dijous, 27 de juliol del 2017

El Palau del marqués de Setla i altres coses (2017)

                      Us el podeu descarregar a l'enllaç següent: 
 
El Palau del marqués de Setla i altres coses
(Revista de Festes de Setla, Junta de festes de Setla, Muro, 2017, pp 10-12) 
 
INTRODUCCIÓ

El 9 d’abril de 2014, Pere Corredor Peinado, Sergi Silvestre Pérez, Joan Ramon Cascant Jordà i jo mateix vam tenir una conversa informal amb José Collado Sevilla, José el de Palàcio i actual propietari del palau del marqués de Setla, sobre la casa, la seua antiguitat, com va vindre José a Setla, la seua tasca sota les ordres del marqués de Setla, etc.

El vam visitar a sa casa i ens va atendre molt gustament; ens va mostrar algunes habitacions, el balcó intern que dóna a l’església, etc., tot sent una conversa molt interessant, distesa, a gust i totalment acollidora.

Per això, us presentem, a continuació, alguns fragments d’aquella conversa, que ja en fa tres anys, i conèixer un poc més a prop aquest imponent palau i la figura de José, un home nascut a Villanueva de la Jara (Cuenca) que va venir a Setla, acabat de casar amb Carmen García Pérez, Carmen la de Palàcio, i també del mateix poble, a treballar per al marqués de Setla.

Que valga aquest article, doncs, com un petit homenatge a aquest palau i a aquest home, que va ser el darrer administrador general del marqués de Setla, del segle XX, ja que gràcies a ell el Palau de Setla es conversa en unes condicions excel·lents.

Gràcies José!!

José Collado Sevilla
 José Collado, José el de Palàcio, reconeix que és el propietari del palau de Setla per méritos de guerra; i és cert: tota una vida dedicada a treballar per al marqués de Setla i el baró de Carrícola, treballant al camp (llaurant, arrancant oliveres, plantant vinya...), cercant treballadors per a la finca i fer d’administrador general de totes les finques. Com diu ell: fent de tot, al mateix preu. I al remat va ser recompensat: es va guanyar el palau.

El marqués de Setla tenia molts terrenys a Villanueva de la Jara (Cuenca), poble de naixement de José, a Bonete, a Alpera (Albacete), i a tot Espanya, com diu José; i tot el poble del nostre protagonista arrendava terres del marqués. José vivia i treballava a Villanueva, però com tenia un germà que administrava les finques del marqués a Alpera i Bonete li va plantejar la possibilitat d’anar-se’n amb ell i guanyar-se la vida. Ell sense dubta-ho, hi va acceptar. Passà el temps, i a finals dels anys 50 del segle passat el marqués li ofereix anar a Setla, veure les finques i decidir si volia establir-s’hi o no. Com diu ell, jo no coneixia res d’ací, però va notar que el baró, l’administrador de tot, era major, com també el procurador de la finca, Pepe Jordà, el baríton, i que a la llarga podria fer les seues faenes. I així va ser: va fer la faena de Pepe Jordà, de treballador, d’encarregat, d’administrador, d’apoderat del marqués, de retre-li comptes, de vetlar pels interessos del marqués (vendre parcel·les de la finca, etc.), i tot al mateix preu. 
Finalment, i com a reconeixement per la seua fidelitat, el marqués, i després d’haver venut quasi tot el seu patrimoni, venia el palau i uns pocs bancals a José.

