey (1982: 80) argumenta que aquest topònim, com també d’altres (Terrassa,
Terrats, etc.), designa les parts d’una casa o d’un edifici. Segons aquest
autor, com a noms de lloc admeten dues explicacions: d’una banda poden recordar
l’existència pretèrita d’una construcció: d’altra banda, i més sovint,
serveixen per a la descripció del relleu per comparació, mitjançant una
metàfora i, segons ell, seria el cas del nostre Muro.
21 Joan Coromines (1970: 254), (1997: V, 423-424) en proposa l’origen llatí: MURUS ‘muralla’, ‘mur’,
‘paret’. Fullana Mira OFM, Luis
(1920: 29), també n’estableix l’origen llatí.
22 Pascual i Jordà, J. (1990: 38-40), Borja, J. (2005: 183-184) i carbonell i Iglesias, I. (2009: 169).
José Pasqual (1990: 38-40)
explica l’origen del topònim a través de l’antropònim MARIUS, de Sexto Màrius,
pare de Mariola, de la llegenda de la serra de Mariola:
MARIUS>MARUS>MORUS>MORU>MURO. Aquesta evolució és poc provable, ja
que, justament, les vocals tòniques es mantenen sempre al llarg de l’evolució
de les paraules, perquè són tòniques. Les que solen desaparèixer són les febles.
També podria haver-se desplaçat la vocal tònica, i així i tot no podria
esdevenir MURO: MARIUS>MARIOS>MARIO>*MARI>*MAR (cf. Momblanch
y Gonzálbez, Francisco De P,
[19593: 27], dirà que Mariola és un diminutiu de Marius).
Malauradament la resta d’autors segueixen el primer, com ara un mantra, sense
tenir en compte les lleis fonètiques de la gramàtica històrica. Tanmateix, si
tenim en compte aquesta teoria, el nostre topònim tindria una data de
naixement: el ± 38 d.C., temps en què transcorre l’esmentada llegenda (carbonell i Iglesias, I. (2009: 164), i per tant, seria d’origen llatí.
23 Anna P. Colomina i Begoña Payá (2000: 57),
plantejaran, a través de l’homonímia de l’ibèric i l’àrab, que “Muro” fa
referència a “sinuós” (de MAUR, ibèric) + “cruïlla de riu” (de MURUR, àrab [Faus Cardona, J., i Faus Barberá, J. (1990: 64-65)]). Francament, no veiem
factible aquesta teoria, ja que el riu Serpis no passa per Muro; més aïna per
sota de Benàmer i per l’Alqueria d’Asnar i, òbviament quan degué generar-se el
topònim de Muro, el poble estava lluny del riu; el riu d’Agres també passa
relativament lluny; i el riu del barranc de
Rosselló Bordoy, Guillem (2007),
Ahwaz al-madina (Palma extramurs, Marratxí, Esporles occidental,
Banyalbufar, Puigpunyent, Estellencs, Andratx i Calvià).
Al-yibal (Escorca).
Bullansa (Pollença i Alcúdia).
Inkan (Inca, Selva, Mancor, Campanet, Búger i sa Pobla).
Manaqur (Manacor, Sant Llorenç des Cardassar, Felanitx,
Santanyí, Ses Salines, Campos i Porreres).
Montuy (Montuïri, Algaida i Llucmajor).
Muruh (Muro, Llubí, Santa Margalida i Maria de
Musuh-Bunyula (Valldemossa, Esporles oriental, Deià i Bunyola).
Qanarusa (Binissalem, Lloseta, Alaró, Consell, Costitx,
Sencelles, Santa Eugènia i Santa Maria).
Sulyar (Sóller i Fornalutx). Sóller al Llibre dels fets.
Yartan (Artà, Capdepera i Son Servera).
Yiynaw-Bitra (Sineu, Lloret de Vistalegre, Sant Joan, Petra,
Ariany i Vilafranca de Bonany).
Fora
d'aquests territoris el repartiment designa Madina
Mayurqa, que correspondria al districte urbà de
Per tant, podem concloure que els àrabs utilitzaven el topònim “Muruh”
(si més no en el cas mallorquí) per designar una partida del territori d’un
lloc que ja existia amb anterioritat; és a dir, adopten un mot anterior i
l’incorporen al seu lèxic com ara un préstec. Muro alacantí pertanyia, al segle
xi, al Juz de
24 Burguera,
Jordi (19852:
38-45).
25 Vicent Cabanes i Vicent Santamaria (citoc, 2001: 209-217), pensen que
l’Arpella, en tant que partida, fa referència tant a una eina semblant a una
aixada, però que té la fulla dividida en dues puntes, i serveix per cavar vinya
i horts, com a l’ocell de rapinya de la família dels falcònids (Circus aeruginosus), d’aproximadament
mig metre de llargada i d’ales i cua llargues (DCVB, I, 881). Nosaltres no hi
estem d’acord, ja que Coromines (1997: II, 248) documenta l’existència d’una
població anomenada l’Arp ‘Muntanya cònica tota revestida de grans pedres”; del
llatí ARVUM ‘camp extens cobert d’herba’, ‘prada’. Efectivament, l’Arpella
murera, com també el seu mas, es troben en una elevació; en una mena de
monticle amb una gran quantitat de pedres. En tant que monticle petit, el topònim
se’ns fa transparent: ARP + el sufix amb valor diminutiu fossilitzat -ELL(A),
ARPELLA ‘monticle petit amb pedres’. Però Coromines (1997: II, 167) també
documenta ALP, poble important de
26 Joan Coromines (DECLC VI: 927, 929), planteja que el
topònim pot provenir d’un hipotètic *CARIU
d’origen preromà, probablement cèltic potser procedent d’una arrel karr- ‘pedra’, ‘roca’, i germà del basc
(h)arri (antic karri)
‘pedra’ + -OLU sufix diminutiu llatí amb valor vulgaritzant > QUEROL(A). Vicent
Cabanes i Vicent Santamaria (citoc,
2001: 209-217) pensen que podria ser un mot transportat.
27 Encara que puga semblar un derivat de quer- o un castellanisme, no ho és pas;
ja que aquest mot prové del llatí CREPARE ‘cruixir’, ‘espetegar’, ‘esclatat’,
‘rebentar’. Coromines (DECLC II: 1031-1032), rastreja mots dialectals, com ara quebrassa, crebassa ‘clivell’, ‘esquerda feta a terra’ (i també aplicable a
les mans esquerdades), cabrantà/quebrantà ‘solsida’ ‘esllavissada’, on
crebantada>quebrantada>quebrantà>cabrantà. Aquesta última accepció pot
ser aplicable al topònim murer.
28 IPSO + *CARIU(S) QUERIU(S) + PENNA> esquer(r)iuspennya
>esquerruspenya >esquerruspenia >escorruspenia >escurruspènia.
29 Joan Coromines (1997: VII, 364- 366),
en documenta un origen iber protohispànic: TURGALIUM ‘gran mercat’, ‘mercadal,
firal’, ‘lloc on es mercadeja’.
30 Francisco de Paula Momblanch (19593:
24), planteja que Gaianes provindria
d’un “gall” (penya) + “anes” (aigua) preromà. Molt prop d’aquesta població hi
ha les restes d’un poblat ibèric. En canvi, Moreu-Rey (1982: 144) en proposa
l’origen d’un antropònim llatí: CAIUS + ANUM.
31 Momblanch
y Gonzálbez, Francisco De P,
(19593: 24) i Galmés de Fuentes, Álvaro, (1990: 11-18).
32 Momblanch
y Gonzálbez, Francisco De P,
(19593: 24).
33 El Muro mallorquí té una
llarga tradició de treballadors de la pedra, ja que presenta un subsòl de marès, i per això hi ha jaciments per tot
arreu. Una de les ubicacions d’extracció de pedra molt singular d’aquesta localitat
és la plaça de bous. En el cas del Muro alacantí, la població no té tradició de
treballadors de la pedra, ja que la febre de la mineria a Muro començarà el
1841 (Blanes, nadal, G., et al. (1995: 58-59).
