Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:
Els
7 pinets
(Article publicat a la Revista de Festes de Setla, 2019)
Els cops dels 7 Pinets, al fons (fotografia d'Elies Faus Semper, de Sioca).
La història que tot
seguit us contarem, l’hem sentida moltes vegades a casa, com, de segur,
vosaltres també. Es tracta de la història dels 7 pinets. No té res d’especial,
però volem fer-los un bon homenatge, ja que ja no hi són; han desaparegut i si ningú
no els recorda, és com si no hi hagueren existit mai. Estaven plantats,
imponents, i ben grans, a l’olivar Xiquet del marqués, a mitjan camí entre
Setla i la Hidro, la subestació
elèctrica que proporcionava o proporciona llum a Setla. L’olivar Xiquet va ser
arrancat per José el de Palàcio,
segons ens va contar ell mateix temps enrere, i va ser plantat de vinya que és
el que veiem a l’actualitat. D’eixe tros només en queda el nom: ni les oliveres
ni els pinets. Aquest paisatge ara desaparegut, només queda a la ment de la
gent major: records d’uns temps passats que la “civilització” s’ha encarregat
de fer desaparèixer...
Com déiem, els 7 pinets
eren allà on ara només hi ha l’autovia. L’autovia estava projectada per a
passar, de ple, per on estaven els 7 pinets; i així va ser: allà pels anys 2007-20011,
es van expropiar bancals, es van arrencar moltes oliveres de la varietat
negreta molt antigues, es van fer desfonaments i desmuntaments de terrenys i es
van tallar i arrencar els 7 pinets del marqués. Uns pinets on la gent anava a
buscar l’ombra de tant en tant, menjar-se la mona o berenar. De segur que
recordeu algun moment de la vostra vida que vau gaudir de la seua ombra. Al
bell mig dels pins, feia un rotle on es podia estar amb bona ombra enmig de la
solana de les oliveres, primer i de la vinya, després.
Obres de l’autovia al seu
pas per Setla, al 2010, més o menys. A la costera es trobaven, més o menys, els
7 pinets.
No sabem quan naix
aquesta història i es perd a l’inconscient col·lectiu del poble de Setla; el
cas és que un marqués, no sabem quin, va manar plantar set pinets, no sabem
quan, per a commemorar la mort del seu fill, no sabem quin, que va morir amb
set anyets. I per a recordar-lo per sempre es van plantar set pinets: un pi per
cada any que tenia el xiquet quan va morir. I ací estaven fins que l’autovia
se’ls emportà, allà per l’any 2008. Els pins, que no pinets, eren imponents,
grandíssims, grossos, centenaris i ben alts i veien, impassibles, el pas del
temps i la transformació del paisatge que els envoltava fins que els va tocar a
ells i van desaparèixer...
Estem fent un recordatori
romàntic d’aquesta història, ja que al remat, la història és aquesta: un fill
del marqués de Setla, amb set anyets, mentre jugava, va tenir un accident i es
va matar: va morir. I com a conseqüència d’això es van plantar set pins per a
recordar-lo sempre. I això és el que fem: recordar els 7 pinets que recorden la
mort tràgica d’un fill d’un marqués; un marqués de Setla.
Diuen que el temps tot ho
cura i tot ho transforma, però queda la càrrega emocional; queda el record
sentit de l’experiència viscuda i això el pas dels temps, la modernitat, no ho
transforma, no ho fa oblidar. Es fixa al cor i a la ment per sempre i només
invocant-ho, retorna amb tota la seua plenitud per a ser recordat i sentit.
Que valguen aquestes
paraules per a recordar i homenatjar els 7 pinets de l’olivar Xiquet del
marqués de Setla, el seu fill mort i totes les experiències viscudes a l’ombra
d’eixos pins: els 7 pinets.
Josep Vicent Cascant Jordà