El Palau

La conversa mantinguda amb José és informal, no tècnica; i per això els comentaris que farem de la casa són intuïcions del nostre protagonista, com també del nostre company i arqueòleg Pere Corredor.
El palau de Setla, com se sap, es troba ubicat a la plaça de l’Església i pel que sembla la casa senyorial era una extensió de l’església o l’església era una extensió de la casa. Com diu José, els avantpassats del marqués havien de tenir molt de poder i estar vinculats a l’Església, ja que el palau disposava d’una capella pròpia (transformada primer en bany per a la marquesa i ara en habitació), un balcó intern que donava a l’església per a escoltar missa (encara s’hi conserva), i la casa abadia (ara desapareguda per a eixamplar el carrer que dóna a la plaça; és a dir, el carrer Serra). O siga, que els terrenys del palau, com també els de l’església, podrien ser del marquesat, podrien haver construït l’església i finalment cedir-la, però interconnectades totes dues construccions amb els elements esmentats.
Com a curiositats, José comenta que a la part de dins de la porta principal hi havia una campaneta xicoteta amb un cordellet i un triangle, i un forat, un conducte de comunicació entre les diverses plantes, a manera de timbre, i que els senyors el feien servir per a avisar els qui servien la casa. També ens diu que la casa disposava d’un pou cec on anava l’aigua utilitzada del bany i que ell va inutilitzar per a convertir-lo en barbacoa.
Sobre l’antiguitat del palau, José ens comenta que podria tenir 600 o 700 anys o fins i tot més, perquè els elements de la construcció varien en les diverses parts de la casa. Efectivament, el nostre company, Pere Corredor, va constatar en aquella conversa que, a simple vista, un portonet que hi ha a l’entrada del palau, al rebedor, podria tenir uns 500 anys d’antiguitat, com a mínim; i un arc de pedra que hi ha dins el palau podria ser del segle XV o XVI. Els taulells de terra d’algunes habitacions podrien ser del segle XVIII.
José comenta que darrere de les Escoles hi ha 40 fanecades de terreny amb oliveres velles i que ell va arrencar i va plantar vinya, raïm de taula. Aquest terreny rebia el nom de l’olivar Xiquet. Segons ens comenta, aquesta plantació és va fer l’any que Cristòfol Colom va descobrir Amèrica, l’any 1492, i ens diu que aquest palau ja formaria part d’aquella finca, com tota la resta: la Foia,   l'olivar Vell, l'olivar Gran i els terrenys de l’ermita de sant Antoni i els Fontanars. Ell intueix que la casa formaria part d’aquestes finques i per a demostrar que totes propietats del marqués eren molt velles, ens comenta que hi havia una olivera de l’olivar Xiquet completament separada, de vella i grossa que era, i que podia passar el matxo pel centre de l’arbre i ens recorda que quan es planta una olivera, el planter és com un dit de prim. Ell ho va arrencar tot per a plantar vinya.
Però hi ha més coses sobre l’antiguitat del palau: José ens va parlar de l’existència d’un plànol de l’edifici on s’especifica el constructor i l’any de construcció. Ens va dir, segons recordava, que el plànol tenia uns números romans i el nom i la signatura de la persona que la va construir. Segons ens va comentar, aquest plànol estava plegat i no podia veure el seu contingut i per por a esquarterar-lo no van voler obrir-lo. Ens digué, que de segur que a l’interior del plànol es troba l’any de construcció de l’edifici, encara que també, segons recordava, que ho poguera estar especificat sense desplegar. No ho recorda bé.
I amb aquest dubte, acabàrem la conversa informal que tinguérem aquell dia d’abril de 2014, tot prometent-li la necessitat d’investigar més, localitzar el plànol, fer-li una ullada i esbrinar l’any de construcció del palau i el seu arquitecte...

CONCLUSIONS
Com hem pogut comprovar, una simple entrevista dóna per a molt. Hem conegut un poc més José, el de Palau i el palau de Setla; els motius pels quals va venir a viure a Setla; l’antiguitat de les seues finques, com també del mateix edifici; de la possible existència d’un plànol que dataria la construcció de la casa i qui va ser el seu constructor; la llegenda setlera que l’olivar Xiquet va ser plantat l’any dels descobriment d’Amèrica, el 1492; curiositats, etc.
En fi: tot un goig haver conegut un poc més aquest palau i la figura d’un home que simplement venia a guanyar-se la vida i es va convertir en l’últim administrador general del marquesat de Setla i en el propietari i mantenidor d’un palau que pot tenir uns 700 anys d’existència. El temps ens ho dirà.
Josep Vicent Cascant i Jordà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada