Els
coloms a Muro: història d'una desaparició
(Revista de Festes de Muro, Junta de Festes, Ajuntament de Muro,
2016, p 91-93)
Us el podeu descarregar a l'enllaç següent:
Homenatge
a tots els colombaris de Muro;
i en
especial a Juan Jordá Calatayud,
Juanito
el Llandero, Xeu,
avi nostre
i
campió d’Espanya de solta de coloms, el 1968,
a
Múrcia, amb el colom Moreno
Introducció
Muro ha canviat molt en els
darrers 40 anys. Encara que poble, la localitat s’ha convertit en una petita
ciutat on viu gent d’ací i d’allà i cadascú va a la seua en els seus quefers
diaris. Observar el poble no és només observar el seu desenvolupament
urbanístic, que també, és observar la seua gent, què fan, com actuen, com es
comporten, tradicions, festes, llengua, etc. El món va molt de pressa i cal
aturar-nos-hi una mica i observar...
I observem i descrivim (compareu altres
publicacions nostres), i aquest article vol continuar observant la realitat del
nostre poble desapareguda o en procés i volem descriure afers, aficions,
històries, etc., que han desaparegut o estan en procés de fer-ho. I és el cas
del món dels coloms.
Muro, com tots els pobles
valencians, ha sigut un poble de colombaris (colombaire en el valencià general) i de coloms. No fa gaires anys, es
podia alçar la vista i veure grups de coloms revolant per sobre les teulades i
gent, els colombaris, seguint-los amb la vista i amb prismàtics i tot. Allà on
es mirava, es veien colomers i se sentien els parruts dels coloms.
Aquest article, doncs, pretén ser
un homenatge a tots els colombaris del nostre poble i incitar, si es dóna el
cas, a reflexionar sobre aquesta afició ja desapareguda. No pretén ser un
article tècnic del món dels coloms, ni lingüístic d’aquest camp semàntic
particular; però pretenem ressenyar tot aquest món: classes, com es criaven, la
solta, els colomers, etc., però sense aprofundir-hi perquè ja hi ha estudis
sobre el particular (cf. la bibliografia).
Criar coloms
El colom ha acompanyat l’home des
de temps immemorials fins al punt de formar part del seu entorn: hi ha el poble
del Palomar, el cognom Coloma i Colomer, representa la pau i un colom va avisar
Noé que havia trobat terra ferma.
Genèricament parlant hi ha 2
tipus de coloms: els salvatges (colom
roquer, el tudó o turcàs), com les tórtores, que no es
poden domesticar; i els domèstics: els missatgers; els criats per a ser menjats
(peters); els criats per a ser
disparats (desrabats o tirenys); i els coloms criats per a la
solta (paputs o butxons), que porten menjar a casa. Aquests darrers s’anomenen coloms esportius.
Segons Emili Casanova (2005: 94)
l’origen de la columbicultura esportiva, la solta de coloms, és un esport
autòcton valencià que va nàixer a València al segle XVIII i perfeccionada al
XIX i des d’on es va traslladar a la resta d’Espanya i a Amèrica, portada per
emigrants valencians, especialment a Múrcia. El tir de colom és de les
primeries del segle XIX i la columbofília o vol de coloms missatgers és
d’origen francès i belga i que es popularitzà a València també al segle XVIII.
Nosaltres ens centrarem en la
descripció dels coloms esportius, ja que és l’esport majoritari que han
practicat els colombaris de Muro.
Criar coloms esportius, paputs,
té una finalitat molt concreta: emportar-se la coloma a casa. En això
consisteix aquest esport. El colom que rumba
o rumbeja millor la coloma, la conquista,
i la porta al seu colomer és qui guanya la solta. Per tant, estem parlant d’un
esport tremendament competitiu.
És molt important conèixer la
genealogia del colom: de qui és fill, amb qui és creuat, etc., per a poder
traure un bon colom, ensenyar-lo bé i guanyar la solta. El nostre avi, Juanito el Llandero, batejava tots els seus
coloms i tenia unes fitxes on apuntava qui era el pare, la mare, les seues
característiques, i mai no creuava coloms familiars per por a deformacions ni
sorpreses inesperades. Els coloms estan en zel, moguts, pràcticament tot l’any i tots els mesos el colombari
disposava d’ous i de pitxons,
colomins. Cada posta d’una coloma era un colom o dos. El nostre avi, per
exemple va arribar a tenir més de 100 coloms al colomer de sa casa, a la seua
fontaneria, a l’avinguda del País Valencià, 5 i al Retall, d’enfront del mercat.