34 Efectivament, al carrer del músic R. Esteve es
van extraure una gran quantitat de pedres tosques com a conseqüència, l’any 57-60,
de la instal·lació de l’aigua potable a Muro. El llanterner que va realitzar
les tasques de cadufar i instal·lar l’aigua va ser Juan Jordá Calatayud
(Fontaneria Jordá). Sota l’església també es van extraure una gran quantitat de
pedra quan es va remodelar el sòl del temple a finals dels anys 70 del segle
passat. Hi ha una gran quantitat de gent del poble que fa servir aquestes
pedres com a naixement del Betlem de Nadal.
35 Veny,
Joan (1996: 149).
36 Francisco
De Paula Momblanch (19593: 24), Murillo (població de
Navarra)<Burillo<Buru.
37 Pascual
i Jordà, J. (1990: 38-40).
38 Colomina
Cortés, A. P. i Payá Todolí, B., (2000:
56-58).
39 Francisco De
Paula Momblanch (19593: 25), planteja que aquest “Amer”
podria ser Ben Ismail Ben Khamis, conegut per Abu Amer Algiomahi (1231), walí
de Xàtiva i de València, fill de Cocentaina i per tant, possible propietari
d’aquest llogaret, ja que administrativament formava part de Cocentaina.
Momblanch també ens recorda que fins a l’expulsió dels moriscos (1609) a Muro
hi havia una família anomenada Amer. Per tant, si aquesta teoria és certa, la
data fundacional del llogarret es donaria a partir dels anys 30, 40 o 50 del
segle xiii, tot just quan Jaume i està repartint el territori; 1249: a
“Eiximén Otxova, set jovades de terra a Muro; i si no n’hi hagueren suficients,
en les alqueries properes” .[cf. Llibre del Repartiment (1979: 209)], la
qual cosa significa que alguna d’aquestes alqueries podria ser Benàmer. Aquest
Abu Amer podria haver donat, per herència, el llogarret a Ibn Amer (si s’entén
Ibn com a “fill de”) entre els anys 1240-1250 i, per tant, poc li duraria
l’alegria a Ibn Amer de gaudir del llogarret. Això sí, almenys hauria passat a
la història com a topònim. Aquest plantejament no s’aplica si entenem Ibn com a
“família de”, la qual cosa indica “família d’Amer” d’“bu Amer” que, com hem
dit, es troba documentat el 1231. En canvi, Coromines (1997: II, 423) no ho té
gaire clar, ja que no es decideix entre cÂmir,
cÂmr, i ’Áhmar ‘roig’. Sí que ho tenen més clar
Josep Torró Abad i Pere Ferrer Marset (2009: 71), els qual sí que es decideixen
per l’antropònim cÂmír.
Joan Ponsoda (1996: 351) documenta el topònim Binamir (el volum transcrit de 1275-76). Finalment, el pare Fullana
(1920: 29) transcriu el topònim Ben-Hamer. Francisco Mariano Nipho Cagigal (1771)
en Blanes Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71), documenta el Lugarcillo de Benamur. En qualsevol cas, sobre aquestes dates
(1231) es trobaria la data fundacional del poblet i sempre lligat a Muro.
40 Francisco De Paula Momblanch (19593:
25).
41 Efectivament; si hom hi va veurà que
tant la porta d’entrada a la casa, com també el gran mas que hi ha a la part
del darrere (de fet ocupa tot el carrer per darrere) es troben de cara al sol;
és a dir, orientades més o menys cap al migdia.
42 Cavanilles
(1797: 94), ens diu que Benàmer depenia de l’església d’Alcosser.
43 Francisco
De Paula Momblanch (19593: 25).
44 Cavanilles
(1797: 94). Pascual Madoz i Francisco Figueras Pacheco en Díez Fuentes, José M.
(2006: 88-89). En canvi,
45 Pla
Alberola, Primitivo J. (1986: 18-22).
El Pare Luis Fullana (1920: 29) documenta que el llogarret va ser primer
dels monjos del Císter; posteriorment va passar a mans dels jerònims de sant
Miquel dels Reis i, finalment, als Comtes de Cocentaina.
46 Pla
Alberola, Primitivo J. (1986: 22) i Francisco
De Paula Momblanch (19593: 106). Momblanch ens diu que hi ha
3 cases habitades, però 9 buides; per tant, el poblet tenia 11 cases?
47 Cavanilles
(1797: 94). 52 veïns podrien ser entre 160-180 persones.
48 Díez Fuentes, José M., (2006: 88) i Solbes Calbo, Jaime (1993: 44). Noteu que entre 1633 i 1845 el poblet ha
augmentat en 33 cases.
49 Díez Fuentes, José M., (2006: 88-89). El 1919, el
poble havia augmentat en 5 cases; és a dir, 49 construccions. En l’actualitat,
2010, el poble té 72 cases; ha augmentat en 23 cases.
50
Solbes Calbo, Jaime (1995: 65).
51 1973: 214, VOL. I.
52 1973: 213, VOL. I.
53 1973: 257, VOL. VII. Però també recull
“Alqueria de Serra”. És la mateixa Alqueria? Sembla que no. Aquesta alqueria
sembla que va quedar despoblada el 1609. Azuar,
R., (2005: 16) identifica l’antic Rahal (Alqueria del Batle) en aquestes
contrades. Pla Alberola, Primitivo J. (1986: 14), també ens
enumera “Alqueria dels Sansos”, despoblat també el 1609. Finalment, Luís
Fullana (1920: 29), ens diu que Benifit també tenia el nom d’“Alqueria de
Calatayud” i també “dels Descalç”, ja que eren els seus propietaris.
Francisco Figueras Pacheco
[Díez Fuentes,
José M. (2006: 89)], el 1919, hi
assenyala: “Hay tres capillas, bajo la advocación de Nuestra Señora de los
Desamparados, San Antonio y Santo Tomás de Villanueva”. No diu res més, però és
clar que la capella de sant Tomàs de Villanueva és la de l’Alqueria dels
Capellans.
54 Francisco De
Paula Momblanch (19593: 35) comenta que l’Alqueria dels
Capellans és la mateixa que Benifit; en canvi a
55 Azuar, R., (2005: 15).
56 Pla
Alberola, Primitivo J. (1986: 27).
57 Pla
Alberola, Primitivo J. (1986: 27).
Francisco De Paula Momblanch (19593: 106) comenta que en té 4
buides i 10 habitants, el 1633.
58 Cavanilles
(1797: 94). Noteu que el poble ha perdut 3 veïns i presenta les mateixes
construccions; és a dir, 7 en 164 anys.
59 Díez Fuentes, José M. (2006: 87) i Solbes Calbo, Jaime (1993:44). Noteu que en 48 anys de diferència el poblet
no augmenta en construccions.
60 Díez Fuentes, José M. (2006: 88). 74 anys després,
el poblet és considerat un alberg? No comenta la gent que hi viu; ni les cases,
ni construccions, ni res.
61 Solbes Calbo, Jaime (1995: 65).
62 El
poblet està conformat per un carrer amb nou cases: tres a la dreta i sis a
l’esquerra. Només entrar al carrer, “la casa Gran” queda a la dreta, amb un
lledoner molt gran, i conforma tota la part del carrer (casa 1a i 2a, aquesta
amb la porta tapada); la tercera casa queda al final del poblet, en un racó. La
part esquerra de l’Alqueria són quatre cases baixes seguides, amb l’església al
remat (molt petita, orientada cap al llevant i molt semblant a la de Benàmer,
però sembla més antiga). Acaba el poblet amb una última casa en un racó, en una
mena de replaça. A l’actualitat no disposa de llavador però, antigament,
disposava d’una passera de la séquia del Matzem que passava per l’entrada del
poble. Noteu que l’Alqueria ha augmentat en dues cases més en 213 anys, des de
l’època de Cavanilles; és a dir, nou. Si el llogarret té o tenia cementeri, el
desconeixem i no l’hem pogut localitzar, però, tot tenint en compte que s’ha
localitzat un jaciment arqueològic a la població, dels segles xiv-xv, podem pensar que podria constituir
el cementeri de la població (cf. la
nota 8). Benàmer es troba molt prop i, cas que el llogarret no en tingués, és
fàcil pensar que els traspassats hi podrien ser soterrats.
63 És curiós observar que, justament, hom
va consagrar aquesta esglesieta a un arquebisbe sant que va fundar una institució (el col·legi de
64 Jordà i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2006: 19).
65 1973: 138, VOL. III.
66 Solbes
Calbo, Jaime (1993: 44).
67 Francisco
De Paula Momblanch (19593: 154).
68 Francisco
De Paula Momblanch (19593: 106). Encara que ha tingut diverses denominacions
al llarg de la història: Sella
de Muro al segle xvi, Sella d’Agres...
69 Pla
Alberola, Primitivo J. (1986: 18-21).
70
Elia Gonzálbez (1990: 56-58), bevent
de Primitivo Alberola, documenta 15 capítols de l’establiment del lloc a favor
de moros de Muro, el 1515, però que aquest establiment no s’ha d’entendre com a
una carta pobla, com veurem després.
71 Francisco De Paula Momblanch (19593:
35).
72 Solbes
Calbo, Jaime (1993: 44). El
1574, quan l’església de Muro se separa de Cocentaina, podem pensar que Setla
se separa de la de Muro, ja que el poble mai no ha format part del Comtat de
Cocentaina, si no de la família Bosch.
73 Francisco De Paula Momblanch (19593:
106), ço és 38 cases.
74 Blanes
Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71).
75 Sebastiá
Alcaraz, Rafael (1988: 74).
76 Cavanilles
(1797: 94). Noteu que els tracta com pobles independents de Muro.
77 Solbes
Calbo, Jaime (1993: 44). Díez Fuentes, José
M., (2006: 87-88), el tracta
molt de passada.
78 Jordà
i Llopis, Pepe i Jordà i Llopis, Santiago (2001: 15).
79 Tormo
Colomina, Josep (1990: 62-63).
80 Pascual
Gisbert, Joan Josep (2005:
218).
81 Pascual
Gisbert, Joan Josep (2005:
223).
82 Díez Fuentes, José M., (2006: 89). Noteu que Setla ja no és un poble independent
i pertany a Muro. A l’actualitat, 2010, el poble presenta 106 cases. En 91 anys
de diferència, s’han construït 18 cases.
83 Solbes
Calbo, Jaime (1995: 65).
84 El
topòniom es pronuncia [sÉllE]. Coromines (1970: 269), (1970: 254) i (1997: VII, 128-129), planteja que podria provenir de
l’àrab sitla o satla “cetra”, o siga, una mena de caduf, galleda o setrill, i
manllevat del llatí SITULA “galleda”, “poal”; és a dir, podria ser d’origen
llatí SITULA directament, pel mossàrab, o per mitjà del manlleu aràbic, ja que
al costat del nom genèric sit(a)l en
àrab hi havia la forma sitla. Hi
documenta la forma Sella de Muro al
segle xvi. Francisco de Paula
Momblanch (19593: 27), pensa que el topònim podria ser d’origen
llatí CELLA “rebost” “magatzem” de collites d’oli, vi, etc. Joan Ponsoda (1996:
352) documenta les formes Cehla, Cehlla, Cehla, Sella l’any
1275-76. Luís Fullana (1920: 29), documenta les formes Celha o Cella de Núñez.
85 La porta principal del temple està
orientada cap al migdia i podria constituir l’antic mirab de la mesquita.
86 El poblet està conformat per deu
carrers; a saber: la plaça de l’Església, el carrer de l’Àngel, el carrer del
Riu, el carrer del Llavador,
87 1973: 21, VOL. 12.