Per tant, hi havia colombaris que es dedicaven a criar-ne per a vendre; altres
en regalaven; se’n donaven sovint per a menjar (arròs en colom), encara que no
foren peters, a la família, a les mongetes, etc.
No parlem d’un esport; no parlem
tampoc d’una afició. Estem parlant d’alguna cosa més que una obsessió, ja que
el colombari sempre estava al seu colomer. No se’n podia anar de vacances mai,
tots els dies se’ls donava de menjar, canviar l’aigua, netejar el fem de les
gàbies, mirar els qui havien nascut, els qui havien mort, etc. I les grans
damnificades sempre han estat les dones dels colombaris: dones pacients, sempre
soles, sempre esperant el seu home que baixara del terrat, que vinguera de la
solta, que vinguera de fer barcelles amb altres colombaris, etc. Les dones dels
colombaris són les autèntiques heroïnes en tot aquest afer. Fins al punt
d’obrir paps de coloms per a traure la dacsa fermentada, (foc, en deien),
tornar-los a cosir, cuinar-los per a dinar, etc. El nostre avi mai no va menjar
un colom criat per ell ni mai no va obrir un colom per a operar-lo: això ho
feia la nostra àvia Elodia i ma mare, Carmen Jordà, Mari la llandera.
Per tant, i tenint en compte que
els coloms eren creuats amb molt cura, es disposava o es disposa de 4 grans
grups de coloms, segons el pèl: el negre, el blanc, el roig i el mixt. El grup
negre està format pels coloms negres; els moratxos; els fumats (fumat clar,
carregat, franciscà i mascarat); el toscat (magany, toscat, gotat o toscat
gotejat, agotat o aptetxinat); i el blau (el blau mascarat o blau gotejat o
agotat). El grup de coloms blancs són: el blanc; el cuiestrelat o cuaestrelat;
i el gaví (normal, blanc, de negre, de roig o de roig blanc). El grup de coloms
rojos són: el roig (roig clar, caldera, xocolate o tabac); el baio; el tenat o
pèl de rata; i el florit. I, finalment, el grup de coloms mixtos són: el figura
o pinto; el curro (de toscat, de blau, de fumat, de mascarat, de negre); el
plomes (plomes de toscat, de blau, etc.); l’aliblanc (aliblau o aliblanc de
blau, alimascarat o alibanc de mascarat, alitoscat o alibanc de toscat,
alimoratxo o aliblanc de moratxo, aliblanc de fumat); i el pera (negre amb
pera, etc.) (Segrelles i Martínez, Lluís M., [1990: 37-38]). Com es pot
comprovar, el món dels coloms és tot un món i el colombari ho sabia bé.
Dalt dels terrats, als colomers,
els colombaris disposaven de racons perquè la parella de coloms hi fera el niu
i tingueren colomins. Si fa no fa, als 10 dies del naixement del poll, el
colombari procedia a anellar l’animalet en una poteta: aquesta anella tenia una
numeració que identificava el propietari (d’ací la locució m’han anellat, m’he casat).
Açò es feia acabats de nàixer perquè les anelles són petites i passen bé per la
poteta de l’animal. El colom portarà l’anella tota la vida i en morir, serà
tallada per a recuperar-la. En qualsevol cas, sempre hi havia colombaris que
“furtaven” coloms d’altres colombaris. Si els coloms no tornaven a casa, el
colombari ja el donava per perdut o per “furtat”.
En passar uns tres mesos de
l’anellament i de la separació del seus pares, el colom ja s’alimenta sol
(dacsa i edros), té totes les plomes, ja se sap si és mascle o femella, etc., el
colombari procedia a pintar-li les ales perquè tots sapigueren que aquell colom
era de la seua propietat. No només això; sinó que, a més, era una forma de
reconèixer-lo quan volava. El nostre avi, per exemple, usava el color fúcsia,
en una ala, i unes ratlles de tonalitats de blau, en l’altra. Tots els membres
de l’associació de colombaris de Muro, o d’altres llocs, disposaven d’uns
colors determinats per a ser reconeguts entre ells. En qualsevol cas, el nostre
avi coneixia els seus coloms només per la forma de volar; no li calien colors.
Com que al colombari li
interessava només coloms mascles per a ser ensenyats, les colomes eres
utilitzades per a criar, per a ensenyar coloms a tornar a casa, etc., però
sempre en donaven a l’associació, a altres colombaris o a gent coneguda perquè
en disposaren. Al remat, allò més important eren els mascles perquè havien de
ser preparats per a la solta.
Per tant, i havent passat per
totes aquestes fases, un colom jove ja estava preparat per a ser ensenyat:
primerament, el colom se’l posava prop d’una coloma de casa, vella o no, per a
veure les seues reaccions. Si ell reaccionava amb zel, si movia, era un bon senyal. Les colomes sempre tenien la cua
retallada amb una ala blanca i això se’ls ho havia d’ensenyar als coloms,
perquè serà el senyal que hauran de seguir tota la seua vida.
Els coloms solien estar en unes
gàbies en què la meitat era tapada per a dormir i l’altra meitat descoberta i
tancada amb un enfilat, perquè conegueren l’entorn, el colomer. El colombari
emparellava l’animal, amb una coloma ja ensenyada a tornar a casa, en aquestes
gàbies i el tenia uns dies perquè la femella l’ensenyara a reconèixer el lloc.
Passats uns dies, se soltaven el colom jove i la coloma per a veure’n la seua
reacció. La coloma s’està pel colomer i el colom jove revola el lloc, tot fent
l’intent de para-s’hi a buscar-la. La coloma és qui ensenya el colom jove.
Si el colom respon bé, se li
plantejaran reptes més complicats i consistiran a soltar una coloma de casa i
dos o tres coloms joves, i a poc a poc més coloms, i això l’obligarà a lluitar
per la coloma; ha vist que té competència i haurà de traure el geni per a conquistar-la.
Com que la finalitat d’aquest
procés és aconseguir la coloma, el colombari acabarà premiant el colom i farà
que s’emparellen, sempre que veja que el colom respon bé, ha fet nit amb la
coloma en un pi, ha sabut quedar-se amb ella en un terrat, etc. Amb el pas del
temps, el colombari no li soltarà la coloma sinó que haurà de buscar-se-la ell
i portar-la al colomer i aquest serà el repte final, ja que s’haurà d’enfrontar
amb altres mascles, que també tenen el mateix objectiu, i el perills de la
natura (cables de la llum, escopetes, accidents, etc.). Si passa tots aquests
obstacles, el colom jove està preparat pera la solta esportiva. La preparació
dels coloms solia fer-se entre juny i setembre i la solta esportiva entre
octubre i juny (op cit. [1990: 49]).
Els colomers solien estar dalt
dels terrats de les cases i eren llocs alts, perquè el colombari poguera veure
el vol dels coloms. Als terrats els coloms feien el niu, el colombari anellava,
pintava, etc. Aquests terrats solien tenir una terrassa on hi havia les gàbies.
Aquesta terrassa podia ser ampla o no, però el suficientment gran perquè el
colombari poguera treballar amb els animals. I la part final del colomer era la
part més alta, la garita, la caseta,
la torreta, on el colombari podia estar sense ser vist i contemplar el vol dels
coloms. En aquesta part més alta, també hi havia gàbies, a la part de fora, i
podia obrir-les des de dins perquè els coloms n’eixiren. I ací s’estaven hores
i hores veient volar els coloms.
A Muro, la solta del colom es
feia en dijous i en diumenge i en un primer lloc l’associació que hi havia
anava al bar Las Vegas, a la plaça de l’Església, on dalt de tot soltaven la
coloma i començava la competició. Posteriorment, feien la solta des de casa
Calvo i als darrers anys de l’associació, se soltava la coloma a la caseta de Cabuda, a l’av. de la duquessa
d’Almodovar.
Tots els membres de l’associació
estaven obligats a donar colomes a l’associació i, entre associacions, també
s’intercanviaven colomes. Volien colomes desconegudes per als coloms del poble,
perquè pogueren competir millor.
Els colombaris solien fer un bon
vermut i, posteriorment, començava la competició sobre les 17:00h. Se soltava
la coloma i la deixaven una mitja hora que volara sola pel poble. A les 17:30h,
més o menys, tots els competidors soltaven els seus coloms i se n’anaven a
veure com els mascles acaçaven la coloma. Hi havia un jurat que puntuava l’afer
dels coloms: el seu vol, els minuts que estava prop de la coloma, etc., i el
terreny de joc era tot el poble. Seguit seguit es veien grups de colombaris amb
prismàtics seguint el vol dels coloms. I es jugaven diners; i de vegades, molts
diners, entre els colombaris, per a demostrar que el seu colom era el millor.
La competició podia durar moltes hores...
Segons deien, era tot un
espectacle veure els coloms volar i els colombaris corrents darrere i fent
comentaris sobre la solta. Sobretot, els comentaris (obscens) feien referència
a la coloma com si fóra una dona que vol llevar-se del damunt un home o el
busca; i dels coloms, que eren “matxotes” intentant enamorar la coloma i
emportar-se-la a casa. Fins al punt que quan un colom ho aconseguia i la portava
al seu colomer, a la seua gàbia, la resta dels coloms intentaven traure-la de
dins de la gàbia i tot. La biologia animal en estat pur i l’home, el gran
observador d’aquest espectacle.
Era tanta l’afició que hi havia a
Muro que els colombaris se n’anaven on fóra a participar en competicions, per
exemple, a Benidorm, l’Alfàs del Pi, Gaianes, Beniarrés, etc., fins al punt de
desplaçar-se a Múrcia, cas de Juanito el Llandero,
i guanyar, el 1968, el campionat d’Espanya de solta de coloms, amb el seu colom
Moreno. Com hem dit més amunt, aquesta afició era més que una afició i ho
demostra el fet, per exemple, que a la mort de Kennedy, l’any 1963, tot el
poble parlava d’aquest assassinat i els colombaris s’estaven a casa Calvo
fent-se el vermut i parlant de coloms: estaven absorts en el seu món. Era una
afició que costava molts diners de mantenir (d’ací el refrany el colom menja or i caga plom), però al
colombari no li importava gens ni mica: era la seua forma de viure.
Segons tenim entès, a Muro hi
havia una vintena de colombaris que amb el pas del temps van deixar l’afició.
L’excusa que donaven era, sobretot, la construcció de finques altes al poble i
això impedia veure volar els animals. A més, no passaven l’afició als membres
de la seua família (fills, nebots, néts. Noteu que no hi ha dones colombaris) i
a poc a poc deixaren l’afició o se n’anaren a Gaianes on encara se’n volen. Un
altre element important que va provocar la desaparició d’aquest esport va ser
el fem dels coloms. Aquest fem és molt fort i afecta els pulmons de la persona
que s’hi està en contacte. Els metges recomanaven deixar aquest esport sota l’amenaça
de costar-los la vida. El fem del colom és molt bo per al camp i, quan
netejaven els terrats, el portaven al bancal i era barrejat amb la terra per a
produir qualsevol hortalissa. A l’actualitat els pocs colombaris de Muro solten
els coloms a Gaianes; i a Setla, encara n’hi ha un que en cria i en vola al
mateix poble.
CONCLUSIÓ
El món dels coloms projecta una
forma d’entendre la vida. Com els caçadors o els pilotaris, per exemple, els
colombaris han viscut d’una forma determinada i sempre entorn dels seus
animals. Sempre pendents d’ells, cuidant-los com si foren els seus fills i molt
orgullosos dels animals que han criat. Però com tot canvia o es transmuta,
aquesta afició tan arrelada reflecteix un canvi en la mentalitat del nostre
poble. Muro ha canviat. I ha canviat molt. Ha canviat una forma de veure el món,
en poc menys de 20 anys, i ja no es veuen coloms volant per dalt dels nostres
caps. El món dels coloms reflectia una forma de viure la llibertat: la
llibertat individual i col·lectiva. La llibertat de veure grups de coloms
volant, els colombaris seguint-los i la gent dient: ja van els colombaris per ahí seguint els coloms. És cert: el poble
s’ha fet gran i s’han construït finques altes que n’entorpeixen la vista , però
encara n’hi ha zones baixes i planes on la vista és bona i hi podria haver
coloms...
El colom evoca la pau i la
llibertat i si Muro s’ha quedat sense coloms és que ha perdut la llibertat...
Agraïments
A les meues ties (les llanderes) i tios,
als meus pares i tot
aquell que m’ha comentat
alguna cosa sobre el
món dels coloms.
Josep Vicent Cascant i
Jordà
BIBLIOGRAFIA
CASANOVA, EMILI (2005), «Lèxic i cultura popular: la creació lèxica
dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX», en Revista
d'estudis catalans, núm. 8, p. 93-113.
SEGRELLES i MARTÍNEZ, LLUÍS M. (1990), Els coloms esportius,
quaderns divulgatius, núm. 1, Ajuntament d'Ontinyent, Ajuntament de
Montaverner.
José
Collado, José el de Palàcio, reconeix que és el propietari del palau de
Setla per méritos de guerra; i és
cert: tota una vida dedicada a treballar per al marqués de Setla i el baró de
Carrícola, treballant al camp (llaurant, arrancant oliveres, plantant
vinya...), cercant treballadors per a la finca i fer d’administrador general de
totes les finques. Com diu ell: fent de
tot, al mateix preu. I al remat va ser recompensat: es va guanyar el palau.