88 Tormo
Colomina, Josep (1990: 62-63).
89 A cura
d’Antoni Ferrando (1979: 231-232).
90 La majoria d’autors estan d’acord que
el topònim és d’origen incert. Joan Ponsoda (1996: 352) documenta les formes Turballos, Turbayllos i To(r)ballos,
el 1275-76. El pare Luís Fullana (1920: 29) transcriu el topònim Torbaylos, Torbayllos i Turballos.
91 Hi ha una dita popular que fa servir
la gent de Muro sobre Turballos: Turballos,
port de mar. Sempre l’hem escoltada i, segons ens han dit la gent gran, la
dita fa referència que en temps remots entre la mar i Turballos no hi havia cap
població; d’ací l’expressió port de mar.
Ja s’intueix una població ben antiga. Tal vegada faça referència que el poblet
és l’últim del Comtat, o en contraposició al port d’Albaida, o que tal vegada
en època antiga era un lloc on es mercadejava molt i d’ací el mar; punt per
excel·lència de les comunicacions... També n’hi ha una altra que diu: Turballos, cau de raboses; Gaianes, la
llobera; i Muro avivador de la gent malfaenera. Cau de raboses? Perquè es
troba a la serra com Gaianes? Perquè s’hi amagaven bandolers? (en temps antics,
el port d’Albaida era un autèntic cau d’assaltants de carros, vianants, etc.).
92 És a dir, la porta de l’església mira cap
al N però l’altar cap S-SE, més o menys. La casa presenta el mateix
plantejament que a Benàmer; és a dir, la porta d’entrada a la casa, com també
el gran pati que hi ha al darrere, es troba de cara al sol. El poblet està
conformat pel carrer principal el qual talla el poble en dos: el carrer major,
amb la plaça de l’Església, el carrer que dóna al camí del port d’Albaida i a
la font de Turballos (on hi ha una casa amb una almàssera), el carrer del
Ravalet, i dos llavadors: un molt petit (al principi de la plaça), i l’altre a
la part alta del poble, ço és a la font de Turballos, amb una bassa. Les festes
del poble se celebren al setembre, dedicades a sant Francesc de Paula. El
cementeri, molt petit, es troba a l’entrada de la població, direcció del port
d’Albaida.
93 Gonzálbez Esteve, E. (1990: 56-58), tot
bevent de Primitivo Alberola.
94 Gonzálbez Esteve, E. (1990: 56-58).
95 Pla Alberola, Primitivo J.
(1986: 37). L’agost de 1616, s’estableixen les terres de Turballos i els
seus pobladors tenen el càrrech de pagar
y respondre los censos sobredits certs y constans, y a més d’ells la tercera part
de la oliva i la quarta de figa, conforme lo capitulat en lo dit acte de
poblaçió (de Muro). Acò declarat que
estan derogats los capítols que tracten de la responsió del vi, pansa y fulla,
estan les terres carregades a responsió en gra, y en tot lo demés ab càrrech de
observar los dits capítols.
96 Francisco
De Paula Momblanch (19593: 35).
97 Pla Alberola, Primitivo J. (2005: 33). El 1530 es construeix l’església de
Muro i se li afegiran Setla Benifit, Benàmer i altres alqueries, avui
desaparegudes. Turballos, en canvi, passarà a dependre de l’església de
Gaianes, la qual va ser erigida, el 1535, i consagrada a sant Jaume. Cf. la nota 44.
98 Blanes
Nadal, G. i Sebastià Alcaraz, R., (1996: 70-71).
99 Sebastiá
Alcaraz, Rafael (1988: 74).
100 Cavanilles
(1797: 94).
101 Solbes
Calbo, Jaime (1993:46).
102 Díez Fuentes, José M., (2006: 89). Entre 1845-1850 i 1919 el poble ha perdut cinc
cases. A l’actualitat, 2010, el poble disposa de 16 cases; és a dir,
n’ha perdut tres.
103 Solbes
Calbo, Jaime (1995: 65).